dimecres, 30 de novembre del 2016

Periodisme per la Pàtria


Eduardo Inda.
Fou l’altre dia que, després de dos hores i tres minuts seguits al volant amb la ràdio encesa, vaig caure en el compte que portava exactament dos hores i tres minuts sentint, a través de diverses veus i formats, una barreja informe de tints neoliberals i espanyolistes ben amanida de sensacionalisme. Algun informatiu, però sobretot tertúlies i monòlegs matinals que entre pseudoaforismes barroers, generalitzacions, tòpics i poques dades, ens recordaven que cal continuar vetllant per l’Espanya mucho española i pel mercat mucho libre en què vivim, i que la resta són enemics o incomoditats, o les dos coses alhora. Si en lloc d’haver recorregut ascèticament les principals emissores de ràdio m’haguera acostat al quiosc del cantó a comprar els tres o quatre diaris de més tirada o haguera passejat pel prime-time de la televisió matinal anestesiat en el sofà, el resultat no hauria variat massa. No podem escapar. Eixe és, en el fons, el drama: la immensa majoria de mitjans de comunicació generalistes diuen “el mateix”, i el mateix sol ser normalment un beuratge infumable de conservadorisme castís amb pudor de naftalina i autoritarisme. I perdó si em quede curt. Les immenses energies avocades durant aquests mesos a fer de Mariano Rajoy, El Sobresueldos, president del govern de l’Estat amb el seu partit polític a mig camí entre el jutjat i la presó en pot servir d’exemple notable. Ací val tot, o almenys ho sembla. Ja fa temps que els grans mitjans van perdre tot el seu crèdit entre deutes milionaris i obediència cega als interessos d’una oligarquia estatal i internacional que ja ni tan sols ha de dissimular. No seré ingenu, potser sempre fou així, però el problema és que ara ho és més que mai. I no abunden les alternatives, per més que algun diari electrònic s’esforce en recordar què era o què volia ser el periodisme abans que arribaren els tertulians i el Banco Santander.
                El periodisme, a Ibèria, ja no és un dret: torna a ser una arma. Els grans mitjans vegeten en mans del gran capital, que fa de la seua pluja mediàtica un magma cada vegada més constant i homogeni i cada vegada menys contrastat i independent, tot perquè les coses continuen com fins ara i el règim i les seues elits mantinguen de manera raonablement confortable les seues posicions. Són coses sabudes. De vegades, si eixe és l’objectiu, no importa com de mísers, canalles i per suposat poc periodístics siguen els mètodes. No vaig sorprendre’m gens, per tant, quan, uns dies després d’aquell viatge en cotxe, vaig escoltar que un d’aquests mitjans s’havia superat en la cursa espacial per eixe paradís seu somiat que seria un Estat on només es parlara castellà i on, gràcies a dos o tres reformes laborals més, s’haguera desterrat per fi tot perill de revolució guevarista. El mitjà era el nou i alhora tan vell OkDiario, un diariet electrònic muntat per l’inefable senyor Eduardo Inda, que ens informava del suïcidi de dos docents en un institut de Torrent “en solo 9 meses”. Amb lleugeresa de programa matinal de Telecinco, un tal Miguel Angel Pérez relatava com els xiquets d’aquesta escola estaven “desatendidos” i com la gente tiene miedo”. Estava parlant de dos morts, però què importa. La millor part, però, estava encara per arribar, perquè el senyor Pérez –atenció– vinculava poques línies més avant i per gràcia divina els suïcidis amb les “presiones para hablar valenciano”. Deia, aquest llicenciat, que las fuentes consultadas por este diario denuncian ‘la presión” y ‘el acoso’ al que dicen se somete a los docentes en el propio centro para que hablen en valenciano y no en español”. Una “supuesta presión” que hauria provocat “multitud de enfrentamientos internos”. Si encara no havies vomitat, podies continuar llegint com, en un final apoteòsic, tot això revelava el verdader origen del Mal: la política de normalització lingüística del conseller Vicent Marzà, “miembro de Compromís y procedente del partido nacionalista de esta coalición, el Bloc”. Aplaudiments tancats. El senyor periodista degué rebre algun colpet aprovador al muscle. Un heroi. Ben fet, Capitán América, hàbil forma de reiterar una vegada més el que realment importa: que ningú vinga a dubtar a aquestes alçades de la pel·lícula del monolingüisme oficial de l’Estat, fonament de la unitat i de l’Ordre sagrat. I fer-ho a més a més per damunt d’incòmodes detalls menors: el drama del fet, el dolor de les famílies, dels amics, l’evident terrorisme mental de la connexió jueumasònica proposada o que un dels docents desapareguts fóra precisament el de valencià. Detalls menors, només, perquè res –i menys un estúpid codi deontològic, home!– no ha desviar-nos del primer i últim objectiu: la postergació d’un Estat uniforme, espanyolíssim i vertical. I si hem de dir que la gent se suïcida perquè l’obliguen a parlar valencià, doncs ho diem, i punt. Todo por la Pátria, que fan ells. I en van...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada