Literatura dominant

Dins Caràcters, núm. 66

Vivim dels tòpics. El de “literatura universal” n’és un. I dels més estesos en el gremi de les lletres. El tema no és nou ni probablement agradable, però a ningú hauria d’escapar-li que allò que quotidianament i amb impunitat total anomenen “literatura universal” no deixa d'actuar, en bona mesura, com una mena de sinònim elegant de “literatura occidental, de classe benestant, imperial i masculina”.

            No per evident deixa de ser clamorós. Si és de veres allò de “les idees dominants són les idees de la classe dominant”, no deixa de ser-ho aplicat a les lletres. Si ho pensem, la literatura que la rutina anomena “universal” ha estat sempre, en bona mesura, la literatura dels països occidentals, que són – oh casualitat – els dominants. Al seu torn, la literatura d’aquests ha estat, principalment, la de la seua classe adinerada, poderosa. I, per suposat, la literatura de la classe amb possibilitats econòmiques de permetre’s escriure ha estat principalment masculina en un món patriarcal, i escrita en llengües imperials en un món solcat pels seus exèrcits.

            He dit contretament “en bona mesura” perquè les excepcions existeixen – i tant! –, però no se’ns pot escapar, en fullejar una col·lecció qualsevol de “La millor literatura universal”, amb noms com Homer, Virgili, Dant, March, Montaigne, Cervantes, Shakespeare, Voltaire... que la immensa majoria d’ells hauran estat homes, de països i llengües poderoses al seu temps, occidentals i amb possibilitats econòmiques per llançar-se a escriure. No hi haurà massa autores, sobretot abans del segle XIX, ni tampoc molts pobres, i menys escriptors àrabs o asiàtics.

Evidència, sí, mil excepcions i matisos també, i més des del XIX fins avui. El tema, tot plegat, demanaria més línies. L’únic que fa una mica de mal, però, són víctimes de tot allò, els exclosos de la veu de la història. Una probable majoria, per cert. Costa no pensar en totes les paraules que no es van escriure mai. Sense dramatismes, és clar, però també sense tòpics autocomplaents. Aquelles històries que van acabar, finalment, a la claveguera de la història de la literatura, o a aquelles altres que podien haver arribat a més ulls si no haguera estat pel pa, lloc, gènere o llengua equivocats. I és que la literatura, al capdavall, no fa presoners.

No dic tot això amb pretensió de novetat. No ho és. Ni molt menys d’exhaustivitat o revenja. Simplement, es tracta d’una molt humil generalització que se’m va ocórrer fa uns dies en passar, distret i sense ànim aparent de dogma, per davant de l’aparador d’una llibreria.  

Montgó

No m’agraden les fotografies. Potser per fotografies com aquesta. Quede mirant-me-la uns segons. Està feta amb càmera aquàtica, amb una qualitat tan baixa que sembla de fa trenta anys. Jo hi aparec, però només de coll per amunt, al cantó inferior dret. Estic rodejat d’aigua salada del color que té la mar a les fotos velles, també hi ha petites ones que em peguen voltes, mentre formen remolins i corrents. El clic de la càmera n’ha captat dues en el moment just en què salten i xoquen en l’aire, llançant escuma blanca al vent, inevitablement immòbil. Però tot açò, jo, la mar i les seues ones, només representa una petita línia blava a la part inferior de la imatge, que xoca contra una platja sencera d’esmolades roques rogenques, que amaguen foradets per on entra l’aigua per crear coves i grutes de revista d’agència de viatges. Al fons de la platja, visible entre el meu rostre i l’escuma blanca caçada volant, hi ha un home ros amb la pell blanca, amb pinta d’alemany, que espolsa una tovallola. Al seu costat es mouen, encara que en realitat no perquè estic parlant d’una fotografia, altres persones més, entre elles un adolescent que trau pit mentre observa les seues amigues banyant-se i una senyora que amb la mà al front, suposadament com el vigia de Colom quan va “descobrir” “Amèrica”, fita la mar que es perd fora de la imatge. Més enllà de tot això, de les ones i de l’escuma i dels adolescents, es veuen tres o quatre xalets entre les arbredes d’una muntanya que s’estén per la línia de la costa fins caure a la mar en successius penya-segats. El verd de les faldes que s’inclinen cap a l’aigua porta fenolls marins, pinars i mil tipus més de verd dels quals desconec el nom, entre els quals deuen amagar-se les sargantanes i els conills. A un dels cims de la muntanya, tocant el cel, s’erigeix una torre de pedra, d’aquell segle XVI en què els pirates barbarescos dominaven les aigües del Mediterrani i els ajuntaments construïen a corre-cuita alguna defensa probable contra un atac segur. No puc sentir-ho, però entre els senders invisibles que arriben al bastió hi deu regnar l’olor de romaní i de salabror propera, i la terra ha de ser roja i polsosa, d’aquella que cobreix les sabates amb una fina capa al cap del dia. La torre dibuixa una silueta neta i una mica solemne contra el cel que pinta la meitat superior de la fotografia amb blaus pàl·lids i núvols fins trencats pel sol suau de les sis de la vesprada. Tampoc no puc sentir-ho, però fa calor i bufa una brisa continguda, un vent suau que no es desbocarà fins el capvespre.

            La meua mirada, la del jo d’ara mateix, la del de fora de la fotografia no la del de dins, continua l’ascensió pel paper i arriba al límit de la fotografia, allà on els núvols es perden, i s’acaba aquella vesprada, aquell instant en què algú va decidir donar-li al botó de la càmera mentre movia les cames per mantenir-se surant. Els meus ulls tornen al cap que sobresurt de l’aigua, al cap del jo de la fotografia, d’aquell jo que en realitat ja no sóc jo – encara que això ja seria domini de la filosofia. Com en quasi totes les meues fotos, somrisc molt, amb un gust de sal als llavis que només puc imaginar i el rostre mig amagat darrere els cabells mullats que em cauen pel front. Entre aquesta munió de pèls arrissats hi ha unes ulleres de bucejar, que m’he posat per llançar-me a l’aigua i m’he llevat per eixir millor en la foto. L’aigua m’arriba quasi a dalt del coll, però tanmateix somrisc, no m’importa, vull somriure encara que em trague dos mil litres d’aigua salada. Mentre em mantinc a la superfície ignore que un dia de setembre trobaré aquella foto i ho contaré a les onze de la nit, com ignore què fer quan isca de l’aigua. Potser fins i tot no sé que l’estiu no és etern i un dia s’acaba, que torna l’any següent però que ja no som els mateixos. Per una dècima de segon el meu cos només pensa en moure els peus i els braços frenèticament perquè les ones no el sobrepassen. A la superfície, en eixe instant, només somrisc, moltíssim. Ignore, també, que tot allò un dia es cremarà. L’instant, jo, l’aigua salada, i també  els fenolls marins, pinars i mil tipus més de verd dels quals desconec el nom, els conills i les sargantanes. Va ser fa poc. Aquell incendi del Montgó. No, no m’agraden les fotografies. Potser per fotografies com aquesta.

Ronsard, nacionalisme

Diuen alguns, i ho corroboren alguns manuals escolars d’història amb molta alegria, que aquell fenomen de les identitats “nacionals” sorgí i es consolidà al segle XIX. Ja sabem, els cent anys dels Estats-Nació i les constitucions que així ho reflectien, de les refundacions i del nacionalisme europeu. Hi ha debat en aquesta riba quan de sobte sembla que abans d’allò no hi havia res i tothom content amb la seua etiqueta de llaurador, burgès o aristòcrata, més clarificadora que aquella de sicilià o bavarès, suposadament menys rellevants. I tot seria així de simple si no fóra perquè als motlles senzills els passa el que ocorre amb tot allò senzill: que no ho és tant i hi ha peces que no hi encaixen.

            Els papers que va escriure Pierre de Ronsard a mitjans del cinc-cents amb el títol de Discours des misères de ce temps, dedicats a la reina regent Caterina de Mèdici, són peces d’aquestes, amb cantons de difícil encaix. Al segle XVI, el bo de Ronsard va composar uns versos comprensiblement alterat pel caire que prenia el conflicte religiós entre reformistes i catòlics. Dues doctrines que per aquells anys a França es massacraven sense pietat cristiana. I molt més, és clar, els segons als primers.

            Més enllà d’altres anàlisis que posen l’accent en l’intent de mediació de l’escriptor entre les dues parts enfrontades, les paraules del poeta francès, catòlic oficilialista, deixen rere seu una pista important: els nacionalismes europeu no cauen del cel al segle XIX.  La France à jointes mains vous en prie et reprie, clama a la regent com a bon súbdit, però abans de lloar la nissaga de reis francesos que han donat glòria a eixa bella terra. Canta, doncs, com a qualsevol aristòcrata amb ploma cantaria al seu rei, sí, però destil·lant alguna cosa més que una simple reverència estamental: Heritage opulent, que toy peuple qui bois/ de l’Angloise Tamise, et toy More qui vois/ tomber le chariot du soleil sur ta teste,/ et toy, race Gottique, aux armes toujours preste,/ qui sens la froide bise en tes cheveux venter,/ par armes n’avés sceu ni froisser, ny domter. Alguna cosa així com: “Heritatge opulent, que tu, poble que beus/ de l’anglès Tàmesi, i tu moro que veus/ tombar el carro del sol sobre el teu cap,/ i tu, raça gòtica, sempre presta a les armes,/ que sents la freda brisa bellugar els teus cabells,/ amb les armes no heu pogut ni esclafar ni domar”.

            Diu el poeta, doncs, que al poble francès no l’ha pogut subjugar ningú des dels confins del temps, ni els anglesos, ni els germànics, ni els moros. Cap poble a l’alçada del francès. Patriotada barata, clar, amb data de caducitat, a més a més. Trista i dolorosa. Però recordem que estem al segle XVI. Fixem-nos-hi, més enllà que les paraules canvien amb el temps i la idea del poble una mica boirosa d’ahir no és la del poble estatal d’avui, que les implicacions històriques no són les mateixes. Quan llegim composicions com les de l’insigne Pierre queda ben clar que segons certa aristocràcia al peuple francès no l’ha pogut subjugar ni l’anglès, ni l’àrab, ni el germànic, el que significa, ni més ni menys, que es defineix contra ells. I si l’aristocràcia s’impregnava de patriotisme a través de certes poesies i a pesar dels estaments, a la llarga ho farien les altres classes, de dalt cap a baix. Perquè tampoc no és cap secret que l’ús de la llengua culta va marcar les fronteres entre les diverses cultures cultes europees.

            El raonament del poeta francés, dut al pla general, ens ho deixa clar: un nacionalisme es construeix contra els altres –existira llavors amb eixe nom, amb un altre o amb cap. Ningú és, com deia aquell, nacionalista en una illa deserta. I si no pot amb els altres nacionalismes –exemples de “voler” a la història francesa, n’hi ha hagut més que Napoleó– es construeix i reivindica contra ells. Per això, després d’haver llegit aquests versos, publicats molt abans del vuit-cents, allà pel 1562, no ens ha d’estranyar gens ni miqueta el que ha vingut després. Ni tampoc el que encara està per vindre en aquesta nostra antiga, orgullosa i trista Europa. 

Un indignat al segle XVII

Porta de l'església de Sant Martí

Escrivia el poeta de Burjassot, amb la clarividència habitual, que els amors fan l’amor, i les històries la història. Cert, suau, insuperable. Afegirem, només, que des que el món és mon, les històries, normalment, les han escrites els vencedors. Històries, doncs, en forma d’actes, de concilis, de llibres dels fets o, més modernament, de notícies als diaris. Però no sempre. Els altars consagrats als reis i als generals i als molt honorables, entre altra distreta fauna lliure de tot pecat, tenen de vegades fines escletxes per on s’escolen les veus anònimes, les de “la gent”, que degotegen en diferents formes. Com per exemple els dietaris privats, papers escrits potser a la llum d’un ciri, en nits denses, carregades d’indignació, fascinació o por. És el cas que ens ocupa, el de Mossèn Pere Joan Porcar, candorós vicari de la parròquia de Sant Martí, al carrer de Sant Vicent de València, que va viure el pas del segle XVI al XVII, amb tots els seus avatars. I els va escriure.

Coses evengudes en la ciutat yregne de València. Dietari 1585-1629 (PUV, 2012) és el retrat de la quotidianitat valenciana d’aquella època, a través de la ploma ben àcida d’un descontent metòdic, Pere Joan Porcar, vicari de parròquia urbana perduda en la immensitat del barroc valencià. Ara en tenim l’edició crítica a càrrec de Josep Lozano. L’obra, impecable estèticament, és una joia que fa poc de temps era inabastable. Llegir-la era difícil, per simple impossibilitat material: les dues edicions que en veieren la llum, la de 1934 de Vicente Castañeda Alcover, i la de Ferran Garcia García del 1983, són a hores d’ara difícilment trobables. El buit bibliogràfic, com sol passar en aquests casos, era considerable. Fins fa poc.

Perquè ja podem llegir una obra d’interès múltiple. En un català precari, ja una mica degradat per la manca de models literaris, les més de tres mil quatre-centes anotacions dibuixen un fresc de la vida barroca valenciana i –que tampoc se’ns ha d’oblidar– de les obsessions personals del seu autor. Més enllà del comprensible interès de l’historiador o del filòleg, el poble pla moderadament freak gaudirà i molt entre les pàgines del dietari. I és que podem trobar de tot. O quasi. Des d’anècdotes meteorològiques a successos tenebrosos, passant per la santificació o no del Pare Simó, trending topic a l’època. Tot plegat, un vertader resum de temes de la vida barroca, com comentava Fuster, en el primer estudi de pes sobre el dietari, el 1962: “violències inacabables, disputes de puntiglio, l’espectre de la fam, fastuositats aparatoses, el gust pel monstruós i el meravellós, la religiositat formalista i agressiva...”. Efectivament. I encara més.

Política. La de Porcar és una llengua àcida, suspicaç políticament, especialment propensa a la indignació. I ningú no se’n salva. Tothom, d’una manera o d’una altra, sembla conspirar contra dues abstraccions sagrades per al vicari: “la terra” i “els pobres”, que focalitzen bona part de la indignació. El rei i el seu valido, el comte-duc d’Olivares, per exemple, són criticats feroçment: “Déu que és molt pacient, misericordiós i justicier l’amostre contra els traïdors i infames a Déu, a sa pàtria, als Furs de la terra que contra els pobres han fet per fer-se mercets a ells”. Dur. Implacable. Com dur i implacable es mostra contra altres autoritats, nobles o professionals liberals, igualment “traïdors al regne i als pobres”.

Molta ira i molta indignació que, però, com sol passar amb la de molts irats i indignats, va ser canalitzada cap a una única fi: no fer res. No tocar un sistema imposat des dels cels. I que la Història, mentrestant, ens absolga. El seu era l’immobilisme com a doctrina. Això és, més o menys, el que va concloure Fuster fa unes dècades, en aquell primer estudi sobre el vicari. Amb més raó que un sant. Porcar, el rector indignat del XVII... que no volgué tocar res. 

Clàssicament quotidians

Contra certes creences, la quotidianitat no és cap xacra –no sempre, o almenys, si voleu, no del tot. De vegades, fins i tot, es fa sublim, una última i incontestable mostra de salut. Dit d’una altra manera: allò quotidià és normal, i allò normal és allò viu. Últimament ens hem acostumat a veure ací i allà edicions i reedicions de clàssics de la literatura catalana, ja siga en format acadèmic, pensat per a freaks del gremi, o bé per a un públic més ampli, en publicacions més digeribles, amb introduccions i seleccions pensades per a acabar en mans d’ascètics estudiants de l’ESO.

         La seua aparició s’ha fet incontestablement quotidiana. Si es llegeixen amb fruïció i ànsia, o si, en canvi, hem de plorar tots plegats perquè l’ésser humà no és un animal 100% racional i cultureta a temps complet, és un altre tema. Diguen el que vulguen, doncs, els profetes de l’Apocalipsi, tot això –edicions, reedicions, estudis– és per a celebrar-ho. I és que per aquest cantó, no hi ha drama. Amb cultura d’elit, en valencià i al País Valencià, no hi ha, a 2014, cap problema. O n’hi ha pocs. Ras i clar. Els problemes i les llàgrimes vénen per una altra banda. Ja sabem: l’ús social de la llengua, els famèlics índex de lectura, la manca de mitjans de comunicació en valencià i d’institucions que sostinguen la cultura, i bé, un conegut etcètera de derrotes col·lectives.

            Dic tot açò perquè m’acabe de trobar una edició anomenada Tres poetes del Segle d’Or (Bromera, 2014), que recull, amb una contextualització prèvia de l’obra i l’època de cadascun d’ells, poemes de Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella i Ausiàs March. Tres poetes i  tres maneres de fer –el provençalisme indissimulat del primer, el classicisme del segon, i la potència subjectiva del tercer– que ara apareixen en un volumet accessible, a priori, per a tothom. No és, ni molt menys, el primer d’aquest estil que apareix en els darrers anys. Això, en aquest país, és un èxit. Una victòria que, a més a més, s’està fent quotidiana. Deixem a una banda, per un moment, derrotismes grisos i escepticismes mal entesos. Aplaudim-ho moderadament. Almenys, això. 

Els cent anys de soledat del valencianisme

Torres de Quart, València.

Un dia vaig decidir agafar aquell llibre de Garcia Márquez de què tothom parlava entre l’elogi i l’orgasme verbal. Era Cien años de soledad i –perdó– de totes aquelles pàgines només en recorde dos, en ordre inapel·lable. A la primera, el coronel Aureliano Buendía “apenas si comprendió que el secreto de una buena vejez no es otra cosa que un pacto honrado con la soledad”. Pam! Reverència. A la Segona, prèvia, el mateix coronel “ocupó una silla entre sus asesores políticos, y envuelto en la manta de lana escuchó en silencio las breves propuestas de los emisarios”. N’eren tres. Concretes, molt concretes. Una: “renunciar a la revisión de los títulos de propiedad de la tierra para recuperar el apoyo de los terrratenientes liberales”. Dos: “renunciar a la lucha contra la influencia clerical para obtener el respaldo del pueblo católico”. I, finalment, tres: “renunciar a las aspiraciones de igualdad de derechos entre los hijos naturales y los legítimos para preservar la integridad de los hogares”.

        El coronel, després de llegir atentament aquelles propostes callà, alçà la vista, somrigué, i digué: “Quiere decir que solo estamos luchando por el poder”. Un dels assessors, sota influència de les musses de la política, contestà: “Son reformas tácticas. Por ahora, lo essencial es ensanchar la base popular de la guerra. Después veremos”. Vorem. Ja vorem.

          El debat és antic. L’equilibri entre la proposta i la seua possible materialització, entre la teoria política pura i sense màcula i la pràctica en el fang. Sí, és antic. I la prevenció del coronel també. Quants moviments polítics han obtingut el poder a base de renúncies, i quan l’han tingut a les mans no recordaven per què el volien. En faríem un bon llistat, entre tots.

         El cas és que el fragment de García Márquez em va semblar que retratava molt bé la situació actual del nacionalisme valencià, un moviment polític que fa uns anys que ha renunciat a certs dogmes simbòlics –la senyera amb blau és cada vegada més habitual, per exemple– i discursius, i que ha cregut créixer amb l’onada electoral que fa pujar i pujar les formacions polítiques a l’esquerra del PSOE. Ha cregut, només. I és que caldria que ens preguntàrem quina part de solidesa hi ha en eixe creixement, i quina de bombolla –les bombolles, per cert, acaben per rebentar. És a dir, si es pot dir que el valencianisme ha crescut, o només ho han fet els partits que han rebut el descontent popular cap al “règim” de PP i PSOE, ja siga EUPV, Compromís o –amb un interrogant colossal, per ara, pel que fa a la seua posició política al País Valencià– Podemos.

         Dic tot això perquè ara fa uns moments, vagant per Facebook, he trobat un comentari  d’aquells mig amagats, discrets, tant que sembla que no siguen el que realment són: un resum dramàtic de "l'estat de la qüestió". Era el següent: "pues.. ya no se que pensar de compromis... que sea anti corrupcion vale pero anti reyes y con la posibilidad de pedir independencia junto a los catalanes.. ya no me mola la idea.. muchas cosas raras veo ultimamente.. pero bueno.. es mi manera de ver los datos colgados". Coses rares.

         Convindreu, supose, que la posició política de l’autor del comentari no és precisament poc habitual al País Valencià. Al contrari. Criticar la corrupció s’ha convertit en una bandera per a atraure votants. Criticar la monarquia és una passa més enllà, que alguns no digereixen. Ambdós crítiques, però, tenen certa cobertura mediàtica. A la televisió se’n parla molt, de la corrupció, i des de fa pocs mesos també de la monarquia. “Critica la corrupció i eixiràs a la televisió”, paraules que es repeteixen com una cita bíblica als oïts dels polítics valencians.

           Però, i el valencianisme? Ni a la televisió –ni a Canal9, tancada i on va entrar mai, ni a les estatals–, ni tampoc habitualment a la boca dels polítics valencians. El valencianisme, senzillament, no figura a l’agenda política. Així de simple. No ho fa al País Valencià –ni als passadissos de Les Corts, ni a diaris, ni a ràdios, ni a taules de bar–, ni tampoc a Madrid. Els diputats valencians al Congreso no són “diputats valencianistes”, no se’ls presenta com a tals. Ricardo Sixto, és un “diputat d’esquerres” del grup parlamentari d’Izquierda Unida. Joan Baldoví és el “diputat d’esquerres” del grup parlamentari Compromís-Equo. De vegades se’n parla d’ells, fins i tot apareixen a la televisió uns segons, la majoria dels quals critiquen la corrupció i l’austericidi, com podria fer qualsevol altre diputat d’esquerres de l’univers. I no dic que estiga malament –Déu me’n guard!– sinó que no és prou.

          El model de finançament de l’estat que ofega l’economia valenciana, el model radial d’infraestructures, de i per a Madrid, el model escolar que fa perillar el valencià a les aules, el fet la nostra siga l’única llengua d’Europa que, amb milions de parlants, no té una televisió... De tot açò i més, no se’n parla. O no se’n parla tant com perquè cree debat social. Ni en parlen massa els polítics valencians ni, per descomptat, els debats polítics als platós o a les tribunes dels diaris. Potser perquè no genera vots. És molt més rendible –i fàcil–  criticar la corrupció o criticar “els polítics” –així, en general. L’ancestral “està tot molt mal”, vaja. 
           Els partits d’esquerra valencians ho van veure clar, i s’abonaren a la política de plató televisiu, mentre deixaven de banda altres temes “incòmodes”. A Compromís, la jugada li ha eixit bé fins que ha arribat Podemos. Esquerra Unida potser no pateixen tant, amb un electoral més fidel, més pes de la marca IU i el seu discurs, tradicionalment més centrat en temes socials i menys en territorials –no parlem del PC, millor. El valencianisme, després de tot, sembla que fa perdre vots. Eixe és, en el fons, el drama.

          Després de les eleccions europees, dubte que les coses es modifiquen, per aquest cantó. Polítics i tribuners continuaran centrant el seu discurs en la corrupció i en la política econòmica. El valencianisme continuarà fora, parcialment o totalment, quan hi tindria molt a dir, en matèria econòmica, social o cultural. Sense mitjans de comunicació valencians i en valencià, serà encara més difícil construir un imaginari alternatiu al de l’espanyolisme, que apareix 24h en televisions, ràdios, publicacions periòdiques, institucions, etc. I serà encara més difícil que alguns deixen de pensar que ser nacionalista valencià no és ser “egoista”, sinó tot el contrari: qüestionar la desigualtat entre pobles, entre cultures, entre llengües, entre classes, qüestionar el nacionalisme d'Estat espanyol que ofega... Qüestionar, al capdavall, tots aquells aspectes estructurals. I tractar de canviar-los

         Al pas que anem, doncs, el valencianisme pot anar preparant-se per a uns altres cien años de soledad. L’alternativa, almenys en juny, és infinitament còmoda, només cal un sofà, una televisió, i estar disposat a cantar ordenadament els gols de La Roja. 

Escriure quan tot està ja escrit

La literatura valenciana actual compta amb joves i bons narradors. Això, que pot semblar un mínim detall sense importància és una de les poques grans bones notícies del panorama literari a casa nostra. Bons narradors però pocs lectors. Silvestre Vilaplana sap perfectament que no és gens fàcil, fer-se llegir, i potser per això ha escrit una novel·la d’aquelles que comences i acabes d’una tirada. El quadern de les vides perdudes (Bromera, 2012) és un thriller psicològic, amb continus estires i arronses interiors d’un home devastat mentalment i física, però amb l’aportació d’intriga necessària perquè l’amable lector no naufrague amb el pobre personatge.

            És, principalment, una obra d’una sola veu, una primera persona potent, recargolada, profunda, que narra el davallar d’un personatge perdut en una immensitat urbana indeterminada, universal, deixat de la mà de Déu i de tothom, malalt i pres d’un  record insistent, que veu créixer impotent al seu interior forces que no controla, i sol, totalment sol. O quasi. Li queden els llibres. Perquè aquest és un llibre de llibres, explícitament, que beu de la tradició i s’hi emmiralla, conscient que potser tot ha estat ja escrit d’alguna altra manera, però decidit a construir una nova història amb la reformulació de les ja contades. “Ells són la meua vida i amb ells preserve la memòria de què sóc i de qui sóc”, diu un personatge vençut. Per això, els jocs de referències als clàssics de la literatura universal seran constants, bocins d’erudició, però, que són part de l’esquelet central del llibre i no només pura ornamentació snob. Cosa d’agrair.

Els amants de les etiquetes li adjudicarien la de “novel·la psicològica” sense dubtar, però no és això, almenys no del tot, com dèiem. Entre els monòlegs que s’ofeguen i que ens aconsegueixen dur a l’angoixa, a una atmosfera de derrota moral, sorgeix la intriga de pura novel·la negra. Ben aconseguit tot plegat, perquè la informació, com sol ser habitual en les fosques confabulacions, està ben dosificada fins la darrera pàgina, amb un “ordenament” molt correcte, que diria el cavaller Martorell.

El quadern de les vides perdudes ens enganxa, i el mèrit no és només d’una trama amb assassinats i mitges veritats, sinó d’un bon acoblament de peces, que fan, senzillament, que una cita de Woolf o de Wilde, tan adient en aquest cas, no desentone. I no és poca cosa.