Quan Hitler era "el ximple més gran del món".

Deia Josep Pla que Eugeni Xammar era l’home més intel·ligent que havia conegut mai. La primera vegada que sentim la sentència pensem que es tracta d’una altra típica bravata d’escriptor il·lustre. I no. En llegir el recull de cròniques anomenat L’ou de la serp (Quaderns Crema) acabem per comprendre que Pla tenia fonaments en què basar la seua afirmació. Xammar fou un periodista d’aquells amb aura llegendària, no tant romàntica ni coneguda com la de Kapuscinski, però igualment guanyada a base de lucidesa i intuïció sobre l’actualitat. Parlar de Xammar és parlar de Berlin, des d’on escrigué durant quinze anys, però també de Londres, on va iniciar la seua tasca periodística i d’on va pouar un esperit liberal del qual mai no abjurà. O de Ginebra, on també va treballar. O de Madrid, és clar. Sense oblidar la seua capital, Barcelona. Però sobretot de Berlin.

A la capital alemanya treballà fins el 1937, any en què va abandonar-la a causa d’una guerra que ja assenyalava el camí de la següent. El que es troba Xammar és una ciutat en ebullició, la que ens mostra Eric D. Weitz en “L’Alemanya de Weimar”. Una Berlin alegre i nocturna de cabarets, atrafegada de la premsa internacional que omple les taules del bar de l’hotel Adlon a Unter den Linden o les del cafè Josty a l’antiga Potsdamerplatz. Una Berlin dinàmica que creixia entre llums de neon i estires i arronses entre la nova arquitectura i l’etern historicisme prussià. Però també hi havia una altra Berlin que Xammar sap i explica. L’urbs exhausta dels treballadors de la fàbrica Siemens, la dels barris al nord d’Alexanderplatz, la dels periòdics Die Rote Fahne [La bandera roja] damunt la taula després d’un dia de feina, com una terra promesa que mai no arriba. La ciutat a punt d’esclatar. Una capital i un imperi d’extrems incipients, noquejada encara per la postguerra i l’omnipresent Tractat de Versalles. Un país on la radicalitat política no augurava dies massa feliços.

A través de les seues pàgines trobarem  exposat, en primer lloc, un fresc de l’època, la descripció detallada i lúcida plena d’opinions contundents i fugaces. Tot simultani, tan viu com aleshores, sense l’anàlisi a posteriori dels llibres d’història, sense cap perspectiva: el present amb tot el seu pes, contat a través d’uns ulls sagaços. És el seu estil, construït amb un català estàndard encara en bolquers. I amb ell recorrem cada pam d’aquella actualitat ja fossilitzada, ací una repassada al panorama periodístic germànic, allà la creixent preocupació pels cada vegada més comuns assassinats polítics, entre la brutalitat de l’extrema dreta i el silenci còmplice o agraït de totes les dretes i esquerres autoproclamades moderades. Amb mesura, amb raó, perquè no oblidem d’on ve Eugeni Xammar: Catalunya, ben lluny del cor inflamat d’aquella Europa, ni tampoc on es va formar periodísticament: Londres, la capital del liberalisme. Potser per això no trobarem cap més presa de partit que la de la cordura i la temprança que es perdien inevitablement a cada segon. En poques paraules, Xammar era un liberal esparverat cada vegada més pel clima social i polític d’Alemanya, un magma convuls i impredictible.

El periodista català desconfia de sigles i es guia normalment per intuïció humana. Llevat d’alguns casos, com els seus elogis al moderat Centre Catòlic, sol lloar més a un polític – una persona – que al corresponent partit – una força més voluble. No exagerem. Sinó vegem com tracta la llarga postguerra i el deute impossible de pagar als vencedors: “De bones a primeres Alemanya va dir que no podia garantir una suma semblant [210.000 milions de marcs or], però els seus acreedors li van exigir per mitjà d’un ultimàtum que digués que sí, i Alemanya va dir que sí, que ho garantia tot. El prometre no fa pobre”. Allò era una hipoteca insalvable, i ho comprovem línia a línia, mentre se’ns conta la invasió francesa de la conca del Ruhr, per a forçar els pagaments. La continua pressió sobre una economia que lluitava per a pagar el que no podia i feia recaure – com sempre, i aquests dies ho veiem més clar – tot el pes sobre els més pobres i dèbils. Una pressió que es convertiria en un dels majors arguments de l’ancestral militarisme prussià, i de tots aquells desenganyats de l’Imperi després de la Primera guerra mundial. Un ressentiment de conseqüències brutals, que alguns, com el canceller Marx, ja preveien en una entrevista concedida el 1924 al periodista català. El canceller, un “catòlic renà, diputat per Düsseldorf, advocat i exjutge, que ja ha dit adéu a la primera, la segona i la tercera joventut”, apunta clarament el pensament de la majoria dels alemanys respecte del deute de guerra: “Aquesta incertitud crea en el poble alemany el sentiment que el seu esclavatge econòmic no tindrà mai fi, i això és una mala cosa”. I tant que ho era.  

És L’ou de la serp. Però de quina serp? Als anys en què Xammar desenvolupà la seua feina es covava lentament una reacció que prompte va deixar de suscitar indiferència. Ja ho hem deixat entreveure: el poble alemany nadava en una barreja de ressentiment, orgull militar ferit, problemes econòmics, violència política i promeses de redempció totalitzadores. Alemanya s’estava convertint en el millor caldo de cultiu per al nacional-socialisme. I en aquest ambient viciat el periodista ens narra cada vegada més preocupat les tensions entre la dictadura de dreta de Von Kahr, a Baviera, i el govern “marxista” de Turingia. Un conflicte que no suposa cap insignificança, sinó la punta de l’iceberg d’una batalla entre dues opcions polítiques contràries i excloents l’una amb l’altra, que beuen de la mateixa misèria i ràbia del poble. Una tensió que esclataria de tant en tant amb funerals aquelarres, com el colp d’estat de München en 1923, al conegudíssim celler Bürgerbräukeller, amb un obscur personatge encara desconegut per a bona part del món occidental. Un tal Adolf Hitler.

“Aquest Hitler és”, deia Xammar, “amb la protecció de[l general] Ludendorff, cap d’un moviment anomenat «socialista nacional», que promet als obrers la lluna en un cove per amansir-los i mentrestant organitza una força armada il·legal per a enderrocar la República”. L’anàlisi concisa i demolidora del periodista és d’octubre de 1923. Poc després, el vuit de novembre, aquell home pegava dos trets al sostre de la cerveseria i començava el colp d’estat, entre la quietud del públic assistent, potser perquè “la mobilitat d’un bavarès amb sis o vuit litres de cervesa al ventre és escassa”, i, consegüentment, “en compte de fugir, els ciutadans reunits al Bürgerbräukeller van trobar que era més fàcil callar i seure”. Era el famós putsch de la cerveseria de München, que acabaria amb Hitler empresonat com a fugaç dictador d’Alemanya per una sola nit.

Poc abans d’aquell tràgic sainet, el futur amic o enemic de tothom va concedir una entrevista a Xammar on també es trobava un jove Josep Pla. A la conversa, Hitler vomita sense pèls a la llengua el seu ideari, si per un costat hi havia el ressentiment per la pèrdua d’una guerra que no acabava mai, per l’altre hi havia l’etern cap de turc, el foraster, l’estrany, l’altre a qui llançar les culpes. L’estratègia de sempre i per a sempre, no ens enganyem, però amb una determinació brutal. “Un càncer polític i social”, deia Hitler, “sortosament, els càncer polítics i socials no són una malaltia incurable. Hi ha l’extirpació. Si volem que Alemanya visqui hem d’eliminar els jueus...”. Novament, som al 1923, i les fredes paraules del futur genocida encara no provoquen massa reaccions. Aleshores, Hitler és per a Xammar “el ximple més gran del món”.

I ara, en aquest punt, costa no preguntar-se per què aquell ximple i els seus sequaços arribaren on arribaren... però la resposta, sempre incompleta, ja forma part d’una altra història. Les pistes, però, cal buscar-les. I Xammar ens en dóna unes quantes. Més d’una i més de dues.