Paul Éluard va dir le dur désir de durer a aquella ànsia
humana per postergar-se, per no morir. O almenys no del tot. Les arts, en el
fons, naixen d’aquest desig irrenunciable – genètic si em permeten els
especialistes del gremi – de perdurar. Escrivim, pintem, esculpim, construïm,
fotografiem, actuem, i etcètera, per salvar-nos per a la memòria. La dels
altres, és clar. La història no és nova. N’hi ha exemples insignes, papers o
murs que han escapat al temps i han guanyat una posteritat parcial. Perquè
sempre és parcial, perquè tot acaba per esvair-se d’una manera o d’una altra.
Fa pocs dies
es reeditava Houses from El Cabanyal
(l’Oronella, 2007), un llibre que vol, precisament, tot el contrari. Amb dues
tapes, sis textos i tres-centes imatges, és una joia imprescindible que vol
mostrar, en present radical, el valor de
l’arquitectura popular del barri mariner de la capital valenciana, un total homenatge
al Modernisme. I fer-ho justament ara, que les últimes noves anuncien temps
potser millors, o almenys no tan histèrics per a uns carrers cansats ja de
tanta batalla i diners foscos. I fer-ho novament, tossudament, set anys després de l’edició de 2007. Com un desig de vida renovada. No debades, de totes les cases fotografiades
per Germán Caballero, 28 ja només es poden contemplar al paper.
El llibre, a
més de les imatges, mostra tots els edificis inventariats, classificats pel seu
estat de conservació i de protecció. Amb una marca groga, els protegits. Amb
una marca negra, els susceptibles de ser enderrocats. Un panorama ratllat
d’amenaces, de runes de passat, d’incertesa urbanística i d’oportunitats de
futur. Un panorama de Modernisme popular,
de taulellets vius a les fronteres de les cases, de balconades i miradors retorçuts
de ferro, d’aquell poble que seria barri però sempre poble. Unes façanes que
conten una història, la d’aquelles cases alçades en pedra després de dos
incendis que acabaren amb les cabanyes que poblaven el Marítim i que donaren
nom al poble.
Ja sabem, per
cert, que aquella sentència de sobret de sucre que diu que “una imatge val més que mil
paraules” és mentida. En Houses from El Cabanyal, salomònicament i com a les millors coreografies, la
imatge porta de la mà la paraula, amb sis textos lleugers i concisos que ens
apropen la història i els per quès i perquès del barri, que li donen les raons
als esclats de color de cada taulellet, a cada corba del ferro fos a les
balconades.
Al primer, Joan
Víctor Pascual llança una pregunta imprescindible a l’aire: “Per què estes
persones destinaren una part important dels seus escassos recursos a la
decoració de les seues cases de portes cap a fora?”. Els amants del
determinisme històric alçaran una mà acadèmica i diran sense dubtar que per a
marcar les diferències socials. Potser no és tan fàcil, i el que hi havia, en el
fons, era pur “sentiment d'identitat col·lectiva” fet art a les façanes. O potser
només ho volem creure. Siga com siga, allà estan, amb el color de portes
enfora, cara a la vida.
Una vida en
entredit. Sergi Tarin retrata la persecució malaltissa del govern de Rita
Barberà al barri, “una llarga i profunda ferida urbana” que ha creuat els
diaris durant anys i panys, i que només ara, gràcies a la lluita veïnal a
tribunals i carrers, sembla que cau a la llista de malsons de la megalomania de
tots els segles. Megalomania disfressada de progrés que ha tombat tants altres
murs del passat, ara perduts. Jaume Chornet, precisament, és qui plora els
altres enderrocaments de la ciutat, mentre invoca Viturbi i els seus tres
principis arquitectònics: fermesa, utilitat i bellesa, respectats devotament per
l’arquitectura popular del Cabanyal.
Una
arquitectura sense comparació possible, com afirma sense dubtar Vicente
Gallart, qui parla d’un espai únic a Europa. Raons? Múltiples: “el seu valor
patrimonial, la seua bigarrada vida social, la seua proximitat a la mar, al
port i a les universitats”, o simplement aquell anhel de poble urbà, singular,
estendard d’un estil que es propagava més enllà del Marítim. Joaquim Díez, precisament,
posa en valor el patrimoni més enllà de les cases de taulells. Eleva les
indústries i altres edificis civils amerats de modernisme, des dels coneguts tinglados del port a les fàbriques que
inundaven el camí del Grau a València. Murs dels que ara, en la majoria dels
casos, només en resten els fumerals. Isolats, però orgullosos, a la memòria
d’altres dies.
Però
si alguna cosa es respira al Cabanyal és la Mediterrània. I el salobre que ha
rovellat façanes mentre marcava la identitat d’un poble humil i discretament
perfecte a la vora de l’aigua. No és d’estranyar que a Pep Martorell se li
escape alguna metàfora mentre parla de la relació entre el Cabanyal i la mar,
sempre tan estreta, amb amors i desamors, però inevitablement eterna, mig
amagada de vegades, entre “els carrers on les persones encara raones i parlen
de l’oratge o de l’herència dels seus avantpassats”. Uns ancestres que van nàixer,
van viure, i van morir amb tots els colors de la vida a les façanes de les
seues cases. I amb aquell regust aspre de sal als llavis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada