dijous, 31 d’octubre del 2013

Els dies perduts

Un dia, a Barcelona,  Erri di Luca va dir que recordar era una fortuna. Però ho va dir després d’un silenci molt llarg. Fortuna o no, el cert és que sempre fou, i serà, inevitable. Un principi permanència. Una obligació de resurrecció. Allò que Éluard va anomenar molt solemnement el dur desig de durar, mentre milers d’altres venerables figures de la filosofia de tots el temps omplien llibres i murs sobre la memòria. Com els omplen i els continuaran omplint, en la regular i perduda lluita humana per la postergació.
           Escriure és sovint, molt sovint, esculpir records. I alçar una, o dues, o mil Victòries de Samotràcia, per sempre esvaïdes, inevitablement incompletes – ja va dir aquell que tota literatura és, en el fons, autobiografia. I alçar-les amb poca o amb molta fidelitat a l’original. Amb poca, com fan les novel·les dels que diuen, superbs i miops, que ells inventen, com si allò fóra possible o més encara, patrimoni dels déus. O amb molta, com escampen  les memòries explícites, de nom i cognoms inequívocs, sense filtres ni rutes alternatives.
           Toni Sabater va escollir aquest últim camí per a irrompre al panorama literari valencià. Ho ha fet amb Dies (l’Oronella, 2013), un recull d’escenes, de pulsions, de retalls de la memòria, presentats amb aquell posat de quadern fragmentari, fugaç, gens metòdic, a l’estil dels dietaris de tots els temps. Una primera temptativa. Un indici . I una memòria, per cert, en continu diàleg amb el present, des d’on escriu, des d’on camina, des d’on s’avoca al passat. El diàleg creix a les pàgines, entre moments captats al vol, impressionistes, escrits, qui sap, a la taula d’un cafè del centre de València, que es barregen amb d’altres més pausats, més nostàlgics, de vesprada de diumenge d’hivern.
           “Dels records faig més que una cuirassa una manera de ser amb la qual em mostre”, diu, transparent. I queda clar des de la gènesi del llibre. Sabater escriu amb el paquet d’enyors a la butxaca. Els trau parsimoniosament i se’ls porta a la boca un darrere de l’altre. D’entre el fum, rescata últimes reverències al pare, a la mare, als iaios, a tots els seus ancestres, sempre presents. I la infantesa i la llengua descoberta i l’adolescència i les ànsies i la post-adolescència excitada allà, a la plaça Xúquer, entre alcohol i bars que tancaven amb un Lou Reed que no sabia que es moriria un dia qualsevol d’octubre.
Literatura de paradís perdut? En part sí, per què enganyar-nos. Dies vençuts, esvaïts, rescatats per a la memòria. Però també de present feliç, proclamat granític com una vesprada de maig: “el desig furiós de cridar a qui vullga escoltar-me el meu goig i l’alegria”.
El seu goig. Dies, al capdavall, és un dietari personal, – radicalment personal, perquè m’entenga la concurrència –, que no s’estén en el col·lectiu, que es cenyeix a la pròpia anècdota i l’eleva. Encert o errada. I és urbà. La ciutat de València és pertot. Evocada, passejada, somiada. En l’abans, en l’ara i en el després a penes intuït. “Esta ciutat de tots els amors i de tots els dimonis”. Una estima i un odi que l’apropa tant i tant al poeta. I és que Sabater és volgudament poètic, amb l’empremta encara fresca i reconeguda del trobador valencià per excel·lència, amant dels mateixos carrers. Vicent Andrés Estellés.  Cosa que no negarà. Perquè no pot.
         Estellés, i altres, estan inevitablement presents en una obra que és també,  i potser sobretot, una volguda ofrena a la literatura. Ací i allà referències, ací i allà reverències. I un llistat innumerable de picades d’ull. La literatura, de fet, ho sobrevola tot, insistent, amb aquella “petulància insuportable” que ell mateix diu i reconeix. I té raó. En el fons del fons, la literatura és això, una colossal, grandiosa,  explícita petulància. Ara, el que no tinc tan clar és que siga insuportable. Dies, en tot cas, no ho és gens. 

divendres, 25 d’octubre del 2013

I Europa, després de morta, es va suïcidar

I de sobte, com un crit, començà la tempesta que continua la tempesta, perquè ja digué aquell que a les guerres les continuen altres guerres i que la calma se l’inventa qui vol, per ignorància o per mala fe. Allà pel maig de 1945, després de la guerra més sagnant de la història de la humanitat, Europa es llançà a un altre bany de sang. És la història que no ens han volgut contar. És el mite d’una massacre sense final feliç.
                Ara fa uns mesos, Keith Lowe publicava Savage continent. Europe in the aftermatch of World War II (en castellà traduït per Irene Fuentes a Galaxia Guntenberg) . I així, amb uns quants centenars de pàgines, va enderrocar una llegenda: la Segona Guerra Mundial no acabà a Europa amb la bala que creuà el cap de Hitler. I el període de postguerra no fou un temps de pau ininterromput. Ni molt menys. Senzillament perquè “onades de venjança i càstig inundaren tots els àmbits de la vida europea”. Ni rastre dels besos encoberts a Times Square. Ni rastre d’alegria. No n’ hi havia motius. La Segona Guerra Mundial venia d’abans de 1939. I anà més enllà de 1945.
                Lowe trau dels arxius l’horror amagat, contat amb la veu baixa, de passada, la sang incòmoda. De sobte, entre el carrer, lluny dels altars acadèmics, tota aquesta informació ens dibuixa un panorama que res té a veure amb la visió simplista d’una guerra acabada. Perquè no acabà. Només cal veure com cauen dos dels grans mites de la postguerra: la pau i la convivència. Després de 1945, les tensions ètniques empitjoraren a Europa, tant que les neteges a sang i foc foren el pa de cada dia. I els jueus, una de les grans víctimes de la conflagració, continuaren discriminats en un continent que ja mai més seria sa casa. 
                L’Holocaust, precisament, “el pitjor genocidi i el més sistemàtic de la història” , ha amagat sovint altres matances inferiors en quantitat però molt properes en sistematicitat i sadisme. Europa, abans i després de 1945, practicà el genocidi conscientment i regular. Així de simple. L’Ustatxa de Croàcia assassinà 592.000 serbis, mentre sembraven la llavor de futures guerres. De la mateixa manera, els nacionalistes ucraïnesos massacraren polonesos, els búlgars les comunitats gregues i els magiars els serbis de Voivodina. Un seguit de neteges ètniques que farien d’Europa el conjunt d’Estats homogenis internament que coneixem avui i que no havia sigut mai. “La Segona Guerra Mundial”, conclou Lowe, “no només fou un conflicte sobre el territori. També va ser una guerra racial i ètnica”. Una guerra de guerres, del barri al món, de la raça a la classe. I etc.
La guerra fou, sense dubte, un seguit d’horrors. La postguerra també. Hi havia els milions d’esclaus, utilitzats “d’un mode que no s’havia vist a Europa des de l’època de l’Imperi romà”,  de sobte lliures entre la fam i les runes i el no res. Hi havia la violència. Hi havia el mercat negre. I la mort dels presoners de guerra. I els camps de concentració reoberts. Hi havia els desplaçats, els 11.730.000 alemanys expulsats de Prússia Oriental o els Sudets, entre d’altres. I hi havia, per tot, sobretot, omnipotent, la venjança.
Als guanyadors de la història els agrada contemplar-se com els àngels que venceren els dimonis. I no és així. Violacions, execucions i tortures en massa solquen el camí de la victòria aliada. Un victòria que, després, no sabé – o no volgué – traduir-se en una depuració de nazisme i feixisme als governs de preguerra. Molts dels antics dirigents col·laboracionistes continuaren al poder, amb l’ajut dels aliats per a massacrar comunistes i esquerrans, com a la guerra civil de Grècia.
Una veritat incòmoda. Lowe no ho dubta: comprova, assenyala, i escriu.  I reparteix culpes i vergonyes. L’únic amb qui es queda curt és, potser, amb Churchill, de qui podia haver tret moltes més vergonyes a la llum pública. Londinenc, potser prefereix no tombar eixe mite de panxa prominent i cigarro als llavis que deia sense dubtar a qui calia gasejar. Més enllà d’això, però, l’historiador britànic és escrupolós amb els seus judicis: sempre basats en els fets. En les xifres.
                Perquè les xifres són necessàries. I més per a un historiador de pedra picada com ell, amb gust per la precisió al mil·límetre, per la dada, per la xifra exacta. I n’hi ha un perquè: “les estadístiques importen de veres, perquè amb freqüència s’empren per a fins polítics”. La història, al capdavall, sempre ha sigut munició política. I un bon historiador ha de ser , per força, un antiromàntic. Ell ho és.
Les xifres són les que canvien aquella imatge que identifica la guerra d’Europa amb un heroic desembarcament americà en Normandia. Una imatge que fa de la guerra un conflicte entre nord-americans i alemanys. Quan la guerra, a Europa, es guanyà i es perdé a l’est. El nombre de víctimes no deixa lloc a les pel·lícules de Hollywood: 27 milions l’URSS – entre els quals Ucraïna concentra entre 7 i 8 –, 6 milions d’alemanys, 6 milions de polonesos, mig milió de francesos, o 300.000 italians i britànics i un etcètera de cendra. Xifres que sorprenen encara més si comprovem el tant per cent sobre la població total. Horror que s’accentua quan comprovem els percentatges, que fan els 410.000 morts de Grècia el 6% de la població d’abans de la guerra, de la mateixa que el més d’un milió de iugoslaus representen el 6,3%, mentre que a les repúbliques bàltiques el percentatge s’eleva al 8 i 9%. En total, entre 35 i 40 milions de morts en el continent que es veu a sí mateix com a bressol de la civilització, les lleis i la cultura del respecte.
                A la guerra no hi ha lloc per al mite, doncs. Ni per a l’èpica romàntica. Més enllà de la sang hi ha les raons de la sang. I aquestes romanien a l’ombra. Lowe ha fet la llum on pocs s’han atrevit. I el paisatge és desolador. Cadàvers i vergonya. Valent i honest, l’historiador de Londres ha fet de Savage Continent un dels llibres imprescindibles per a entendre el segle XX europeu, amb les clars que ja coneixíem i que ja ens havien contat fins a la sacietat, però també amb les ombres que ningú no il·luminava. 

divendres, 18 d’octubre del 2013

Les cendres de la vida

Recordar és l’últim privilegi dels infeliços. I la felicitat l’emperadriu de les amnèsiques. Hi haurà qui negarà amb el cap rotundament davant d’aquestes paraules. Deixarem ací, però, un debat prematurament etern en què Joan Francesc Mira entraria sobtadament per a dir amb el dit alçat que, més que un privilegi, recordar és una pura necessitat. No som perquè pensem, diria mentre rebenta el clàssic, som perquè recordem. I escriure, cavallers, és recordar. La resta dels presents, arrecerats ja en el nostre silenci, assentiríem greument.
Joan Francesc Mira comença d’una manera semblant la seua última obra, El tramvia groc (Proa, 2013), un garbell de records necessaris, impenitents, de la seua infantesa entre camps i carrers. Es decideix per un petit pròleg, un assaig impagable sobre la memòria, per a començar una obra que descabdella precisament això: el seu món infantil esvaït, allà, al barri de La Torre, sempre a la vora de la via, a tocar d’una ciutat on s’endinsa per a tornar.
Un món innocent, sobretot innocent, i humil, i tendre, i pobre, sense exaltacions ni luxes, d’eterna “existència precària”, d’un pare i d’una mare, de personatges anònims, o amb nom, o amb nom i cognoms, però sempre discrets, un món d’oficis perduts, de granerers i matalafers, que imagina la guerra i viu la postguerra, que menja pa blanc i veu menjar pa negre, que acaba on ho fa l’horta. Entre la urbs i el camp, dues cares d’una moneda: “una cara rural i una altra d’urbana gravades sobre el mateix metall preciós”. Un món que es mor. 
Mira es decanta per la narració allargada, suau, de pauses distants i discretes, qui sap si en homenatge als cabdells sintàctics de Proust, un altre mestre del record. O no. El secret, siga com siga, és i serà tan seu com aquell estil entre solemne i irònic, com contat amb un somriure agre a la boca, d’adjectius efervescents i vius, que creua tota la seua obra i que té en El tramvia groc el seu últim brindis. Un brindis, aquesta vegada, per la memòria.
Una memòria personal, humil, que no pot evitar decantar-se cap a la història social, la que intenta trobar els perquès de la vida dels homes i les dones que passen per aquest món amb més o menys pena i més o menys glòria. Se li escapa, clar, aquell antropòleg de pedra picada que porta dins tan íntimament lliga a la història d’un poble que sap seu. No sap – no pot – contar la seua història sense contar la del seu país.
Sempre a la vora de la via, dèiem, entre camps i rails per on discorren uns tramvies que no poden no ser una metàfora: “van nàixer quan València pensava que era una ciutat rica i moderna, i van entrar en la lenta agonia quan potser sospitava o temia que era pobra o antiga”. La ciutat, sempre. València. La seua ciutat, retratada tantes vegades, des d’El desig dels dies a Els treballs perduts, una vegada més elevada, passejada, recuperada d’entre les ombres. Especialment aquell Velluters de postguerra, regne de prostitutes destruïdes, fosc d’uns carrers que ja queien esventrats pel progrés urbanístic de l’avinguda de l’Oest. Un progrés fal·laçment messiànic davant el qual Mira, com aquell personatge seu que feia els treballs d'Hèrcules, no pot evitar aquell reducte nostàlgicament reaccionari de l“abans plovia més”. Inevitable, potser.
Ell se’n fa càrrec: “no ocultaré que em mou la passió del patriotisme profund dels llocs de la pròpia infantesa”. Rotund. Uns llocs perduts, com l’horta on cresqué, esvaïda com els carrers i palaus devorats pel desarrollismo franquista. Ara, la seua no és una contemplació melancòlicament anestesiada, bucòlicament inútil. No. Entre els records se li cau la ràbia, la revolta, contra el suïcidi col·lectiu valencià: “perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d’aquests camps de l’Horta, serà capaç de destruir-ho tot”. Una vegada més, no s’aguanta la pedrada assagística, la crítica actual, l’acidesa present. No pot.
          Mentrestant, les lectures que l’han acompanyat durant tota la vida cauen com les fulles a la tardor. Pel seu propi pes. És un dels pocs privilegiats que pot fer-ho sense semblar pedant. Perquè no ho és. L’erudició se li escola per les mànegues camisa discretament, quotidianament, necessàriament.
El tramvia groc tindrà peròs, segurament, però no seré jo el qui li’ls pose. Simplement és l’última peça d’un mural incontestable: l’obra de Joan Francesc Mira. Una obra de les grans. La millor? La pregunta seria estúpida. No sóc amant de pòdiums. I menys en literatura. Però és que sense Mira, allò que anomenem literatura catalana actual quedaria, senzillament, tristament orfe. Encara més: perillosament orfe. Els déus no ho vulguen. Per molt de temps.
Mira escriu, al capdavall, els seus ancestres: “escrites en vers, aquestes planes serien un himne en honor seu”. I un mor que moria, ja ho hem dit. Un món que ja està mort. I ara, “passat més de mig segle qui se’n recorda, qui se’n recorda de res”. Qui se’n recorda d’aquelles cendres de la vida que deia Josep Pla? Ell, per suposat. I sent aquella necessitat animal, afirmativa, incontestable, d’escriure-ho. Ho fa amb un assaig, deu feixos de records i un final com una alba.  

divendres, 11 d’octubre del 2013

Marcelo Bielsa: el perquè del futbol

Li diuen “El Loco”, però el cert és que sovint ha sigut dels pocs personatges del gremi en posar una mica de trellat en un món del futbol que fa temps que podria jaure tranquil·lament al canapè d’algun reputat psiquiatra, relatant els milionaris traspassos, els milionaris sous, els patrocinis, i tota una maquinària que sembla haver-se tornat boja, ignorant d’altres èpoques en què els jugadors sentien els colors d’una samarreta que no portava publicitat.
Marcelo Bielsa és, a hores d’ara, un dels últims cavallers romàntics d’un món que s’enfonsa, un dels pocs idealistes que encara es pot permetre dir a tot un planter reunit al seu voltant després de dues finals perdudes, amb la veu ferma i pausada del professor universitari que “ustedes no ignoren que no se puede decepcionar a un pueblo, a parte un pueblo tan ingenuo y tan extraordinario que va perdiendo tres a cero con una herida abierta y ustedes hacen una jugada mínimamente positiva y se les aplaude al minuto ochenta. Y ustedes son un desprendimiento de ese pueblo. Ustedes son ese pueblo”. I els jugadors que se l’escolten callats, en silenci reverencial. Són els de l’Athletic de Bilbao però podrien ser qualsevol altres. Ells, fills del nou món de “millonarios prematuros”, com el mateix entrenador els recorda pocs segons després enmig d’aquell silenci sagrat.
És Bielsa. Un personatge entranyable, metòdic, obsessiu, pensatiu, passional, depressiu, eufòric, tranquil, amb xandall perenne i aquelles ulleres a la punta del nas, que recorre insistent la banda amb les mans a l’esquena, lleugerament encorbat, com si fóra més vell del que és però no menys savi. I després s’ajup uns moments a reflexionar sobre la vida o la mort o el partit que té al davant, amb les mans entre les cames, immòbils, i de sobte crida molt alt com si algun jugador poguera entendre des del camp el seu esgarrat carajo, carajo!, de la mà d’alguna forma verbal com jueguen, jueguen, o abran, abran, o qualsevol de les tàctiques sublims que porta al cap i ell sap, i de les quals la resta del món que el jutja i el condemna o l’absol no en té ni la més mínima idea. Ni la més mínima. Ni quan guanya, ni tampoc quan perd. Perquè ells no rumien minuts després cada gest del partit, no l’observen a una pantalla dues o tres o mil vegades per a trobar-ne les respostes, les raons de la derrota o la victòria, el perquè de tot plegat.
Marcelo Bielsa és un dels últims humanistes del futbol, un entrenador que confia en els seus jugadors i sap que no són màquines, com ha repetit més d’una vegada. Un entrenador que sap que tota tàctica és necessària però cap no és infal·lible. La seua ha sigut una història d’aprenentatge i superació. Nascut a Rosario, de família benestant d’advocats, va comprendre en algun moment que el futbol era la seua vida i que ja s’ho farien els juristes. En Newell’s Old Boys forjà la seua curta carrera de jugador, curta perquè també va comprendre que la seua posició era una altra. El seu hàbitat natural era la banqueta. Es va demostrar al seu temps. El triomf de Bielsa arribà com la fruita madura. Primer amb totes les divisions inferiors de Newell’s, i després amb el primer equip, de qui marcà una època gloriosa amb dues lligues i una final de la Libertadores que els déus, esquius, li llevaren als penals. De tot allò ha restat una imatge nítida i un crit esgarrat. La imatge és potent: Bielsa portat a coll per l’afició, amb una samarreta blanc-i-negra a les mans. El crit també: “Newell’s carajo! Newell’s!”.
Hi ha entrenadors que es diuen i es creuen grans entrenadors, i que probablement ho siguen, però que sempre entrenen grans equips en allò econòmic i corporatiu. El llistat de noms és interminable. El cas de Bielsa és una mica diferent. Al seu palmarès hi ha més idees que títols. Els seus triomfs no es mesuren en copes sinó en joc. Newell’s. Espanyol. Argentina. Chile. Athletic de Bilbao. Per allà per on ha passat ha deixat un estel d’admiració, de reverència, com a Chile, on és un ídol, o a la capital basca, on encara pots trobar enganxines amb la seua figura i la llegenda Athletic carajo! pels voltants de l’antic San Mamés, xicotets homenatges a l’home que va meravellar el multinacional Old Trafford amb un grup de jugadors bascos.
Però Bielsa també és un actor de grans tragèdies, un renegat dels déus que fa penitència. Al mateix Bilbao cauen ja les últimes llàgrimes per les dues finals perdudes i les paraules que ocupaven les primeres línies d’aquestes pàgines, mentre a Argentina encara es purguen de la dramàtica eliminació del Mundial 2002, després d’una meteòrica ronda classificatòria. Buenos Aires recorda amb detall com les tribunes es llançaren a la jugular del tècnic mentre els seus jugadors tancaven fileres al seu voltant, potser corpresos perquè els tancara en una habitació poc després de la derrota per a explicar-los, després d’estripar el partit que acabaven de jugar, les respostes, el perquè de la derrota de la bellesa.
I és que Bielsa pot guanyar o perdre, però no renuncia mai a la bellesa d’un esport que ama. Perquè la bellesa és innegociable, la pedra angular del seu pensament: “El juego fue creado para superar al rival de acuerdo a la belleza de los elemenentos que éste tiene”, diu amb la mateixa veu suau i apagada de sempre. Idealista irreductible, utilitza el reglament per a sublimar i no per a escamotejar espectacle, perquè en el fons s’estima amb bogeria les gents van al camp sincerament, eucarísticament, per a veure una obra d’art i no una guerra freda.
El seu és el futbol al servei del futbolista que “se emociona cuando  construye” i no quan destrueix. El futbol heroic. I amb un estil honest, que crea i no esvaeix, que proposa i no especula, de possessió a ultrança i de pressió per a recuperar ràpidament la pilota, d’atac que guanya a la defensa, de centrals que no només furten pilotes sinó que les pugen, les juguen camp amunt. És Bielsa, tan irreductible però alhora tan transparent per a dir que, malgrat tot i tots, “ninguna escuela es mejor que otra”. Ell, que serà el profeta de la seua fins la fi dels temps.
I és que quan tots ens n’anem, quan els quatre genets de l’Apocalipsi cavalquen implacables  entre les flames, Marcelo Bielsa encara estarà allà, entre resplendors, absent, amb les ulleres a la punta del nas, els genolls flexionats desafiant tots els equilibris i les mans entre les cames, mirant-s’ho tot amb el rostre torturat, com si buscara alguna cosa: un matís, un detall d’una jugada, les raons que expliquen la derrota. O potser, simplement, el perquè tot plegat. 

divendres, 4 d’octubre del 2013

Els kurds, un poble entre mil espases

La història no fa presoners. Les víctimes, com a molt, s’acontenten, anys després, amb unes famèliques línies als llibres. Unes línies que conten una desaparició. Fa temps que els kurds defugen aquest final. No volen un poble mort, sense terra, condemnat a l’agonia. Però tenen alguns problemes de pes, entre d’altres viure separats en quatre estats. I caminar sobre petroli. “Si no fóra pel petroli, potser haguérem tingut el nostre propi país fa cinquanta anys”, diuen. Però no ha sigut així. Els kurds han nascut sobre el pecat original de l’or negre. I en fan penitència, sense descans, amb una resignació de pedra. “Si Kuwait cultivara carlotes a nosaltres no ens importaria gens”, va dir, clar i ras, l’ajudant del secretari de defensa nord-americà Lawrence Korb, ara fa un parell de dècades. En el cas del Kurdistan, és clar, l’interès de l’Imperi es multiplica.
                Estranyament – o no, evidentment – els kurds han passat durant molt de temps desapercebuts als mitjans d’informació internacionals, invisibles als seus objectius i columnes, aquells que tantes vegades han catalitzat els canvis. Per a bé i per a mal. El corresponsal nord-americà Kevin McKiernan va veure el buit, el silenci, la foscor que envoltava la lluita kurda. I va decidir escriure-la. El resultat ho va publicar fa pocs anys, es diu The kurds, a people in search of their homeland (Kurdos, un pueblo en busca de su tierra, en la traducció castellana), un llibre bàsic per a comprendre Orient Mitjà, ara que s’ha convertit en el centre de les intrigues globals, si és que mai deixà de ser-ho. I McKiernan s’ho fa amb la millor prosa periodística anglosaxona, aquella incisiva i despullada, que transcendeix la dada freda i quirúrgica, que busca el testimoni de primera veu, entre muntanyes, corredors i camins. Arriscat però verídic. El resultat és contundent: periodisme pur.
Situats al polvorí del món, i dividits entre Iraq, Turquia, Síria i Iran, fa temps que els kurds entraren a l’agenda dels imperis, com a peça fonamental per a fer girar els engranatges de la regió, els equilibris de poder, el negoci global.  Una simple moneda de canvi, sense més drets que les concessions: “Els kurds són ciutadans de cinquena classe a Turquia, de quarta a Iraq, de tercera a Iran i de segona a Síria”. És el que diu Dashin, un dels escoltes del periodista. Suaument, amb aquella la veu de la resignació  invencible.
Un poble sense terra, el kurd, esclau de promeses i messies. Des dins, però també des de fora. Als anys setanta, Kissinger i Nixon els van vendre al govern d’Iraq sense pensar-s’ho.  Com els han venut o comprat sempre. Tan clar com l’aigua de les seues muntanyes: “Durant molts anys Estats Units ha utilitzat els kurds per a equilibrar el poder en Orient Mitjà”. Precisament, la de McKiernan és, entre d’altres, una crítica ferotge a la política exterior nord-americana, que utilitza pobles com a peons en una partida d’escacs. Sistemàticament i sense més escrúpol que la preocupació per la postergació de la seua supremacia mundial. Però no només això, evidentment. Ni molt menys. El periodista nord-americà no persegueix el prestigi d’un Michael Moore, sinó un objectiu més complex, més alt: fer el retrat d’un poble sense terra. Un retrat de retrats. I per a això busca les històries, les veus, els protagonistes, de Santa Barbara a Kirkuk. Any rere any.
                El mural comença prompte, amb aquell kurd exiliat en Estats Units que aboca la supervivència del seu poble en la confecció d’un diccionari. “Poden confiscar-te la terra i llevar-te el ramat, però si continues mantenint la teua llengua, ets un poble”, diu, amb fe granítica. Més enllà, però, hi ha l’estudiant turc enmig d’un vol qualsevol, molest, que contesta el periodista: “no hi ha cap ciutat kurda en Turquia”. No li tremola la veu. Hi ha també els kurds iraquians que es dessagnen en lluites caïnites a un costat i altre de la frontera, mentre els EUA juguen amb ells i Sadam Hussein prepara un d’aquells atacs amb gas que tacarà la llista de genocidis humans. El pecat? Voler terres i autonomia. Ells ho anomenen “el nostre Holocauste”. Un cinc per cent de la població kurda massacrada per un règim amb armes europees i nordamericanes, i diners i la diplomàcia del mateix Tio Sam a ple rendiment.
                Silenciosos, discrets, hi ha els kurds sirians que ajuden entre ombres la lluita germana dels kurds a Turquia, que batallen i s’amaguen i callen més enllà de la frontera. Una lluita amb un nom prohibit: PKK, que s’oposa des de fa dècades a la salvatge política d’ assimilació cultural practicada per l’estat otomà, amb autèntics tints nazis. I és que els kurds, a Turquia, simplement no són, com deia l’estudiant anònim. O, si de cas, només són els “turcs de les muntanyes”. I és que, allà, entre els cims, hi ha els seus poblats cremats, i els callats sota control de l’exèrcit, i més enllà les línies del PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan, declarat terrorista pels EUA, l’UE i Turquia. Un PKK que McKiernan analitza des de dins, amb les llums i les ombres d’un moviment que lluita incessant contra el titànic estat turc, armat per Estats Units.
McKiernan, per cert, no practica la hagiografia ni el maniqueisme, això ha de quedar clar. Només té un amo: la veracitat. Els kurds també tenen les seues armes, amb culata o diplomàtiques. Poques i raquítiques en alguns casos. Però les fan servir. No debades, per una grisa paradoxa històrica, la guerra d’Iraq els donà una oportunitat de respirar, almenys dins les fronteres que anteriorment dominava Sadam, amb llocs de poder en la direcció de l’estat. Una paradoxa àcida, si volem, amb els nord-americans donant poder intern als kurds als qui havia venut anys enrere al dictador que els gasejaria.
El dels kurds, al capdavall, és un drama perifèric, amb més línies de sang que de tinta. Són, ben mirat, víctimes del lloc on els ha tocat viure, del mercat armamentístic d’occident, del joc fúnebre de la geopolítica. Víctimes, en poques paraules, de la història. El món, després de tot, funciona així: la indignació mundial demana senzillesa, claredat, beneficis. Hi ha conflictes massa complexos, massa incòmodes, massa poc rendibles. El kurd n’és un. Massa factors en joc, massa engranatges, massa fronteres, massa petroli. I un futur que va del gris al negre. La derrota i la dissolució, però, no es contemplen. Per obstinació o per supervivència, mai no entraran en la seua agenda. I després del llibre de McKiernan menys. Sempre hi haurà la mirada del periodista clavada en aquella dona majestuosa que balla furtiva i plena al voltant d’una foguera, celebrant el Newroz, l’any nou kurd, com si fóra legal. Aquella dona sense rostre que en un moment sobtat trau una tela dessota el vestit. Una tela roja, groga, i verda. Els colors prohibits del PKK. I la fa onejar com si no s’estiguera jugant la vida.