dijous, 28 de març del 2013

Calafat, l'interlocutor dels llibres.


Diu John Carlin que li fan pena els periodistes que han de fer les cròniques dels partits del Barça, pena i admiració, puntualitza, “per pensar en com fan per a buscar noves formes de contar, nous adjectius per a descriure”. El periodisme té eixes coses, demana regularitat marcial i freqüència titànica. I qui diu partits de futbol, diu, per extensió, cròniques literàries. Parlar de llibres té el mateix risc. D'on traure sempre l'adjectiu? Com fer que no s'esgoten les paraules? Francesc Calafat deu tindre la clau amagada en alguna caixa forta, perquè porta anys i panys observant i comentant la literatura en general i la catalana en particular, sense descans, quotidianament. I sempre troba les paraules.
          És allò que en diem un crític literari, aquella figura mig real mig llegendària, martell de creadors, jutge d'art, i un etcètera de tòpics. Res de tot això, en Calafat. El de Bellreguard és un crític “conscient”, allunyat de ressentiments àcids – ja sabem, allò que els crítics són escriptors frustrats –, i de torres d'ivori: “els escriptors són exploradors de primera, mentre que el crític a tot estirar ho és de segona”. Directe. Sobri. Ara ve de publicar Països de paper (Afers 2013), on arreplega quasi dues dècades d'observació constant de la literatura en general i la catalana en particular, parapetat sovint darrere les columnes del Quadern que publica EL PAÍS.
          Per a criticar cal llegir. Evidència a crits. Calafat és, per damunt de tot, un lector, i llegir implica reflexionar. Ell ho sap. La seua reflexió és continua, ara sobre la literatura com a art, ara sobre l'última novel·la candorosament publicada. Països de paper es divideix en cinc parts, la primera on s'arrepleguen dos escrits que pensen l'art, la literatura i, de retop, el món: “l'art no és la vida, d'acord. Però un art sense vida sol tenir poca vida”. Més endavant, hi ha l'espai per a les traduccions, l'oxigen de les literatures, i més per a la catalana. Calafat confirma Camus, eleva Grossman i descobreix Erri de Luca. És en la tercera part, però, quan s'endinsa en la crítica “pura”, aquelles peces redones que dialoguen amb l'última novetat editorial i l'analitzen sense mal humor. Ací trobem l'autor més còmode, gaudint del seu medi natural: apunta, matisa, sanciona, mai ataca. Per al final deixa els seus escrits sobre poesia i assaig. En aquest últim, imponent, sobresurt encara la figura hipertrofiada d'un Fuster insuperable.
          Un crític conscient, n'he dit. I em reafirme. Sap on estan els seus límits i obligacions, per això s'ajuda d'un estil metòdic, precís, útil, que no es perd en esteticismes frustrats. Calafat descriu, i descrivint estripa. Les seues peces són directes, al moll de l'os. Tot plegat, fan de Països de paper un assaig fragmentari, un mural parcial, peces d'un trencadís que creix a cada moment. Però també, per què no, pot ser, fins i tot, un manual de consulta sui generis, on buscar i trobar l'opinió experta.
          Llegim Països de paper i, a poc a poc, sense adonar-nos-en, sense academicismes, ens trobem amb la fotografia de la literatura catalana actual. I és que Calafat és d'aquelles persones que li prenen el pols regularment, tossudament i sense pausa a una literatura petítament gran, de lectors migrats però fidels. Sense heroïsmes, però. La seua és una tasca de normalitat absoluta, determinant. L'escriptor necessita el lector, i el lector necessita una ànima caritativa que no és que l'aconselle, sinó que li mostre les possibilitats infinites del paper. Ell ho fa, sense dubte. I de bon gust.  

divendres, 15 de març del 2013

“Records de dies que no saps si has viscut o pensat”


En el fons escriure és recordar. I recordar no és tornar viure, com va dir algú per consol o per negligència. No hi ha cap misteri, en tot això, i potser no caldria posar-nos solemnes. Ja ho sabem: tot fuig, se'n va, mor, es fa cendra, memòria, dolor, no res. Escrivim-ho, almenys. Passem-ho a paraules. Fem-ho caminar burlescament davant nostre.
            El temps feliç (Ed62 2001) compleix dotze anys. I això vol dir que fa més de dotze anys, un dia qualsevol, Josep Piera va decidir aturar-se un moment a recordar, a rescatar per un instant els seus anys d'infantesa i adolescència a la Drova, aquelles quatre cases entre Gandia i Barx que ara se li han fet llar, si és que mai no ho van ser. Ho va fer a partir d'un objectiu, o d'una excusa: confeccionar un àlbum de fotografies d'aquelles on tothom és més jove i més viu, fotos de la Drova esvaïda, on hi ha racons i a cada racó hi ha una història.
            “La fotografia no congela el temps, el captura en la seua absoluta fugacitat i, en retenir l'efímer, el fa absolut, és a dir, eternitza l'instant”. El temps feliç és això mateix: batecs, narracions fugaces, impressions, fragments que s'aturen de sobte en l'immòbil, és llavors quan Piera contempla uns records, com deia aquell, de dies que no sap si ha viscut o pensat. Històries xicotetes de gent xicoteta. Històries de la Drova, un món petit i salvatge i tendre, que s'esvaeix i renaix a cada segon que passa. Com tots.
            Piera escriu un temps feliç, una belle époque, la seua, sense oblidar, però, que les belles époques mai no són conscients d'elles mateixes. I per això són belles. Piera ho sap, i passeja lentament entre absències, amb aquella escriptura suau, líquida, amb olor a nicotina, que l'ha fet cèlebre. Narra, però amb cometes, i és que Piera, al capdavall, és poeta, i no ho pot evitar, se li escapen els versos per les mànegues de la camisa: “La meravella, ai!, seria que els humans ens férem arbres”. I ho és tant que on més sofreix és en els diàlegs, poc espontanis, massa barrocs, gens versemblants. Un preu, d'altra banda, inevitable, mínim, insignificant.
            Per al final, reserva un últim apartat on veiem les fotografies que el mouen i que Piera acompanya d'un homenatge de paraules. Ben fet. Deixa la narració de banda i cau en l'espurna, en l'instant, en la descripció al vol, en la poesia que domina. De pas, col·loca els detalls que la imatge no pot donar, els infinits peus de pàgina. I és llavors quan desfilen ells, els ossos del record, el pare a cavall i la Lambretta radicalment moderna i el paisatge en segon pla i el twist ballat maldestrament i la festa i el tot el goig de viure. Tot aturat ja, soterrat, tancat, perquè no pot ser d'una altra manera, en un rectangle en blanc i negre.

dijous, 7 de març del 2013

Mònica Oltra, amb cortesia, per Ferran Torrent.


I un bon dia, quan pensàvem que la política valenciana seria per sempre més un magma ensopit i terminal, va aparèixer, com una tempesta d'estiu, Mònica Oltra, una advocada que, malgrat tot, per a bé o per a mal, ens agrade o no, ha revolucionat la política d'un país sense política. I ho ha fet a la seua manera. A poc a poc, insistentment tossuda, arrapada al micròfon de les Corts, ha canviat l'autoflagelació sectària d'una esquerra deprimida per la  seua oposició de fallera guerrillera, titular en mà i samarreta cenyida al pit. I tot això sense faltar, cada any, puntualment, amb llàgrimes a les galtes i vestida d'impecable dama valenciana, a l'ofrena de flors a la plaça de la Mare de Déu.
            Icona i referent, Oltra s'ha convertit en un personatge que, com tots els mediàtics, no deixa ningú amb el silenci als llavis. D'entrevistes, evidentment, se li n'han fet a grapats: amables, àcides i asèptiques. I preguntes. I anàlisis parcials. I lloances. I crítiques. Faltava, potser, el retrat. O almenys un retrat. Així ho va creure, segurament, Ferran Torrent, i per això ha escrit Caminaràs entre elefants. Un retrat de Mònica Oltra. (Columna, 2013), on disecciona, a força de preguntes, la política estrela del parlament valencià. Interessant, a priori. I també a posteriori. Torrent, amb aquell toc de cinisme amb gust de cendra, autoconcedit i autocomplaent però tan potable literàriament, ens apropa el personatge cortesament, gràcies a successives entrevistes però també a fragments d'intervencions parlamentàries o garbelles de titulars de premsa.
            L'obra de Torrent no és del tot un brindis al sol, ni un homenatge pamfletari entre amics. Almenys no ho és en la mesura que podríem pensar després de veure la portada i l'autor, militant del Bloc i supporter incondicional de Compromís. I és que malgrat tindre l'oportunitat, no cau massa en el panegíric, i quan ho fa és més fugaç que insistent: “No estem acostumats a polítics tan humans”. De fet, fins i tot, entre repàs i repàs a la política valenciana, s'escola de sobte una crítica contundent, dura i anònima, la font de la qual Torrent no revela: “S'estima més ICV o tragar amb EUPV que treballar pel seu partit o els seus socis”, “La utilitzen i ens utilitza”.
            La millor part arriba, però, amb les successives converses que mantenen escriptor i diputada, que revela Torrent com a un entrevistador del tot potable, incisiu, amb punts de lucidesa periodística, però sense posar-la contra les cordes, no siga el cas. Trobem aleshores una Oltra que a preguntes directes, al moll de l'os, llança, ací i allà, titulars clamorosos: Alcaldessa o presidenta de la Generalitat? Dret d'autodeterminació. Nació. País Valencià. Llengua. Ofertes del PSOE. El pas per Esquerra Unida, – que defuig, incòmoda. Eleccions anticipades. Primàries. Males relacions dins Compromís. Etcètera de cortesia i alguna que altra provocació: “Potser només ets una política d'oposició”. És aquesta, sense dubte, la part més reeixida del llibre, la més crua, interessant, directa i transcendental, on més carn política hi ha i menys concessions regala. És ací on apareix la diputada efervescent, convençuda del seu treball, sense pèls a la llengua, idealista elemental i de vegades de consigna, com quan aborda l'economia: “manen les persones, no una oligarquia de l'u per cent”, una política que coneix, però, els seus límits: “Jo vull l'opinió dels que en saben: economistes, empresaris, professors, pensadors...”.
             Caminaràs entre elefants no agradarà, evidentment, als sofrits militants del PP. Ni tampoc als d'Esquerra Unida, ortodoxament purs i lliures de pecat ideològic. Deixarà als del PSOE un regust a nostàlgia de futur i ànsia de passat. I dividirà als de Compromís entre l'eufòria del benintencionat simpatitzant d'Iniciativa i el gest bonhomiós però susceptible de l'ancestral militant del Bloc, que no es llevarà la mosca darrere de l'orella d'aquests nouvinguts que no serien res sense nosaltres. Que tampoc patisquen, aquests darrers, que Torrent ho deixa clar des del principi: “darrere de Mònica hi ha molts anys d'esforços de militants del Bloc Nacionalista Valencià”. Respiren alleugerits. De fet, si aguanten l'orgasme fins el final, podran fer-se un homenatge amb l'epíleg, un pamfletet final, obra de l'incombustible i autoreciclat Enric Morera.
            Al remat, el llibre farà les delícies de les noves hosts de progres valencians, per als qui Mònica Oltra és, a hores d'ara, poc menys que el Simeone de la política, el profeta que torna la fe i la identitat a una afició descreguda, acostumada a viure entre ombres d'arbres més alts i baralles caïnites. Almenys això. Una fe caòtica, ingènua i poc ideològica, fins i tot populista, potser, però que ha remogut en pocs anys unes aigües, les de la política valenciana, que a molts ja ens semblaven un oli etern, dens i putrefacte.  

diumenge, 3 de març del 2013

Shakespeare sempre torna

Deia Josep Maria de Sagarra que si hi havia al món algun escriptor a qui es poguera aplicar el concepte de geni sense errar el tret, aquest era, molt dignament, William Shakespeare. I com tots els genis, Shakespeare sempre torna. I Macbeth també. Ho fa aquesta vegada de la mà de Francesc Puigpelat i del seu El retorn de Macbeth (Bromera, 2013), l'últim – i merescut – premi Ciutat d'Alzira, que es decideix a anar més enllà de la coneguda mort del rei d'Escòcia, el punt final que li donà Shakespeare i que Puigpelat, tossut, es decideix a allargar amb els fills dels protagonistes. 
Puigpelat col·loca Macbeth, fill de Macbeth, cara a cara amb Fleance, fill de Banquo, mort gràcies a Macbeth en el clàssic. Un pas més enllà d'on acabava la ploma de Shakespeare. Arriscat.   Puigpelat, però, fa la seua aposta. I guanya. El seu as en la mànega són dues vides tan paral·leles com les dels seus progenitorns, inseparablement i fatalment unides per la profecia inconclosa que decanta el Macbeth de l'autor anglès, i que torna encara com a motor de l'autor català: Macbeth regnaria. Banquo no, però seria pare de reis.
I què hi ha més enllà de Macbeth? Preguntes. El retorn de Macbeth recorre els interrogants que, entre escena i escena, suscita l'obra de Shakespeare, i ho fa en una novel·la de nivell, i no per les respostes, sinó precisament –  com sol passar i no reconeixem mai –  per les preguntes. Es proposa, ni més ni menys, arribar al centre de l'obra de Shakespeare, aconseguir esclarir les seues incògnites, els seus mecanismes últims: els seus enigmes. No és, doncs, cap novel·la fàcil i buida d'aquelles que utilitzen el clàssic gratuïtament, per pur i dur reclam literari. No senyor. Lector, atent! Puigpelat agafa amb cura una obra mestra en vers i en fa una seqüela digníssima en prosa, lluny de misteris de sèrie B i d'excuses literàries. 
És, evidentment, una novel·la. Per a ser obra de teatre li falten acotacions i li sobren pàgines. Ara bé, manté tot el dramatisme dels escenaris, aquell ritme teatral, aquelles declamacions en l'aire barrejades amb fragments de l'obra de Shakespeare, perfectament païts i integrats al text.  Preguntes i respostes d'una obra a estones impecable, a d'altres simplement molt bona, i és que el pitjor d'aquesta potser siga, només, un títol i sobretot una portada que sonen a la intranscendència més gris del bestseller sinònim d'intriga buida. I res més lluny d'això. Opinió humil que probablement, però, compartirà algun altre humil i discret lector.
Més enllà de detalls com aquests, El retorn de Macbeth revisa el mite i el fa seu, lluny de les exègesis tradicionals, amb un interès notable pel contradictori rerefons humà dels personatges, començant pel mateix Macbeth, però també en Fleance o Macduff, i especialment en el cas dels personatges femenins, com Gruoch o Cailleach. Tot més enllà del vistós i potent maquiavelisme que els mou a l'obra original. Perquè hi ha molt més, i Puigpelat ho explota: l'amor, que “era somni” i “és sempre un problema”, l'amistat, el destí sancionat per tenebroses profecies, el poder, la pròpia consciència o el perquè de tot plegat. Un diàleg potent amb l'obra de Shakespeare, una conversa entre passat i present que acaba per convertir-se en un solemne homenatge. 
“Doneu-me un bon contradictor i seré capaç d'inventar les més excelses teories”, diu l'aforisme, i en aquestes pàgines es compleix nítidament, sobretot en el cas dels intercanvis entre Macbeth i Fleance, dos personatges de pes, abocats a un continu estira i arronsa entre el sarcasme, la grolleria, la seguretat i la sorpresa, que es decanta sovint en monòleg narratiu del fill del rei assassinat, com ocorre a les línies de Shakespeare. Una conversa, però, més enllà del clàssic, que busca la raó última del destí inexorable dels uns i dels altres, dominat per ambicions i oracles. Un destí inexistent o enganyós, al capdavall, perquè les profecies, després de tot, també es compren.