La paraula buida

Henry Kissinger

Si ho pensem, els humans dediquem una part estimable del nostre temps a reproduir un conjunt d’idees comunes, granítiques i polígames que solen materialitzar-se en forma de sentències breus, definitives, quasi condemnatòries. Tanquen unilateralment converses que s’han allargat massa o serveixen de peça d’unió d’un pacte de silenci per a sobretaules amistoses. Són, després de tot, solucions ràpides, parcialment buides, que esquiven les causes, les implicacions, els matisos i l’anàlisi de tot plegat.

És el nostre dia a dia. Ja sabem, diem “la violència engendra més violència” i tots assentim greument, amplament autocomplaguts amb el nostre anàlisi incontestable i d’unanimitat aclaparadora. No importa si a banda de més violència engendra també més poder, si passem per alt a Henry Kissinger i les innumerables Pax Romanes que han assolat el món regularment i amb traïdoria. No importa si de vegades la violència i el seu monopoli no provoquen més violència sinó el silenci total i el terror del derrotat. No importa, perquè el que volem, en el fons, és un acord verbal ràpid i factible. Ens sentim bé, al cap i a la fi, de donar-nos la raó, de consensuar  –encara que siga consensuar un argument d’autoritat anònim, un aforisme de baixa intensitat, o fins i tot una estupidesa.

N’hi ha per a tots els gustos, d’idees d’aquestes, sedimentades al llarg dels segles, producte d’anys i panys de debats filosòfics, jocs de poder, teories econòmiques i declaracions dels drets humans complides i incomplides. “Si respectes et respectaran”, amb cementeris sencers de morts prematurs que respectaren alguna cosa, alguna llei, alguna íntima por. “No hem de barrejar política i futbol”, quan l’esport col·lectiu i individual ha sigut i serà una ancestral materialització política, i quan els esportistes mai competeixen només per ells mateixos –per la samarreta, per l’equip, per l’Estat– ni les competicions són mai només calibracions amables de l’habilitat de cadascú. Quan els esportistes són els nous herois clàssics. Etc. 

I no dic que l’ús de sentències com aquestes estiga malament. Ni molt menys. Certament, tenen una utilitat evident per a la convivència verbal, per a la diplomàcia de sobretaula. El problema, clar, és que no aporten res. De tant repetir-les, les hem buidat de contingut –de raons. S’han convertit un mer eco reiterat en el buit. No negue que algú que afirma, molt lapidàriament, que la violència genera violència, no tinga raó o, almenys, una certa part de raó. El que dubte és que, a hores d’ara, puga defensar la validesa del tòpic més enllà de la seua repetició projectada a l’infinit. És a dir, no trobe massa exemples d’algú que després d’enunciar una summa teològica d’aquestes puga defensar el corpus ideològic que té darrere, i que mai no és innocent.

Potser no és cap drama, després de tot, però cal constatar-ho. Les nostres converses quotidianes es converteixen sovint en la postergació d’aforismes buits o, pitjor, plens d’un contingut amb què, de vegades, ni tan sols estaríem d’acord si ho pensàrem detingudament. La repetició estalvia la reflexió, en aquest punt. I això sí que és dramàtic. I còmode. 

Contra l'eufòria al País Valencià

Joan Ribó i Mònica Oltra la nit electoral.

Era maig de 2007 i jo tenia dèsset anys, massa certeses i massa poques preguntes. No havia llegit Cien años de soledad ni sabia qui era ni què havia dit el coronel Aureliano Buendía. Vivia en un país que no coneixia i pensava que la història m’havia esperat a mi, només a mi i al meu amic C., que estava al meu costat quan aparcàrem les bicis al costat de l’hotel Alameda Palace de València, on el Partit –era “El Partit”, de fet– celebrava una merescuda orgia postelectoral. Recorde o vull recordar senyores extremadament pintades i homes imperialment vestits pujant les escales per a rebolcar-se en la seua majoria absoluta, que era la nostra minoria absoluta. Crec que els vaig odiar. En el fons no havia entès res, però supose que allà, dalt d’una bici i en silenci, em sentia reafirmat en la meua creença que tots o quasi tots estaven equivocats i que només jo tenia la fórmula de l’èxit. Quan ens acostàrem, poc després, a la seu dels socialistes, a l’altra banda del riu, el silenci compartia espai amb els operaris que desmuntaven ja el molt optimista escenari que algun post-lermista havia decidit erigir davant de la seu per a celebrar una victòria impossible. Ni tan sols vam tindre cor d’anar, el meu amic i jo, a la seu del tercer partit en ordre de força que havien supurat aquelles eleccions, una coalició entre comunistes, nacionalistes, ecosocialistes, verds i algunes etiquetes més a les quals havia fiat tota la meua frustrada il·lusió adolescent. Aquella Nit de les Copes de Champagne Trencades, simplement, tornàrem a creuar el riu i ens n’anàrem a dormir.

Ignoràvem moltes coses. Tantes com que la mateixa nit, huit anys de Pax Valenciana després, no hi hauria cap festa histèrica de la dreta, i que l’esquerra abraçaria la majoria més enllà de la lògica bipartidista i amb nous mites polítics. Però aquestes coses passen. I les raons que les expliquen, després de tot, són les mateixes que ignorava amb dèsset anys, i les mateixes que fan tan estúpida l’eufòria actual com la passada. Diuen els gurus que el col·lapse electoral de la dreta s’explica per un esgotat model econòmic fiat a la rajola i el turisme i una corrupció hipertrofiada, entre d’altres. El que abans donava treball i prosperitat il·lusòria ha saltat pels aires, i ho ha fet deixant un forat considerable no sols en la butxaca dels valencians, sinó també en la credibilitat de les seues institucions. Sí, el projecte de “Comunidad Valenciana”, una autonomia asèptica refugiada en un regionalisme histriònic amb complex d’inferioritat que aplaudia, amb ganes, el boom immobiliari i els fastos d’una dreta inútil i una esquerra acomplexada, està esgotat.

Ara, això no vol dir que hi haja, a hores d’ara, un projecte alternatiu. Ni molt menys. És per això que no veig massa raonables les mostres d’eufòria que mostra part de l’esquerra que ha “triomfat” en aquestes eleccions. El país ha girat electoralment a babord amb diferents marques, d’acord, però el que es veu reflectit en vots respon a diferents canvis en les estructures socials i polítiques que no sempre –mai?– són de llarga durada. Dit d’una altra manera, la ingent quantitat i qualitat de la corrupció produïda recentment al País Valencià pot haver produït una tempesta electoral, però la mar de fons pot ser la mateixa que fa deu anys. És a dir, perquè perda el Partit, l’hegemònic, i perquè el seu model de país semble caducat, això no vol dir que els valencians tinguen –ni vulguen!– altre d’alternatiu, com volen veure els optimistes. Els valencians, al capdavall, no són hui, probablement, ni més valencianistes, ni tenen més consciència de classe que fa uns mesos. “Que se’n vagen els xoriços”. I prou.

Després de tot això, la pregunta, i sembla que ningú la fa entre tant de confeti, és si el govern que isca d’aquestes eleccions voldrà, primer, i serà capaç, després, d’articular un altre discurs de país i un altre model que el materialitze, més enllà d’aquella Comunidad Valenciana brutalment autocomplaent, regionalista, neoliberal i sucursalista. Això vol dir una altra manera de concebre les institucions, la vida pública, l’economia, l’educació, la sanitat, la llengua, la cultura, la relació amb l’Estat, i un etcètera de decisions per prendre que reben el suport d’una majoria social ampla.

Les circumstàncies potser no són les millors per a intentar-ho, és cert: la caixa està buida i el pati vol solucions ràpides. Però si el nou govern no ho intenta, si no s’hi atreveix i es dedica a gestionar un temps el palau saquejat de l’Imperi anterior, significarà que les paraules del coronel Aureliano Buendía eren certes. El personatge de Garcia Márquez, rodejat d’emisaris, va escoltar com tots li demaven renúncies polítiques per tal de poder fer-se amb el govern. Ell, després de llegir atentament aquelles propostes callà, alçà la vista, somrigué, i digué: “Quiere decir que solo estamos luchando por el poder”. Ah, i que ens podem anar preparant d’ací a no res –una legislatura passa volant– per a uns altres vint o quaranta o cent anys de soledat. 

Elogi de la terra cremada

Som un país de renúncies. Això no pretén ser una sentència de sobretaula, grandiloqüent i inútil. Simplement vol dir que des de fa uns anys, el País Valencià s’ha acostumat a rebre amb resignació, o pitjor, indiferència, cada pèrdua de sobirania, social o identitària. I en van unes quantes. No, ara no començaré per relatar amb romanticisme les reiterades batalles d’Almansa i tot allò que canten les cançons que han de cantar-ho. Són molt més recents les derrotes de què parle, les que han acabat amb pràcticament tot l’edifici político-cultural que aquella Transició fal·laç i interminable ens va deixar de propina. L’última, que ha passat certament inadvertida als mitjans –quins?– és el tancament de la delegació valenciana del diari El País.

És l’última d’un llistat que fa pena. O por. Més enllà de derrotes col·lectives com la pràctica desaparició del sistema de caixes d’estalvi, gràcies a la bombolla immobiliària promocionada per PP i PSOE, el panorama és dantesc pel que fa al mapa comunicatiu. Informació és democràcia i sobirania, i els valencians no hem deixat de perdre’n. M’explique, perquè açò tampoc no pretén ser una altra sentència solemne de sobretaula. Hi ha qui encara no ha entès que una informació de qualitat i propera a la realitat és un dret democràtic: com més desinformats, més manipulables, més governables... i més colonitzats.

És senzill. La nostra realitat no és només la que veiem en eixir al balcó o passejant pel carrer, la nostra realitat és també la que els mitjans ens mostren. La realitat es crea. El País Valencià ha passat de tindre un mapa comunicatiu precari però propi a no tindre pràcticament res, a ser merament un reflex de la capital de l’Estat. Què és el País Valencià? Corrupció i platja. El resum no és meu, només cal posar la televisió i apuntar les referències: ni una sola parlarà de cultura, economia o infraestructures valencianes, i tot polític o ciutadà valencià que aparega ho farà per a parlar–sorpresa– de corrupció o de platja. Això, clar, també té conseqüències polítiques. No és possible tindre una política pròpia sense uns mitjans de comunicació propis. Ho veiem tots els dies. Les últimes enquestes mostren la pujada sideral de partits-sucursal, sense implantació en el territori però amb presència sobrada en pantalles i diaris. És el preu que paguem.

El tancament de Radio Televisió Valenciana fou el gran símbol del final d’una època. Després de segrestada i endeutada fins el límit, va baixar la persiana per a deixar-nos sense l’única televisió i ràdio que informava –al final ni això– de tot el territori, i que ho feia parcialment en valencià. La realitat que mostrava Canal 9, evidentment, no era més que el parc d’atraccions del neoliberalisme que volia el PP. Però Canal 9 era recuperable. Ara ja no es pot dir el mateix.

El cas de la premsa escrita és similar, i és el que motiva aquestes línies. En pocs anys ha disminuït dràsticament la qualitat i la quantitat de la informació valenciana, entre acomiadaments de periodistes i tancaments de suplements culturals –Posdata, el Quadern en paper. El tancament, després de dècades d’història, de la delegació valenciana del diari El País és un altre símbol a afegir al palmarès de renúncies. No debades, era, juntament amb la del diari El Mundo, l’única secció que oferia informació de tot el país, i que reservava una propina per a la informació cultural en valencià. Tornem a tindre un sistema de diaris provincials i de televisions estatals. El País Valencià existeix menys. O encara menys.

Game over. La treva de la Transició s’ha acabat. Les màscares han caigut. El procés de recentralització i de reforma neoliberal és total i brutal. I cada vegada tenim menys defensa perquè cada vegada tenim menys informació amb què defensar-nos. Aquell edifici politico-cultural dels huitanta ha caigut, i el problema és que sembla remotíssima la possibilitat de construir-ne un altre alternatiu. Internet, per cert, encara no és cap alternativa comparable, perquè la majoria de la població continua informant-se –o deixant-se informar– a través de la televisió, de la ràdio al cotxe i del diari en paper de la barra del bar.

És, tot plegat, una altra derrota amarga. O no, clar, perquè ja estic esperant, amb ànsia i emoció, la veu de la saviesa que ens recorde, en un elogi de la terra cremada, amb la copa a la mà i una taca en la corbata, que després de tot és millor estalviar, que tenim el que ens mereixem i que, xe, ben mirat no s’acaba el món. No, clar, el món no s’acaba perquè tanque la delegació valenciana d’un diari, ni perquè tanque l’única ràdio o televisió en valencià. El món tampoc s’acaba amb la reforma laboral, ni amb el nou Codi Penal, ni amb la privatització de la sanitat ni amb la postergació de l’espoli fiscal. Clar que no. No siguem dramàtics. Y mira, pues nada, que ha salido buen día y nos hemos venido a la Malva-rosa. 

Erri De Luca: la batalla del discurs

Podem subestimar moltes coses, però no podem subestimar les paraules. És pels mots que donem forma al món, que en som amos o esclaus. Definir, després de tot, no és més que posar un límit. Definir una realitat és decidir-la. Hi ha paraules i paraules, però. Com més abstracta, potent i mal·leable siga la realitat que evoquen major serà la batalla que provoquen. No hi haurà massa debats al voltant de “taula” o “cendrer”, però la cosa canvia si ens juguem el significat de “llibertat”, “civilització”, “Déu”, “terrorisme” o “democràcia”.

La ingenuïtat, en aquest punt, es paga ben cara. Els imperis ho saben, per això el primer que fan es desposseir els pobles de les seues llengües: per a controlar-los millor. No es res que no se sàpiga. Ho va fer Castella en Sud-Amèrica –ací encara ho intenta a través de l’Estat espanyol–, França en Àfrica, Anglaterra en mig món. Tants d’altres. Quan tenen la llengua, el que fan tot seguit és monopolitzar-la, fer-se amos del seu significat. Llavors, clar, és quan poden imposar-lo. El poder, al capdavall, sempre ha necessitat un discurs que el legitime.

D’exemples, n’hi ha com gotes d’aigua. “Llibertat” ha de voler dir el que els Estats Units vulguen mentre bombardegen mig món. “Déu” el que els soldats d’ISIS consideren oportú, o rodaran caps. “Terrorisme” el que diga el primer ministre israelià. Les paraules, a partir d’aquest moment, esdevenen bones o roïnes. Les paraules legitimen fets. “Democràcia” serà bona, malgrat estar en boca d’hereus de dictadures, i “revolució” o “esquerra” ja no les utilitzaran ni els polítics amb coleta que diuen que pretenen canviar la realitat, perquè el discurs oficial fa temps que va decidir –va “definir”– que eren roines. És trist i crec que em puc estalviar l’etcètera.

Doncs bé, dic tot això perquè amb la paraula “violència” passa el mateix. De fet passa molt més dramàticament, perquè del seu monopoli depèn l’ordre mundial actual, i del seu significat part del Codi Penal que el PP i el PSOE van reformar l’altre dia entre ombres. El “violent”, el qui “ataca” o el “terrorista” ha de ser l’altre, i ha d’anar contra l’statu quo. Poden tindre ministeris de Defensa uns estats que  produeixen i venen milions d’euros en armes que acaben rebentant a pedaços gent a l’altra banda del món? Clar, perquè un dia guanyaren el discurs: ells són la “defensa” de la “democràcia”. Estan legitimats, per tant.

Són coses sabudes, de totes formes, d’aquelles que et subverteixen l’adolescència i de les quals l’escriptor napolità Erri di Luca ha sigut conscient des de sempre. I més encara des de fa uns mesos. Més o menys els que han transcorregut des que va afirmar en una entrevista que calia “sabotejar” les obres del Tren d’Alta Velocitat que a hores d’ara es construeix a la vall de Susa, als Alps italians, contra l’oposició popular i entre el despotisme més absolut, com conta en La paraula contrària (Sembra Llibres, 2015).

A Erri de Luca el vam conèixer uns amics i jo un dissabte de matí a Barcelona.  Fou a la recepció d’un hotel del passeig de Gràcia, on havia estat responent entrevistes durant tot el matí amb les mateixes respostes impecables que ens va donar a nosaltres amb la veu suau i pausada, sense estranyar-se massa d’aquells indocumentats postadolescents amb aparença d’acabats de dutxar i una càmera de fotos amateur a les mans. Recorde les seues mans. Eren mans dures, àrides. Eren mans d’escalador. Ho és, de fet. Com un dia va ser obrer de Fiat, militant del grup d’esquerres Lotta Continua i ara és escriptor. Potser és això, tot això, el que va portar-lo a comprometre’s amb la causa dels habitants de la Vall, que van veure arribar l’empresa constructora del Tren d’Alta Velocitat com qui veu arribar una tempesta. Ell donà suport a la lluita “pel dret de sobirania i d’incolumitat d’un poble sobre la seua terra”, contra un projecte d’altíssim impacte mediambiental. I ho està pagant.

Va dir “sabotejar” i per tant va “instigar a la violència”. Aquesta és la conclusió d’un poder que no vol perdre el control sobre les paraules. El que importa és que un escriptor pot omplir pàgines i pàgines de boniques històries, però no intentar canviar el discurs. La violència no és aprovar d’esquenes a la ciutadania que les patirà unes obres a benefici d’uns pocs –el cas ruïnós de l’AVE a Espanya és el millor exemple–, ni militaritzar una regió per a defendre-les, ni protegir amb agents de policia i les seues armes una empresa privada, ni crear un departament en la fiscalia de Torí encarregat “a temps complet i exclusivament d’incriminar militants NO-TAV”, com diu De Luca. No. Violència és dir que caldria sabotejar eixes obres. D’u a cinc anys de presó.

El poder, per a ser absolut, necessita controlar el llenguatge. No per res, sinó perquè el mateix poder comença i es consolida amb el llenguatge. Difícilment canviarem la realitat si no trenquem el monopoli del seu discurs. És per això que persegueixen les paraules en boca d’alguns, perquè no volen perdre el seu monopoli. La Llei Mordassa aprovada pel PP no és, pel que respecta a la repressió de delictes d’opinió, més que això: un intent de fer legítim només el discurs oficial, el seu, i de perseguir i castigar tot discurs alternatiu.

No és cosa nova: a les fogueres sempre han cremat paraules incòmodes, dissidents, alternatives. Les d’Erri de Luca són. Anava a dir les últimes. No ho seran. I és que en el fons del fons, les paraules importen. Qui domina el discurs domina la realitat, deia i dic. Per això utilitze País Valencià i no Comunidad Valenciana. Per això m’opose radicalment a la llei de repressió que han anomenat Mordassa. I per això crec que cal llegir i denunciar el que conta l'escriptor napolità a La paraula contrària. Cal dir ben alt #IoStoConErri. Per la insubornable legitimitat de les alternatives. Així de simple. I sí, podeu dir-me ingenu. 

Josep Fontana: la fi de la innocència

Aznar, Bush i altres caps de govern en una reunió del G8.

Algú, en algun moment de la nostra vida, ens va voler innocents a certes coses. I va contar-nos els fets en conseqüència. El motor de la Història, per tant, no podia ser la “lluita de classes” ni res de paregut. Necessitaven alguna cosa menys incòmoda, més ancestral, menys perillosa, més asèptica i mal·leable. Van decidir llavors que el que feia moure tot plegat era la bondat. Estúpid? Clar, però ens ho vam creure. Es per això que les guerres mai les guanyaven els roïns i tot era felicitat etèria. Més encara al segle XX, farcit de dimonis i d’àngels de barres i estrelles que ens salvaven d’una foscor sempre batuda.

Que sí, que sembla molt estúpid, però és el que ens han contat: llibres, tebeos i sobretot pel·lícules a partir del boom de Hollywood, que ens han transmès el passat com a la victòria del Bé contra el Mal, i el triomf de la Democràcia, en unes majúscules que demanaven submissió i poques preguntes. Si ja intuíem que no era del tot cert allò, menys encara després de llibres com el que va publicar fa uns mesos l’historiador català Josep Fontana, Por el bien del Imperio. Historia del mundo desde 1945 (Pasado&Presente). Aquella, després de tot, era una història falsa, dramàticament falsa.

L’assaig de Fontana és l’esmena a la totalitat d’una narració que tots ens hem après de memòria, i que consolida les bases d’un poder global i cada vegada amb menys obstacles: el del poder dels gegants empresarials i bancaris occidentals, atrinxerats en les més altes cúpules, rodejats d’institucions i polvorins obedients i amb tentacles repartits equitativament per un món del qual han fet el seu casino. El sistema de “lliure empresa” més salvatge, que ha augmentat les desigualtats meteòricament mentre ha anul·lat alguns dels mecanismes de control i distribució de la riquesa que ni el feixisme va poder tombar. El món, al capdavall, que ens ha tocat viure.

Doncs bé, comencem precisament pel final: a hores d’ara els EUA tenen 865 bases col·locades per tot el món. A 2010, més de 300.000 homes repartits per terra i 90.000 en la mar. És, senzillament, el cim d’una escalada en l’aconseguiment del poder global, el triomf definitiu i sense pal·liatius: la Pax Ianqui. Aquesta història, però, s’enceta el 1945. Els Estats Units ixen de la Segona Guerra Mundial amb tot el poder a les mans: el monopoli de la bomba atòmica, una economia hegemònica i un territori sense ruïnes fumejants.

Les peces del tauler anaven ací i allà. Els diners per a comprar eleccions també.  I els morts quan els diners no eren prou. Els de les purgues d’Stalin. Els grecs antics lluitadors contra els nazis, massacrats ara gràcies al govern imposat per la força per Churchill. Els 60.000 –sobre una població de 300.000– que els Estats Units i Corea del Sud –segons Roger Baldwin “un estat policia imposat pels americans”– causaren en l’illa sudcoreana de Cheiju en 1948, on els comitès populars d’esquerres havien brollat des de la fugida dels japonesos. El milió que els salvatges bombardeigs nord-americans causaren en Corea del Nord. Morts ací i allà. Morts que ajudaven a consolidar una hegemonia, la d’un Imperi que ja començava a moure peces per a contindre els moviments comunistes i nacionalistes –o les dues coses alhora– que sorgien en el sud-est asiàtic colonitzat i que podien posar en perill la supremacia angloamericana. Indonesia, Corea, Camboia... o Vietnam, on caigueren tres vegades més bombes que en tota la Segona Guerra Mundial i on més de 3 milions de vietnamites moriren.

Morts a Europa, morts a Àsia. Morts a Sud-Amèrica, on el suport a dictadors o organització directa de colps d’estat que acabarien en genocidis recorre tot el segle XX: Guatemala, Xile, El Salvador, Nicaragua... I tot mentre l’OTAN creixia i a Israel la convertien en la gran potència militar d’Orient Mitjà, per damunt de vides i de drets.

Què hi ha d’Àfrica? Fontana no l’oblida. Sota domini colonial salvatge en molts casos –Líbia, colònia italiana on moriren vora 500.000 persones entre 1911 i 1943–, els nous estats assoliren independències parcials gestionades per líders corruptes sense escrúpols, amb successors que encara dansen la melodia de les grans empreses occidentals. El cas de Camerun és revelador: el seu president, “sembla que triat per la petroliera Elf, porta en el poder des de 1982”. Tot això, en un continent espoliat i ofegat per les condicions d’un Fons Monetari Internacional que, per exemple, obligà a reduir el salari mínim de Moçambic dels 40 als 15 euros, per davall del llindar de la pobresa.

El perquè de tot plegat, ara i adés, estava clar. Sempre ho ha estat. Fontana sap a qui assenyalar. Eisenhower, diu l’historiador, “considerava que l’objectiu central de la seua política era el d’aconseguir que les empreses nord-americanes pogueren accedir a les àrees del món que produïen matèries primeres vitals, i assegurar que els governs que dominaven en elles foren ‘favorables al nostre estil de vida’, a la lliure empresa i al lliure comerç”. Els morts, la sang, la fam, les malalties o la pell cremant-se i els crits de dolor no importaven com, en realitat, no han importat mai.

I bé, això és Por el bien del Imperio: una contestació radical i impecable a la Història que ens havien contat. Una obra, la de Fontana, que pot ferir sensibilitats. Ací no hi ha bons ni roïns. Ací hi ha interessos, poder, i qui ho domina gràcies al monopoli de la violència i del terror. Un llibre que, per cert, també explica per què qui ha provocat milions de morts i de sofriment per a perpetuar els beneficis d’una minoria és capaç de fer-nos creure que sí, que al final la història sí que té bons i que són ells.

No només això, clar, també hi ha els canvis culturals, les revolucions frustrades, l’erosió i la caiguda de la URSS, la victòria total del neoliberalisme, la Pax Ianqui, l’esclavitud del crèdit, la creació d’un nou dimoni global contra el que lluitar, Afganistan i Iraq, la desaparició de drets, l’augment de la pobresa i la desigualtat... i tot allò que ja no cap en aquestes línies, tot allò que dibuixa, al capdavall, un Història amb molts actors i versions però sense cap rastre de bondat ni, per descomptat, innocència. I no, no és agradable, però sí necessària. L’alternativa, clar, la tenim cada dia en la pantalla.

                                                        

Contra Hollywood i els nazis

Un tossut fantasma recorre Europa, és el fantasma de l’antisemitisme. Un espectre que, com tots els espectres, sap com ocultar-se. Llegirem aquesta sentència i pensarem, potser, que l’autor és un conservador podrit i a sou del sionisme. No, no és així. Qui ho escriu se sent profundament indignat per la massacre israeliana en Palestina, el preu que paguen els palestins per un ordre mundial de què són subalterns. Una matança continuadament impune –i diria salvatge, si la natura sabera d’aquest tipus d’assassinats, però no, la natura no és tan cruel. No és això, doncs.

            El fet és que he tornat a veure Inglorious bastards, el guió de la qual s basa en les desventures –assassinar Goebbels i Hitler a un cine, entre d’altres– d’un comando de jueus aliats en terres ocupades pels nazis, llevat de l’únic no jueu, el guapo de la pel·lícula, el comandant Aldo Rei, nord-americà però amb sang índia a les venes –potser d’aquells indis massacrats sense misericòrdia dècades enrere– que no ha arribat a Alemanya per “ensenyar humanitat”, si no per a matar a eixos malparits antisemites.

            Bé, l’espectacle pot començar. A grans trets, tenim davant nostre la justificació de la llei del Talió, el foc pel foc, la barbàrie per la barbàrie. Deixem de banda els aspectes tècnics, els detalls sense importància i les versemblances inexistents. Fixem-nos només en dues coses: els detalls amb importància i el puzzle ideològic sobre la Segona Guerra Mundial que Hollywood construeix dia a dia i del qual Inglorious Bastards és una altra peça. I no la darrera.

            Les idees que compra un xiquet són les idees que compra “la majoria”. Simplificar una idea fins fer-la digerible a una ment infantil és preparar-la també per ser consumida per la majoria política d’una societat, per això la política de masses ha comprès que l’argument val menys que el lema, i el lema menys que la imatge. És més productiu repetir i repetir frases simples i estúpides que perdre el temps amb debats i arguments. I no oblidem que simplificar és, al capdavall, ometre.

            Els nazis. Al film, els nazis són una mena de dimonis, deshumanitzats en el sentit grotesc, amb comportaments histriònics: monstres teatrals desbocats, lluny del mètode fred i calculat de qui dissenya un pla per massacrar sistemàticament centenars de milers de persones amb mil·limetrada crueltat, lluny d’eixos personatges humanament patètics d’una altra pel·lícula, El hundimiento, on se’ns reconstrueixen els últims dies d’aquells homes i dones brutals, lluny de l’humà matematisme sanguinari, de l’humà goig pel sofriment aliè gratuït. Ni rastre d’humanitat, millor llançar la culpa als monstres.

            La primera simplificació històrica ens presenta unes desenes d’il·luminats que han arribat al poder sense explicació aparent i que han conquerit Europa sense cap causa que se’ns explique. Però tampoc ens aturem ací, no parlem de cap novetat, ja que la demonització dels nazis en lloc de l’anàlisi contrastada de l’horror històric és un costum ben arrelat al cine, així, no diríem res de nou. Millor continuem una mica, i fixem-nos qui hi ha enfront: els alliberadors de la foscor, els àngels que en aquest cas rebenten caps i en gaudeixen –de les crisis nervioses dels soldats i els problemes psicològics de per vida no en parlen, és clar– i també les víctimes sense força per a alçar-se.

            El cert és que comando ja hem parlat massa, no és més que un matís estrambòtic en la línia nord-americana maniqueista de Hollywood, ara centrem-nos en un detall que ens explicarà molt i que protagonitzen part dels qui pateixen el jou nazi, un dels àngels alliberadors: el poble francès. Sí, la nació francesa en el seu conjunt simbolitzada en dos personatges: la jove propietària d’un cine i el seu treballador. La xica és, per suposat, ciutadana francesa, jove, atractiva, delicada, humil portadora d’una camisa ampla i uns pantalons de tela, culta i amant de l’art, lectora bohèmia a cafès, emancipada fumadora de cigarretes amb estil, aspra i implacable amb els botxins nazis que mataren els seus oncles jueus, antics propietaris del cine que heretà i on es projectarà un film de propaganda nazi mentre la jerarquia nacionalsocialista mor cremada. En definitiva, la Liberté, Egalité i Fraternité feta dona i passada per una dutxa una mica anacrònica de feminisme. A més a més, tota aquesta llibertat individual personificada comparteix els dies amb el seu digne i no explotat treballador, el jove francès de raça negra, atractiu i fort, amb qui porta el cine. Amb tot això, ja tenim les pinzellades principals, i per suposat les idees simples – i ximples – i fàcils de captar que se’n desprenen.

            Què és el que hem passat de llarg? Què és això que en aquesta pel·lícula no es dóna a entendre, com tampoc tantes altres? Què és aquesta altra pedra en l’edifici de Hollywood que tant m’indigna? És ben fàcil, malgrat que malauradament cap novetat: el que tenim damunt la taula és l’enèsima batalla cinematogràfica dels àngels contra els dimonis, sense matís aparent ni complexitat argumental. La demonització dels nazis en lloc de l’anàlisi contrastada del drama històric és un costum ben arrelat al cine, així, aquella ideologia racista, imperialista i genocida, serveix ara a més a més per a focalitzar-hi tots els mals del món, la totalitat de bestieses –en realitat, si ho pensem bé, en lloc de bestieses caldria dir “humanades”– humanes, per a expiar tots els pecats, com a símbol únic de l’horror a què tot el món, uns més i uns menys, van contribuir. De pas, i vet ací el drama, la resta, els “altres”, s’autoproclamen a l’altra banda del mapa, en territori de la igualtat, del respecte i la llibertat absolutes. Si els nazis simbolitzen tot allò menyspreable, l’odi materialitzat i boig, els nord-americans, francesos i britànics... tots els “no nazis” –llevat dels no nazis alemanys, que molt estranyament apareixen a la pantalla– simbolitzaran allò més democràtic i tolerant.

            És inevitable. Amb dos personatges així passem per alt, per exemple, la política racista dels EUA, Hiroshima, Vietnam o el colonialisme europeu de totes les èpoques. Qui no se’n recorda de l’Algeria oprimida per França, on també hi havia gent amb la pell bruna que no tenia ni cines ni companyes franceses ni tampoc massa drets. Una Algèria on els francesos , després de bales i sang i foc, concedirien que governaren internament els representants algerians però només “par l’entremise de leurs élements les plus évolués”. I això són declaracions de novembre de 1954 al número 35 de Jeune Europe. I que segons ells hi haguera elements “les plus évolues” em fa suposar que consideraven la resta com un magma subdesenvolupat i inferior, que calia reprimir quan calguera, és a dir, quan ells ho consideraren necessari.

            Però potser per damunt de tot ometem, també, una de les vergonyes més esteses del segle vint, el que l’escriptor israelià Amos Oz va vessar així a la seua potent autobiografia:

             “...l’oncle David pensava d’una altra manera: sentia menyspreu i desdeny cap a eixa ideologia repugnant malgrat que molt estesa, el cerimoniós antisemitisme de l’Església catòlica que ressonava a les voltes de pedra de les imponents catedrals, l’antisemitisme protestant fred i perniciós, el racisme alemany, la violència assassina austríaca, l’odi polonès als jueus, la crueltat lituana, hongaresa, francesa, la passió ucraïnesa, romanesa, russa i croata pels pogroms, el fàstic belga, holandès, britànic, irlandès, escandinau cap als jueus. Tot allò no era per a ell més que fosques restes d’èpoques salvatges i incultes...”.

            Ara l’oncle David potser se sorprendria que totes aquestes línies quedarien reduïdes pels amos de la història a una a soles, i que per tant hi hauria uns sols portadors de la repugnant ideologia antisemita –uns portadors que, d’altra banda, s’ho guanyaren a base de brutalitat. Oblidem aquesta llarga llista de culpables que, si bé és cert que no s’aproparen al nivell de barbàrie sistematitzada assolit pels nazis, no tenen les mans precisament netes.

            És aquest maniqueisme fosc, que no ajuda a comprendre els perquès de la història sinó només a solidificar tòpics i llegendes, és aquesta obra amb parts de veritat i altres de mentida, i llocs de llums i altres d’ombres, és tot això el que m’indigna, el que em porta a escriure aquestes línies una nit a l’epicentre d’aquesta història, al Berlin de 2010 on hi ha potser massa memòria d’aquesta tragèdia premeditada. A diferència d’altres indrets, en aquesta terra hi ha innumerables iniciatives per comprendre una història que no és, com ens diuen, la de quatre dimonis deshumanitzats que portaren a l’hecatombe el món, si no la d’un món que, per diversíssimes raons que ara no caben entre la precarietat d’aquestes línies, va alçar i donar aire a uns humans amb idees genocides, o, sinó, no va poder aturar-los a temps. Un món gens innocent, potser en part enlluernat de promeses del paradís i en part cansat de llàgrimes i fam, però que al capdavall va col·locar els botxins al centre de la reunió.

            “En tot Alemanya hi ha més d’un milió de jueus. Què hi vol fer? Els vol matar a tots en una nit? Seria la gran solució, evidentment, i si això pogués passar la salvació d’Alemanya estaria assegurada. Però no és possible”. No en una nit, efectivament, necessitaren una mica més de temps per dur a terme la massacre. Les paraules anteriors eren d’un tal Adolf Hitler, vessades en una entrevista concedida al gran Eugeni Xammar – de qui Josep Pla deia que era l’home més intel·ligent que havia conegut mai –, hores abans del putsch de la cerveseria de München, en novembre del 1923. A eixes hores Hitler era “el ximple més substanciós que, des que som al món, hem tingut el gust de conèixer”, segons Xammar. Cap dimoni invulnerable, doncs, sinó un neuròtic alçat anys després per les masses.

            Què hi ha d’això a la pel·lícula de què parlem? Què hi ha d’aquesta història al cinema de Hollywood? Res. O pràcticament res. Si aquests detalls no hi queden reflectits no ens estranyarà que a l’altra banda ens esperen els altruistes defensors de la llibertat preparats per a salvar el món d’uns quants monstres bojos a colps de bat de beisbol, uns herois sense més detall que la retòrica boirosa, perquè sempre fou més fàcil llançar les culpes a uns quants escollits. L'Imperi, després de tot, necessita una narració que el legitime. I Hollywood li l'ofrena de manera regular i eufòrica. Descansem en pau. 

La vella guàrdia fusteriana torna a la exegesi del mestre

Foto: espaijoanfuster.org

Al pas que anem, d’ací no res hi haurà més interpretacions de l’obra de Fuster que de la Bíblia. Hipèrbole? Evidentment, que em disculpe l’auditori. El que és cert i ineludible, però, és que les aproximacions al sant pare de les lletres catalanes es produeixen regularment i a bon ritme. L’any passat l’exegesi es va disparar. Joan Fuster i els historiadors, Joan Fuster i la música, Els colors i les paraules – que es podria haver anomenat perfectament Joan Fuster i la pintura – i un etcètera considerable, que no reproduïsc per a no torturar el personal. Que conste, però, que allò de fer papers sobre altres papers és una tradició molt digna i, tot siga dit, tan antiga que es perd en els confins de la civilització dels qui vaguen per aquesta riba de l’Aqueront, que dirien els erudits camuflats de la Viquipèdia.

Per ací, doncs, cap objecció a l’última obra de Pau Viciano, De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster (PUV, 2012), on el doctor en història s’aproxima, en cinc assaigs consistents, estilísticament hereus del mateix Fuster, i independents però complementaris, a allò que en diuen – tan eufemísticament – «obra cívica» de l’autor de Sueca. Supose que per no haver de dir clarament que parlem de l«obra política» de qui va dir, per cert, que «tot és política, fins i tot la manera de fer l’amor». Siga com siga, Viciano no amaga les cartes, ni molt menys. Sap que el que escriu és, en el fons, una defensa d’un mestre que «no és una peça de museu, sinó un bisturí amb algunes taques de rovell però encara esmolat». Així, durant les cinc peces, des de la que tracta la relació de Fuster amb la tradició valencianista, fins les línies on es parla dels seus amors pel Manifest Comunista, l’historiador s’erigeix com a escut intel·lectual de Fuster. I no a qualsevol preu, perquè aquest assaig és un autèntic elogi del matís, una persecució del simplisme ideològic i una llança trencada per la lectura a fons, més enllà del titular o del tòpic. En poques paraules, exposa les raons i n’aporta les seues. Chapeau per aquesta banda, senyor Viciano.

Defensa a ultrança de Fuster? En part sí, per què no dir-ho, però el que realment subjau és un desig d’anar més enllà de la idea fàcil. On es parla del Fuster categòric, de pensament monolític, destructor de la Renaixença i el valencianisme dels anys trenta, Viciano recorre als textos del sant pare per extraure els matisos d’una opinió que mai és única. De la mateixa manera, davant del sionista es contraposa l’assagista lúcid i crític, quan ho considera així, amb l’estat d’Israel. Pel que fa amb el marxista Fuster, la tònica contra els tòpics es repeteix, i s’exposa l’evolució del liberal anti-totalitarista dels cinquanta fins l’escèptic que recorda l’admiració per Gramsci. Tot plegat, s’evidencia que el pensament no és una imatge, gelada, estàtica, sinó una pel·lícula, bellugadissa i canviant. Un Fuster que queda col·locat a la línia del temps, en constant evolució intel·lectual, del tot menys immòbil, més aviat complexa, ara categòric ara dubitatiu.

I el Fuster historiador? En la seua visió sobre la Història en majúscula, la que s’escriu i s’inventa, Fuster era un fervent seguidor d’aquell il·lustre pròfug, el sentit comú, tossudament enfrontat a l’èpica de la historiografia dels Estats-Nació. Enfront de patriotades barates, se li imposa el mestratge de Pierre Vilar i Vicens Vives, que Viciano recorre amb la facilitat de qui ha coneix el camí entre les muntanyes. Però quina història construïa Fuster? La pregunta es fa inevitable, i Viciano no l’esquiva: «Era Fuster un historiador nacionalista»? La resposta, valent, ens la podem imaginar.

            Entre tota aquesta orgia d’ideologia, explícita o no, la Transició no podia escapar-se'n. Així, el llibre, fidel a l’estil de la vella guàrdia, es tanca amb una pedrada verbal a la tercera via, el xicotet assaig «La batalla imaginada», ja publicat a «L’Espill», l’any 2000. Un Viciano que mai arriba a la crítica del pare es torna, en aquest punt, inflexible contra la visió salomònica que divideix culpes entre els «catalanistes massa superbs i intel·lectualistes» i els «blavers massa emotius i viscerals». Tot plegat, De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster és l’última paraula d’un fusterianisme que creu que ha arribat el moment, després d’histèries i frustracions, de reivindicar el llegat d’un gran. I és molt legítim. El resultat és un més d’aquells assaigs que haurien de ser imprescindibles. Imprescindibles per a qui?, clamarà una veu entre la multitud. Això, però, ja és una altra història.