La veu femenina a la València del XV

Baixem les escales del Palau de la Música i passegem l’antic llit del riu Túria en sentit oposat al de l’aigua que corria fa no tant a dures o a grans penes. Caminem entre bicicletes i corredors de fons i gossos i mans entre mans tendrament lligades. Si mirem a mà dreta, fora de les muralles esvaïdes, a l’altra banda del riu, veurem l’Albereda i l’horrible edifici construït sobre l’esborrat Palau Ripalda. Més enllà el jardí de Vivers i les seues quatre pedres on un dia s’alçà el Palau Reial, i després el museu que es cau a trossos sobre tríptics gòtics, altrament dit Sant Pius V. Continuem caminant fins que el trobem, encastat entre edificis i avingudes, terrós, humil i discret: el Reial Monestir de la Santíssima Trinitat. Un edifici gòtic més a la València del quatre-cents, que seria això i només això si no haguera tingut com a abadessa, entre 1463 i 1490, a sor Isabel de Villena.

            Més enllà de cenacles erudits, de professionals de la matèria, de la sor valenciana sabem – podem saber – que allà pel segle XV escrigué certes obres pietoses, per damunt de totes Vita Christi. Fins ací el que recordem del llibre de valencià de l’escola, candorós i immaculat. Per què només aquestes quatre dades? El problema ve de lluny. En aquestes nostres benvolgudes i lluminoses valls hi ha el drama, de vegades evolucionat a la categoria d’excusa, de la manca d’edicions accessibles dels nostres clàssics literaris. Hi ha l’existència puntual i fugaç de certes edicions petites, polides, de venerables grafies de fa cinc segles. Objectes a parts igual d’estudi i de fetitxisme literari.

            Ara bé, això no vol dir que aquest tipus d’edicions no siguen necessàries. I tant que ho són. Tan necessàries com la Vita Christi (Bromera, 2012) que presenten V. J. Escartí i J. E. Estrela. Com ja podia fer amb el Llibre dels fets, el gran – xicotet – públic lector en català disposa de l’obra magna d’Isabel de Villena. Una adaptació del text medieval molt aconseguida, lleugera, que apropa el clàssic i el fa assequible mentre dinamita dificultats i excuses. Les grafies es modernitzen, els passatges de teologia enrevessada més foscos i embafadors són suprimits, mentre que els més representatius són il·luminats. Tot sense que se’n ressenta l’estil de l’abadessa, senzill i plàstic, allunyat de la valenciana prosa d’altres contemporanis obsessionats amb llatinismes i artifici literari.

            Tenim a l’abast l’opera prima de la sor valenciana. Un Vita Christi que és, al capdavall, la seua vida de Jesús, alhora que una de tantes obres d’aquest estil que s’escrigueren a l’Edat Mitjana, textos per a donar a conèixer la vida i mort de Jesucrist i multiplicar-ne l’adoració entre els lectors puntuals. En aquest cas entre les monges de Monestir de la Santíssima Trinitat, i de “los simples e ignorants”. Però que té d’especial l’obra d’Isabel de Villena perquè en parlem tant? La resposta no la trobarem a la seua ploma, hereva de les mateixes fonts sacres d’on bevien totes, sinó a la mà que la sustenta i al cap que la dirigeix. Una mà d’una dona conscient del missatge que vol donar. Isabel de Villena era una dona que escrivia, i més enllà que les mans deixen el rastre de qui les mou i determinen el producte, el seu cap sabia molt bé què volia escriure. “El Vita Christi”, comentava Fuster a un dels seus primers estudis “és, per dir-ho així, una vida de Jesucrist vista a través de les dones”.

I tenia raó. Vita Christi és la seua vida de Jesús, on les dones tenen un protagonisme insòlit a l’època, des de la Verge fins a Maria Magdalena, els trets “femenins” són reivindicats: penediment o sensibilitat. La càmera canvia el plànol i les enfoca a elles. És la mirada sobre la mare que veu morir el seu fill i es trenca de dolor, la mirada sobre l’antiga prostituta penedida i perdonada pel fill de Déu. L’exemple a seguir per a totes. El contrapunt a l’Espill de Jaume Roig, com volgué pensar Fuster, o la rèplica espiritual al món materialista i sensual del Tirant, com proposà Hauf.

Feminisme? No caiguem en anacronismes. El Vita Christi fa una defensa de la dignitat femenina dins el món cristià. Una reivindicació cristiana, amb les condicions que imposa la seua doctrina, sí, però com el 90% de la literatura catalana medieval. La d’Isabel de Villena era, al capdavall, l’única reivindicació possible. I no va ser poca cosa. 

El Cabanyal: modernisme popular vora mar

Paul Éluard va dir le dur désir de durer a aquella ànsia humana per postergar-se, per no morir. O almenys no del tot. Les arts, en el fons, naixen d’aquest desig irrenunciable – genètic si em permeten els especialistes del gremi – de perdurar. Escrivim, pintem, esculpim, construïm, fotografiem, actuem, i etcètera, per salvar-nos per a la memòria. La dels altres, és clar. La història no és nova. N’hi ha exemples insignes, papers o murs que han escapat al temps i han guanyat una posteritat parcial. Perquè sempre és parcial, perquè tot acaba per esvair-se d’una manera o d’una altra.

Fa pocs dies es reeditava Houses from El Cabanyal (l’Oronella, 2007), un llibre que vol, precisament, tot el contrari. Amb dues tapes, sis textos i tres-centes imatges, és una joia imprescindible que vol mostrar, en present radical, el valor  de l’arquitectura popular del barri mariner de la capital valenciana, un total homenatge al Modernisme. I fer-ho justament ara, que les últimes noves anuncien temps potser millors, o almenys no tan histèrics per a uns carrers cansats ja de tanta batalla i diners foscos. I fer-ho novament, tossudament, set anys després de l’edició de 2007. Com un desig de vida renovada. No debades, de totes les cases fotografiades per Germán Caballero, 28 ja només es poden contemplar al paper.

El llibre, a més de les imatges, mostra tots els edificis inventariats, classificats pel seu estat de conservació i de protecció. Amb una marca groga, els protegits. Amb una marca negra, els susceptibles de ser enderrocats. Un panorama ratllat d’amenaces, de runes de passat, d’incertesa urbanística i d’oportunitats de futur.  Un panorama de Modernisme popular, de taulellets vius a les fronteres de les cases, de balconades i miradors retorçuts de ferro, d’aquell poble que seria barri però sempre poble. Unes façanes que conten una història, la d’aquelles cases alçades en pedra després de dos incendis que acabaren amb les cabanyes que poblaven el Marítim i que donaren nom al poble.            

Ja sabem, per cert, que aquella sentència de sobret de sucre que diu que “una imatge val més que mil paraules” és mentida. En Houses from El Cabanyal, salomònicament i com a les millors coreografies, la imatge porta de la mà la paraula, amb sis textos lleugers i concisos que ens apropen la història i els per quès i perquès del barri, que li donen les raons als esclats de color de cada taulellet, a cada corba del ferro fos a les balconades.

Al primer, Joan Víctor Pascual llança una pregunta imprescindible a l’aire: “Per què estes persones destinaren una part important dels seus escassos recursos a la decoració de les seues cases de portes cap a fora?”. Els amants del determinisme històric alçaran una mà acadèmica i diran sense dubtar que per a marcar les diferències socials. Potser no és tan fàcil, i el que hi havia, en el fons, era pur “sentiment d'identitat col·lectiva” fet art a les façanes. O potser només ho volem creure. Siga com siga, allà estan, amb el color de portes enfora, cara a la vida.

Una vida en entredit. Sergi Tarin retrata la persecució malaltissa del govern de Rita Barberà al barri, “una llarga i profunda ferida urbana” que ha creuat els diaris durant anys i panys, i que només ara, gràcies a la lluita veïnal a tribunals i carrers, sembla que cau a la llista de malsons de la megalomania de tots els segles. Megalomania disfressada de progrés que ha tombat tants altres murs del passat, ara perduts. Jaume Chornet, precisament, és qui plora els altres enderrocaments de la ciutat, mentre invoca Viturbi i els seus tres principis arquitectònics: fermesa, utilitat i bellesa, respectats devotament per l’arquitectura popular del Cabanyal.

Una arquitectura sense comparació possible, com afirma sense dubtar Vicente Gallart, qui parla d’un espai únic a Europa. Raons? Múltiples: “el seu valor patrimonial, la seua bigarrada vida social, la seua proximitat a la mar, al port i a les universitats”, o simplement aquell anhel de poble urbà, singular, estendard d’un estil que es propagava més enllà del Marítim. Joaquim Díez, precisament, posa en valor el patrimoni més enllà de les cases de taulells. Eleva les indústries i altres edificis civils amerats de modernisme, des dels coneguts tinglados del port a les fàbriques que inundaven el camí del Grau a València. Murs dels que ara, en la majoria dels casos, només en resten els fumerals. Isolats, però orgullosos, a la memòria d’altres dies.

                Però si alguna cosa es respira al Cabanyal és la Mediterrània. I el salobre que ha rovellat façanes mentre marcava la identitat d’un poble humil i discretament perfecte a la vora de l’aigua. No és d’estranyar que a Pep Martorell se li escape alguna metàfora mentre parla de la relació entre el Cabanyal i la mar, sempre tan estreta, amb amors i desamors, però inevitablement eterna, mig amagada de vegades, entre “els carrers on les persones encara raones i parlen de l’oratge o de l’herència dels seus avantpassats”. Uns ancestres que van nàixer, van viure, i van morir amb tots els colors de la vida a les façanes de les seues cases. I amb aquell regust aspre de sal als llavis. 

Josep Maria Castellet: confessions a mitges

Recorde un article, perdut ja entre piles de paper, on una professora universitària de manual alertava sàviament que la «literatura del jo» mai no és del tot sincera en mostrar eixe «jo», que tenia i té uns límits de pudor, de vergonya, d’orgull, que fan que l’escriptor no ho mostre tot del tot, i quede obert en canal, a la vista de tothom, com la carn als mercats. Tenia molta raó. Les memòries corren exactament eixe perill, i per tant poden acabar per ser una reiterada justificació d’un passat amagat entre neurones tan humanament autocomplaents. Recordar, només, per a calmar la consciència. Dic tot açò perquè  el desaparegut Josep Maria Castellet publicà fa no massa uns papers memorialístics parcialment inèdits, en què el perill, aquell perill d’escollir només el que volem, sobrevola sempre.

Als anys seixanta, Josep Maria Castellet es va plantejar un objectiu que ara mateix, gener de 2014, s’ha aconseguit en bona part: traure la literatura catalana del provincianisme i el folklorisme monolítics a què la volia condemnar la dictadura espanyolista de Franco. El que va passar després al voltant d’aquell projecte inicial, que van ser molta història contemporània i molta gent il·lustre, va tractar de contar-ho. Li va dir Memòries confidencials d’un editor i Tres escriptors amics (Ed62, 2012). Unes memòries parcialment confidencials i tres escriptors amics com una catedral.

Les Memòries de Castellet, una de les persones que millor ha conegut la jungla editorial del s.XX, són un paper del tot interessant. Revelador del funcionament de la censura, maldestra i estúpida de vegades, barrocament sàdica d’altres, en boca del ministre que crida als quatre vents «no toleraré el separatismo que nos condujo a la guerra». Gràfic en mostrar la ventada d’aire fresc dels viatges a l’exterior, París, Amèrica del Sud o els EUA.  Suau amb les batalletes entre editorials grans i xicotetes. Críptic en les confessions amb la boca xicoteta, com la de l’abandonament de la seua proposta del realisme històric. Sincer amb el mercat en què es converteixen les votacions dels premis literaris. Descriptiu amb les capelletes barcelonines, dignes d’aquella pel·lícula sobre Gil de Biedma que tant indignà Juan Marsé. I un llarg etcètera amb reunions reials i col·loquils fins a la matinada en Vallvidrera, entre les mirades àgils de Fuster i les ganyotes erudites de Molas.

            Memòries – o esbós de memòries – d’un editor, efectivament, i per tant memòries d’una editorial – Edicions 62 – que no sempre fou el gegant empresarial que és hui en dia, i que abraça, en la seua història, bona part dels èxits i els fracassos literaris en català dels anys seixanta en avant. Hi ha els fracassos rotunds, els projectes encertats i els que sucumbiren per la llei dels diners. Records professionals, allunyats d’una intimitat que colpeja de tant en tant, en xicotetes ràfegues. Però en el fons, les esparses, episòdiques i parcials memòries de Castellet són la successió dels retrats d’una època determinant per a la cultura catalana, la del lent despertar del paper imprès en la nostra llengua després d’una postguerra famèlica culturalment.

La fotografia és impagable. Allà, en un racó, per exemple, hi ha el perillós «separatista» Max Cahner, perseguit i expulsat consegüentment per la dictadura, que ens mira amb un semblant entre tímid i atrevit, com si no s’haguera inventat el títol d’un llibre que ens afectaria tant a nosaltres, els valencians. Més a prop, hi ha Edmon Vallès, incansable i rutinàriament heroic fins el mateix final. Al costat, supervivent de moltes aventures, Ramon Bastardes. I en primer pla, en els assaigs inèdits Tres escriptors amics, que afegeix Castellet a les seues memòries, hi ha Espriu, Porcel i Montserrat Roig. La part més sucosa i amb més tensió literària de tot el llibre, tres retrats aliens que acaben per ser el de Castellet mateix. Un Espriu crític amb tot i tothom que observa l’objectiu de la càmera rialler. Una mica de perfil, Porcel sempre incòmode per a molts, mirant altiu i segur de si mateix. I finalment, amb un somriure ample, una «criatura» de vint-i-cinc anys, la senyora Roig.

Retrats de molts que acaben per ser el d’ell mateix, però contingut, mesurat, sense embranzides íntimes. Memòries confidencials d’un editor i Tres escriptors amics són sobretot, pàgines i pàgines d’un amant a l’antiga dels llibres i a la moderna de la llengua catalana. Malgrat tot i després de tot. Un home que afirmava sense pèls a la llengua que «hi ha llibres que ja saps que no poden ser bons, només pel tacte i l’olor», i després, només uns instants després, assegura al lector que aquestes paraules són «una veritat com un temple». No podem dubtar-ho. Ni ho fem, senyor Castellet, allà on descanse. 

La Toscana del XVII contra la malaltia invisible

Els tòpics són com els fòssils: ancestrals, compactes, monolítics, difícils de trencar. Un dels que campa impunement pel món és la identificació automàtica entre el Mal i l’Edat Mitjana. No és nou, ja sabem que als mils anys entre la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident i el “descobriment” europeu d’Amèrica els han caigut totes les etiquetes negatives de l’univers, atorgades per èpoques posteriors encantades d’autopercebre’s com a estendard de la llum i del progrés. I no. Ni la Inquisició ni la pesta són, per posar exemples clamorosos, patrimoni únic de “l’Edat Mitjana”.

                Hi ha obres que ajuden a acabar amb aquests tòpics, que mostren la història com el conglomerat de factors que és i no com l’orgia de certeses que volem. És el cas de Cristofano i la pesta (Afers, 2013), un assaig breu del desaparegut Carlo M. Cipolla, en què el cèlebre historiador de l’economia rescata de la pols l’amable Cristofano, secretari i comptable, que esdevé oficial sanitari d’una població assetjada per la pesta. Coses de l’època. Quina? Ple segle XVII al cor de la Toscana.

Cipolla, com els historiadors de tots els segles, fa submarinisme entre documentació abans de llançar-se a la redacció. Entre altres, té ben a prop el Libro della Sanità de Cristofano, una joia que aprofita per a fer un assaig d’història social no menys valuós. Perquè Cristofano i la pesta és això, un text de pensament, de reflexió continua en prosa lleugera, en què les dades no es llancen al cap, sinó que s’expliquen i serveixen de pilar per  al raonament posterior. Entre línia i línia, de vegades se li escapa la literatura: “Quins sentiments albergaven aquests homes en el fons dels seus cors?”.

             Senzillament, por, desesperació i, en el millor dels casos, una famèlica esperança. El panorama, com es pot imaginar l’auditori, no era il·lusionant. El 1630, enmig de la Toscana i davant una epidèmia de pesta, no hi havia cap coneixement en matèria de vacunacions. El recurs al cordó sanitari era l’única – i insuficient – mesura preventiva. Això i pregar als cels.  Malgrat tot, puntualitza Cipolla, “la racionalització del fenomen per part dels homes d’aquella època era primària, però es basava en una observació atenta dels fets”. L’època, és cert, no ajudava. La ciència encara era, en gran mesura, ostatge de la religió. A tots els efectes.

          L’interessat en la història de la medicina ja haurà alçat una cella d’interès. I no serà l’únic, Cristofano i la pesta pot cridar l’atenció a lectors molt diversos, des dels més especialitzats en medicina o història, fins l’amable vianant de la res pública amb certa curiositat pel món. Principalment perquè ens apropa a realitats desconegudes, com aquella Itàlia podrida de Renaixement que no podia evitar que el drama de la malaltia es repetira amb pocs canvis respecte a “fosques” èpoques passades. Perquè de progrés, des de la devastació de la pesta al segle XIV, és cert que n’hi havia: “es crearen institucions sanitàries permanents, es construïren llatzerets permanents o temporals, es va desenvolupar l’establiment de cordons i de passis sanitaris...”. Però també hi havia mort, no debades vora el 25% de la població de la vila hi deixà la vida aquell 1630. No és estrany. Cristòfano i els seus conciutadans lluitaven, al capdavall,  armats amb unes teràpies “absurdes”, contra un enemic molt més perillós i cert, un enemic invisible. La batalla, o el que quedà de la batalla, ho podem llegir, encara. Li diuen Cristofano i la pesta, una història que Carlo M. Cipolla va decidir rescatar per a la Història. 

Israel, Palestina i murs de doble tall

La monosèmia, ja sabem, és pura farsa. La literalitat, en el fons, també. Per a encaixar el colp, el diccionari té allò que anomenem accepcions, un eufemisme a la defensiva. La paraula “faula”, per exemple, en té quatre, d’accepcions, totes més o menys similars. En principi, una faula és una narració d’uns fets inventats. Fins ací tots d’acord. Tindrà, o no tindrà, un component d’ensenyament moral, i serà, o no serà, meravellosa. En això, ja decidirà l’auditori.

          Dic tot això perquè gràcies als déus hi ha llibres, com hi ha paraules, que tenen més d’una lectura possible. William Sutcliffe ha escrit El mur (Fanbooks, 2013)  i davall d’aquesta paraula de ressonàncies grises, hi ha col·locat, en la versió en català, un subtítol temptador: “Una faula moderna”. Des de la primera pàgina sabem, per tant, que la literalitat queda restringida. Necessitem anar més enllà de les línies. Necessitem, doncs, llegir més enllà.

             Ho comprenem aviat. Un xiquet i una pilota que es perd en territori prohibit, erm, vigilat, militaritzat. El món que dibuixa a partir d’ací és inquietant. Sense nom ni cognoms, va prenent aquell gust agre i ofegant a 1984, que no deixa mai, ni tan sols quan fa de l’anònim evident, i tots pensem, sense dubtes ni concessions, en la Palestina ocupada.

Un altra obra sobre el conflicte entre palestins i israelians? Sí. I no. Cal anar més enllà. El mur és una obra que imposa més d’una lectura, més d’una dimensió. La història no és original, perquè no pot ser-ho, però la reflexió que se’n desprendrà, en molts casos, sí que ho és. Sutcliffe ho sap: “Penso en aquesta idea evident però nova: tot el que s’ha construït no existia”. Ho diu una veu adolescent, a estones estranyament, volgudament adulta. Cap casualitat. Hi ha aquella lucidesa de primera primavera, irreverent i ingènua, però sincera i transparent. Un adolescent que descobreix el món en què viu de la manera més descarnada possible i es fa perillós a base de dubtes. Perquè en el fons, la vertadera subversió mai ha sorgit de la resposta sinó de la pregunta. Qui sóc. Qui som els amics. Qui és l’altre. Qui són els enemics. Per què?

L’altre. Sense l’altre no som, perquè l’altre és, senzillament, qui no és com nosaltres. I qui no és com nosaltres, en aquest cas, és l’enemic. Simple i dramàtic. La confrontació és radical, paranoica. El mur n’és, precisament, la metàfora. A l’altre no se’l veu, ni se l’olora, ni se’l toca. Però se’l sent, allà, bategant a l’altra banda d’un bosc de pedra alçat per a protegir no se sap qui de no se sap què, que estreny i allunya, que ofega i que mata. Muralles de doble tall. Perquè ja se sap que als apocalipsis els murs acaben per caure al cap de qui els va alçar.

Si la metàfora ofega, el fluir de la novel·la també. Quan algú parla de ritme trepidant en una obra probablement es referisca al que imprimeix Sutcliffe a l’inici de la seua. Un torrent impecable de paraules en un present implacable, un raig d’informació dosificada al mil·límetre que va a poc a poc, però, deixant pas a allò més previsible. Inevitable, segurament. Tot, això sí, amb un gust venerable per la descripció, mai atzarosa. De fet,  a estones, la descripció ho és tot, perquè precisament descriure l’escenari de la paranoia és fer-la visible, evident, clamorosa.

“Ell no volia lluitar, però ho havia de fer, i el van matar”. En el fons, el drama de què parla Sutcliffe va més enllà de l’anècdota, del tret o de la pedra, o fins i tot més enllà del mur. El drama és que no hi ha tria, perquè l’única opció sembla ser la de formar part de la maquinària del conflicte, i continuar l’etern diàleg d’agressions. Una conversa que no és equitativa, evidentment.  No pot ser-ho. Els uns amb pedres i pobresa i l’odi de l’oprimit, els altres amb tancs i luxes i la paranoia de l’Imperi. Els dos, això sí, segrestats mentalment, obligats a la desfeta. Però també, per càstig o per purgació, condemnats a sentir-se, ben al costat, com una respiració tensa, com un alè llunyà, nerviós, però constant, que ens recorda el fracàs de la convivència. 

Arribats ací, els optimistes demanaran una altra opció, una via d’escapament a la sang. Sutcliffe l’insinua, només. L’eixida de tot plegat és estreta, dissident, mig invisible i potser – per als pessimistes –  tan políticament impossible com aquell Estat únic de què parlen els profetes. L’eixida està a l’altra banda del mur. L’eixida, després de tot, és l’altre, perquè sense l’altre, en el fons, no som res.