RTVV, Martin Niemöller i la neutralitat impossible

Sempre s’ha dit que en la poesia ja estava tot dit, que certs versos, per molt que eterns, no eren sinó repeticions, reiteracions en boques d’altres d’antigues idees. Però els versos no han tingut mai la culpa. La literatura, en tot cas, no ha fet sinó inventariar, guardar per a la posteritat aquella mania de la història de recordar-nos que sempre som els mateixos, que no canviem tant, que per molts progressos volgudament idealitzats, continuem repetint errades i tragèdies, pors i injustícies. I covardies.

            La neutralitat ha sigut, des que el temps és temps, una de les covardies més inútils i autodestructives. Sobre això, Jaume Serra i Hunter, en un instant de lucidesa, va escriure nou paraules demolidores: “La neutralitat és potser el més eixorc dels egoismes”. Tenia una raó invicta. La neutralitat no existeix. No dir res, llavar-se les mans com Pilato, ha estat des de sempre una de les maneres més bastardes de no reconèixer la connivència amb el delicte. Dit d’una altra manera, el silenci, com diuen certes cançons, és complicitat. O, si ho voleu així, qui calla aplaudeix en silenci.

            Ara fa poques hores que gents tenebroses amb pistola a la cintura van acatar les ordres d’altres gents igualment tenebroses, sense pistola però amb sacs de diners a les butxaques. Les ordres eren tallar una ràdio i una televisió públiques en una llengua que ja no té on escoltar-se. Una última pàgina dictatorial per a una història de segrest, robatoris i infàmia. La història, com sempre, donarà la raó a qui li l’haja de donar, però ho farà massa tard. No escric per això, però. Escric perquè encara hi ha qui, davant tot allò, tria la neutralitat.

            En aquest punt, com ara i sempre, no dir res és dir sí. Radio Televisió Valenciana estava manipulada, espoliada per personatges foscos, sí. Molts dels seus treballadors, i bona part de la societat valenciana, no van fer tant com podien per evitar-ho, sí. Però no hem de confondre el segrestat amb el segrestador. Tancar l’única televisió valenciana, l’única televisió en valencià, no és més que un pas en el procés de destrucció de l’autogovern del País Valencià. Un dret menys. Una oportunitat menys de tindre un mitjà de comunicació en valencià, públic, plural i de qualitat. Un assassinat en la plaça pública provocat, ordenat i executat pels mateixos, pels culpables. Callar és aplaudir-los.

            La història, dèiem, ens recorda sovint que no canviem. Ens posa un impúdic espill al davant perquè comprovem que continuem sent els mateixos desgraciats de sempre. El pastor protestant Martin Niemöller va nàixer en Lippstadt allà pel 1892. Quan Alemanya començà a abocar-se a l’abisme, molt abans que Hitler prenguera el poder, ell ja havia fet passos en l’anticomunisme. Temps després, quan aquell home mínim de retòrica histèrica conquistà el Reich i imposà la por, el silenci i la repressió, Niemöller va callar. Un silenci inútil. Una neutralitat eixorca. Potser per això, no evità  tastar els camps de concentració de Sachenhausen i Dachau. Com tants altres, és cert. De fet, Niemöller, com el Cid, no hauria passat a la història sinó fóra per un poema. Diuen que el seu poema ni tan sols ho és, que es tracta només d’un sermó pronunciat a Kaiserlautern en 1946. Però ningú ha dit que un sermó no siguen versos. Ni que uns versos de fa quasi setanta anys no ens hagen de servir d’avís per a navegants:

Quan els nazis van vindre a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van vindre a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van vindre a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van vindre a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.

Tournier: comprendre Alemanya parlant francès

Amb els ulls emboscats darrere d’unes parpelles que cauen per l’edat, i un barret de mariner de tots els temps, Michel Tournier fa cara de no haver trencat mai un plat. Ni un mite del colonialisme com Robinson Crusoe. I és que en 1967 se li va ocórrer pegar-li una pedrada ideològica al clàssic llibre de Defoe. Per a Tournier, senzillament, Robinson renunciava al retorn. I ja havia renunciat, per cert, a transplantar el capitalisme mercantil britànic a aquella illa deserta. Ja sabem, aigua, terra, foc, aire i un esclau negre al servei de l’home blanc. Res d’això, al final. Robinson escollia la natura. A aquella obra li va dir Vendredi ou les limbes du pacífic. Senzill, sublim i subversiu.

Però hui no parlarem de Vendredi, ni de llimbs ni paradisos de capitalisme mercantil britànic. Perquè Tournier ha escrit més. Molt més. Per exemple Le bonheur en Allemagne? (Maren Sell Éditeurs, 2004 i Gallimard, 2006), un volumet humil, discret i inevitable. Inevitable perquè Tournier havia d’escriure sobre Alemanya. De pares germanistes, germanista ell – “j’étudierais Kant et Hegel” –, Tournier pren dels seus dies a Tübingen les primeres pinzellades d’un poble, l’alemany, que acabaria per conèixer com es coneixen les coses de què tenim dret a parlar. I era – és –  francès. Un detall colossal. “Bien entendu, tous les Français de ma génération on vécu sous la menace de orageuses relations entre leur patrie et l’Allemagne”. França i Alemanya, sempre acarades. Forçades a mirar-se, com fan milers. Convidades a comprendre’s, com fan pocs. Com fa Tournier.

I llavors rescata de sobte aquells primers records esparsos del munt de runes que era Alemanya a la postguerra, la pàtria de les Trümmerfrauen, les dones dels enderrocs, de l’oblit imposat com a condició de supervivència. I altres fragments de la memòria, més clars i punyents. Allà la divisió posterior i aquell Adenauer, adorador dels EUA i cap de la RFA, en eixe ordre, que rebutjà per dues vegades la unificació – el 1952 sota Stalin i 1958 sota Khrouchtchev – i deixà la RDA “dans les ténèbres extérieures”. Tenebres perquè Tournier no digereix mai l’URSS. Sap de què parla. Membre de l’Acadèmia d’Arts de Berlin Est, va ser un dels pocs escriptors occidentals traduïts i llegits a la RDA.

Una república que, per cert, jugava sempre que podia la carta de l’esport d’elit, i creava aquells exèrcits de dones vencedores, dinamitadores d’estereotips, sense virilitat protectora al costat. Aquells exèrcits enganyosos. Aquells miratges que l’encisaren per a després despertar-lo amargament. “J’ai donc recherché l’avènement d’une nouvelle Ève en DDR”, una nova Eva que era una mentida. El de Tournier, en el fons, és un desengany. Un altre. I no, no és la clàssica crítica  gratuïtament neoliberal i proamericana. No. Ja he dit que l’escriptor francès sap de què parla.

Entre l’assaig i les memòries, Le bonheur en Allemagne? es desenvolupa entre divagacions canviants, sempre de l’anècdota a la categoria, de la biografia a l’enciclopèdia, parlant ací i allà de l”espoir” dels pobles, com tant agrada als francesos. Amunt i avall per la història de dos pobles veïns. I llavors tornem al segle XVIII per a acarar l’Alemanya de la creació i la França de l’acció. Els uns amb Schiller, els altres amb Bonaparte. I una admiració mútua. Després, com un llamp, recorre els anys de Bismarck, i una altra veritat incòmoda. Tan incòmoda com que des de la Guerra Franco-Prussiana, Alemanya guanya totes les batalles a França, malgrat perdre les dues mundials. “La victoire de la France en 1918 constitue un paradoxe qui exige une explication”. I exigir són paraules majors.

Pel camí, com qui no vol la cosa, ha rebentat Voltaire, “un des auteurs français les plus médiocres”, i ha pegat un toc d’atenció a l’hexagone: “le Français est un éléphant qui se prend pour une ballerine”. Provocatiu sempre, o almenys per a una cultura tan acostumada a l’autocomplaença. Per a acabar, Tournier reserva unes últimes paraules a Prússia, aquell fantasma de la història, el país esvaït categòricament, radicalment, amb una simplicitat tètrica, el 25 de febrer de 1947: “L’État de Prusse, qui a été depuis des temps ancians le berceau du militarisme et de la réaction en Allemagne, est aboli”. Llei nº46. Ell sap, però, que la pàtria de Frederic Guillem i Oswald Spengler era molt més, i per això agafa aquest dos tòtems. Com a estendard. I una vegada més sap de què parla.

La dels francesos i els alemanys és, al capdavall, una eterna qüestió pendent. I continuarà provocant paper. Allò difícil, però, serà trobar gents que, com Tournier, coneguen l’altre. Tristament difícil, no cal dir-ho. Perquè els imperis, ja se sap, continuaran parlant els uns dels altres. Poques vegades, però, ho faran amb aquella fina, punyent, delicada exactitud de Tournier. I, evidentment, continuaran fent penitència. 

Què és l'Edat Mitjana?

Flocel Sabaté cita a l’inici de L’Edat Mitjana. Món real i espai imaginat (Afers) un Voltaire altiu que afirma, sense dubtes, que l’Edat Mitjana cal conèixer-la per a menystenir-la. Així, sense despentinar-se, aquell sant portador d’una ment il·lustrada plasmava el sentiment de tota una fornada de pensadors. Els més de mil anys entre la caiguda de l’Imperi romà d’occident i – per exemple! –la topada amb Amèrica, eren – i són –, per a molts, només aquella fosca edat intermèdia entre dues clarors. Un període de regressió entre la sublimitat de Roma i l’anhelat Renaixement. I punt final. Almenys, és clar, Voltaire parlava de la necessitat de conèixer el període, detall d’agrair. Més endavant, ja al XIX, l’animadversió es tornà interès místic, ja se sap, cavallers, reis llegendaris, nacions que naixen entre sang i ferro, i tot allò que els valencians plasmarem, per exemple, al Parterre de la ciutat de València en forma d’estàtua anacrònica del George Bush del segle XIII, Jaume I, com li va dir aquell.

            I ara? Potser actualment vivim la barreja de tot el darrer, és a dir, de veneració romàntica i d’un rebuig impregnat, però, d’ignorància (fa uns mesos, em vaig trobar al Facebook la següent afirmació d’un diputat català: “Nois i noies, s'ha de restaurar el diezmo, el derecho de pernada del senyor feudal, la inquisició per cremar gais i feministes... el medievo està de moda”). Per sort, des del segle XX també comptem amb aportacions més rigoroses i profundes, obres d’aquelles imprescindibles si volem parlar amb mínima propietat d’aquest període. L’Edat Mitjana. Món real i espai imaginat (Afers, 2012), coordinada per Flocel Sabaté, n’és, potser la darrera d’aquestes. Una suma d’impecables articles obra d’especialistes on es troben la història, l’economia, la llengua o l’art. Xicotetes peces d’una exactitud i de pes venerable, que formen el trencadís de tota una edat de l’ésser humà europeu. Així, de cada peça, de cada perspectiva, de cada anècdota del saber, pugem a la visió panoràmica, a la categoria, a aquella Edat Mitjana. I lluny d’idealismes, amb el pes incontestable dels documents sobre la taula. 

            Tot amb un únic objectiu: aportar una visió contrastada “de la realitat medieval i la seva recreació”, com confessa Sabaté a la introducció. Cosa que aconsegueix tombant tòpics, amb articles tan destacables i divulgatius com, per exemple, el de Paul Freedman, de la Universitat de Yale, sobre els pagesos medievals, d’una claredat i capacitat de síntesi olímpiques. O, també, el d’Àngel Casals, on es responen preguntes tan adients com la de quan els moderns consideren finalitzada l’Edat Mitjana o quan es construeix l’idea d’Espanya. Ara, tampoc podem oblidar d’altres que cauen en la exhaustivitat més pesant, perquè l’obra té un únic però. Com sol passar, en la conformació de l’imaginari col·lectiu sobre l’Edat Mitjana han pogut més quatre pel·lícules anacròniques que milions de publicacions universitàries. I no és cap casualitat.

I és que encara que ni s’ho proposen, assaigs com aquest segueixen sense ser aptes per a tots els públics. Sé que em diran allò d“on no hi ha no en pot rajar”, ho sé, però continuaré pensant que aquests tipus d’obres podrien intentar anar una mica més enllà del dens academicisme, sense perdre el rigor. Equilibri impossible? No ho crec. De tota manera, és l’única via perquè els articles d’especialistes deixen de ser pur autoconsum, paper sagrat de l'Acadèmia, gloriosament innocus. Un exemple? N’hi ha. I tant que n’hi ha. Que li ho pregunten a Robert Fossier. 

Ballestrini: la rivoluzione invisible.

El silenci és el preu mínim de la derrota. L’italià Nani Ballestrini va perdre tantes batalles que hagué d’exiliar-se a França amb una maleta a la mà i un esparadrap a la boca. Fundador de Gruppo 63, avantguarda de l’avantguarda cultural i política de la Itàlia dels setanta, Ballestrini va pagar el preu d’escriure i fer la política incòmoda: la radical. Incriminat en el procés polític del “7 d’aprile”. Absolt massa tard. La seua és la història d’una ploma tan incendiària com la gasolina: Vogliamo tutto o La violenza illustrata – ara en català gràcies a Tigre de paper – bé que ho podem testimoniar.

Com Gli invisibili. I és que si la derrota imposa silenci, després simplement esborra, esvaeix, aniquila. És el que ocorregué amb aquella generació de joves que es llançaren a rebentar la política anquilosada d’aquells setanta, des de dotzenes de sigles que plantejaven una oposició política i física a un ordre que no els representava. Vastament incòmodes, vastament ingenus. Un joves que ho volien tot. I que tenien un enemic implacable: l’Estat. Gli invisibili és això, una història de revolució, d’esclat i somnis i derrota, d’odi i sobretot de por, por de repressió, por de presó, por del poder implacable. És la història de Sergio Bianchi, aquell fantasma de Varese, esquiu en les referències, transformat en literatura i llançat a la posteritat per la novel·la.

La d’aquells joves, dèiem, és la Itàlia fosca, convulsa, dels setanta i principis dels vuitanta, la dels Anni de Piombo, les Brigate Rosse i la Lotta Continua d’Erri de Luca, la del Partit Comunista tan llunyà i anquilosat com al terrat de Calders o a aquell poblet de Silone. La de l’extrema dreta armada i negra, nostàlgica d’una Reppublica Sociale que no va viure. La d’aquella dreta obsessionada en battere il comunismo a tots els preus. La Itàlia de la repressió sense límits d’aquell Estat hereu dels col·laboracionistes amb els nazis que perseguiren els partisans després de la Segona Guerra Mundial, en una paradoxa cruel. I la dels joves, radicalment joves, que no assumeixen aquell ordre i el rebenten al carrer, i mentre ho fan cau damunt d’ells l’espassa de Dàmocles, sempre sostinguda sobre el dèbil, ampliant la història de Ciceró. I ho fa amb tota la seua força. Una força que esborra, esvaeix, aniquila. És aquella Itàlia.
        Ballestrini, per cert, dinamita la sintaxi com es dinamita una cultura i, per tant, un ordre: radicalment, des de la soca. No podia haver-ho escrit d’altra manera. És el ritme angoixant, torrencial, visceral, que demana una història d’excés, de por, de dolor, de batalla, d’ideals, de violència, de dubtes. I de derrota: “jo pense i també molts com jo pensen que en el fons no hem tingut mai no sols no hem tingut mai cap idea ni ganes de vèncer sinó ni tan sols la més mínima idea que havia alguna cosa a vèncer en alguna banda a més saps si ho pense bé a mi ara la paraula vèncer em sona exactament igual a morir”. De derrota total.

Un d’aquells llibres que no agradarà als pulcres lectors d’El País, de Le Monde, de La Reppublica, arrecerats en editorials que criden a la concòrdia, la unitat i la pau social pagada per bancs foscos. Un llibre incòmode. Un autor incòmode. Poster, per això mateix, és ara quan cal retornar a la veu de Ballestrini, traure-la del silenci. Més que mai. Ara que els drets socials perden el seu nom i els nacionals no el recuperen, ara que dissentir no és més que un luxe que es paga car i amb bitllets grisos. Ara que l’Estat torna a ensenyar els seus racons més foscos, les clavegueres del dret, els corredors sense finestres de la seua justícia, del seu poder que busca la postergació a mort. És ara, justament ara, quan Ballestrini s’erigeix en la distància, mirant de fit a fit, cansat, però digne, al poder. Una mirada encara mig apagada, però més lúcida i perillosa, si cap, que mai.