Més enllà de tot

                                                                                                 Dins Saó, núm. 408

Podem fugir de tot llevat de nosaltres mateixos. Supose que algú ho haurà escrit en alguna banda, ja farà alguns segles, probablement, mentre alertava de les coses de la vida. Dels perills de la vida, més bé. Perquè no és cap secret que els exilis voluntaris amaguen sovint segrests interiors. L’escriptor Joan Benesiu –pseudònim– n’és ben conscient, d’això: de la vida, dels seus perills, de les fugides impossibles i de tot el que les envolta. Ara farà uns mesos que, al voltant de tot plegat,  va publicar Gegants de gel (Edicions del Periscopi), una novel·la que és una pedrada.

I és que quan obris un llibre i lliges un pròleg en què s’elogien les pàgines que venen a continuació, normalment penses que aquella advertència no calia, que això ho paga qui mana i que hauríem de prohibir els pròlegs o almenys fer-los epílegs. En el cas de Gegants de gel, et trobes amb un gegant com Manuel Baixauli dient que la novel·la que tens a les mans és llum en les tenebres actuals. Escèptic, continues llegint. I a cada pàgina li dones la raó. Senzillament, es tracta d’un dels millors originals en valencià publicats últimament, una certa pedrada, deia, en el llac somort de novel·les històriques i vuitcentistes en què sovint s’expressa la narrativa valenciana actual.

 Una obra profunda en matisos. Una narració de pensament al voltant d’unes quantes vides al límit –figurat i literal–, perdudes i a la recerca del que no saben, que s’ho conten tot en un bar polonès de l’Ushuaia argentina, tot entre el joc entre la realitat i la ficció que permeten les imatges que l’autor incorpora a les paraules. Diverses veus per a narrar les històries d’un grup de refugiats de la vida, cadascú per raons diferents, que van a trobar-se al bar Katowice, regentat per una altra fugitiva en l’extrem del món, en la frontera total, de fet.

I tot plegat construït amb una tècnica molt potable: amb una polifonia que abraça un diàleg constant amb llibres i cançons, en un joc intertextual gens forçat, que apropa la novel·la a l’assaig  a estones, com en aquell extracte de l’Exégèse des lieux comumuns, de Léon Bloy, i les seues fugides de l’ideal burgès, escapades una mica romàntiques –d’aquell romanticisme apagat, però, frustrat i vençut, com el que sura entre els personatges de Benesiu, que es confessen mirant-se als ulls al voltant d’una taula.

Vençut i frustrat, doncs, perquè no pot haver-hi victòria, perquè aquell bar en la frontera és, després de tot, “l’observatori ideal per veure que el món era idènticament confús tant en el balcó final com en el cor de les seues civilitzacions més antigues”. Per veure això i per a recordar, com si ho haguérem oblidat alguna vegada, que la fugida, al capdavall, és impossible. Molt bé, Benesiu. I molt bé Gegants de gel. 

La memòria esbossada

Dins Saó, núm. 407

A tots ens arriba el moment de mirar enrere. O potser no deixem mai de fer-ho. Després de tot, i com va sancionar l’antropòleg insigne, som perquè recordem. No importa, en tot cas, no pretenc ser categòric. El fet és que el periodista Adolf Beltran ve d’obrir, en certa manera, la seua “coctelera de la memòria”, i ho ha fet en una novel·la de pensament en què també passen coses. Ho ha dit ell mateix, això últim, i té raó. És Estribord, el viatge –físic i vital– de Jeremies Bosch,  ex-malalt de leucèmia, entre Baltimore i Washington, amb València sempre al cap. I al record, clar.

Una tornada a la vida que és alguna cosa més. Simbòlica i descriptiva, l’obra utilitza el thriller en què es veu envoltat aquest arquitecte com a acompanyament de dosis regulars de pensament. I és que tot, en el fons, està ací al servei de la reflexió. També els diferents personatges, contradictors amables, introductors de diàlegs que trenquen el monòleg però només parcialment. Perquè tot és la la mateixa veu: poderosa, reiterada. La que venera i cita a Zappa i a Estellés, a Chesterton o a Hoare, la que pensa incessantment Moby Dick com a metàfora massa bona, la que enyora una València perduda en l’escalada urbanística, entre canvis potser massa ràpids i massa poc païts. Una sola veu.

Farcida de referències literàries, històriques o arquitectòniques, Estribord és una obra de reflexió fonda, sincera, un possible assaig frustrat, un indici, una obra d’idees que creix al voltant d’una trama narrativa de vegades paral·lela i llunyana. També lleugera i epidèrmica, no cal dir-ho, perquè el moll de l’ós, ja ho hem dit, és el pensament. I el viatge, els perquès, la memòria, la vida que passa, la política, les renúncies d’una generació... tot només apuntat, esbossat, però, com si Beltran s’haguera deixat alguna cosa al tinter, com si ens diguera que en vindran més, de novel·les –o de memòries, o d’idees. Són i seran lúcides, això sí, perquè qui escriu, deia aquell, acaba per escriure’s.  Tant de bo. 

De bars i paraules

Estàtua de Fernando Pessoa en Lisboa.

Deia l’escriptor rosarí Fontanarrosa que ell no volia saber res de nirvanes ni de paradisos lluminosos, que allà, als quatre dies, “te querés cortar las pelotas”. El seu cel, si de cas, tindria unes quantes “canchitas” amb xiquets pegant-li puntades de peu a una pilota, i un parell de bars, clar. Només això. Tot perquè “en el bar estás en tu casa y a la vez estás balconeando la calle”. El cel del portuguès Fernando Pessoa, en canvi, no tindria campets de futbol, però sí bars de tauletes mínimes amb una tassa, una copa de licor i el plateret del compte, tan estrets i càlids com aquell cafè A Brasileira des d’on s’escrivia impenitentment mentre, de pas, escrivia la seua Lisboa.

Fontanarrosa, des del Rio de la Plata, i Pessoa, des del Tejo, van fer, conscientment o no, dos sonades apologies del bar com a pedrera literària. Dos, només, entre l’exèrcit de lletraferits de totes les èpoques que han fet de la barra, les cadires erosionades i el got de vidre un escenari indefugible de la literatura. Perquè en el fons, som tots conscients que queda molt bé allò d’escriure emboscat darrere d’una taula de marbre, envoltat de coentor i crits, amb aquell toc d’esnobisme bohème inevitable i tan legítim com el de qui es tanca en un mas amb una màquina d’escriure i una botella de whisky. Sí, és molt estètic.

Ara, si dic tot açò és precisament perquè, com el mateix Fontanarrosa apuntava, no es tracta només d’estètica. Escriure “al bar” o “des del bar” té implicacions i utilitats que van més enllà de brindis al sol hipsters. I és que si literatura, al capdavall, és allò d’escriure la vida amb una certa “gràcia”, no hi ha millor escenari que un local a vessar d’històries i converses, pròpies i estranyes. “En el bar estás en tu casa y a la vez estás balconeando la calle”, torna a repetir el rosarí amb una raó invicta. I és que ell sabia –sap encara, ja envoltat de “canchitas” –  que allà, assegut darrere d’un cafè, tenia la vida al davant, per observar. I també per escriure, clar.

Fontanarrosa o Pessoa –recorde també línies semblants en el Quadern Gris de Pla–, són exemples d’aquella “literatura de bar”, que naix o creix entre cafè i cafè. N’hi ha més? Evidentment que sí, però no els sé o no els recorde. De fet, em pregunte quants dels escriptors en valencià actuals faran honor a aquesta manera d'escriure. Quants s’amagaran –o no tant– entre els cafès de Barcelona, Xàtiva, Vic, Maó, El Cabanyal o Alacant, i es disposaran, molt solemnement, a escriure la vida des d’una tauleta, amb una tassa o una copa com a únics testimonis. Aprofite aquestes línies per a llançar-los, molt humilment, la pregunta.  

Xarxes socials: l’última batalla del Poder

El ministre de l'Interior, Fernandez Díaz.

El Poder pot ser antipàtic però mai és estúpid. Si no, no seria Poder. Ho saben molt bé els qui ho ostenten. Les censures les apliquen els imbècils però les conceben els ideòlegs. Mans dels que maten, brutes, mans fines que manen matar, deia una cançó de Raimon. És una altra manera de dir-ho. El Poder no és estúpid i té les eines per a perpetuar-se, més o menys violentes, depenent del nivell d’exigència de la situació: manipulacions, censures, repressió, coaccions, assassinat, etc. Tot allò que, en definitiva i més enllà d’ingenuïtats i contes de fades, sol utilitzar-se contra qui pose en qüestió –i en perill– el monopoli economicopolític de les oligarquies i el discurs que el legitima i amb què ens bombardegen, molt amablement, cada dia.

Hi ha qui, això, tan solemne i poc agradable, ho sabut sempre. Fa més d’un segle que Lev Tolstoi va publicar un pamflet anomenat El poder, un opuscle que podem trobar en castellà, publicat en 1950 a l’exili de Toulouse, i en valencià a L’Eixam i Camacuc, que en 2004 tingueren l’encert de recuperar el text a partir de l’edició castellana. L’obra, breu, clara i concisa, és bàsicament una pedrada al militarisme d’Estat: malbaratament de vides i diners, repressió i control del poble. Tot allò, en bona mesura, que l’anarquisme cristià de l’última etapa de l’escriptor rus faria esperar. Tot allò, però, i alguna cosa més.

I és que entre totes les pàgines de filantropia cristiana, ingènua, una mica messiànica però també legítima i molt àcida, s’escola una idea cabdal i radicalment vigent: “Encara que tots els desenvolupaments exteriors que puguen somiar els homes religiosos o els de ciència es complisquen”, diu, “(...) si la hipocresia que regna avui subsisteix, si els homes no són fidels a la veritat que coneixen, sinó que continuen simulant la creença en allò que no creuen i l’estima per allò que no estimen, la seua situació no solament continuarà sent la mateixa, sinó que empitjorarà”. En poques paraules, una lloa a la veritat com a arma revolucionària, doncs, però encara amb aquell toc místicopoètic, abstracte, boirós.

El text no tarda, no patiu, en filar més prim, o més pragmàticament: “Com més cobertes estiguen les necessitats materials dels homes; com més telègrafs, telèfons, llibres, periòdics i revistes hi haja en mans dels mentiders interessats, més mitjans hi haurà per a propagar les mentides i les hipocresies, i més desgraciats seran, per tant”. Tolstoi no era imbècil, evidentment, i va carregar directament contra els mitjans propagadors del discurs de l’oligarquia, perquè sabia que és el discurs el que sosté el poder, el que el legitima.

La lucidesa, en un text de finals del segle XIX, és demolidora. La seua claredat, també. El seu al·legat contra les manipulacions del Poder, el discurs que genera i que predica a través dels mitjans, són ben vigents: “qualsevol guerra”, diu més endavant, “fins i tot la més benigna, amb totes les seues conseqüències ordinàries: la destrucció de les collites, els robatoris, els raptes, el llibertinatge, l’assassinat, amb les justificacions de la seua necessitat i legitimitat; amb l’exaltació de gestes militars, l’amor a la bandera i la pàtria; amb la fingida cura pels ferits, etc, perverteix, en un sol any, més persones que milers de saqueigs, d’incendis i d’assassinats comesos en un segle per individus aïllats impulsats per un instint malèvol”. Ens sona? L’última editorial d’El País, el noticiari del migdia o la pel·lícula de moda de Hollywood... tant se val, el discurs del Poder es propaga sense massa oposicions serioses.

Però què passa, quan n’hi ha? Què passa quan la contestació és possible? Tolstoi assenyala clarament el poder de la veritat –de la “informació”, si ho traduïm al nostre llenguatge actual–, la seua capacitat de desvetllar consciències. La batalla pel seu control era real i crua. Continua sent-ho. Als llibres, periòdics i revistes de què parlava l’escriptor rus, s’afegiren poc després la ràdio i la televisió, que reproduïren la mateixa guerra pel seu monopoli, guanyat sempre pel poder, amb tolerades  excepcions. En som ben conscients, d’això, no cal ni posar exemples. Fa pocs anys, però, que arribaren les xarxes socials, i el camp de batalla, de sobte, s’eixamplà. El control, per dir-ho clarament, s’ha fet cada dia més difícil. Sense escapar a la influència de les grans corporacions i estructures, és cert que Facebook i sobretot Twitter han començat a permetre l’intercanvi instantani i exponencial d’informació, també el seu contrast, i fins i tot la contestació amb més o menys dosi d’ironia.

El terreny de joc ha canviat. Almenys una mica. És veritat que la televisió i el periòdic de paper a la barra del bar continuen sent preponderants, que no tot el món té Twitter, que les notícies que reprodueix naixen en molts casos d’uns mitjans amb falta d’independència del Poder... És veritat tot això, però també que les xarxes han obert una escletxa incòmoda, potencialment dissident. No és gens d’estranyar, doncs, que fa uns mesos s’iniciara a l’Estat espanyol la seua persecució virtual, primer, i física, després. Les televisives operacions contra l“apologia del terrorisme” a internet, o la cura amb què la Llei Mordassa fa referència als delictes d’opinió en les xarxes socials, en són l’últim capítol. I aquest últim capítol forma part, òbviament, de la batalla per aquella veritat, per aquella informació. La mecànica, però, és la de sempre: les eminències assenyalen, els aparells repressors executen, la democràcia s’invoca.

Tolstoi va morir el 7 de novembre de 1910, sol, en un habitacle de l’estació de ferrocarril d’Astapovo, on havia arribat en l’últim pelegrinatge i en un acte de coherència in extremis, després de fugir dessagnant-se de vida del món aristocràtic on havia nascut i respirat. Des d’aleshores, el món ha canviat, clar: el capitalisme financer ha substituït l’industrial i uns mitjans de comunicació a altres, a Tolstoi se'l ven en fascicles de millors obres de la literatura universal i ja ningú recorda els seus pamflets polítics. Han canviat moltes coses, sí, però certes lògiques continuen més vigents que mai. Terriblement vigents, de fet. La història, mentrestant, continua. I la vida. Aquella cançó de Raimon, la cançó de les mans, també.  

Ciudadanos o la metàfora valenciana

Tinc amics que diuen que sempre parle del mateix. Jo sé que no és cert. I ells també. Dit això, és cert que dedique una part gens menyspreable del meu temps a pegar-li voltes a allò que som els valencians i, especialment, a com ho som. Agraïsc la seua crítica, en el fons, perquè si fan por els homes d’un sol diari, també fan por els homes d’un sol tema de conversa. L’obsessió és reconeguda, per tant, i consegüentment intente omplir diàlegs d’altres temes també brutalment importants com el futbol o ja acabaré la frase. El que passa és que hi ha dies que la realitat decideix boicotejar la meua regular teràpia de desintoxicació. Dies com ahir.  

Han de passar moltes coses perquè una política arribe a Les Corts sense enganyar-se de camí i després de dir bon dia i beure un glopet d’aigua molt educadament apunte, com qui enumera evidències, que “puede ser muy emotivo abandonar las lenguas universales para proteger una minoritaria, pero poco útil para encontrar empleo”, que “nadie duda de que el valenciano es un bien cultural y ha de protegerse y aprenderse, pero si se convierte en lenguaje único frena el desarrollo personal, profesional y colectivo” i també, i atenció perquè ací passem del pla específic i anecdòtic a tota una reflexió filosòfica global digna de figurar en algun sobre de sucre, que el saber no ocupa lloc però si temps, tan “escaso” que “no se puede saber de todo y allí donde triunfa la inmersión lingüística, volvemos a la aldea”. Respirem.

Han de passar moltes coses, moltes constitucions i un parell de guerres, probablement, perquè la líder d’un partit que s’anomena Ciudadanos arribe i sentencie que una part dels ciutadans que representa són subdesenvolupats condemnats a l’atur etern. El discurs de Carolina Punset no creix dels arbres una nit d’estiu. El discurs de Carolina Punset és la materialització verbal d’un Estat pur, de bandera, himne, llengua i cultura única, l’Estat que els progressistes i ciutadans del món sempre han volgut a pesar dels atacs del localisme. No m’estendré més, en aquest punt, que ja vaig parlar-ne fa uns mesos, a propòsit d’unes altres perles intel·lectuals d’Arturo Pérez Reverte, probable maître à penser de lady Punset. El cas, i ací l’autor d’El Capitán Alatriste ens serveix d’exemple, és que les paraules de Carolina Punset no són un atac aïllat en el temps i en l’espai, sinó la verbalització de tota una escola de pensament, hegemònica en l’Estat espanyol i materialitzada legalment, per cert, almenys des de la Constitució de 1812, que posava negre sobre blanc l’absoluta irrellevància cultural i política que atorgaven a tota llengua que no fóra la castellana. La resta de la història ja la sabem.

No lapideu verbalment a Punset, per tant. Pobra ella, després de tot, que no és més que la humil portaveu de les últimes supuracions d’un ex imperi en decadència, amb deliris d’una universalitat que mai ho fou i una necessitat quasi biològica de mostrar-se com a superior a l’altre, com a únic majoritari i útil. Cal contestar-li? Cal dir-li que no és de veres això que diu? Que una llengua europea amb tretze milions de parlants repartits en països mediterranis econòmicament dinàmics, és un mercat laboral en sí mateixa i un plus a nivell curricular? Que universal és un adjectiu pamfletari? Que el valencià s’està juga la seua supervivència no només en l’escola, sinó també en els mitjans i en els carrers? Etc.

Cal, de veres, contestar Carolina de España i als altres ciutadans del món, als cosmopolites, que parlen una llengua universal i critiquen sense descans els localistes, separatistes, que parlen una, dues o tres llengües a més de la seua, la de l“aldea”, arriscant-se a no trobar mai treball ni refugi per a l’ànima? La resposta seria còmica si no fóra tràgica.

Políticament, però, és interessant, el que va passar. Una novetat molt grossa en la res publica valenciana. Punset va fer en quatre minuts el que no havia fet el PP en quaranta anys, és a dir, vomitar damunt el regionalisme, descartar-lo i alçar la bandera nacional. L’única. El seu discurs, agressiu i actiu, recorda molt al dels liberals del segle XIX, per cert, als d’aquella Constitució de Cadis. Com a bona poetessa, va fer de les seues paraules una preciosa metàfora, que posava un cert punt i final al debat identitari de la Transició, a la cortina de fum del “catalanisme”, castradora i interessada. Li hauríem de donar les gràcies. El debat que planteja la dirigent de Ciudadanos és radical, però, en el fons, és el real: espanyolisme, valencianisme o la indiferència que beneficia al primer. N’hi ha més doblets possibles: neoimperialisme o internacionalisme, monolingüisme castellà o plurilingüisme, supremacia de la Nació-Estat o igualtat entre els pobles i les cultures... Podeu anar prenent, molt humilment, posicions. 

La paraula buida

Henry Kissinger

Si ho pensem, els humans dediquem una part estimable del nostre temps a reproduir un conjunt d’idees comunes, granítiques i polígames que solen materialitzar-se en forma de sentències breus, definitives, quasi condemnatòries. Tanquen unilateralment converses que s’han allargat massa o serveixen de peça d’unió d’un pacte de silenci per a sobretaules amistoses. Són, després de tot, solucions ràpides, parcialment buides, que esquiven les causes, les implicacions, els matisos i l’anàlisi de tot plegat.

És el nostre dia a dia. Ja sabem, diem “la violència engendra més violència” i tots assentim greument, amplament autocomplaguts amb el nostre anàlisi incontestable i d’unanimitat aclaparadora. No importa si a banda de més violència engendra també més poder, si passem per alt a Henry Kissinger i les innumerables Pax Romanes que han assolat el món regularment i amb traïdoria. No importa si de vegades la violència i el seu monopoli no provoquen més violència sinó el silenci total i el terror del derrotat. No importa, perquè el que volem, en el fons, és un acord verbal ràpid i factible. Ens sentim bé, al cap i a la fi, de donar-nos la raó, de consensuar  –encara que siga consensuar un argument d’autoritat anònim, un aforisme de baixa intensitat, o fins i tot una estupidesa.

N’hi ha per a tots els gustos, d’idees d’aquestes, sedimentades al llarg dels segles, producte d’anys i panys de debats filosòfics, jocs de poder, teories econòmiques i declaracions dels drets humans complides i incomplides. “Si respectes et respectaran”, amb cementeris sencers de morts prematurs que respectaren alguna cosa, alguna llei, alguna íntima por. “No hem de barrejar política i futbol”, quan l’esport col·lectiu i individual ha sigut i serà una ancestral materialització política, i quan els esportistes mai competeixen només per ells mateixos –per la samarreta, per l’equip, per l’Estat– ni les competicions són mai només calibracions amables de l’habilitat de cadascú. Quan els esportistes són els nous herois clàssics. Etc. 

I no dic que l’ús de sentències com aquestes estiga malament. Ni molt menys. Certament, tenen una utilitat evident per a la convivència verbal, per a la diplomàcia de sobretaula. El problema, clar, és que no aporten res. De tant repetir-les, les hem buidat de contingut –de raons. S’han convertit un mer eco reiterat en el buit. No negue que algú que afirma, molt lapidàriament, que la violència genera violència, no tinga raó o, almenys, una certa part de raó. El que dubte és que, a hores d’ara, puga defensar la validesa del tòpic més enllà de la seua repetició projectada a l’infinit. És a dir, no trobe massa exemples d’algú que després d’enunciar una summa teològica d’aquestes puga defensar el corpus ideològic que té darrere, i que mai no és innocent.

Potser no és cap drama, després de tot, però cal constatar-ho. Les nostres converses quotidianes es converteixen sovint en la postergació d’aforismes buits o, pitjor, plens d’un contingut amb què, de vegades, ni tan sols estaríem d’acord si ho pensàrem detingudament. La repetició estalvia la reflexió, en aquest punt. I això sí que és dramàtic. I còmode. 

Contra l'eufòria al País Valencià

Joan Ribó i Mònica Oltra la nit electoral.

Era maig de 2007 i jo tenia dèsset anys, massa certeses i massa poques preguntes. No havia llegit Cien años de soledad ni sabia qui era ni què havia dit el coronel Aureliano Buendía. Vivia en un país que no coneixia i pensava que la història m’havia esperat a mi, només a mi i al meu amic C., que estava al meu costat quan aparcàrem les bicis al costat de l’hotel Alameda Palace de València, on el Partit –era “El Partit”, de fet– celebrava una merescuda orgia postelectoral. Recorde o vull recordar senyores extremadament pintades i homes imperialment vestits pujant les escales per a rebolcar-se en la seua majoria absoluta, que era la nostra minoria absoluta. Crec que els vaig odiar. En el fons no havia entès res, però supose que allà, dalt d’una bici i en silenci, em sentia reafirmat en la meua creença que tots o quasi tots estaven equivocats i que només jo tenia la fórmula de l’èxit. Quan ens acostàrem, poc després, a la seu dels socialistes, a l’altra banda del riu, el silenci compartia espai amb els operaris que desmuntaven ja el molt optimista escenari que algun post-lermista havia decidit erigir davant de la seu per a celebrar una victòria impossible. Ni tan sols vam tindre cor d’anar, el meu amic i jo, a la seu del tercer partit en ordre de força que havien supurat aquelles eleccions, una coalició entre comunistes, nacionalistes, ecosocialistes, verds i algunes etiquetes més a les quals havia fiat tota la meua frustrada il·lusió adolescent. Aquella Nit de les Copes de Champagne Trencades, simplement, tornàrem a creuar el riu i ens n’anàrem a dormir.

Ignoràvem moltes coses. Tantes com que la mateixa nit, huit anys de Pax Valenciana després, no hi hauria cap festa histèrica de la dreta, i que l’esquerra abraçaria la majoria més enllà de la lògica bipartidista i amb nous mites polítics. Però aquestes coses passen. I les raons que les expliquen, després de tot, són les mateixes que ignorava amb dèsset anys, i les mateixes que fan tan estúpida l’eufòria actual com la passada. Diuen els gurus que el col·lapse electoral de la dreta s’explica per un esgotat model econòmic fiat a la rajola i el turisme i una corrupció hipertrofiada, entre d’altres. El que abans donava treball i prosperitat il·lusòria ha saltat pels aires, i ho ha fet deixant un forat considerable no sols en la butxaca dels valencians, sinó també en la credibilitat de les seues institucions. Sí, el projecte de “Comunidad Valenciana”, una autonomia asèptica refugiada en un regionalisme histriònic amb complex d’inferioritat que aplaudia, amb ganes, el boom immobiliari i els fastos d’una dreta inútil i una esquerra acomplexada, està esgotat.

Ara, això no vol dir que hi haja, a hores d’ara, un projecte alternatiu. Ni molt menys. És per això que no veig massa raonables les mostres d’eufòria que mostra part de l’esquerra que ha “triomfat” en aquestes eleccions. El país ha girat electoralment a babord amb diferents marques, d’acord, però el que es veu reflectit en vots respon a diferents canvis en les estructures socials i polítiques que no sempre –mai?– són de llarga durada. Dit d’una altra manera, la ingent quantitat i qualitat de la corrupció produïda recentment al País Valencià pot haver produït una tempesta electoral, però la mar de fons pot ser la mateixa que fa deu anys. És a dir, perquè perda el Partit, l’hegemònic, i perquè el seu model de país semble caducat, això no vol dir que els valencians tinguen –ni vulguen!– altre d’alternatiu, com volen veure els optimistes. Els valencians, al capdavall, no són hui, probablement, ni més valencianistes, ni tenen més consciència de classe que fa uns mesos. “Que se’n vagen els xoriços”. I prou.

Després de tot això, la pregunta, i sembla que ningú la fa entre tant de confeti, és si el govern que isca d’aquestes eleccions voldrà, primer, i serà capaç, després, d’articular un altre discurs de país i un altre model que el materialitze, més enllà d’aquella Comunidad Valenciana brutalment autocomplaent, regionalista, neoliberal i sucursalista. Això vol dir una altra manera de concebre les institucions, la vida pública, l’economia, l’educació, la sanitat, la llengua, la cultura, la relació amb l’Estat, i un etcètera de decisions per prendre que reben el suport d’una majoria social ampla.

Les circumstàncies potser no són les millors per a intentar-ho, és cert: la caixa està buida i el pati vol solucions ràpides. Però si el nou govern no ho intenta, si no s’hi atreveix i es dedica a gestionar un temps el palau saquejat de l’Imperi anterior, significarà que les paraules del coronel Aureliano Buendía eren certes. El personatge de Garcia Márquez, rodejat d’emisaris, va escoltar com tots li demaven renúncies polítiques per tal de poder fer-se amb el govern. Ell, després de llegir atentament aquelles propostes callà, alçà la vista, somrigué, i digué: “Quiere decir que solo estamos luchando por el poder”. Ah, i que ens podem anar preparant d’ací a no res –una legislatura passa volant– per a uns altres vint o quaranta o cent anys de soledat.