Cròniques del país inventat

S’han escrit moltes línies sobre aquells anys en què certa gent apassionadament escèptica – me’n faig càrrec de l’aparent contradicció – es va creure un projecte que col·locava el seu país al centre de l’acció cultural i política. Molts llibres han tractat de contar què va passar i com, quins van ser els herois o els antiherois i per què, d’on va eixir aquella nova consciència identitària. El valencianisme que va nàixer  als anys seixanta ha donat de parlar, molt, qui sap si en excés. No podia ser d’una altra manera, els temps canviaven i alguns discrets personatges guiats per un taumaturg insigne van decidir que aquell era el moment, que el país no podia esperar més per a posar-se a caminar, per a trencar cadenes, per a... bé, ja sabem, per a redescobrir-se i altres consignes convençudes de manifest encés. Ebullició, desvetllament, por. Temps de dictadura, no ens enganyem, d’Una, grande y libre, potser, però fonamentalment Una, sobretot Una, indivisible i íntegra, sobirana i orgullosa. El saldo final – la relliscada política, l’autonomia de vidre i la democràcia de cafè – ens el coneixem tots: magre per a uns, suficient per a altres, indiferent per a tants. Entre aquells protagonistes una sensació encara perceptible de pessimisme silenciós, de nostàlgia indulgent, de cabreig inevitable.

            S’ha escrit molt sobre l’època de projectes de país que es creien possibles, molt, potser fins i tot massa. Moltes paraules dignes, un munt d’assaigs teòrics indigeribles i també altres de fina i suau deglució, molts articles de diari tan efímers com el seu paper, alguns versos, aquells versos del fill del forner, omnipresent, oh clar país que ara volen obscur homes obscurs de tenebrosa lletra, i el fan funest amb baralles i plets. Però s’han escrit poques novel·les que estripen un temps de valencianisme naixent, precari i ambiciós. Poques, i la millor de totes aquestes és sense dubte El desig dels dies (3i4), del valencià Joan Francesc Mira. Una “novel·la”, efectivament, perquè ens conta una història, però alhora molt més que això. Mira construeix un autèntic monòleg, un discurs que no és sinó una mirada enrere torrencial, densa, farcida de referències i picades d’ull, d’aquella intertextualitat que fa les delícies dels estudiants de literatura, però sense perdre la fluïdesa de la veu interior que el mou, una veu rabiosa, irònica i nostàlgica, poèticament descarnada i políticament reveladora. Una crònica personalíssima i intransferible d’un temps d’ànsies i decisions.

En la seua virtut, però, recau la seua mancança, una mancança a mitges, i és que no es tracta d’una obra de masses. Per què hauria de ser-ho, es preguntarà algú encertadament. I menys encara d’unes masses lectores en valencià, no massa masses de totes maneres... El desig dels dies és literatura caòticament ordenada, complexa. Són mil peces a destriar que l’autor sap i confessa: “amb punts i comes i amb textos de cançons trets dels meus discos més vells i encara del tot no oblidats, o amb cites de llibres rars i curioses que és on sovint es troben les més curioses i rares veritats de la història”.

Un paper prop de minories intel·lectuals tipes de raó i allunyada d’alguna trama amb sorpresa final d’aquelles que agraden el gran públic – i obviarem per segona vegada en quatre línies la qüestió de si té sentit de parlar de “gran públic” lector en valencià . Ací no hi ha sorpreses, la història ens la coneixem tots, per a bé o per a mal. Ací hi ha política. I Mira no l’obvia. Dictadura, en primer lloc, ja ho hem dit, temps de pintades als murs per obra i gràcia d’uns quants joves que obrien els ulls. L’autor entre ells, és clar. “Parlem valencià” en quitrà negre i ben visible. I quatre barres al costat. Una declaració d’intencions, enfront d’un espanyolisme furibund que se la mira amb prepotència i indulgència en un principi fugaç, sentiments que no tarden a conventir-se en suspicàcia i hostilitat brutal, la intolerant i ancestral hostilitat d’una Castella eixamplada i lloada pel règim com a única digna de les regnes hispàniques. Una vegada més, la història. 

El País Valencià pensat als seixantes és pertot, cada pàgina de la novel·la és la prova d’una passió. A cada línia en descobrim un racó de la mà d’incerts personatges de noms qualsevol però d’ombra inequívoca. Només un exemple revelador: Gerard Gisbert i  l’alter ego de l’autor es presenten a casa del Poeta de València, amable burgès de l’eixample guia de tendres consciències valencianistes amants de les seues lletres, de la seua literatura subalterna, segrestada, perseguida. El magne creador de versos els parla de la noblesa de la llengua antiga, dels mots retrobats i salvats de la destrucció, de la missió, la sagrada missió. Pàtria, fe, amor. Passat un temps entren els fills del Poeta a l’habitació. I en eixe moment naixen per força dos iconoclastes. “Buenas tardes, hijos, ¿cómo va eso? Mirad, estos chicos son discípulos míos”. Alguns encara es pregunten per què el valencianisme catalitzat arran de la publicació de cert llibre l’any 1962 fou tan trencador, tan iconoclasta, tan ingenu. Que busquen la resposta en línies com aquestes, i en tantes altres que no s’han escrit. “Congelació i merda. Ganes, llavors per dissort no alliberades. De pixar-se. O més. En un racó del mateix replanell de l’escala”.

Al capdavall, El desig dels dies és la confessió inevitable de qui és conscient d’haver estat protagonista d’un temps d’ànsies i esclats, uns anys en la història valenciana sense els quals aquestes línies que llegiu no haurien estat escrites. Així de senzill. Et tout le reste, com diria aquell, est littérature...

Quan Hitler era "el ximple més gran del món".

Deia Josep Pla que Eugeni Xammar era l’home més intel·ligent que havia conegut mai. La primera vegada que sentim la sentència pensem que es tracta d’una altra típica bravata d’escriptor il·lustre. I no. En llegir el recull de cròniques anomenat L’ou de la serp (Quaderns Crema) acabem per comprendre que Pla tenia fonaments en què basar la seua afirmació. Xammar fou un periodista d’aquells amb aura llegendària, no tant romàntica ni coneguda com la de Kapuscinski, però igualment guanyada a base de lucidesa i intuïció sobre l’actualitat. Parlar de Xammar és parlar de Berlin, des d’on escrigué durant quinze anys, però també de Londres, on va iniciar la seua tasca periodística i d’on va pouar un esperit liberal del qual mai no abjurà. O de Ginebra, on també va treballar. O de Madrid, és clar. Sense oblidar la seua capital, Barcelona. Però sobretot de Berlin.

A la capital alemanya treballà fins el 1937, any en què va abandonar-la a causa d’una guerra que ja assenyalava el camí de la següent. El que es troba Xammar és una ciutat en ebullició, la que ens mostra Eric D. Weitz en “L’Alemanya de Weimar”. Una Berlin alegre i nocturna de cabarets, atrafegada de la premsa internacional que omple les taules del bar de l’hotel Adlon a Unter den Linden o les del cafè Josty a l’antiga Potsdamerplatz. Una Berlin dinàmica que creixia entre llums de neon i estires i arronses entre la nova arquitectura i l’etern historicisme prussià. Però també hi havia una altra Berlin que Xammar sap i explica. L’urbs exhausta dels treballadors de la fàbrica Siemens, la dels barris al nord d’Alexanderplatz, la dels periòdics Die Rote Fahne [La bandera roja] damunt la taula després d’un dia de feina, com una terra promesa que mai no arriba. La ciutat a punt d’esclatar. Una capital i un imperi d’extrems incipients, noquejada encara per la postguerra i l’omnipresent Tractat de Versalles. Un país on la radicalitat política no augurava dies massa feliços.

A través de les seues pàgines trobarem  exposat, en primer lloc, un fresc de l’època, la descripció detallada i lúcida plena d’opinions contundents i fugaces. Tot simultani, tan viu com aleshores, sense l’anàlisi a posteriori dels llibres d’història, sense cap perspectiva: el present amb tot el seu pes, contat a través d’uns ulls sagaços. És el seu estil, construït amb un català estàndard encara en bolquers. I amb ell recorrem cada pam d’aquella actualitat ja fossilitzada, ací una repassada al panorama periodístic germànic, allà la creixent preocupació pels cada vegada més comuns assassinats polítics, entre la brutalitat de l’extrema dreta i el silenci còmplice o agraït de totes les dretes i esquerres autoproclamades moderades. Amb mesura, amb raó, perquè no oblidem d’on ve Eugeni Xammar: Catalunya, ben lluny del cor inflamat d’aquella Europa, ni tampoc on es va formar periodísticament: Londres, la capital del liberalisme. Potser per això no trobarem cap més presa de partit que la de la cordura i la temprança que es perdien inevitablement a cada segon. En poques paraules, Xammar era un liberal esparverat cada vegada més pel clima social i polític d’Alemanya, un magma convuls i impredictible.

El periodista català desconfia de sigles i es guia normalment per intuïció humana. Llevat d’alguns casos, com els seus elogis al moderat Centre Catòlic, sol lloar més a un polític – una persona – que al corresponent partit – una força més voluble. No exagerem. Sinó vegem com tracta la llarga postguerra i el deute impossible de pagar als vencedors: “De bones a primeres Alemanya va dir que no podia garantir una suma semblant [210.000 milions de marcs or], però els seus acreedors li van exigir per mitjà d’un ultimàtum que digués que sí, i Alemanya va dir que sí, que ho garantia tot. El prometre no fa pobre”. Allò era una hipoteca insalvable, i ho comprovem línia a línia, mentre se’ns conta la invasió francesa de la conca del Ruhr, per a forçar els pagaments. La continua pressió sobre una economia que lluitava per a pagar el que no podia i feia recaure – com sempre, i aquests dies ho veiem més clar – tot el pes sobre els més pobres i dèbils. Una pressió que es convertiria en un dels majors arguments de l’ancestral militarisme prussià, i de tots aquells desenganyats de l’Imperi després de la Primera guerra mundial. Un ressentiment de conseqüències brutals, que alguns, com el canceller Marx, ja preveien en una entrevista concedida el 1924 al periodista català. El canceller, un “catòlic renà, diputat per Düsseldorf, advocat i exjutge, que ja ha dit adéu a la primera, la segona i la tercera joventut”, apunta clarament el pensament de la majoria dels alemanys respecte del deute de guerra: “Aquesta incertitud crea en el poble alemany el sentiment que el seu esclavatge econòmic no tindrà mai fi, i això és una mala cosa”. I tant que ho era.  

És L’ou de la serp. Però de quina serp? Als anys en què Xammar desenvolupà la seua feina es covava lentament una reacció que prompte va deixar de suscitar indiferència. Ja ho hem deixat entreveure: el poble alemany nadava en una barreja de ressentiment, orgull militar ferit, problemes econòmics, violència política i promeses de redempció totalitzadores. Alemanya s’estava convertint en el millor caldo de cultiu per al nacional-socialisme. I en aquest ambient viciat el periodista ens narra cada vegada més preocupat les tensions entre la dictadura de dreta de Von Kahr, a Baviera, i el govern “marxista” de Turingia. Un conflicte que no suposa cap insignificança, sinó la punta de l’iceberg d’una batalla entre dues opcions polítiques contràries i excloents l’una amb l’altra, que beuen de la mateixa misèria i ràbia del poble. Una tensió que esclataria de tant en tant amb funerals aquelarres, com el colp d’estat de München en 1923, al conegudíssim celler Bürgerbräukeller, amb un obscur personatge encara desconegut per a bona part del món occidental. Un tal Adolf Hitler.

“Aquest Hitler és”, deia Xammar, “amb la protecció de[l general] Ludendorff, cap d’un moviment anomenat «socialista nacional», que promet als obrers la lluna en un cove per amansir-los i mentrestant organitza una força armada il·legal per a enderrocar la República”. L’anàlisi concisa i demolidora del periodista és d’octubre de 1923. Poc després, el vuit de novembre, aquell home pegava dos trets al sostre de la cerveseria i començava el colp d’estat, entre la quietud del públic assistent, potser perquè “la mobilitat d’un bavarès amb sis o vuit litres de cervesa al ventre és escassa”, i, consegüentment, “en compte de fugir, els ciutadans reunits al Bürgerbräukeller van trobar que era més fàcil callar i seure”. Era el famós putsch de la cerveseria de München, que acabaria amb Hitler empresonat com a fugaç dictador d’Alemanya per una sola nit.

Poc abans d’aquell tràgic sainet, el futur amic o enemic de tothom va concedir una entrevista a Xammar on també es trobava un jove Josep Pla. A la conversa, Hitler vomita sense pèls a la llengua el seu ideari, si per un costat hi havia el ressentiment per la pèrdua d’una guerra que no acabava mai, per l’altre hi havia l’etern cap de turc, el foraster, l’estrany, l’altre a qui llançar les culpes. L’estratègia de sempre i per a sempre, no ens enganyem, però amb una determinació brutal. “Un càncer polític i social”, deia Hitler, “sortosament, els càncer polítics i socials no són una malaltia incurable. Hi ha l’extirpació. Si volem que Alemanya visqui hem d’eliminar els jueus...”. Novament, som al 1923, i les fredes paraules del futur genocida encara no provoquen massa reaccions. Aleshores, Hitler és per a Xammar “el ximple més gran del món”.

I ara, en aquest punt, costa no preguntar-se per què aquell ximple i els seus sequaços arribaren on arribaren... però la resposta, sempre incompleta, ja forma part d’una altra història. Les pistes, però, cal buscar-les. I Xammar ens en dóna unes quantes. Més d’una i més de dues. 

Idees d'un animal amb raó

Els humans hem construït al llarg dels segles la imatge de nosaltres mateixos que més en pau ens deixava. Amb nosaltres o amb Déu nostre senyor amén, però en pau, amb la consciència més o menys tranquil·la per a poder continuar endavant en aquesta vall de llàgrimes. El cristianisme, per exemple, ha parlat sempre d’una espècie escollida, per damunt de les altres, la única, entre àngels, animals i plantes, que tenia cos i ànima, que reunia al seu si tota la creació. Una visió, com a poc, amable, del nostre ser. I no han estat els únics, religions d’aquelles amb déu o sense, platonisme o Islam, s’han esforçat per a donar una imatge de l’ésser humà gloriosa, o almenys digna, que ens ajudara a alçar-nos cada matí i pensar que som alguna cosa més que una suma de teixits i reaccions químiques. Una imatge, justament, el més diferenciada possible de la natura. I és que bona part de la nostra història ha estat la dels intents d’amagar la nostra part animal. Com si allò natural ens rebaixara la categoria, ens fera caure de l’olimp de les criatures escollides que vaguen distretes pel centre de l’univers. Només amb certa insistència, des de la Il·lustració es va aconseguir baixar l’home de les altures.

            Hi ha, però, qui no acostuma a empassar-se dogmes acolorits i tendres, per convicció o per caràcter. Joan Fuster no era, precisament, un d’aquells feligresos de les visions amables. I menys encara de la teologia cristiana, aduladora sense descans de l’ànima glorificada. No. L’escriptor de Sueca era una d’aquelles “altres ànimes” hereves dels Diderot i Buffon: empíriques i escèptiques, radicalment escèptiques fins i tot en allò que més passió els provocava. Ja ho sabem, ell s’encarregà de deixar-ho clar: va fer elogis apassionats de l’escepticisme i va escampar la iconoclàstia més culta. Potser per això el seu Bestiari (PUV, 2005)  no podia ser tal. Per què?

            Tradicionalment, els bestiaris eren llibres en què els animals tenien un grau major o menor de protagonisme, des de personatges principals o secundaris a actors de repartiment. Ambigu, és clar. Els bestiaris medievals, per exemple, reunien definicions i explicacions sobre unes i altres “bèsties”, animals entre reals i imaginaris, dels quals esclarien trets i comportaments amb voluntat didàctica i moralitzadora. Bèsties, sobretot bèsties, animals de cos i prou, sense ànima, lluny de la sublimitat humana. Allò eren els bestiaris que tothom coneixia, en canvi, el Bestiari que ens presentava Fuster era, ben mirat, l’anti-bestiari. Mitjançat uns aforismes mínims, extremadament subtils, infinitament senzills, absolutament complexos, eternament irònics, Fuster dinamita la concepció clàssica i moralitzadora d’aquest tipus d’obres. Li pega la volta i deixa anar tota la seua acidesa d’homme de lettres de poble, el seu estil més marcadament irònic, aquella bilis que el feu cèlebre. L’epigrama que obri el llibre, de C. Ros, ens dóna una pista valuosa: “Tot està subjecte al home; y ell tenia una pusa en la mà”. Fuster mira la pusa i després pensa. El resultat és un tret a l’aire:

                                  L’educació del gos consisteix a

                          ensenyar-li qui és el seu amo.  Com totes les

                          educacions.

            Ens sona? El Bestiari de Fuster no és humor, no és comèdia gratuïta, és ironia fina, relativisme amerat de sarcasme, reflexió política, però sobretot és una punyalada a l’olimp dels humans escollits. Un toc d’atenció. No som tant, ratllem l’absurd. Reflexió provocada pel xoc entre aquella cultura miop i una natura omnipresent que amaguem. La de Fuster és, com sempre, ja siga amb pinzellades polítiques o de la filosofia més innòcua, una reflexió al voltant de la condició humana, una reflexió que, al cap i a la fi, és l’única possible.

Viure és un pretext per a morir

- Quina collonada!

I la girafa continuà el seu camí...

           

            Inimitable. I qui vulga entendre, que entenga.