dimecres, 28 de gener del 2015

Contra els aforismes

Dins Caràcters, núm. 69

Quan tenia quinze anys, a banda de pensar que totes les cançons parlaven de mi, lluïa amb orgull un parxe a la meua motxilla. Era un lema fàcil, solemne, essencialista. Tres paraules, només. Un dia, un xaval en moto m'ho va arrancar en ple carrer després d’amenaçar-me amb dolor etern si m'ho tornava a vore. I això que no em coneixia de res. Tant se val, ara, el detall. El fet és que jo, com a bon teenager, basava bona part de la meua ideologia en frases breus i rocoses.
                Però el temps passa. O nosaltres. I cada dia m’agraden menys els aforismes. Bé, no és que no m’agraden, és que me’ls prenc cada vegada amb menys entusiasme. Un dia, J. F. Mira va dir, molt seriós, que els aforismes "són una manera de dir alguna cosa que normalment crida l'atenció o pareix intel·ligent, però que no correspon a la realitat". Són les paraules d’un vell. I en el fons té raó. Ara, el cert és que és complicat resistir-se’n. Al capdavall, a tots ens encanta la simplificació, la digestió senzilla, la comoditat que dóna l’absència de matisos.
                El món de la literatura no és aliè a aquest tipus de problemàtiques. Al contrari, hi és especialment propens. De fet, escric tot açò cansat de sentir, veure pintat en murs o navegant per les xarxes socials, aquell aforisme panxacontent de “més llibres més lliures”. Segur? Podem repetir-ho fins que els quatre genets de l’Apocalipsi cavalquen entre riures i quedar-nos ben autocomplaguts. Però què estem dient? S’és més lliure per llegir més llibres? Depèn, clar. A aquesta, com a totes les sentències de marbre, li falten paraules.
Respondria un sí rotund si afegirem l’adjectiu “diferent”. Crec fermament que llegir més llibres diferents ens fa més lliures. Sí, això sí, a base d’idees d’ací i allà construïm les nostres. Com més idees diferents, més debats; i com més debats, més matisos; com més matisos, al seu torn, més marge de maniobra ideològic. Esdevenim, doncs, menys esclaus de les ideologies poderoses. En canvi, respondria un no rotund si ens quedem amb aquelles quatre paraules: “més llibres més lliures”. Quina estupidesa. Podem llegir-nos tot el catàleg d’èxits de la megaeditorial de torn sense eixir d’una presó de llocs comuns i tòpics conservadors, d’idees buides que es repeteixen com una lletania. I és que la llibertat, en el fons, no és l’opció de triar. O no només. La llibertat és l’opció de triar entre propostes diferents. No?
Se m’acaba el paper i rellegisc el que acabe de dir –aforismes inclosos. Són, trobe, les paraules d’un susceptible, d’un repel·lent irritable. Deu ser, supose, que a la meua motxilla ja no hi ha cap parxe; que fa temps que les cançons deixaren de parlar de la meua vida. Vostès em perdonen.