Bob Dylan, el Nobel i la literatura

No m’agraden els premis ni altres fel·lacions públiques, però he de dir que Bob Dylan tenia tot el dret del món a merèixer el Nobel, de la mateixa manera que nosaltres a parlar sense tindre ni la més mínima, lleugera i llunyana idea del que dèiem. Si dic açò és perquè porte uns pocs dies sentint, ací i allà, reticències més o menys ornamentades al fet –a ulls d’alguns– injust i/o incomprensible que “un cantant guanye un premi de literatura”. Això, senzillament, és no tindre molt clara la seua història.

                Perquè la relació entre música i lletra és tan antiga que fins i tot ha provocat assaigs d’aquells que, amb molta nota a peu de pàgina, intenten esbrinar quan començà tot. En el fons, són dues arts nascudes germanes que no sabien que algú, algun dia, inventaria la impremta i les faria cosines. De fet, el costum de llegir en silenci la lletra sobre el paper és com aquell que diu de fa quatre dies. Abans, senzillament, la literatura s’escoltava. Boeci en va teoritzar àmpliament. I la literatura clàssica ho va reiterar. La narració –l“èpica”- anava en vers, amb el seu ritme, la seua forma, la seua… música. La lírica també, i fins i tot el que ara coneixem con el teatre. La prosa estava reservada per a filòsofs –emmascarada o no en diàlegs-, teòlegs i historiadors. Tota –o quasi tota- literatura es “cantava”, doncs, i a més en versos. Fou així durant segles. D’Homer a Virgili i de Virgili a Dante, de Píndar a Ovidi i d’Ovidi als trobadors. I etc. Entre nosaltres i simbòlicament, almenys fins segle el segle XIII, en què Ramon Llull escrigué aquella llarga narració dita El llibre d’Evast e Blaquerna i s’inventà la prosa en llengua catalana –una prosa per cert, també amb un ritme, una forma… una música.

                Un dia, ja ho hem dit, tot allò canviaria. I no només per la impremta. No fou un procés sobtat, però sí irreversible. Les transformacions culturals i econòmiques van fer de la literatura patrimoni quasi exclusiu del paper i tancaren el vers en el reducte de la poesia, si més no en la consciència col·lectiva. La “imatge literària”, doncs, va canviar: la de l’asceta assegut amb la ploma a la mà sota una llum famèlica va guanyar a la de l’artista dret davant la plaça pública o la cort amb un instrument a la mà i la paraula a la boca. I el temps passava. Els músics esdevenien músics i els escriptors, escriptors, per més que Gide cridara als cels “en francès? No, jo voldria escriure en música”. Un dia, fins i tot, hi ha qui va oblidar que els cantautors eren poetes. I també, que els bons cantautors eren bons poetes.

                Adés he esmentat els trobadors, que juntament amb els joglars ens poden servir d’exemple, per esmenar l’oblit. Els primers escrivien versos –narratius o lírics-; els segons els repetien, només. Ambdós, per suposat, els cantaven, però sols els trobadors eren “poetes”, és a dir, dominadors de la paraula i la melodia, i ben preocupats que estaven de ser considerats així: són moltes les cartes enviades a reis en què es queixaven de la suplantació indigna dels joglars, perquè aquells no eren els autors del que recitaven. Si hi ha un antecedent dels cantautors moderns, per tant, són ells. I ningú dubtava que foren literats. Quina distància separa l’amor impossible de Bernat de Ventadorn –“car eu d’amar no·m posc tener, celeis don ja pro non aurai”– de la xica from the north country que cantava Dylan? Molta, clar. Hi ha segles, quilòmetres, revolucions, involucions… la Història, al capdavall. El que hi ha en comú, però, és allò bàsic, ancestral: la lletra i la nota unides entranyablement, indissolublement, per dir certes coses de la vida d’una certa manera. No, no sé si Bob Dylan mereixia el Nobel –m’importa ben poc, de fet. Allò que sí que sé, però, és que podia merèixer-lo. I tant que podia.

Periodisme per la Pàtria

Dins Saó núm. 420

Eduardo Inda.

Fou l’altre dia que, després de dos hores i tres minuts seguits al volant amb la ràdio encesa, vaig caure en el compte que portava exactament dos hores i tres minuts sentint, a través de diverses veus i formats, una barreja informe de tints neoliberals i espanyolistes ben amanida de sensacionalisme. Algun informatiu, però sobretot tertúlies i monòlegs matinals que entre pseudoaforismes barroers, generalitzacions, tòpics i poques dades, ens recordaven que cal continuar vetllant per l’Espanya mucho española i pel mercat mucho libre en què vivim, i que la resta són enemics o incomoditats, o les dos coses alhora. Si en lloc d’haver recorregut ascèticament les principals emissores de ràdio m’haguera acostat al quiosc del cantó a comprar els tres o quatre diaris de més tirada o haguera passejat pel prime-time de la televisió matinal anestesiat en el sofà, el resultat no hauria variat massa. No podem escapar. Eixe és, en el fons, el drama: la immensa majoria de mitjans de comunicació generalistes diuen “el mateix”, i el mateix sol ser normalment un beuratge infumable de conservadorisme castís amb pudor de naftalina i autoritarisme. I perdó si em quede curt. Les immenses energies avocades durant aquests mesos a fer de Mariano Rajoy, El Sobresueldos, president del govern de l’Estat amb el seu partit polític a mig camí entre el jutjat i la presó en pot servir d’exemple notable. Ací val tot, o almenys ho sembla. Ja fa temps que els grans mitjans van perdre tot el seu crèdit entre deutes milionaris i obediència cega als interessos d’una oligarquia estatal i internacional que ja ni tan sols ha de dissimular. No seré ingenu, potser sempre fou així, però el problema és que ara ho és més que mai. I no abunden les alternatives, per més que algun diari electrònic s’esforce en recordar què era o què volia ser el periodisme abans que arribaren els tertulians i el Banco Santander.

                El periodisme, a Ibèria, ja no és un dret: torna a ser una arma. Els grans mitjans vegeten en mans del gran capital, que fa de la seua pluja mediàtica un magma cada vegada més constant i homogeni i cada vegada menys contrastat i independent, tot perquè les coses continuen com fins ara i el règim i les seues elits mantinguen de manera raonablement confortable les seues posicions. Són coses sabudes. De vegades, si eixe és l’objectiu, no importa com de mísers, canalles i per suposat poc periodístics siguen els mètodes. No vaig sorprendre’m gens, per tant, quan, uns dies després d’aquell viatge en cotxe, vaig escoltar que un d’aquests mitjans s’havia superat en la cursa espacial per eixe paradís seu somiat que seria un Estat on només es parlara castellà i on, gràcies a dos o tres reformes laborals més, s’haguera desterrat per fi tot perill de revolució guevarista. El mitjà era el nou i alhora tan vell OkDiario, un diariet electrònic muntat per l’inefable senyor Eduardo Inda, que ens informava del suïcidi de dos docents en un institut de Torrent “en solo 9 meses”. Amb lleugeresa de programa matinal de Telecinco, un tal Miguel Angel Pérez relatava com els xiquets d’aquesta escola estaven “desatendidos” i com “la gente tiene miedo”. Estava parlant de dos morts, però què importa. La millor part, però, estava encara per arribar, perquè el senyor Pérez –atenció– vinculava poques línies més avant i per gràcia divina els suïcidis amb les “presiones para hablar valenciano”. Deia, aquest llicenciat, que “las fuentes consultadas por este diario denuncian ‘la presión” y ‘el acoso’ al que dicen se somete a los docentes en el propio centro para que hablen en valenciano y no en español”. Una “supuesta presión” que hauria provocat “multitud de enfrentamientos internos”. Si encara no havies vomitat, podies continuar llegint com, en un final apoteòsic, tot això revelava el verdader origen del Mal: la política de normalització lingüística del conseller Vicent Marzà, “miembro de Compromís y procedente del partido nacionalista de esta coalición, el Bloc”. Aplaudiments tancats. El senyor periodista degué rebre algun colpet aprovador al muscle. Un heroi. Ben fet, Capitán América, hàbil forma de reiterar una vegada més el que realment importa: que ningú vinga a dubtar a aquestes alçades de la pel·lícula del monolingüisme oficial de l’Estat, fonament de la unitat i de l’Ordre sagrat. I fer-ho a més a més per damunt d’incòmodes detalls menors: el drama del fet, el dolor de les famílies, dels amics, l’evident terrorisme mental de la connexió jueumasònica proposada o que un dels docents desapareguts fóra precisament el de valencià. Detalls menors, només, perquè res –i menys un estúpid codi deontològic, home!– no ha desviar-nos del primer i últim objectiu: la postergació d’un Estat uniforme, espanyolíssim i vertical. I si hem de dir que la gent se suïcida perquè l’obliguen a parlar valencià, doncs ho diem, i punt. Todo por la Pátria, que fan ells. I en van...

Senior: el poder de la paraula

                                                                                                            
 Dins de Quadern (03-02-2015) 

La relació entre música i literatura és antiga. Molt antiga. Són dues arts que alguna vegada es juraren amor etern sense saber que algú, algun dia, inventaria la impremta. Perquè de fet, el costum de llegir en silenci la lletra sobre el paper és com aquell que diu de fa quatre dies. Abans, senzillament, la literatura s’escoltava. Boeci en va teoritzar àmpliament. I Homer ho va reiterar, de la Ilíada a l’Odissea, com altres anònims en el Cantar de Mio Cid i els últims trobadors, tan preocupats per la seua fama i per la primera Inquisició, en les seues peces. La paraula anava abraçada a la melodia.

Després, ja ho hem dit, tot allò canviaria. I no només per la impremta. Les transformacions culturals i econòmiques van fer de la literatura patrimoni quasi exclusiu del paper, si més no en la consciència col·lectiva. La “imatge literària”, doncs, va canviar: la de l’asceta assegut amb la ploma a la mà sota una llum famèlica va guanyar a la de l’artista dret davant la plaça pública o la cort amb un instrument a la mà i la paraula a la boca. I el temps passava. Els músics esdevenien músics i els escriptors, escriptors, per més que Gide cridara als cels “en francès? No, jo voldria escriure en música”. Un dia, fins i tot, hi ha qui va oblidar que els cantautors eren poetes. I també, que els bons cantautors eren bons poetes.

            Per sort, no van faltar tampoc els que ens ho recordaren a temps, i més per aquestes latituds, ja des dels anys seixanta i setanta. Ja sabem: Llach, Ovidi, Raimon. Tants d’altres. Ells van tornar a posar damunt la taula una evidència: la intimitat comuna de música i literatura. I ho van fer com els ancestres, escrivint els sons i els mots del que després, amb una guitarra a la mà, seria veu. A l’últim d’aquest llinatge li diuen Miquel Àngel Landete, però el coneixem com a Senior, “un professor d’informàtica que feia cançons”, que ha esdevingut “un que fa cançons que treballa de professor, que és diferent”. El seu últim àlbum amb El Cor Brutal col·lecciona elogis i premis –l’últim i més sonat el de la revista Enderrock–, mentre reitera que no, que no podem parlar de música sense parlar de literatura. Almenys no de la seua, clar.

“Des de fa deu o quinze anys perquè m’agrade una cançó m’ha de flipar la lletra” diu, amb aquella veu rogallosa, que de tant en tant s’entreté en els llavis, com si li fera mandra eixir de la boca. Aquesta confiança en les paraules és potser el que ha fet de les seues una col·lecció de pedrades tan potents com les d’El poder del voler. “Pot ser un acte de violència un acte d’amor?”. És d’’aquesta pregunta sorgeix l’àlbum, un poemari –ho és, també– compromès, arrapat al carrer, a les històries que el creuen, a una actualitat en què la “ràbia ja és més forta que la pena”. I és que les seues lletres fa temps que són tan políticament incorrectes com la quotidianitat.

            Això, que en els versos del hip-hop era doctrina, ha estat més estrany de veure dins el seu gremi: “Està tornant, el tema polític, no sé si per moda o per necessitat. El problema és que vivim en un món privilegiat: el nostre és un tipus de musica de gent blanca amb pasta. Els occidentals blanquets amb diners no hem tingut necessitat de rebel·lar-nos contra res”. El cert és que ell ho ha fet. Senior ha apuntat contra el poder, contra la violència institucional, “que estem tots acostumats a rebre-la i que ningú no qüestiona”.

            Versos compromesos, doncs, en l’ambient musical “modern”. Una novetat dramàtica, i més encara al País Valencià, acostumat a un cert desert pop-rock i a l’abundància d’altres estils musicals abonats a lletres pamfletàriament contestatàries. Senior ha trencat per la forma: pel com. Ell no sap de retòriques grandiloqüents, les seues són cançons polítiques amb versos polítics, sí, però subtils: “mai ficaré en una cançó les paraules ‘llibertat’, ‘independència’ o ‘pau’, perquè em pareixen obscenes”. L’abstracció deixa pas a les històries identificables, la denúncia pren forma humana: “Ni sé ni em crec en el dret moral d’adreçar-me a les masses. Jo només puc adreçar-me a una persona com a individu. Per això vaig decidir fer un àlbum sobre persones que diuen ‘fins ací hem arribat’, i vaig a fer coses perquè canvie la meua vida personal, no la del món. Com jo crec que això és l’arrel del canvi”. Apareixen llavors els drames més actuals: desnonats, iaioflautes, repressors de l’Estat i les seues víctimes. Gent que diu prou, al capdavall.

            D’on trau, però, la inspiració? Senior no és Dylan, ell no devora llibres –“quan tinc cinc minuts agafe la guitarra”–, però llegeix d’una altra manera: “estic pendent de tot el que passa al meu voltant: converses de les meues filles, de la meua dona, dels meus amics, la música que escolte... Apunte línies, frases, i cada cert temps junte tot el que tinc, ho escolte, ho llig i intente donar-li forma”, de vegades en cinc minuts, d’altres en cinc anys, perquè cada cançó demana un temps.

Fa molt també li demanaven una altra llengua: “vaig començar a cantar en anglès, perquè no havia conegut a ningú que cantara en el meu idioma que m’agradara. Raimon o Ovidi eren referents dels meus pares, no meus. El rock català dels 80 o 90 era una caspa impressionant. Jo, en canvi, per aquella època estava súper estacat amb la música anglosaxona”. Tot fins que un dia, com a Sant Pau, caigué del cavall. El que se li havia aparegut no era Déu Nostre Senyor, però, sinó Portavions d’Antònia Font: “aleshores vaig arribar a casa i vaig agafar algunes de les cançons que tenia en anglès i les vaig traduir al valencià”. Ara, almenys, la gent l’entén quan canta.

El que senten i entenen, per cert, és una llengua viva, fresca: “hi ha gent que normalitza les seues lletres i les castra”. No és el seu cas. “Totes les paraules que utilitze han d’anar en benefici de la cançó: si això implica dir mos i no ens, perfecte”. En això no ho dubta, escriu el que sent, i també el que sent als seus ancestres: “els meus pares són de poble, de l’Ènova i de Fortaleny, i tenen una manera de parlar que a mi m’encanta i que em negue a normalitzar”.

            De l’anglès de Minnesota al català de la Ribera, però sense renunciar als seus mestres musicals. Escriure és desllegir, i ell no amaga la seua herència: “no tinc formació mediterrània, jo escric com els ianquis; però en valencià”. Cita influències com un torrent, de Dylan a Wilco, passant per Dr. Dog o Billy Bragg, qui li encomanà la consciència política. Són les seues lectures, “gent entre 30 i 50 anys, ianquis la majoria”, que fan que siga possible “traure una lletra d’un context musical i que funcione”.

            Les seues també ho fan, encara que ell no vulga reconèixer-ho: “no em correspon a mi dir-ho”. Aquell jovenet que amb vint anys tocava en anglès en una falla d’Abastos, a València, ara ja segueix els passos dels seus mestres, amb més anys, més canes i més barba, i també amb més lucidesa per a recordar: “quan era jove em posava el disc, em tombava al llit i llegia les lletres. Vaig aprendre molt de l’idioma anglès així, de les seues figures retòriques”. I no ha parat de fer-ho. Se’ns acaba el temps i li pregunte per alguna especial. La busca a l’altra banda de la finestra. “N’hi ha una de Dr. Dog, es diu The Breeze (“La brisa”), i acaba dient: ‘la mateixa brisa que bufa hui/ serà la que ens agrane d’ací’. Brutal”. Ell calla i jo no puc evitar pensar que sí, que és brutal, i que, després de tot, el temps passa però no tant.

Pessimisme (lingüístic) a la valenciana

El pessimisme no ven. I tampoc està de moda. El màrqueting nord-americà porta unes quantes dècades recordant-nos-ho, repetint-nos que per a vendre cal somriure, ser allò que se sol anomenar “positiu”, dir que sí sempre i si és possible fer-ho armat de desenfadada camisa sense corbata i apuntant a una pantalla amb un punter làser. Sempre –o quasi sempre– es compra entusiàsticament: mobles, cotxes, paraules... Té igual, l’optimisme n’és el motor: hi ha una il·lusió catalitzadora, una felicitat abocada a un futur millor. Els discursos amables, que prometen una posteritat plaent, amerada d’inèrcia, aconsegueixen adhesions instantànies i fervoroses. Per això, potser, abunden els messies en la política: és molt fàcil assegurar un demà de goig i molt còmode acceptar-ho. Estalvia patiments, almenys. I pensaments, també. Impopular i incòmode, en canvi, el pessimisme no ven, però dóna la possibilitat de fugir de l’immobilisme i canviar el rumb. Constatar una realitat, al capdavall, és el primer pas per a transformar-la. No tinc especial por a ser anomenat pessimista, per tant. Preferisc això, en tot cas, a l’optimisme inútil i comercial.

Perquè el pessimisme, després de tot, no és més que la constatació del contrast entre la pròpia voluntat i la realitat que l’envolta projectada cap al futur. És a dir, la diferència entre el que u voldria i el que realment passa i –segurament, “si no canviem les coses”, pensem– passarà. Dic açò perquè l’altre dia recordava un article d’Enric Sòria d’aquells poc confortables, dolorosos, sobre un present advers i un futur fosc. Un article que podríem dir pessimista, sí, però també d’un valent, descarnat i lògic realisme. Constatava una situació per canviar. Parlava de llengua. Venia a dir, el senyor Sòria, que si els processos de recuperació o desaparició de llengües són fruit “d’accions i omissions, i, en últim terme, de voluntats”, el retrocés brutal en l’ús social del valencià durant la segona part del segle XX era –és– la fotografia d’una renúncia individual i col·lectiva, personal i política: “allò que ens defineix com a valencians i ens relliga històricament des de fa segles, la llengua, està desapareixent davant dels nostres ulls a tota marxa”.

Ai. Fa mal el diagnòstic, sí, però crec que és l’encertat si volem revertir-lo. Estem a temps? Potser. De segur que no, però, si es mantenen les omissions, accions i voluntats actuals. Ho veiem tots els dies. Sòria adjuntava algun exemple propi i empíric: quan ell era xiquet, confessava, la llengua del seu poble, Oliva, era el valencià. No era una, era la llengua. Ara costaria saber si domina encara o ja ha sigut desbancada pel castellà. Aquest procés ha sigut paral·lel en altres “pobles grans” de comarques històricament valencianoparlants. No diguem ja de les capitals. I això de dalt cap a baix del país. Jo mateix, també podria afegir alguna prova de dinàmica quotidiana per il·lustrar aquesta tendència: patis de col·legis d’immersió lingüística on molts xiquets menuts ja juguen en castellà, treballadors valencianoparlants que s’adrecen al client de primeres sempre en castellà i... Bé, el que sabem i vivim tots els dies: la realitat que ens envolta. La que –alguns– voldríem canviar.

Els qui dediquem part del temps de la nostra a vida a intentar que el segle XXI no acabe amb una llengua menys a Europa li peguem prou voltes a la qüestió. Per què, doncs? Quines són les raons d’aquest retrocés? La renúncia individual –la pròpia voluntat– explica només una part de la falla. Cadascú parla el que vol, clar, però les nostres decisions venen determinades per molts factors: mediàtics, administratius, econòmics, socials o polítics. No ens enganyem perquè qui s’enganya a si mateix és ignorant o imbècil –no és el mateix, per cert. Algú pot voler parlar xinès, posem per cas, però serà una mica difícil si ha nascut en un ambient on el xinès no és la llengua pública: on no s’ensenya, ni té mitjans de comunicació, ni institucions que la promocionen, ni empreses que l’escampen, ni cultura que li done forma, ni grups socials que la utilitzen àmpliament, etc. Dit d’una altra manera, si vivim en un lloc on se suposa que no hem de parlar xinès, aquesta llengua ho tindrà ben magre per a traspassar els murs d’una casa o d’una aula. És el que està passant amb el valencià. Cada vegada més, és una llengua que se suposa que no es parla en tal ambient, en tal barri, poble o ciutat i –sobretot– per tals persones. En poques paraules, està perdent àmbits, geogràfics i socials.

M’agrada més com ho expressa l’anglès, descartant el genèric i posant l’accent en el subjecte: you’re supposed to speak a Language o no, “tu eres suposat de parlar” o no, i al País Valencià cada vegada ets “menys suposat” de parlar valencià. És per això que la primera paraula es diu en castellà, que a molts patis comença a bandejar-se el valencià, que a la caixa del supermercat de Cullera donen buenos días... A mitjans del segle XX, com deia Enric Sòria, tot el món o quasi tot el món “era suposat” d’entendre i de parlar valencià a Oliva, a Alzira, a Xàbia... Ara ja no. En això, la situació contrasta amb Catalunya. Cada vegada que hi puge ho pense. Allà –on la supervivència de la llengua, sobretot la urbana, no està ni molt menys assegurada, compte– tothom “és suposat” d’entendre i de parlar valencià. Òbviament hi haurà qui no ho farà, i més a ciutats com Barcelona, però se suposa que és un territori on tothom n’és raonablement competent. Reitere i subratlle el fet de suposar-se. I alto, a Catalunya també hi ha hagut successius Decrets de Nova Planta, Constitucions, dictadures, moviments migratoris i altres contingències que afecten a la llengua.
         Què és el que hi ajuda, allà, doncs, que els valencians no tenim? Una televisió potent, amb programació pròpia, unes institucions decidides, uns diaris, unes ràdios, una immersió lingüística a l’escola, una producció cultural regular i amb presència, unes empreses compromeses i... voluntat. Voluntat col·lectiva, clar, en primer i últim terme però sempre paral·lela a la resta, com a impuls i matèria primera, que posa en marxa i manté encès, que retroalimenta. Col·lectiva, repetisc, perquè l’individu, a soles, isolat, aïllat, serà heroic però no útil, lluitarà però no sobreviurà, etc. És una història antiga. Aquells factors simultanis que fan d’una llengua llengua pública estan fallant, en el País Valencià, des de fa temps. I ningú em comprarà totes aquestes línies, però crec que la voluntat, la compartida, la de tots, també.  Tant de bo m’enganye. 

Pessoa. Estellés. Lisboa. València

Dins de Quadern (21-05-2014) 

Deia l’escriptor rosarí Fontanarrosa que ell no volia nirvanes, que al seu cel, si de cas, li posaren unes quantes “canchitas” i un parell de bars. Només. Tot perquè “en el bar estás en tu casa y a la vez estás balconeando la calle”. Ell sabia que allà, assegut darrere d’un cafè, tenia la vida per escriure. El cel de Fernando Pessoa no tindrà campets de futbol, però sí bars de tauletes mínimes amb una tassa, una copa de licor i el plateret del compte, tan estrets i càlids com aquell cafè A Brasileira des d’on s’escrivia impenitentment mentre, de pas, escrivia la seua Lisboa. I és que no s’entén Lisboa sense Pessoa, però tampoc Pessoa sense Lisboa. El mateix, sense pors, es pot dir de València i de Vicent Andrés Estellés. Poeta i assagista en llengua portuguesa, el primer, i poeta i poeta i més poeta en llengua catalana, el segon, Pessoa i Estellés es donen la mà en la Ciutat. Tan llunyanes i properes, les seues literatures són carrers.

                Ho comprovem amb dos símbols: el Livro do desassossego, un assaig en totes les fronteres, qui sap si cara oculta del Quadern gris de Pla, i el Llibre de Meravelles, un poemari que és, en el fons, l’antologia de si mateix. Dues obres que, malgrat les distàncies siderals que les separen, tenen el carrer com a matèria primera. No exagere: ambdues necessiten les caminades urbanes com l’aigua, i beuen de cada passa entre cantons, de cada mirada entre tramvies, de cada tros de vida que s’escola entre les baranes. De tot això, en fan paraules. “Res el camp o la naturalesa no em pot donar que valga la majestat irregular de la ciutat tranquil·la, sota la lluna, vista de Graça o Sao Pedro de Alcântara. No hi ha per a mi flors com, sota el sol, el colorit variadíssim de Lisboa”. Ho escriu Bernardo Soares, el “semiheterònim” que tria Pessoa al Livro do desassossego per a caminar la Baixa, la part antiga d’aquella ciutat alçada contra tot pronòstic de les runes després del terratrèmol de 1755, de carrers simètrics i imperials, decadents, com d’una París rovellada precoçment. Una llar a la vora del riu Tejo: “em veig al quart pis e la Rua dos Douradores, m’assistisc amb son; veig, sobre el paper mig escrit, la vida vana sense bellesa i el cigar barat que consumint-se estenc damunt el vell paper assecant”. El paper, sempre.

El paper per a escriure la vida des de la taula d’un bar o mirant-la a través d’una finestra perduda enmig de Lisboa. Tradició ancestral repetida anys més tard amb altres mans i a través d’altres vidres: “Anava per València, pels carrers de València./ Modestament diries el nom d’algun carrer,/ Pelayo, Gil i Morte... Amb quina intensitat/ els dius, els anomenes, els escrius!”. És Estellés al seu Llibre de Meravelles, solcat d’unes voreres que són la nostàlgia –malgrat tot– d’un amor i d’una postguerra: “Sols evoques això: una mà en una mà,/ una paraula amable, no gentil, sols amable,/ un lent anar per uns carrers inconeguts/ que pel seu nom evoques, per tots els seus balcons”. I dic malgrat tot perquè hi havia grisor i penes i drames però també una estima irrenunciable pels indrets que feien d’escenari a la vida: “Uns benvolguts carrers, enllà, per Quart de fora,/ les baranes del riu, els bancs de l’Albereda”. Benvolguts. Estimats. “Carrers de Sant Vicent, de la Mar, de la Pau,/ aquelles nits d’hivern, aquelles nits d’estiu”.

Estima pels carrers de la València evocada dels quaranta, que se li escapa per les mànegues amb tota la gravetat de l’enyor. Com a Pessoa la Lisboa dels deu i vint i trenta, escrita simultàniament, amb tota la potència del present: “Estime aquestes places solitàries, intercalades entre els carrers de poc trànsit, i així mateix sense més trànsit que els carrers. Són clarianes inútils, coses que esperen, entre tumults llunyans. Són de poble dins la ciutat”. Lisboa, encara. I sempre. “Estime, els capvespres demorats d’estiu, l’assossec de la ciutat baixa, i sobretot aquell assossec que el contrast accentua a la part que el dia submergeix en més bullanga. La Rua do Arsenal, la Rua da Alfândega, la prolongació dels carrers trists que s’estenen cap a l’est allà on acaba la Rua da Alfândega, tota la línia apartada dels molls quiets”. Allà, precisament, al cantó amb el Terreiro do Paço, la immensa plaça on un dia s’alçà un palau, hi havia el Café Martinho da Arcada, predilecte de l’escriptor portuguès. I hi ha, encara, aquell bar, el més antic de Lisboa, ornamentat amb desenes de fotografies que recorden amb orgull que allà, un dia, s’assegué Fernando Pessoa a escriure el que podia i a beure el que no.

                Perquè Pessoa és un orgull indissimulat. Popular, sí, però també institucional. I en aquest darrer punt, se separa dramàticament d’Estellés. La Lisboa oficial, no cal dir-ho, s’enorgulleix del seu escriptor, l’enarbora com un estendard: plaques que resen “ací nasqué”, “ací visqué”, “ací prenia cafè”, postals, versos i aforismes a les parets del metro. I un etcètera de reverències. La València oficial, en canvi, oblida Estellés. L’amaga. On està la placa que recorda el lloc on el poeta escrivia Coral Romput, trencat, una nit de diumenge de 1953? On està la placa al carrer Misser Mascó, número 17, adreça de la llar invocada entre els versos d’aquell mateix poema? Li queda, és de veres, Burjassot i l’estàtua de què també gaudeix Pessoa a la Rua Garret. Almenys, això. I no és poca cosa.

                El que no li queda a cap dels dos és la ciutat que escrigueren. “Demà ja no seré jo”, deia solemnement Miquel Bauçà. És cert. Tot canvia. Evidència a crits. La Lisboa de Pessoa ja no existeix. La València d’Estellés s’esvaí, també, i ho va fer davant dels seus ulls: “Davant el temple de Sant Agustí, paraven/ autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça/ polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat”. Els carrers no s’havien mogut ni un mil·límetre, però ja no eren els mateixos. Ja no són els mateixos. Al centre de València no hi ha tramvies, i a poc a poc els turistes guanyen terrasses a la discreció. A Lisboa encara n’hi ha, de tramvies. Són grocs i renillen com els cavalls, però circulen pel Chiado i la Baixa com una de les tantes atraccions de les legions amb mapes oberts a les mans i càmeres davall del braç. Exèrcits que ens recorden a cada fotografia que bé, que ben mirat no cal ser tan dramàtics, que els Apocalipsis no existeixen, que la ciutat està encara allà, davant dels nostres ulls. Una obvietat que no amaga, però, que és ja una altra.

Però Pessoa i Estellés, tot allò, ja ho sabien: “Demà també desapareixeré de la Rua da Prata, de la Rua dos Douradores, de la Rua dos Franqueiros. Demà també jo –l’ànima que sent i pensa, l’univers que sóc per a mi– sí, demà jo també seré el que ha deixat de passar per aquests carrers, el que altres vagament evocaran amb un ‘què se’n deu haver fet’ I tot el que faig, tot el que sento, tot el que visc, no serà més que un vianant menys per la quotidianitat de carrers d’una ciutat qualsevol”. Ells ja sabien que, en el fons, la nostra posteritat no ens pertany, que, abans o després, els nostres carrers seran patrimoni d’uns altres.  

Viatge a Tabarca

El sol és alt encara quan m’acoste a la taquilla, un d’aquells contenidors prefabricats sense luxes, tot pintat de color taronja cridaner, amb una finestreta darrere de la qual un home observa amb desinterès infinit com m’acoste. Demane un tiquet d’anada i tornada. “Pots tornar demà, no hi ha problema. La barca està al final, on el para-sol blau”, em respon, en castellà del sud, aspre –aspre?. Ja són quasi les sis de la vesprada. En el port, a eixes hores, hi ha molt de vaixell però poca gent, la majoria treballadors de les companyies que fan el trajecte que acabe de comprar, entre Santa Pola i l’illa. M’acoste on m’ha dit i un altre dels treballadors de la companyia em demana el paperet, amb una mà colrada al sol, suspesa immòbil en l’aire, i la mirada mig amagada darrere de la visera d’una gorra amb l’escut del Real Madrid. La barca, després de tot, era una llanxa ràpida, una barcassa motoritzada d’unes cinquanta places on no hi ha ningú llevat del pilot, que vesteix un polo roig amb el nom de la companyia, i l’home de la gorra, a qui se li escapa la panxa per davall del polo. Parlen durant tot el trajecte, el penúltim del dia fins al tros de terra que comença a retallar-se en l’horitzó en forma de línia mínima.

De camí creuem un parell de barques més, plenes, que a poc a poc se n’allunyen cap a la costa. Les observe detingudament, com pugen i baixen colpejant les ones suaus. Quan em gire ja distingisc les muralles del baluard i l’església, una construcció estranya, amb un toc Joc de Trons que resulta ser neoclàssic borbònic, diu Viquipèdia. Arribe al port Nou en pocs minuts. Encara hi ha cues dels que se’n van amb bosses i tovalloles al voltant dels colls cremats. L’home de la gorra em diu adéu alhora que comença a recollir els seus tiquets. Camine ràpidament cap al poble per la costereta que envolta la badia –“Passeig Miguel Ángel Blanco”, segons resa una placa al mur del museu que la ressegueix– on hi ha unes quantes barques de fusta a l’arena. Els bars i restaurants que flanquegen l’arc d’entrada, mig buits,  anuncien tota classe de peixos i mariscos. Els cambrers xarren a la barra. Els pregunte pel carrer...

Llig el text complet en: http://www.saoedicions.com/viatge-a-tabarca/

La corrupció que volen

Deia Montserrat Roig que només el nom de les coses és innocent. Potser ni això, ben mirat. I menys encara en política. En aquest punt i a aquestes alçades de la pel·lícula, sembla evident que la ingenuïtat es paga o es cobra, però mai és debades. Pensar que les coses són com són, i punt, per exemple, és una idea molt còmoda i innocent però també suïcida a nivell neuronal. Dic açò perquè des de fa un temps, contemplem astorats i amb certa dosi de desídia l’allau de notícies referents a la corrupció que inunden pantalles, pàgines i ondes. Corrupció ací, corrupció allà, normalment, això sí, puntualitzada com a política.

Els polítics, ja se sap, que tenen la mà molt llarga, que són molt pícaros –concepte castellà de llarga i patrocinada trajectòria literària però de dubtosa legitimitat democràtica– i que per això cal regenerar tot votant a Albert Rivera. Els grans empresaris, per cert, ... 

Llig el text complet en: http://www.saoedicions.com/la-corrupcio-que-volen/ 

Hemingway contra Torrent

Ernest Hemingway

Dins #Lletraferit06

Tinc una mania especial als qui fan de la literatura una prolongació estètica de la moral i dels escriptors uns portadors amables de virtut. És una tradició d’arrels fondes, és cert, més enllà, probablement, de torturats teòlegs medievals i de savis clàssics –algun asceta de l’Acadèmia ho estudiarà com cal i en farà un article amb moltes notes a peu de pàgina. En tot cas, quan sent lloances a eixa literatura que, deslligada de tot pecat, alça les ànimes a la puresa, no puc evitar recordar el brutal prefaci d’Oscar Wilde a The Picture of Dorian Gray, en què deia, molt clarament, que “there is no such thing as a moral or an immoral book. Books are well written, or badly written. That is all”. Així, simplement, “vice and virtue are to the artist materials of art”. Wilde era categòric en la seua exaltació de la tècnica per damunt de la moral, potser massa, però no li faltava una certa part de raó. La literatura escriu una realitat que de vegades o sempre és fangosa i bruta.

El problema és que els tòpics pesen molt i es repeteixen emmascarats en sentències estúpides amb massa poques paraules com per a contindre alguna idea. Que si més llibres més lliures o que si escriure és elevar l’esperit. Etc. La literatura, després de tot, és pensar la vida i escriure-ho després amb una certa vel·leïtat estètica. I punt. No és cap misteri: hi ha grans pensaments i pensaments agònics, pensaments expressats potentment i d’altres de manera precària. I tot el món, gràcies als déus, pot escriure’ls sense carnet de profeta ni de bona persona.

Els boxejadors també, clar. I n’hi ha uns quants. No és cap paradoxa, per cert, llevat que considerem la literatura el pou de virtuts de què parlàvem. Jo no. La nòmina d’escriptors-boxejadors del segle XX està poblada de tòtems, de fet. Comprensible. La boxa era part d’una realitat que ara ha canviat, arraconada ja pel monopoli del futbol a Europa i per superbowls i NBA’s als Estats Units. Ara només li queda Las Vegas, almenys en l’imaginari col·lectiu, i cada vegada costa més vore personatges neromàntics o descreguts o sarcàstics que busquen en el ring el que no troben fora. La boxa ja no dóna la fama. No sempre fou així, ja ho hem dit. Molts la practicaren i l’escrigueren, especialment els anglosaxons: Arthur Cravan, Francis Scott Fitzgerald o Ernest Hemingway. Tants d’altres.

L’escriptor d’Illinois, de fet, va dir molt solemnement que “my writing is nothing, my boxing is everything”, però va practicar-la amb més voluntat que excel·lència. També va escriure-la, evidentment, i amb molta més fortuna. Seues són moltes de les joies de la literatura boxística: la potent “Una qüestió de color”, concebuda amb només setze anys i amb moltes similituds amb la posterior i conegudíssima “Cinquanta dels grans”. En esta, Hemingway narra la història de Jack Brennan, perdut entre New Jersey i Nova York, mentre espera un combat segur contra el favorit Jimmy Walcott, separat de la família i ofegat pels dubtes: "I worry about property I got up in the Bronx, I worry about property I got in Florida. I worry about the kids. I worry about the wife. Sometimes I think about fights”.

Dubtes, també, però sobretot derrota és el que hi ha en El bel·licós, en què un expúgil, Ad Francis, antic campió és ara rodamón anònim. La narració en prosa dura d’un fracàs reiterat però tossut, d’una soledat assumida. Al capdavall, Hemingway és això. O almenys el millor Hemingway és això: el narrador impenitent de fracassats però cabuts, habitants de l’altra banda del happy end, triomfadors parcials, nostàlgics prematurs o solitaris amb l’ultima lucidesa de viure. I és que diferents i iguals, Brennan, Francis, però també personatges sense guants, com el Santiago de El vell i la mar, són això: persones enfrontades a enemics més poderosos que ells, a realitats que els arraconen i ofeguen però que no els fan baixar la cara, en una última i mínima i vital victòria.

Hemingway, per cert, ens pot interessar especialment, als valencians, en la mesura que, a banda de pegar colps, va dedicar una part gens menyspreable de la seua vida a respirar en la nostra capital. Respirar i menjar i beure i anar als bous, bàsicament. Se n’ha parlat molt, de la València de Hemingway, comentaris motivats per aquella misteriosa necessitat humana de plantar una estàtua en cada cantonada xafada per un trobador insigne. Sí, Hemingway, l’escriptor-boxejador, l’amant de les dones, els rifles, la beguda, i les places de bous, va passar algunes temporades a València durant els anys vint, i fins i tot va mencionar la ciutat  explícitament en set de les seues obres. Molt bé. I?

El cert és que en tenim, d’alternatives, si volem altres escriptors amants de la boxa que no siguen, pel que fa a València, turistes epidèrmics. No tan grandiloqüents, és cert, però igualment bandarres. A la llunyana superficialitat de Hemingway amb el País Valencià, podem contraposar la proximitat d’un altre home de lletres de Sedaví. Els sonarà Ferran Torrent, el cronista narratiu de trenta anys de vida sociopolítica valenciana, home de prosa referencial, digerible i sense experiments. Els sonarà, dic, però potser no tant que ha estat enganxat a la boxa, d’una manera amateur –“preamateur”, ha arribat a dir–,però molt sincera. De fet, quan li ho preguntes, al final acaba per estendre els braços, amb orgull mig amagat, mostrant-te els dos polzes. “Veus, el de la dreta? Me’l vaig trencar”.

El que s’estima acaba per escriure’s, i per les seues  novel·les han anat desfilant boxejadors i exboxejadors, personatges per a recordar-nos que hi hagué un dia que a València no només es parlava de futbol. És Gràcies per la propina –potser la novel·la més completa de Torrent–, per exemple, farcida de referències: Ferran que no lliga i es fa infructuosament boxejador, Pepín que acudeix als combats que pot, Brillantina i el seu cansat cervell d’expúgil... O la història de Salamo Arouch, arribat com a campió a Auschwitz i avergonyit tota la vida, que recorre Ombres en la nit. O el redactor de Penja els guanys, Butxana, antiga glòria local. Alguns d’altres. Tots, però, amb aquella aura nostàlgica precoç però inevitable.

No en són pocs, doncs, els ambaixadors de la boxa en les lletres, però cada vegada en són menys. Hemingway i els seus personatges ja són un record venerable. Torrent i els seus, uns tòtems vigents, però qui sap si tots plegats seran els últims testimonis d’un món. Després de tot, escrivim el que estimem, sí, però també el que vivim, i la boxa comença a desaparèixer d’una realitat monopolitzada per altres esports i interessos. També de la literatura, per tant: si la vida canvia, canvien les paraules. No és estrany. Ni, ben mirat, cap misteri. I si això suposa una tragèdia que plorar o no, ja ho dirimiran els catedràtics del gremi. 

Els dèficits (simbòlics) del valencianisme

Un moment del concert del passat dissabte.

Som el que vam ser, però mai som els mateixos. Times are a-changin', que diria Bob Dylan. Tot canvia i de vegades ho fa sense que ens n’adonem; també en política, clar: codis, programes, discursos i símbols que d’un dia a un altre perden o guanyen vigència o utilitat. El País Valencià també canvia però sembla que hi ha certes reticències a assumir-ho.

El passat dissabte, a València, vam desfilar les acostumades milers de persones –massa poques, trobe– que cada any decidim invertir una vesprada de les nostres vides recordant la destrucció militar de la sobirania valenciana i l’inici de la història colonial de la qual gaudim molt feliços hui en dia, si atenem el notable percentatge d’emoció i desinteressat compromís patriòtic amb què vivim cada Eurocopa de futbol. El fet és que en aquella reunió i posterior concert apoteòsicopopular a la plaça de Bous, exquisidament organitzat, per cert,  es van manifestar, encara de manera massa tímida, els canvis que la societat valenciana ha patit després de quaranta anys de democràcia panxacontenta de segona divisió, però també certs immobilismes i dèficits que encara subsisteixen en el valencianisme, especialment des del costat simbòlic.

Perquè que em perdonen els déus, però hi ha coses que em sobten en la situació política actual. Digueu-me ingenu, però trobe que seria molt normal que una manifestació que recorda anualment la pèrdua de sobirania d’un poble reivindicara precisament la manca de sobirania actual. El País Valencià és a hores d’ara una comunitat autònoma que tots els experts coincideixen a qualificar com a espoliada per un Estat madrilenyocèntric que fa impossible el nostre Estat de Benestar, i que viu un procés d’extinció lingüística lent però inexorable enmig d’una precària situació cultural, pràcticament sense mitjans de comunicació propis i greus problemes de cohesió territorial mentre patrocina successius AVEs des de Ponent. Etc. I no és que els organitzadors de la manifestació i els assistents no ho sapiguérem. De fet, el lema de la marxa era #FemPaísValencià i el discurs, enmig d’una plaça plena, de Joan Francesc Mira sí que féu referència a tot el que dic, però no pogué evitar que a nivell estètic i de consignes la congregació quedara en el de sempre: una manifestació que a estones podia haver-se produït en 1980, amb la tradicional sobrerepresentació simbòlica d’un espectre polític de la població massa xicotet. Ja sabeu, les estelades, desenes, contrastaven amb les dos o tres tímides banderes amb blau –una, per cert, onejada per l’Esquerra Independentista, que des de la seua minoria militant potser ha entès millor que ningú el “batec dels temps”. Encara, doncs, i contra tota estratègia política, la manifestació del 25 d’Abril no aconseguí integrar una part molt representativa de la societat valenciana.  

Ja estem amb els símbols, observarà ara l’Escèptic des de la barra del bar d’una facultat mentre el Progressista cridarà “massa banderes!” i el Relativista es lamentarà: “només són un tros drap”. Massa símbols i massa draps, sí, ho sent per ells, però el fet és que, sacralitzacions a banda –per mi com si algú es pixa en la bandera que porte, que no ploraré– les banderes són extremadament útils i aglutinadores a nivell polític. I el valencianisme polític en té moltes i no en té cap, a hores d’ara. Vivim encara perplexos, perduts en un còctel que és conegut però deficitari. L’oficialisme en el govern actual s’esforça en el treball institucional i en recuperar la senyera coronada mentre la quatribarrada no ix del reducte municipal del sud i el nord del país, tan vital i tan oblidat. És la seua faena, ben mirat, o això diuen. Els partits que es reparteixen la Generalitat, de fet, foren voluntàriament invisibles durant la marxa i el concert. El protagonisme, a banda d’en els organitzadors, recaigué en l’Esquerra Independentista, sempre coherent i honesta però amb eterna realitat i voluntat de minoria, que oneja sense complexos l’estelada i el marc polític dels Països Catalans.

Així, bona part de la societat valenciana susceptible de compatir les reivindicacions de la cita, continuà –a nivell simbòlic, insistisc– apartada d’una concentració que, vist el panorama, hauria de ser massiva. Entengueu-me, no tinc cap pretensió de fer-li el joc als perezrevertistas de Las Provincias ni als ultres d’ABC, sinó de constatar un fet: aquestes convencions anuals continuen ancorades en una certa manera de fer a estones anacrònica, mentre la política valenciana avança, indefectiblement i sense pausa, paral·lela al joc simbòlic, que segueix en gran mesura el patró dels anys vuitanta. Estem perdent una oportunitat. Potser seria bo, en aquest punt, retornar a El valencianisme polític de Cucó, i sobrevolar les lliçons discursives i simbòliques que ens ofereix un cert i precari valencianisme republicà dels anys trenta. Aquest, per exemple, sense renunciar a la cooperació amb balears i catalans, comprengué que calia centrar el discurs ací i tindre un símbol de lluita privatiu per a l’esquerra del País Valencià, la senyera amb blau i estrela roja, inspirada en moviments anticolonials com el cubà. Potser, només, perquè també hi ha la possibilitat que totes aquestes línies siguen més del de sempre, l’efusió inútil i sentimental d’un snob de capital amb una proposta final ridícula i romàntica en el pitjor sentit del terme. Vostès, molt legítimament, diran. 

Les Falles, Fuster i els tòpics

Si llegírem més no criticaríem menys però sí millor. Després de tot, som un animal perpètuament insatisfet –o somiador, si ens estimem més l’optimisme–, i ens mou un comprensible i irreprimible desig de verbalitzar-ho. Parlem massa, probablement, i critiquem com respirem: de manera necessària i desapercebuda. Hi ha qui ho ha sabut sempre, això. Joan Fuster, per exemple. Ell, precisament, que potser tinga el rècord mundial de rebre crítiques d’oïdes, maldestres, deshonestes, estúpides, motivades pel comentari de repetició  i no per la lectura dels seus textos. I sí, clar, a Fuster se’l pot criticar molt, però cal llegir-lo, primer. Almenys això.

Ell també criticà, clar. I molt. Fuster va ser moltes coses: un escèptic consagrat a creure, un erudit tradicional però incòmode, un ideòleg disfressat d’hedonista... però  sobretot un crític. Honest, això sí. I és que no hi ha ni una sola línia seua que no valore un pam o altre del món que el rodejava, per dins o per fora. N’era ben conscient, per cert. I se’n feia càrrec. La seua obra, fragmentària, ingent, regular, està sempre alerta, per a pensar, per a valorar, per a destriar, per a descartar, dins dels límits reconeguts del seu coneixement. És eixe per damunt de tot, i no el pamflet polític, el valor màxim dels seus papers.

No se n’escapa, de tot açò que vinc dient, Combustible per a falles, un conjunt d’anotacions i articles sobre la Festa –en majúscules, per què no?–  publicat el 1967 i massa poc conegut a hores d’ara. Dic “massa” perquè, de fet, potser el de Fuster és, a dia de hui, el millor llibre sobre les Falles que s’haja escrit mai, i Fuster, potser, l’escriptor valencià que més crítiques haja rebut des del món dels ninots i el foc. Paradoxa o tòpic, allò cert és que costa trobar cites i reconeixement, dins del món faller, al llibre que més i millor ha pensat el seu fenomen.

I criticat, per suposat. Fuster és l’antonomàsia dels Jocs Florals. Ell és un susceptible, un crític, torne a repetir. Res és innocent. Menys les paraules i menys encara en ell. No pot escriure sense assajar, ni referir sense opinar. Hi ha encara qui es pregunta per què va deixar la poesia. És extremadament senzill: perquè no podia aguantar-se. La seua literatura és una conversa permanent, fluïda, una sobretaula eterna, il·lustrada i atípica: moltes preguntes i indagacions, poques respostes i generalitzacions. És l’antifanàtic, al cap i a la fi.

Així les coses, Combustible per a falles no podia ser una muntanya absurda i panxacontenta d’elogis. No ho fou, de fet. El que hi ha, és un llibre sobre les Falles que no fa sinó pensar, a través d’aquestes, el poble valencià, esdevenint així un assaig antropològic, divers i contundent, una reflexió profunda al voltant d’un esdeveniment que ja aleshores començava a ser mastodòntic. Tant ho era, per cert, que sobrevola el llibre un temor insistent a una certa desvirtualització de la festa: massa de tot, sembla dir Fuster: “tant d’acte oficial i oficiós, ¿no està a punt de convertir les falles en un apèndix administratiu?”. És el perill, no només de les Falles, sinó de totes les manifestacions populars, en el fons. I encara estàvem als seixanta...

                Supose que seria criticat per coses com aquestes.  No és d’estranyar, si per un llibre innocent com El País Valenciano fou cremat en efígie, precisament en la Cavalcada del Ninot de 1963. Quin remei, però, si la lucidesa sempre ha tingut el preu de la incomoditat, i més quan és volguda i reiterada.  L’avís sobre la instrumentalització de la festa no és, de fet, l’única pedrada del llibre, també hi ha munició per a la pròpia natura de la gran festa satírica –segons diuen les guies de viatges, no tant si recordem l’època de Rita Barberà, però en fi. Fuster apunta on fa mal, en aquest punt: “els fallers s’han burlat, fins ara, de totes les coses humanes i de part de les divines. Potser de l’únic que, en realitat, no s’han burlat o, en tot cas, no han fet amb massa insistència, és de les falles mateixes”. Costa no donar-li la raó.

                No pensem, però, que aquesta és la línia del llibre. No és així. Hi ha l’elogi també, la reverència sincera: a l’ambient, als pasdobles, al soroll, al foc ritual o a la melangia intrínseca de l’artista faller, que sap que crea per a cremar: “no és admirable?”, pregunta. Sí, ho és. Per què no dir-ho, les Falles són probablement l’espectacle humà més volgudament impertinent a aquella ànsia tan humana d’immortalitat, de postergació eterna. “Al punt que hom naix comença de morir”, deia Pere March, i abans d’ell tants poetes clàssics i després tants altres. En el cas de les Falles més exageradament encara, si cap. Fuster ho sabia i ho aplaudia: “jo no sóc dels qui s’esqueixen les vestidures perquè els nostres conciutadans s’inclinen a gastar més diners en traques o en cavalcades que en compres de peces als seus museus o a editar els recalcitrantment inèdits sermons de Sant Vicent Ferrer”. I fins i tot més clarament: “diguen el que vulguen els moralistes, l’home va ser creat per a passar-ho bé en aquesta vida i guanyar de passada algun duro amb mires al testament”.

                És el Fuster més pretesament descregut, més de sobretaula. Una llicència, una pose, al capdavall, abans d’anar més enllà. Perquè sempre torna, l’ideòleg . Les Falles són això, diu: hedonisme impertinent, molt bé, però també alguna cosa més: “el poble, a tot arreu, acostuma a manifestar, de tant en tant, una profunda vocació moralitzant, i les falles són la modalitat valenciana d’aquesta tendència. ¿Saludable, perillosa? En part, perillosa. De vegades, això pot induir a l’engany: a l’autoengany. Quan en una falla cremen una aparatosa escenificació de la malignitat burocràtica, de les indecències polítiques, de la cursileria del nou ric, de l’astúcia de l’estraperlista, el poble pot arribar a creure que en queda venjat. La il·lusió és candorosa”. Perquè no hi ha venjança, ve a dir. Cremeu una vegada a l’any, que ells vos cremaran els altres tres-cents seixanta-quatre dies. Matís inevitable, per a un Fuster compromès que no tarda a llançar una concessió a l’optimisme: “malgrat el que acabe de dir, trobe que és un símptoma de salut, i un recurs de salut: en tant que protesta, en tant que insolència protestatària sorgida del poble, la falla em sembla una gran cosa”.

Sorgida del poble, diu, i és que no pot evitar, a estones, una certa nostàlgia de les falles “d’abans”: més xicotetes, més populars, menys pretensioses. El seu escepticisme, després de tot, no és mai ni total ni invencible. Fuster no fa sinó reivindicar l’essència –perdó– de la festa per damunt de sumptuositats arquitectòniques i institucionals: elogia la crítica ancestral, la festa popular, l’epicureisme inconscient del foc, l’alegria de i del carrer. Per això torna al principi, a una falla de barri, de poble, que és, diu “encara una falla domèstica, per a ús d’indígenes, carregada d’insubornable perspicàcia local. Que és com deuen ser les falles. Almenys, això és el que s’ha dit sempre...”.  Era 1967. Vora cinquanta anys i dos o tres diluvis universals després, l’advertència encara continua en l’aire, surant, entre el negre fum de la crema. 

Aquell Berlin

L'Hotel Adlon en 1926. Bundesarchiv.

Dins Lletraferit #6

L’amor és més fort però l’odi dura més. Per això els bons records s’enyoren i les cicatrius s’amaguen. Passa també amb les ciutats: idealitzen esplendors que un dia s’afonaren en la història i miren cap a un altre costat per a no veure vergonyes patides entre plors o aplaudiments. Tot això tan solemne val, supose, per a totes les ciutats del món –almenys del món “occidental”, clar. Per a totes excepte per a una. Per a Berlin no valen estos aforismes. Perquè Berlin és, en sí, una immensa ferida coagulada.

Quan tenia vint anys vaig anar-me’n cap allà per a passar un temps de la meua vida sense saber encara que feia unes dècades, en un moment d’eufòria fúnebre, els grans taumaturgs militars nord-americans havien predit que aquella capital seria la segona Cartago. Eren de l’estirp d’aquells generals “tan bons”, com deia el periodista català Eugeni Xammar, que “no comprenen que la gent prefereixi morir de mort natural”. Així, afirmaven amb certesa que dels enderrocs i de la pols no havia de sorgir mai més una ciutat com la que havien somiat reis, kàisers, presidents d’aquella República en erupció que fou la de Weimar ni tampoc, clar, führers messiànics. Ja no hi hauria més palaus a imitació de Paris, ni més jardins ni més barris obrers on es maleïra la vida, tampoc hi hauria més fàbriques ni carrers per desfilar glòries o indignacions ni estacions de ferrocarril per arribar o per a fugir.  Berlin havia pagat el preu de la història. Berlin era cendra.

Tampoc hi hauria lloc entre la vida, segons les prediccions dels mestres de la guerra, per a l’Hotel Adlon, aquell temple neo-barroc –i estil Luis XVI, per als catedràtics– de principis de segle XX . S’equivocaven, clar. Sinó, jo no hauria passat per davant de la seua porta amb pudor a ric el meu primer dia allà quan, mig perdut i amb unes ganes infantils i irrenunciables de plorar i d’amollar a córrer fins a València, vaig passejar Unter den Linden fins la Porta de Brandemburg, tot per a conèixer la que havia de ser la meua ciutat durant un any. Perdó als amants de la Pax Social per allò de la pudor, però el cert és que l’Hotel Adlon, com Berlin sencer, ressorgí contra tot pronòstic de les cendres i, a diferència de la capital, recuperà intacte aquell aire aristocràtic, llunyà, de riquesa exagerada, ostentosa i inexpugnable.

Perquè el luxe insultant sempre havia estat allà. Almenys des que l’empresari Lorenz Adlon  pensà, a principis del segle XX, que Berlin necessitava imperiosament un hotel modern, símbol d’un poder que altres ja mostraven en Londres, París o Viena. Fou això més o menys el que l’empresari digué a Wilhelm II per convèncer-lo. Amant com tots els aristòcrates de les promeses d’esplendor etern, el kàiser no tardà a intercedir amb els propietaris del Palau Redern, en la Pariserplatz, al costat de la Porta de Brandemburg. El palau caigué i s’alçà l’Hotel Adlon, que obrí el 23 d’octubre de 1907, per a ser l’orgull d’una oligarquia local que no sabia que aquells murs estaven destinats a ser l’epicentre d’aquell Berlin. I també de la Història.

I és que contar la vida de l’Adlon és contar la vida de la ciutat de tots els amors i tots els odis. Entre les ambaixades de França, Estats Units i Regne Unit, i ben prop dels edificis governamentals de la Wilhelmstrasse, l’hotel es va convertir en punt de trobada dels homenots influents de l’època, i va ser testimoni d’excepció dels canvis polítics que portaren a Alemanya de la histèria a la foscor.

L’Adlon es convertí en l’àgora on se citaven no només celebritats com Chaplin o Mann, o polítics com Roosvelt o Hindenburg, sinó també esquadrons de corresponsals estrangers, disposats, entre copa i copa, anant i tornant de les rodes de premsa que tenien lloc als propers ministeris, a narrar el que passava al país. Per allà, per exemple, passaria l’home d’aire britànic amb barret i gavardina que abans citàvem, de nom Eugeni i de cognom Xammar, abans de retratar les convulsions dels vint i trenta en les seues brutals cròniques per als diaris La Publicitat –de 1922 a 1924– i Ahora –del 1930 al 1936–, recollides ara en dos volums imprescindibles: L’ou de la serp i Crónicas desde Berlin.

El que passava, per cert, no era poca cosa. L’efervescència política de la República de Weimar estava portant a Alemanya decididament al conflicte. “No hi ha lloc per als fills de Medea en aquest drama”, diu Eric D. Weitz en el seu assaig Weimar Germany. Promise and Tragedy, un dels millors retrats d’una època, per a Berlin, d’alliberaments culturals i socials però també d’enverinats vassallatges polítics.

Els anys trenta i quaranta feren oblidar aquella república que havia nascut morta: l’ascens del nazisme, la seua victòria, la guerra, i després l’Harmagedon. Sobre Berlin van caure 68.000 tones de bombes: mines aèries, fòsfor i bombes explosives. Una tempesta de foc que el món, amb el parèntesi d’Hiroshima, no tornaria a vore fins Vietnam. La ciutat era un solar. Curiosament, l’Adlon, que havia operat amb normalitat durant la Guerra, no va patir massa danys. Amb un luxós búnquer antiaeri i un enorme mur envoltant la planta baixa, l’hotel sobrevisqué en un primer moment a l’Apocalipsi. La nit del dos de maig de 1945, però, un foc iniciat en el celler per soldats de l’Exèrcit Roig acabà amb l’edifici principal. L’hotel ja era un trofeu de guerra.

“De l’Adlon només quedava l’estructura”, deia el corresponsal de la CBS William Shirer, el 31 d’octubre de 1945, en un text recollit en End of a Berlin diary, la segona part del seu diari de corresponsal entre 1934 i 1941. En la porta de l’hotel, “cosida a trets i a metralla, que tantes vegades havia creuat jo durant els meus anys en Berlin, hi havia un anunci, que deia valentment que continuaven servint el ‘Five O’Clock Tea’”. On, però? “A través dels forats oberts en els murs del que un dia fou un famós hotel, no es veien més que enderrocs”. El somni de Lorenz Adlon i del kàiser Wilhelm era història.

L’edifici principal fou enderrocat el 1952, i les dependències que encara quedaven en peu tingueren diverses funcions fins la seua definitiva demolició en 1984. La situació de l’edifici, just al costat del Checkpoint més famós del Mur, no ajudava. En una mena de zona d’exclusió, la Pariserplatz era un solar de la por. Quan el Mur caigué i la retòrica del  capitalisme entonà odes, a l’Adlon se li concedí una segona oportunitat. Fou en 1995, quan començà a construir-se un altre hotel amb el mateix nom i vagament inspirat en l’original. És el que poden gaudir els rics d’ara i fotografiar els turistes de sempre, el mateix que vaig passar de llarg aquell dia de 2010, angoixat i ignorant de tantes coses, mentre fugia sense saber-ho de la postadolescència. 

Homenatge frustrat a Ovidi Montllor

En una de les millors i menys citades escenes de Diarios de motocicleta, el metge lletraferit que havia hostatjat uns dies Ernesto Guevara i Alberto Granados, s’acosta al primer tímidament, mig en reverència, i li diu, en veu baixa, que bé, si després de tot aquell temps ha trobat el moment de llegir el manuscrit de la seua novel·la. Els ulls de Gael Garcia Bernal, com una mar, l’observen uns segons. Al final respon: “Está mal escrito, básicamente, cosa que lo hace bastante difícil de leer. Es un buen intento, doctor, pero creo que usted debería dedicarse a lo que sabe hacer mejor”. El metge accepta el colp, i potser també el seu lloc al món, una mica amargament –ningú digué que fóra fàcil ni agradable–, i li diu gràcies, i adéu, i bon viatge. Sentida novament, la veu de Bernal és encara més subversiva en el nostre món de m’agrades i retuits, en què la crítica ha esdevingut mala educació i l’autocrítica un inici de falsa modèstia. Ell era un gran metge, després de tot, però no un gran escriptor.

                Vaig recordar l’escena en passar l’última pàgina de Com un record d’infantesa (Sembra Llibres, 2015), la primera novel·la de Feliu Ventura, un notable cantautor que no és, a hores d’ara, un bon escriptor. És la primera incursió en la narrativa, és cert, però el saldo final és decebedor. Ventura proposa la història d’un jove xilè dibuixant de còmics, orfe, que viu amb el seu iaio, exiliat republicà, i del que rep una última voluntat: ser soterrat a Alcoi i rebre allà el missatge que amaga un disc d’Ovidi Montllor. Un còctel de paral·lelismes Xile-País Valencià que a les poques pàgines es fa difícil de digerir, construït al voltant d’una trama feble i amb dosis de misteri que no acaben de quallar.

                L’estil ho és tot, diu Jaume Cabré en aquells llibres que escriu entre novel·la i novel·la. Té raó; l’estil de Ventura està per fer, ofegat encara per la correcció, poc fresc i espontani. S’hi veu clarament en els diàlegs, asèptics, que amaguen els assaigs que potser volia fer i on es desenvolupen els temes dels quals parla l’obra, il·lustrada, per cert, per Dani Olmos. Allà apareixen les precarietats de la música en valencià, la lluita política a Xile, la postguerra a l’Estat espanyol... tot massa epidèrmic, massa testimonial. Mentrestant, l’obra va avançant i acabant entre cites de Jara, Antonio Vega o, òbviament, Ovidi Montllor, les cançons del qual anomenen cada un dels capítols.

                En fi, en el fons és comprensible, tot plegat. Les ganes d’escriure, la veneració a Ovidi, l’ànsia de dedicar-li recitals i cançons i també línies. És molt comprensible, però no sempre és reeixit. En aquest cas, per exemple. Perquè Com un record d’infantesa és això, al capdavall: un homenatge a Ovidi, sí, però un homenatge frustrat. El primer de Ventura. L’enèsim de tots. Ell era un gran metge, després de tot.  

Ferran Torrent as usual

Dins Caràcters, núm. 72. 

Si camines per un dels carrers més cèntrics de València, entre les seues milions de botigues de multinacionals de roba pots trobar una llibreria. No una llibreria entranyablement xicoteta, heroica i això que ara diuen independent, no, un gran supermercat de llibres. El seu aparador, com podem comprendre, és l’avantsala del triomf –en vendes o en fama– i les superestrelles de les lletres actuals es disputen l’espai amb correcció enganyosa. És ací on la literatura valenciana mostra les seues carències: normalment, els llibres en valencià són el toc exòtic, quasi sempre desapareguts de les primeres línies del front, amagats en prestatges subalterns. L’escena es repeteix en altres grans llibreries, on només un autor se salva d’aquesta deriva cap a la discreció literària: és Ferran Torrent.

          No és casualitat. Des de fa un temps, l’escriptor de Sedaví s’ha convertit en l’únic nom capaç de competir en la lliga generalista. Cosa molt d’agrair, clar. La recepta del seu èxit és coneguda i té poques excepcions: tocs de novel·la negra, renúncia a experimentalismes i dosis d’actualitat valenciana amb embranzides neocostumistes. En la seua última obra, Un dinar qualsevol (Columna, 2015), els ingredients es repeteixen. Per què canviar el que funciona, pensarà. I és que Ferran Torrent va escriure molt probablement la seua gran obra amb Gràcies per la propina, qui sap si perquè es tractava d’una mirada enrere, i després va posar el pilot automàtic. El que ha vingut després, doncs, han sigut narracions correctes d’una actualitat enfangada.  De fet, posades una al costat de l’altra, les obres de Ferran Torrent són –i seran– una crònica novel·lada de més de trenta anys d’història valenciana. Un dinar qualsevol continua la saga, amb voluntat de thriller polític que la falta de tensió deixa en novel·la potable sobre els últims batecs de la societat valenciana abans de les eleccions de maig de 2015.

          Torna Torrent, doncs. Eixa és la notícia. Bussiness as usual. Les novetats, ací, les imposa el temps i els canvis en la societat valenciana, no el motlle narratiu. En aquest cas, la història gira al voltant de Marc, un periodista precari –redundància?– que investiga el rerefons de la venda del solar de Mestalla i acaba envoltat per tèrbols –més encara– negocis entre droga i una corrupció que “no és un modus operandi sinó un modus vivendi”. La ja coneguda cara B del País Valencià, al capdavall, contada una vegada més a través d’un personatge que fa enyorar Butxana o Petit, i per un autor que, amb el temps, ha comprovat que “es quedava curt” en els seus retrats, perquè la realitat feia bo el tòpic i superava una vegada i una altra la ficció.

          La recepta, deia adés, és coneguda i Un dinar qualsevol no l’evita: molt de diàleg categòric farcit d’acotacions i una narració sense experiments, de vegades massa teleconduïda. De fons, clar, el paisatge imprescindible: el País Valencià, especialment la seua capital, que Torrent conta amb pinzellades de guia turística, com si escrivira per a un lector foraster –ho fa, certament. Una societat ofegada de crisi i de pèrdua d’independència d’una mitjans de comunicació cada vegada més servils a un poder que no poden contrarestar. Després de tot, el panorama que dibuixa la novel·la és el de després de la desfeta: “ací, per on jo camine ara amb una botella de vi per als amfitrions i comensals, els camps continuen erms com a conseqüència de la crisi econòmica i allò que havia de ser un solar especulat és un paisatge àrid, llevat d’algunes parcel·letes que els amos que ja no la cultiven arrenden gratuïtament perquè la terra no s’hi deteriore”.

          Ací i allà, mentrestant, algun tret decidit, contundent i cert: “Els polítics, els que estan al poder, no són sinó la corretja de transmissió del poder econòmic. ¿No has observat que gairebé no hi ha cap empresari imputat per corrupció?”. En aquests instants, la narració més despullada deixa pas a la idea, a la voluntat d’assaig, emboscada en converses o descripcions. Hi ha molt a opinar, després de tot. Massa anys, massa bitllets, massa cobdícia.

          I és que Un dinar qualsevol és, també, la crítica més indissimulada a una època que sembla que s’esgota ja, almenys parcialment. Lluny queda, tot plegat, el temps en què “els notaris, les cases de prostitució de luxe i les marisqueries eren els pilars bàsics d’una festa que intuïen interminable”. No era interminable, ja ho sabem. També Torrent, que li acaba de dedicar un altre brindis. Va per tots vostès, sembla dir, amb la copa a la mà, i per totes les seues derrotes. Uns fracassos que, per cert, també són els nostres. Que els déus, o el temps, ens perdonen.