dijous, 25 d’abril del 2013

Les rutes de la pena


L'Europa del segle XX ha estat, a estones, un camp de batalla solcat d'històries fosques, drames que arrosseguen els peus animalment, bales i derrotes i victòries parcials que encara esperen, tristament, la impossible victòria total. Són coses sabudes. I contades també, incessantment. La novel·lística del vell continent ha explotat impunement preguerres, guerres i postguerres, amb èxit literari divers però amb constància monolítica.
             La tònica no canvia. Nous i vells escriptors tornen a la debacle com a la mina narrativa inesgotable. El jove però reconegut Kirmen Uribe ho ha fet en la seua última novel·la, El que mou el món (Ed62 2013), una obra entre Gant i Bilbao, Flandes i Euskadi, amerada de guerra i frustracions. A través de Karmentxu, una xiqueta basca refugiada a Bèlgica el 1937, i Robert, escriptor flamenc i heroi per força, llegim la història d'Europa, alhora que la transcendim.
           I és que Uribe va una mica més enllà, mogut per una pregunta al voltant de la qual gira tota la novel·la: “Robert, segons la teua opinió, què és el que mou el món?”. Una pregunta impossible amb teories diverses: “Segons Nietzsche, aquesta força amagada és el poder; Marx creu que és l'economia, i Freud opina que és l'amor. I tu, què n'opines?”. Diverses però parcials, en tot cas.
              Així, a poc a poc, endevinem la persona, Robert Mussche, i deixem enrere les batalles exteriors per a passar a les interiors. No per massa temps, Uribe – ja ho comentàvem – aposta per la temàtica, una mica erosionada, de la Segona Guerra Mundial i els seus drames, de la Résistance als camps de concentració. Aporta, però, la frescor dels personatges perifèrics: els xiquets bascos de la guerra, flamencs compromesos: “Per què escriure en neerlandès, quan la nostra llengua es troba entremig de la francesa i l'alemanya, que tenen una tradició més important?”. Per què?: “Perquè això em situa al món com a persona”, contesta un Robert convençut, “sense la llengua dels treballadors del carrer Ferrerlaan de Gant, jo no seria jo mateix”. Compromés, directe, insubornable.
              Tot amb la “marca Uribe”: ritme, simplicitat, frases curtes amb contrapunts poètics. En El que mou el món es mostra, és de veres, una mica distant, de vegades, massa fred, sobretot quan domina la tercera persona en lloc d'una primera menys habitual però més poderosa, en la frontera periodística. Siga com siga, el fons és imponent: amors i lluites i amistats i penes al límit, converses d'intel·lectuals centreeuropeus, snobs però lúcids, lluny de l'espontaineïtat però de la mà de la reflexió més potent, i mil referències artistiques. La cultura com a fugida, com a escut, com a arma.
              Tot plegat, vides, històries d'aquelles que no oblida ni l'Alzheimer que consumeix, dècades després, el germà de Karmentxu, quan ja no hi ha refugis possibles. Històries que recorren, perquè no poden fer-ho altrament, camins de guerra, de renúncies i acomiadaments. Vides que davallen, mogudes per alguna força oculta, les rutes de la pena. 

dijous, 18 d’abril del 2013

Neruda i Estellés, de la mà.



Yo estoy aquí para contar la historia”. Pablo Neruda ho proclamà des de l'inici. Ell només estava allà per a escriure la història, una història, la d'un tros de terra on li havia tocat nàixer. El seu Canto General, poemari colossal, és en el fons això: la història llavors sense escriure de tota Amèrica Llatina, el mural d'una pàtria de gents i silencis. A tots ells, Neruda els pren la paraula i l'escampa, de la mateixa manera que Vicent Andrés Estellés farà i dirà més tard: “Jo sóc aquell que un cert moment va dir 'Assumiràs la veu d'un poble...'”.
           Populars, potents, durs, cívics, compromesos, Neruda i Estellés comparteixen alguna cosa més que el voluble qualificatiu de poetes. El de Burjassot no amagava res, de fet, tenia el xilè com un referent proclamat, un guia explícit, una “influència” determinant, com els agrada dir als manuals de literatura. Els seus poemes, sempre plens de referències i lectures, ho evidencien.
       Estellés llegia Neruda i l'homenatjava a cada vers, de vegades inconscient, d'altres radicalment convençut. És el cas del seu Cant Temporal (3i4), una obra concebuda a l'ombra del Canto General, com a ofrena en la distància. Ho veiem des del principi, amb formalitats com el nom escollit per a cada obra o aquella estructura calcada, amb els títols dels poemes o dels fragments a l'esquerra, senyals enmig de la mar, marcant un camí a navegar. A partir d'ací, però, comencen les diferències entre dos poetes massa grans com per a copiar-se al peu de la lletra. Neruda, al seu cant, es decideix per la proclama cívica, compromesa, de trinxera, mentre Estellés, tot i que invoca el combat, fa un poemari més personal, amb l'amor present i el silenci primer, lluny de versos com els del Mural del País Valencià.
           I és que les primeres línies – versos! Cridaria el purista – del poeta valencià són callats, abatuts: “No em resten ja, en crua soledat,/ ni plors ni cits. Ja, silenci tan sols”. Mentrestant, però, el xilè dedica els dos primers llibres del poemari, “La lámpara en la tierra” i “Alturas de Macchu Picchu”, a la encesa invocació tel·lúrica, la creació dels mars i la terra i els rius que solquen el continent fins que apareix l'home, amb Macchu Picchu com a símbol, com a capital, com a altar d'Amèrica: “Ésta fué la morada, éste es el sitio:/ aquí los anchos granos del maíz ascendieron/ y bajaron de nuevo como granizo rojo”. És el temps dels ancestres, que no dura massa perquè prompte arriba el tercer llibre, “Los conquistadores”, amb les seues creus i espases: “Dividieron mi patria/ como si fuera un asno muerto”. El quart, però, el reserva per a “Los libertadores”, els comandants de la primera lluita per la primera independència, una lluita de segles, de Cautemoch a Tupac Amaru o San Martin. Pares, al capdavall, d'una pàtria per fer encara, a qui Neruda parla de “tu”: “Pero hemos heredado tu firmeza,/ tu inalterable corazón callado,/ tu indestructible posición paterna”.
            La que conta Neruda, al capdavall, és una lluita passada que es fa futura, present, que esclata en mil llavors: “esparciendo tu germen espacioso,/ aventando las páginas del trigo”. El mateix sentiment de germinació que trobem en el Cant Temporal, ja des del començament: “El deixe ací, a la porta dels dies,/ ell florirà de metralles i flors”. Els dos són poemaris compromesos amb els seus pobles sotmesos, Neruda amb l'Amèrica que acull el seu Xile, Estellés amb el País Valencià que viu i escriu sempre: “Amb més amor he resseguit la tasca/ i m'he endinsat en el cor del meu poble”. I és que el de Burjassot, a poc a poc, vers a vers, incideix en la proclama, sempre amerda d'amor: “barres de sang sobre un blanc intocable,/ aquest amor salvatge del País/ que havem creuat, estimant-nos moltíssim”. Lluita, sí, però lluita i amor.
            Dos poetes del poble, dèiem, i és que en ambdós casos, el poble està sempre present, en el centre de les seues preocupacions, de les seues ànsies, com a l'homenatge de Neruda a José Miguel Carrera: “Estableciste la primera imprenta./ Llegó la letra al pueblo oscurecido,/ la noticia secreta abrió los labios”. Poble abstracte o amb noms i cognoms, els subalterns, en tot cas, els sense nom, els Ningú. Neruda, com Estellés, és radicalment poble, és la veu dels qui no en tenen, l'advocat dels indefensos, “un entre tants”: “No puedo apartar mi voz de cuanto sufre”, diu el Xilè. Però també són país, pàtria per fer, en una ambivalència constant. El País Valencià per a Estellés: “Valencià de catalana arrel,/ de permanent convicció central,/ em sé i em dic i em declare fidel/ per sempre més al més íntim principi”. I Xile per a Neruda, sobretot en aquell fragment memorable sobre els últims minuts del president Balmaceda i la Guerra Civil del 1891, amb profecies impossibles del futur drama que viuria el govern de Salvador Allende:

Es tarde ya, escucha disparos
aislados, los gritos vencedores,
el salvaje malón, los aullidos
de la 'aristocracia', escucha
el último rumor, el gran silencio,
y entra con él, recostado, a la muerte”.

           Profètic o no, el cert és que veu el drama d'Amèrica, i torna a besllumar el futur al poema sobre Videla, tan comparable a Pinochet. Perquè l'Imperi sempre té sequaços i traïdors. I és que l'Imperi sempre torna, primer amb els britànics i després amb els yanquees: “Bajaron, vestidos de blanco,/ tirando dólares y tiros”. Perquè el poble té enemics, evidentment. Els dos els identifiquen: “Societats anònimes de corbs/ corporatius, corporativitzats,/ xuclant la sang honorable del poble”. Els traïdors, al capdavall, els qui venen el poble al millor postor, tota una nissaga a l'Amèrica de Neruda: Gómez, Machado, Melgarejo, Trujillo, Somoza, Carías. “sátrapas mil veces vendidos/ y vendedores, azuzados/ por los lobos de Nueva York”. Dirigents i oligarques, units en la segona conquista:

Así perdió sin ver, así invisible
fué para el indio el desmoronamiento
de su heredad: no vió los estandartes,
no echó a rodar la flecha ensangrentada,
sino que lo royeron, a poco a poco,
magistrados, rateros, hacendados

          Dos poetes del poble, sí, i per tant també, potser inevitablement, dos intel·lectuals antiintel·lectualistes. La de Neruda i Estellés és una poesia arrelada al carrer, a les gents, que blasma amargament els capricis buits, els esteticismes i les torres d'ivori. Estellés ens en dóna fragments per al record, en aquest cas a Coral Romput:

“De vegades voldria fer versos nobilíssims
i dir antigues coses amb plena dignitat,
anomenar il·lustres personatges i llocs
i treballar esveltes metàfores de sal
intercalant alguns 'Oh la lluna! Oh les verdes
illes assolellades!': tot això que m'agrada
llegir en certs poetes, i tot dessota el signe
mozartià de Goethe. Però no puc. No sé

           I Neruda també, en altre dels fragments més potents i amargs del Canto:

Qué hicisteis vosotros gidistas,
intelectualistas, rilkistas,
(...)
No hicisteis nada sino la fuga

           Una poesia rabiosa, devastada, àcida, darrere de les barricades, escrita entre quatre parets i llançada al carrer. Neruda, però, ho avoca tot sota unes sigles, una lluita concreta: “se hizo nombre, se llamó Pueblo,/ Proletariado, Sindicato,/ (...) y se llamó Partido./ Partido/ Comunista”.
           En el fons, Estellés i Neruda són dos poetes desterrats en certa manera, enfrontats salvatgement al poder que els força a l'exili: “Jo cante ací com, desterrat, Ovidi,/ contra un injust i tenebrós exili/ que no comprenc ni comprendré en la vida”. I Neruda: “...Entonces crímenes/ me reprocharon, la jauría/ de los vendidos y alquilados:/ los 'secretarios de gobierno',/ los policías, ...”.
            El final, en tot cas, ha d'arribar. Els versos s'esgoten, els dos cants també. Els cal una última línia. I és un cant a l'esperança, radical, optimista, fresc, convençut que arriba l'hora: “M'esperareu i cridaré amb vosaltres/ cançons d'amor i combat i esperança”. Neruda ho plasma com anys després ho faria el seu company Allende, evocant la llibertat dels carrers oberts i conquistats pel poble, en una image èpica, optimista, messiànica:

Pero está cerca el tiempo victorioso.
(...)
que la hora
llegue a su horario en el instante puro,
y el pueblo llene las calles vacías
con sus frescas y firmes dimensiones”.

            La història i els carrers encara esperen eixe moment, després d'una i mil derrotes. Els que ho van invocar, Pablo Neruda i Vicent Andrés Estellés, descansen, però, eternament invictes.

dijous, 11 d’abril del 2013

Córrer per a viure

Quan ens deixem d'idealismes i poesies mediocres ens adonem que els qui no viuen per a sobreviure viuen per a ser feliços. I cadascú ho intenta a la seua manera. Hi ha qui anhela la tranquil·litat que simbolitzen el xalet i el monovolum aparcat al davant i un treball discret i monòton, o qui somia amb altres indrets i cultures llunyanes i exòtiques on demanar asil, o qui busca la felicitat entre milions i milions d'euros. I entre el blanc i el negre hi ha totes les tonalitats del gris. També hi ha qui corre.
            Kilian Jornet sempre va tindre molt clar on trobar la felicitat legítima. Potser des del moment en què es va veure aturat amb un genoll trencat i rodejat de muntanyes. Tenia 18 anys i les ànsies li cremaven la pell. “El hombre canta ópera o rompe récords porque le pasó algo horrendo”, diu Villoro, i és que les grans històries comencen amb grans decepcions. Kilian es va recuperar, va tornar a córrer, i no ha parat fins guanyar-ho tot. Baixet, més aviat prim i de pell bruna colrada al sol, Jornet és a hores d'ara un dels corredors de muntanya més grans de tota la història de l'esport. Era qüestió de temps que contara la seua història i li posara un títol a l'alçada. Córrer o morir (AraLlibres 2011), és la narració de les seues epopeies des del Kilimanjaro al Montblanc, entre dosis d'autobiografia íntima, amors impossibles i evangelis apòcrifs del corredor.
            “L'esport és egoista”, diu, i és que té molt clar que la meta és la victòria. Kilian Jornet té la competició a la sang, com una obsessió pública o una droga reconeguda. Aquest nòmada de l'esport no enganya ningú, sap que està contant la seua vida esportiva, i que aquesta es mesura principalment en triomfs. Però no només. Hi ha les persones: “les paraules que han pronunciat o les emocions que hem viscut junts quedaran molt més gravades a la meva memòria que no pas les victòries o els cronòmetres”. Potser. En tot cas, sap i proclama que si viu és per a ser feliç. I si corre és per a viure, no per a morir: “jo no sóc Filípides”.
            I tant que no. Viu, i ho fa al límit, fins el punt exacte en què es creua la frontera i és llavors la ment qui domina, quan el cos ja fa estona que ha dit prou al dolor, al calor extrem o al fred més gèlid, després de centenars de quilòmetres entre roques, neu, aigua, terra i arbres. És de comprendre que Kilian Jornet siga un fenomen en què s'aplega tota una barreja de misticisme esportiu, austeritat, ambició, comunió amb la natura, ascetisme, i per damunt de tot, ànsia infinita de superació. Entre línia i línia ho explica amb sentències que recordarien a llibres d'autoajuda escrits per escriptors grisos, si no fóra perquè han estat gestades entre muntanyes i suor i llàgrimes.
            “Córrer és un art”, diu el seu entrenador. I cada artista en té una manera, n'hi ha de conscients i d'inconscients, qui pinta o escriu com sap, i qui ho fa i punt. Jornet és dels qui coneix a la perfecció el seu estil: “córrer d'acord amb la natura, intentant transmetre amb el meu pas el que em transmet la natura a mi”. Un ball entre els obstacles. No és un corredor de pas continu, regular i magnànim, el seu és un ritme excitat, de pujades i baixades, d'atacs incontestables. La seua obra és una carrera, i cada carrera és una metàfora: “Una cursa és una vida, amb un naixement en llevar-se al matí i una mort en creuar la línia d'arribada”.
            Sovint es pregunta per qui corre. I també per què corre. Les preguntes més solemnes solen tindre respostes senzilles. Potser només corre per ell i perquè li agrada, perquè no pot fer una altra cosa. Corre a la recerca de la felicitat. Així de senzill, perquè per damunt de tot, sí, som persones, com proclama amb contundència. I les persones, siguem com siguem, necessitem raons per a continuar, motius per a cada nova passa. Córrer n'és un. La meta com el futur, com la il·lusió en l'horitzó. I no, abans que parlen els escèptics de torn, no hi ha res d'heroic en tot això, ni tampoc res d'altruista ni de transcendental, cap missió suprema a acomplir per inapel·lable desig dels déus. Potser tot és més fàcil, i córrer, simplement, és el mitjà i no la fi. Córrer no és morir. Córrer és viure. I, després de tot, cadascú ho fa a la seua manera.

dijous, 4 d’abril del 2013

Erri De Luca, l'infalible.


D'Erri De Luca recordaré sempre les seues mans, aspres, rudes. De treballador, vaig pensar en el moment d'encaixar-les. O d’escalador, vaig caure després. L’alpinisme, de fet, és una de les seues passions. I no l’única. De Luca és un personatge atractiu, lector àvid, poeta potent, exegeta heterodox de la Bíblia, exmilitant de l'extrema esquerra, un napolità practicant d'ulls blaus i somriure estil Paul Newman que fa llibres pel pur gust de l'escriptura al vol.
          La muntanya sempre present, com la seua Nàpols, dos referents ineludibles en la seua prosa, dues passions que sempre s'escolen entre les seues línies. Sempre. I és que De Luca no és, després de tot, un fabulista “pur”, sinó un inventor de la experiència. “Les meues històries són totes autobiogràfiques”, ha dit en alguna ocasió. A la seua última novel·la, El crim del soldat (Bromera, 2013), reincideix, sobretot en una primera part en què trobem el seu alter ego concentrat en uns papers en jiddisch, llengua dels perseguits, dels assassinats, que ell recupera, i li concedeix la llibertat, fent-se poètic: “és feina dels escriptors retornar el nom a les coses”. Salvador Espriu somriu en la distància.
           En aquesta primera part, magistral, de Luca escriu com si no escriguera, amb un estil aeri, infinitament lleuger, entre fragments que ratllen la prosa poètica sense perdre un pèl de narrativitat. Ara eleva un record, ara conta la visita inevitable als llocs de l'horror, Auschwitz, Birkenau, ara planta un aforisme: “L'honor d'un poble no es basa en els herois, sinó en els testimonis”.
          En la segona, per contra, emergeix una veu femenina, la filla d'un criminal nazi proscrit però mai trobat, obsessionat en la càbala jueva. Un personatge més distant i menys aconseguit – menys “autobiogràfic”? – però també potent. Arriben els intercanvis eixuts entre el soldat irredempt, malalt d'una derrota que és l'únic pecat que no es pot perdonar, i una filla òrfena enamorada de l'art. Ràpid, trepidant. I arriscat, almenys. Hem de confiar, però.
         Antisemitisme, guerra, nazis, holocaust. Tòpics desgraciats en la literatura del segle XX, pensarem. Per què els repeteix de Luca? Potser perquè la seua és una novel·la escrita des de la ràbia: “clavo un cop de puny a la taula del meu segle, que ha impedit que un passavolant es pugui aturar davant la làpida d'Isaak Babel”. Però és una ràbia coneguda, al capdavall, una història qualsevol, un breu thriller de temes coneguts, fins i tot amb algun daltabaix intermedi. No patim, De Luca ho té tot planejat. La novel·la s'eleva en el moment just gràcies a un gir narratiu genial, sublim, infalible, que acompanya el seu estil acostumat, colpidor, eixut, poètic – ell, de tot això, en prefereix dir “oral” i prou. Després d'unes pàgines, acabem El crim del soldat amb ulls oberts i còmplices. No és la millor, però és rematadament bona. De Luca és un mestre narrador, com demostra a cada línia i a cada obra. Ho acaba de tornar a fer.