Ciudadanos o la metàfora valenciana

Tinc amics que diuen que sempre parle del mateix. Jo sé que no és cert. I ells també. Dit això, és cert que dedique una part gens menyspreable del meu temps a pegar-li voltes a allò que som els valencians i, especialment, a com ho som. Agraïsc la seua crítica, en el fons, perquè si fan por els homes d’un sol diari, també fan por els homes d’un sol tema de conversa. L’obsessió és reconeguda, per tant, i consegüentment intente omplir diàlegs d’altres temes també brutalment importants com el futbol o ja acabaré la frase. El que passa és que hi ha dies que la realitat decideix boicotejar la meua regular teràpia de desintoxicació. Dies com ahir.  

Han de passar moltes coses perquè una política arribe a Les Corts sense enganyar-se de camí i després de dir bon dia i beure un glopet d’aigua molt educadament apunte, com qui enumera evidències, que “puede ser muy emotivo abandonar las lenguas universales para proteger una minoritaria, pero poco útil para encontrar empleo”, que “nadie duda de que el valenciano es un bien cultural y ha de protegerse y aprenderse, pero si se convierte en lenguaje único frena el desarrollo personal, profesional y colectivo” i també, i atenció perquè ací passem del pla específic i anecdòtic a tota una reflexió filosòfica global digna de figurar en algun sobre de sucre, que el saber no ocupa lloc però si temps, tan “escaso” que “no se puede saber de todo y allí donde triunfa la inmersión lingüística, volvemos a la aldea”. Respirem.

Han de passar moltes coses, moltes constitucions i un parell de guerres, probablement, perquè la líder d’un partit que s’anomena Ciudadanos arribe i sentencie que una part dels ciutadans que representa són subdesenvolupats condemnats a l’atur etern. El discurs de Carolina Punset no creix dels arbres una nit d’estiu. El discurs de Carolina Punset és la materialització verbal d’un Estat pur, de bandera, himne, llengua i cultura única, l’Estat que els progressistes i ciutadans del món sempre han volgut a pesar dels atacs del localisme. No m’estendré més, en aquest punt, que ja vaig parlar-ne fa uns mesos, a propòsit d’unes altres perles intel·lectuals d’Arturo Pérez Reverte, probable maître à penser de lady Punset. El cas, i ací l’autor d’El Capitán Alatriste ens serveix d’exemple, és que les paraules de Carolina Punset no són un atac aïllat en el temps i en l’espai, sinó la verbalització de tota una escola de pensament, hegemònica en l’Estat espanyol i materialitzada legalment, per cert, almenys des de la Constitució de 1812, que posava negre sobre blanc l’absoluta irrellevància cultural i política que atorgaven a tota llengua que no fóra la castellana. La resta de la història ja la sabem.

No lapideu verbalment a Punset, per tant. Pobra ella, després de tot, que no és més que la humil portaveu de les últimes supuracions d’un ex imperi en decadència, amb deliris d’una universalitat que mai ho fou i una necessitat quasi biològica de mostrar-se com a superior a l’altre, com a únic majoritari i útil. Cal contestar-li? Cal dir-li que no és de veres això que diu? Que una llengua europea amb tretze milions de parlants repartits en països mediterranis econòmicament dinàmics, és un mercat laboral en sí mateixa i un plus a nivell curricular? Que universal és un adjectiu pamfletari? Que el valencià s’està juga la seua supervivència no només en l’escola, sinó també en els mitjans i en els carrers? Etc.

Cal, de veres, contestar Carolina de España i als altres ciutadans del món, als cosmopolites, que parlen una llengua universal i critiquen sense descans els localistes, separatistes, que parlen una, dues o tres llengües a més de la seua, la de l“aldea”, arriscant-se a no trobar mai treball ni refugi per a l’ànima? La resposta seria còmica si no fóra tràgica.

Políticament, però, és interessant, el que va passar. Una novetat molt grossa en la res publica valenciana. Punset va fer en quatre minuts el que no havia fet el PP en quaranta anys, és a dir, vomitar damunt el regionalisme, descartar-lo i alçar la bandera nacional. L’única. El seu discurs, agressiu i actiu, recorda molt al dels liberals del segle XIX, per cert, als d’aquella Constitució de Cadis. Com a bona poetessa, va fer de les seues paraules una preciosa metàfora, que posava un cert punt i final al debat identitari de la Transició, a la cortina de fum del “catalanisme”, castradora i interessada. Li hauríem de donar les gràcies. El debat que planteja la dirigent de Ciudadanos és radical, però, en el fons, és el real: espanyolisme, valencianisme o la indiferència que beneficia al primer. N’hi ha més doblets possibles: neoimperialisme o internacionalisme, monolingüisme castellà o plurilingüisme, supremacia de la Nació-Estat o igualtat entre els pobles i les cultures... Podeu anar prenent, molt humilment, posicions. 

La paraula buida

Henry Kissinger

Si ho pensem, els humans dediquem una part estimable del nostre temps a reproduir un conjunt d’idees comunes, granítiques i polígames que solen materialitzar-se en forma de sentències breus, definitives, quasi condemnatòries. Tanquen unilateralment converses que s’han allargat massa o serveixen de peça d’unió d’un pacte de silenci per a sobretaules amistoses. Són, després de tot, solucions ràpides, parcialment buides, que esquiven les causes, les implicacions, els matisos i l’anàlisi de tot plegat.

És el nostre dia a dia. Ja sabem, diem “la violència engendra més violència” i tots assentim greument, amplament autocomplaguts amb el nostre anàlisi incontestable i d’unanimitat aclaparadora. No importa si a banda de més violència engendra també més poder, si passem per alt a Henry Kissinger i les innumerables Pax Romanes que han assolat el món regularment i amb traïdoria. No importa si de vegades la violència i el seu monopoli no provoquen més violència sinó el silenci total i el terror del derrotat. No importa, perquè el que volem, en el fons, és un acord verbal ràpid i factible. Ens sentim bé, al cap i a la fi, de donar-nos la raó, de consensuar  –encara que siga consensuar un argument d’autoritat anònim, un aforisme de baixa intensitat, o fins i tot una estupidesa.

N’hi ha per a tots els gustos, d’idees d’aquestes, sedimentades al llarg dels segles, producte d’anys i panys de debats filosòfics, jocs de poder, teories econòmiques i declaracions dels drets humans complides i incomplides. “Si respectes et respectaran”, amb cementeris sencers de morts prematurs que respectaren alguna cosa, alguna llei, alguna íntima por. “No hem de barrejar política i futbol”, quan l’esport col·lectiu i individual ha sigut i serà una ancestral materialització política, i quan els esportistes mai competeixen només per ells mateixos –per la samarreta, per l’equip, per l’Estat– ni les competicions són mai només calibracions amables de l’habilitat de cadascú. Quan els esportistes són els nous herois clàssics. Etc. 

I no dic que l’ús de sentències com aquestes estiga malament. Ni molt menys. Certament, tenen una utilitat evident per a la convivència verbal, per a la diplomàcia de sobretaula. El problema, clar, és que no aporten res. De tant repetir-les, les hem buidat de contingut –de raons. S’han convertit un mer eco reiterat en el buit. No negue que algú que afirma, molt lapidàriament, que la violència genera violència, no tinga raó o, almenys, una certa part de raó. El que dubte és que, a hores d’ara, puga defensar la validesa del tòpic més enllà de la seua repetició projectada a l’infinit. És a dir, no trobe massa exemples d’algú que després d’enunciar una summa teològica d’aquestes puga defensar el corpus ideològic que té darrere, i que mai no és innocent.

Potser no és cap drama, després de tot, però cal constatar-ho. Les nostres converses quotidianes es converteixen sovint en la postergació d’aforismes buits o, pitjor, plens d’un contingut amb què, de vegades, ni tan sols estaríem d’acord si ho pensàrem detingudament. La repetició estalvia la reflexió, en aquest punt. I això sí que és dramàtic. I còmode.