dimarts, 14 de novembre del 2017

La novel·la valenciana que tenim

Intentaré, en una nota ràpida i poc exhaustiva, aclarir una mica una idea que em va vindre en acabar L’assassí que estimava els llibres (Proa, 2017), de Martí Domínguez. La idea que, senzillament, tenim una novel·la actual homologable a la resta d’estàndards narratius europeus. Hi ha, en valencià i al País Valencià, una producció certa i regular de títols de qualitat raonablement digna –no tan digne és el nombre de lectors, però eixe és un altre tema que no cap en aquestes línies–, i un dels escriptors més potables que posseïm acaba de confirmar eixa normalitat literària amb una altra peça com Déu i Josep Pla manen, és a dir, amb una història en què mor algú i en què tots follen amb tots. Una bona novel·la articulada argumentalment al voltant de l’artístic assassinat d’un molest crític literari que sap, però, anar més enllà més del pur misteri del cas i convertir la recerca de l’homicida en una reflexió més profunda sobre la contradictòria i de vegades gens amable condició humana, especialment la que se sol parapetar davall del paraigües de la “burgesia valenciana”, en tots els seus graus i formes. Perquè n’hi ha, i molts: de les ventades en caldo gelat de l’Eixample al “vesper” d’egos divins i enveges en competició que és el món literari i intel·lectual valencià orbitant al voltant de la universitat, ben criticat –prudentment, és cert, però criticat, i bona falta fa en aquesta nostra València. Un món, al capdavall, que Domínguez coneix molt bé i que ha passejat en aquesta novel·la normal en el millor sentit del terme: sense massa experiments, amb un estil correcte i una trama ben muntada portada per un narrador sense límits, que sap digerir i integrar fins i tot l’erudició –en té, i molta, l’autor– sense semblar pedant, ornamental o excessivament forçada. És un mèrit.
L’únic dubte que em queda és el del model de llengua: L’assassí que estimava els llibres és literatura de voluntat realista, o almenys de tocs realistes, en què es reflecteix una situació espacial –sobretot– i  temporal –sí però no tant– concretes. Un temps i un espai que són els de la València bien de principis de segle XXI, amb totes les seues implicacions. Doncs bé, resulta curiós que, en eixe món de l’Eixample i de Blasco Ibáñez, el castellà no aparega pràcticament o que la llengua que gasten en els diàlegs els personatges s’allunye molt del valencià col·loquial. Supose que això de vegades té més a veure amb l’editor que amb l’autor: en aquest cas qui publica, des de Barcelona, estarà interessat en el seu gruix de vendes, que se situa sense dubte a Catalunya. Tot això, dic, ho supose, però el debat el tenim damunt la taula. I és de tots: el novel·lista, a 2017 i en aquest racó del món, té una disjuntiva a solucionar si vol ser en alguna mesura realista, i aquesta disjuntiva passa per la llengua. Podem continuar amb novel·les completament –o quasi completament– monolingües sobre una realitat que no ho és? Quin valencià parlen els personatges? I quin paper té el lector, o quin paper se li concedeix, aleshores? Deixe plantejades les preguntes: els experts en diran. Allò important, ara i ací, és que tenim una novel·la valenciana. Una novel·la, doncs, normal. I això és una bona notícia. Falten lectors, deia abans, però això és efectivament un altre tema.

dilluns, 13 de febrer del 2017

El perill de la lectura

Voltaire
François Marie Arouet, més conegut com a Voltaire, publicava en 1764 un breu escrit anomenat De l’horrible danger de la lecture, en què utilitzava un personatge de ficció, Iussuf Xeribí, suposat muftí de l’Imperi Otomà, perquè criticara un tal Saïd Effendi. El fet, però, és que aquest Effendi sí que existí en la realitat, primer fou secretari de l’ambaixada turca a París i més tard introductor de la impremta en el seu país el 1726, motiu aquest de la condemna que en fa Xeribí en el text, ja que veu en la lletra impressa un terrible perill. Voltaire, humanista, elitista i anticlerical ferm, no s’estalvia la ironia en l’autoparòdia del religiós fictici: “La facilitat de comunicar els pensaments tendeix evidentment a dissipar la ignorància, que és la guardiana i la salvaguarda dels estats ben administrats”. La lectura, doncs, aniria segons aquell contra la “feliç estupidesa” en que vivia la nació. El text acaba amb una sèrie de missatges no menys àcids: “els prohibim expressament de pensar”, “obliguem a tots els veritables creients a denunciar davant la nostra oficialitat tot aquell que haja pronunciat quatre frases ben lligades”, etc. Tot plegat, un atac descarat al dogma i un al·legat en favor de la lliure circulació d’idees. I alguna cosa més.
                Perquè el fet important, més enllà de les provocacions o d’aquella idea tan seua de felicitat lligada a ignorància -ell no era feliç, clar!-, és que Voltaire posava sobre la taula, junt al seu optimisme, una realitat innegable: la impremta, i amb ella la lectura, era aleshores un perill potencial. Un perill per a qui? Per a l’ordre establert, evidentment. El paper i la creixent capacitat de desxifrar-lo permetia, en principi, la circulació d’idees abans recloses en altres murs -convents, corts, etc-, alhora que posava contra la paret l’antic monopoli, especialment el lobby eclesiàstic, que se’l mirava amb irritació evident, acostumat a l’exegesi, a la tertúlia dogmàtica al voltant dels textos sagrats, o almenys a obres que no els atacaren. Tot això són coses sabudes, en tot cas, i no cal allargar-se. Arribats ací, hi ha una altra pregunta, però, que s’imposa, i és si la lectura, quasi tres segles, una revolucio francesa i unes quantes revolucions frustrades més després continua sent un perill. I la resposta no és fàcil.
                Ha plogut molt. El públic lector de Voltaire s’ha transformat; els formats, també. En època seua i en la seua França, la població alfabeta, tot i que creixent, era encara una minoria. Ara, en Europa, pot llegir tot el món -o quasi tot el món-, i fer-ho a més a més a través d’innumerables plataformes. Llegir ja no és només llegir llibres, per dir-ho així, i malgrat els profetes de l’Apocalipsi es fa més que mai. Ell, d’haver-ho sabut, potser hauria esbossat un molt gran somriure. Però el perill? Què hi ha del perill? Malgrat aquesta generalització lectora, a hores d’ara ens pot assaltar la sensació que no, que després de tot aquella ancestral por del poder a la paraula no era per a tant, que qualsevol obra pot ja passar desapercebuda, ofegada per una altra generalitzacióp: l’audiovisual. La temptació de creure això és evident. En aquest sentit, sí, el llibre tradicional, com ha tal, se n’ha ressentit, ha vist reduïda la seua capacitat d’influència: s’ha fet menys perillós, en poques paraules.
                Però ja he dit que no parlàvem del llibre, del format, sinó de l’acció: de la lectura. En eixe sentit, dèiem, els enemics de la lletra escrita s’han acumulat, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX. El cine, la televisió, la ràdio… s’alcen com a alternatives en certa manera més còmodes: demanen menys temps, menys dedicació. Així de senzill. El poder de les paraules negre sobre blanc, doncs, ha de batallar amb altres mitjans. Les distraccions augmenten. I les conseqüències. Una pel·lícula inframental de Hollywood sobre la II Guerra Mundial crea més ideologia i assoleix més públic, per exemple, que qualsevol llibre d’un sabut sobre el conflicte -i això quan l’inframental no és el llibre, però eixe és un altre tema. Ara bé, és que no havia sigut així sempre, en el fons? En temps del mateix Voltaire, d’analfabetisme encara majoritari, allò que ara fa la televisió no ho feia el teatre popular, la trona de l’església o la recitació pública en les places?
                La clau, per tant, no estaria en la paraula sinó en la possessió de la paraula. Adés, el perill, aquell perill de la lectura, estava en la possibilitat que la generalització de la impremta, la desigual, minoritària però incipient alfabetització i les idees ilustrades acabaren amb el xiringuito eclesiàstic i un cert ordre establert. No és tan diferent, si es vol, de la lliure circulació d’idees escrites per les xarxes socials, de vegades portadores de discursos alternatius a l’oficial i sense tutela oligàrquica. La comparació no se sostindria si no hi haguera en comú censura, pressió o persecució. Voltaire, tot i que elitista i moltes vegades a l’abric dels poders, patí reclusió i exili. Nosaltres, respectivament, veiem un dia rere l’altre com la “paraula contrària” és també perseguida: el procés contra l’escriptor Erri de Luca en seria un bon exemple. El poder encara veu amb reticència el que no controla i maniobra com pot per a acotar-ho, per a donar-li forma. De vegades, ja ho hem dit, la forma de delimitar-ho és tan barroera com la pura i simple censura amb els corresponents aparells de repressió de l’Estat. Ho hem vist fa no tant: els 140 caràcters d’un tuit fent burla del delfí d’un dictador sanguinari han sigut motiu de penes de presó. En això, l’opuscle de l’escriptor francès, burleta i irònic, fins i tot es queda curt. La paraula encara es persegueix, encara és perillosa, i la batalla pel control dels mitjans que l’escampen continua inalterada -i continua guanyant-la la concentració i la falta de pluralitat, per cert. L’horrible danger de la lecture, doncs, continua viu.
                El que també comença a bategar, però, és un nou perill per a la lectura, que Voltaire no va nàixer a temps d’escriure. Si la reticència dels amos a la lliure circulació d’idees segueix intacta, el que sí que ha canviat són els canals i la dosi: més maneres de fer correr paraules i un torrent continu i inabastable d’aquelles. Més soroll, al capdavall. L’allau de lletres ens aclapara, una saturació que ens fa llegir ràpid i oblidar prompte. Simplificació? Sí, òbviament, però no deixa de ser cert que les noves generacions s’han acostumat a la lectura lleugera, fragmentària, superficial, fugaç: titulars, tuits, entradetes d’articles, articles, posts de facebook. Ara tot el món -o quasi tot el món- pot dir i llegir la seua: n’hi ha prou amb unes línies en qualsevol de les noves plataformes. Seran, però, línies subalternes, sepultades ràpidament per altres. La certa, limitada però efectiva democratització dels megàfons ha fet els crits més dèbils. La paradoxa, ben mirat, és clamorosa. No?


dijous, 12 de gener del 2017

La València de la mar

Quan mon pare em conta els seus anys d’infantesa en el Cabanyal sempre pense que té una novel·la per escriure. No ho sé: un Gràcies per la propina sobre uns anys seixanta estrictament marítims, amb xiquets caçant parotets després d’haver arruixat el terra per atraure’ls i pegant puntades de peu a la pilota enmig d’un carrer sense cotxes mentre tot anava més lentament. O un Tramvia groc, unes memòries vora mar, en primera persona oberta en canal. No perquè tot allò fóra ideal, que no ho era entre tanta renúncia i estretor, sinó perquè fou així. I el que no s’escriu se’n va amb el vent.
Xiquets en el port del Grau. Abans de 1903. Autor desconegut.
Em vaig alegrar, doncs, quan vaig saber que Felip Bens havia escrit València al mar (Drassana, 2016), un llibre que intuia entusiasta, en ser ell mateix un habitant molt conscient dels pobles de la mar. I és entusiasta, però no tant: reivindica però no idealitza. Bens, nascut quan mon pare era ja un adolescent, fa un recorregut divers i fragmentari per més de tres dècades d’història dels barris marítims, dels records de gents discretes als setanta a les últimes megalomanies urbanes del nou segle. He dit adés divers, i ho és. El llibre, en el fons, és un recull, un garbell de peces de diferents tons i formes amb el nexe comú de la mar. Hi ha una primera reivindicació de la nostàlgia, de textos més autobiogràfics i purament “literaris”: el cine Merp, aquella dona que tothom deia la “pilona”, aquella illa artificial dita la gità… llocs i persones i passejos que invoquen un temps menys excitat, més xicotet -o potser ho és la nostra mirada. L’enyor no dura, però, i es fan més abundants les peces periodístiques, a prop del reportatge, que constaten els canvis -sobretot urbanístics- que han imposat els anys: el port on es banyaven els xiquets, per exemple, creixent per damunt de l’aigua, de vegades per damunt de barris i platges com la de Natzaret, desapareguda amb l’ampliació dels molls i la construcció del nou llit del riu Turia i la seua nova manera d’arribar a la sal. Fins i tot hi ha espai, al final, per a una última mirada, novament personal, al seu Llevant, deslocalitzat a Orriols, entre hortes.
És un retrat a pinzellades, ben mirat. Un tast. Deixa entreveure que hi ha més: més històries, més gents, més canvis. De la diversitat  naix l’oportunitat d’incidir -de reincidir- en contar la vida i els anys del Cabanyal, del Grau i de totes les cases alçades en allò que ara s’anomena la façana marítima de València. Espere que Bens continue fent-ho. I, posats a demanar, espere que mon pare també.