"Coral romput": poesia bílica

Per a un poeta cada sonet és una prova, la demostració d’una mena de domini bàsic de la llengua en què s’expressa. El motlle poètic de dos tercets i dos quartets va triomfar ben prompte. A la Península Ibèrica i ja al segle XVI era l’estrofa reina a la literatura castellana o això diuen els manuals. Des d’aleshores, fer un sonet ha estat el primer pas per a considerar-se mínimament del gremi dels versos, com un baptisme literari, vaja. Exagere, evidentment. O no tant, perquè malgrat totes les avantguardes, sembla que un poeta haja de saber, almenys, construir un sonet. Per a dir-se poeta, vull dir. Més tard, amb la destresa demostrada, es pot permetre deixar anar la ploma. Proveu, sinó, a buscar un primer o un segon poemari sense sonets. 

      Dic tot açò perquè Vicent Andrés Estellés va escriure molts sonets, també alguns grans sonets (“Em moriré escrivint els millors versos / de l’idioma català del segle / XX, amb perdó de Rossinyol, i Salvat, / amb el permís de Pere Quart i Espriu”), com també altres peces formalment clàssiques, de síl•labes comptades, justes, d’una perfecció geomètrica. Freda. I és que crec que Estellés és d’aquells poetes que esdevenen absolutament insubstituïbles justament “després del sonet”, quan trenquen el motlle i es deixen anar. Els escriptors, tots, omplen el got de la forma amb la tenacitat del suor, d’una manera o d’una altra; els grans escriptors, pocs, sempre acaben per fer-lo vessar d’aigua.

En el fons, aquest no és sinó un altre capítol del debat eternament superat entre forma i fons. Una discussió fal•laç segons a qui preguntem, però que sempre torna. Bé, no importa, ara i ací. No entrarem al debat, només parlarem d’un poemari de Vicent Andrés Estellés d’aquells que no caben dins d’un sonet, d’aquells que vessen el got brutalment, d’aquells que no saben de formes preestablertes. És Coral Romput, literatura en carn viva, potser l’obra mestra del fill del forner de Burjassot. Un devessall de versos dividit en tres andanades. Com tres ràfegues de metralladora. Sense moment per a la respiració, o quasi: “M’he aturat una mica. Em suava la mà”. Sense rimes ni síl•labes ni res de tot allò. 

        Estellés va escriure la vida des d’una finestra de la ciutat de València una nit de diumenge –dos, en realitat– de 1953. I la va escriure per una pura necessitat primària que no sap de motlles ni vanitats artístiques. Coral Romput és la vida sense atenuants, ni tècnics ni morals, sense antídots, ni filtres, ni maquillatge literari superflu. Un llarg torrent de versos on es descabdella la pena més profunda, la solitud o l’alegria desbordants, la debilitat més humana i grotesca, l’amor més profund i tempestuós, l’enyorança silenciosa, la filla morta, el terror inevitable i total, l’esperança no menys instintiva. Ja ho he dit, sense atenuants, sense filigranes. 

       “Recórrec un carrers, entre dues clarors,/ i sent el veïnat ocult de l’alegria/ i en girar un cantó crec que em vaig a morir”. Sol i callat, o no tant. Hi ha les gents. Les veus perdudes i anònimes, el crit gloriós d’un xiquet que viu, el plor mínim d’algun pària urbà. És la pàtria, és clar, “una amable, una trista, una petita pàtria”. Cap paraula en majúscula d’aquelles que tant agraden als imperis d’occident, cap llança en posició d’atac com les de Paul Claudel, cap bandera. Només una discreta vida entre uns quants carrers. La pàtria en minúscula, la vida trista o alegre d’unes certes gents a uns certs llocs comuns. Un lent davallar subaltern sota banderes estranyes. 

         Eixa força no va passar desapercebuda. No podia. Eren versos massa explícits, massa terribles, massa bons. Ovidi Montllor i Toti Soler ens van llegar fa dècades la seua interpretació entre guitarra incisiva i veu poderosa. Tota una obra d’art. I ara fa sis o set anys que Joan Ollé va portar a l’escenari la seua adaptació. Dues aportacions commovedores. Però el text continua allà, arrecerat, dur, cavernós, a l’espera de donar més colps. Un poema del qual Marcos Ordoñez, en un gran article amb motiu de l’estrena teatral, no pogué evitar dir que era el “más bello, más grande y más hondo de la literatura catalana”. Un poema que “si lo hubiera escrito un americano, hoy estaría en todos los cánones, pero lo escribió un valenciano humilde y oscuro”. I fill de la nostàlgia.

Torrencial, la lectura és fluïda i la impressió instantània. Fa mal i bé alhora, mentre la darrera paraula s’apropa. No sé si seran els millors versos de la literatura catalana –també seria una discussió eterna i estúpida– però en tot cas serà difícil trobar-ne uns altres de més bílics, viscerals, corrosius i tendres que els que Vicent Andrés Estellés va escriure una nit de diumenge ara fa seixanta un anys. El temps, com sempre, dirà.

Cabré. Brussel·les.

Dins Caràcters núm. 67

Quan ets foraster i emergeixes a la superfície des de l’estació Central de Brussel·les, hi ha dues possibilitats. La primera és seguir l’orografia urbana i el corrent de gent i acabar, en poques passes i menys minuts, a la Grande Place i el seu Ajuntament asimètricament perfecte. L’altra possibilitat és agafar un altre camí. Qualsevol. Per exemple el que creua la catedral i el Parc Reial i arriba fins a l’avinguda de les Arts i la llibreria “Filigranes”, la més gran de la ciutat. És el que vaig prendre jo ara fa uns mesos. Allà m’esperava una bona amiga belga, amb un parell d’hores de treball per endavant i aquell valencià seu amb accent francès que aprengué un dia i no oblidà mai.

“Benvingut”, diu, amb un somriure. Parlem pocs segons perquè ha de tornar a la feina. Jo, mentrestant, passege entre uns prestatges que parlen molt de la situació sociolingüística de la ciutat: el francès és majoria absoluta, el neerlandès l’oposició i l’anglès la frontissa. A banda, hi ha els minoritaris: castellà, italià o alemany. Mire ací i allà, distretament, sense ànim de trobar perquè no busque. De sobte, en una de les taules principals, ho veig: Jo confesso, de Jaume Cabré. No està en valencià, però, sinó en neerlandès: De bekentenis van Adrià. I n’hi ha una pila d’exemplars. Més enllà, amb el mateix xiquet a la portada, hi ha la traducció al francès: Confiteor. Una altra bona pila.

            Després del descobriment, m’assec a la cafeteria de la llibreria. La meua amiga s’hi apropa. Li pregunte per Cabré. “Un fenomen”, diu, dos dècimes de segon més tard. Ho és. Després de triomfar en valencià, castellà i alemany, em conta que Cabré arribà a Brussel·les a la tardor de 2013, en francès i en neerlandès, les dues llengües oficials de la capital belga. I que ho tornà a fer. De fet, va ser una de les grans sensacions de la Fira del Llibre del passat febrer.

            Per què triomfa Cabré, pense mentre fullege, precisament, el magazine especial que la llibreria publicà amb motiu de la fira, on trobe una crítica del llibre: “sans doute le livre le plus marquant de 2013. Un roman touffu et laberintique, envoûtant mais exigeant”. Per això, clar, però també per alguna cosa més. Si Cabré triomfa, en el fons, és per la suma exacta de qualitat literària, teranyina argumental, oportunisme històric –guerres o postguerres, civils o mundials– i dosi raonable de sentimentalisme. La suma que provoca l’aplaudiment de crítica –no de tota, clar, que l’èxit sempre provoca bilis–, lectors i mercat. La suma, tot plegat, que crea aquell “fenomen” català, pronunciat amb accent francès al bell mig de Brussel·les.

.

Sóc nacionalista

A. Fabra, Rita Barberá i el ministre d'Afers Exteriors,

Que em disculpen els qui esperen en aquestes línies victimismes panxacontents, banderes autocompassives al vent, versets jocfloralistes, atacs a un dimoni exterior o ingenuïtats romàntiques. No és això. No es tracta d’això. Escric tot açò només per un cert cansament, arrossegat des de fa temps, de sentir, ací i allà i amb reiteració impertinent, l’acusació de nacionalista per part de foscos personatges. Nacionalista jo? Clar, però que em permeten explicar-me, almenys

          Sóc nacionalista, sí, però es dóna la casualitat que vaig nàixer un dia de setembre de 1989 a València, una ciutat que se suposa que és la capital administrativa d’un tros de terra a la vora de la Mediterrània que uns pocs anomenen País, uns altres pocs Regne, i altres molts Comunitat amb la mateixa indiferència de qui diu bon dia. Doncs bé, resulta ser que aquest tros de terra s’ha organitzat durant uns quants segles al voltant d’unes institucions i lleis creades després de la conquesta cristiana –a sang i crucifix, per cert–, que aquelles institucions i lleis regien un territori divers, d’economia canviant, culturalment i lingüísticament eclèctic, amb el predomini de la llengua dita valenciana, o catalana, o valencià i prou.

            I tot això un dia començà a canviar, com canvien tantes coses. Que un altre dia, directament, se suprimí, després d’una guerra que uns van perdre, com es perden tantes coses. Aquelles lleis i institucions, que emparaven una cultura i una llengua, foren abolides i substituïdes per les lleis i les institucions castellanes, que van donar forma a l’estructura d’Estat que ara, al segle XXI, és bàsicament la mateixa, és a dir, un estat centralitzat –diguen el que diguen els columnistes i els segles– amb capital en Madrid i una única cultura i llengua d’Estat, així dictaminat per totes les Constitucions –Amén– fins la de 1978: la llengua i la cultura castellana.

             Aquest procés, resumit agosaradament en sis o set línies, ens ha dut a l’any del Nostre Senyor 2014, amb un govern i unes institucions teledirigides des de la cort, sense més poder que el d’obeir i manar el que volen els seus amos en un país que no vol ser-ho, amb una cultura viva però sense reconeixement ni mitjans de comunicació on respirar i una llengua també viva encara però en perill d’extinció, després d’un procés continu de pèrdua d’ús social, gràcies a polítiques indecents i a un poble, el valencià, que mai no s’ha cregut realment que allò que parla tinga el prestigi suficient com per a escriure-ho també, ensenyar-ho a les escoles, universitats, sentir-ho a la ràdio, fer tesis doctorals, doblar pel·lícules o fer negocis. I etcètera.

          Són coses sabudes? En principi sí, almenys pels obsessionats com nosaltres, com jo, a contestar impertinències amb la mateixa freqüència que les rebem. I és que em declare absolutament cansat de sentir, per part de dretes i esquerres d’ací d’allà, de franquistes de tota la vida a neoprogres urbans de vint anys, com un atac, l’apel·latiu de “nacionalista”, quan nacionalista, per a mi, no vol dir –no pot, en realitat– res més que una voluntat ferma de revertir un procés de desaparició lingüística, cultural i política i la consegüent substitució per una altra política, una altra cultura i una altra llengua. Perquè és això, no ens enganyem, per favor, el que està en marxa des de fa ja massa temps. Sóc nacionalista valencià, per tant, perquè reinvindique una sobirania valenciana –dret d’autogovernar-nos mitjançant les nostres institucions en igualtat amb les altres del món–, perquè vull una cultura emparada per eixes institucions, i una llengua viva, condemnada al futur i no a la desaparició.

        El que això tinga o no tinga a veure amb el que Vargas-Llosa anomena “regresión” i “la amenaza más grande para la construcción de Europa”, no és assumpte meu. Quan ell parla de “nacionalismo”, de la mateixa manera que quan ho fan Pérez Reverte, el ministre de l’interior o TVE, es refereix, encara que no vulga, a una altra cosa. El nacionalisme perjudicial del que ells parlen és, precisament, el de l’Estat espanyol que defenen, per exemple. El que ha provocat guerres i conflictes durant bona part del segle XX europeu. No és un nacionalisme de nació sense estat, que només vol unes eines de supervivència en igualtat, sinó justament el nacionalisme d’Estat que, no content amb una supervivència més que assegurada, ni amb una igualtat de condicions polítiques amb la resta dels estats, esdevé imperialisme: ni tolera la diversitat dins de les seues fronteres –menys l’autodeterminació, clar– ni renuncia a expandir-les. I allà l’Alemanya nazi, clar, però també l’Imperi Britànic, el rus –de blanc o de roig– o l’Espanya del Gloriosos Alzamiento Nacional. Tants d’altres.

            Que no ens enganyen, doncs. Prou de monosèmies interessades. Nacionalisme, per a ells, és la postergació ad eternum d’un poder, politicoeconòmic, cultural i lingüístic, exercit des d’un centre que no tolera pluralitats identitàries ni igualtats polítiques ni institucionals. El cas de l’Estat espanyol és, repetisc, l’exemple que millor ve al cas.

           Així les coses, nacionalisme, per a nosaltres, els valencians, no ha de voler significar res més que la voluntat d’igualtat política entre els altres pobles, i no pot significar, a hores d’ara, sinó la pura supervivència cultural, lingüística i política en aquest segle XXI de globalització per a bé i per a mal. Una supervivència que està molt complicada, per cert. No pot ser d’una altra manera. Tal i com està el pati, o som nacionalistes valencians o beneïm, activament o passiva, la desaparició d’una política, una cultura i una llengua. I de pas, clar, aplaudim el nacionalisme espanyol –amb base a Castilla– amb tot el seu poder, des dels ministeris, als tribunals, passant pels seus mitjans de comunicació. És així de simple, d’incòmode i d’indefugible.

          I cal escollir. No podem no fer-ho. El silenci, ja sabem, és complicitat amb el sistema imperant, amb el nacionalisme espanyol, emparat per l’Estat i animat des del regionalisme valencià a què tan acostumats estem, i des de tots els altres regionalismes. I la paella que està més bona que el cocido madrileño i totes aquelles exaltacions estúpides i arbitràries d'aspectes ornamentals d'un poble per damunt d'altres. Tot ben aplaudit i sense qüestionar els aspectes estructurals que comentàvem: l'ordre. Ni qüestionar la desigualtat entre pobles. Ni la desigualtat entre cultures. Ni la desigualtat entre llengües. Ni la desigualtat entre classes. Ni tampoc el nacionalisme d'Estat que ofega. I després aquell un himne de sucursal i aplaudiments i més aplaudiments i qué bonita está Valencia. I tornar a aplaudir.

         Potser per això ja fa temps que dic sense dubtar que sóc nacionalista valencià, i que ser nacionalista valencià és qüestionar tots aquells aspectes estructurals. I tractar de canviar-los. Precisament per això, no tinc un altre objectiu que, com deia aquell, deixar de dir-me nacionalista valencià un dia d’aquests, perquè ja no caldrà dir-ho, perquè ja no hi haurà sobirania escamotejada, ni cultura subalterna, ni llengua en perill d’extinció. Un dia, ara mateix, entre la llunyania i la ficció. 

A Miquel Grau

A Miquel Grau el van matar la nit del 6 d’octubre de 1977, a Alacant, mentre penjava cartells que cridaven a la manifestació del 9 d’Octubre, el dia arbitràriament simbòlic que alguns valencians utilitzem per a dir que som valencians, que això, ben mirat, no és ni estrany ni fantàstic ni tampoc mostra de cap superioritat cap a ningú, sinó una manifestació humil però ben determinada de la nostra voluntat de ser, de ser nosaltres entre els altres, de ser poble entre els pobles, i bé, tot allò que de vegades intentem explicar sense massa èxit en sobretaules eternes que parlen del món en tercera persona, com si el país que ens ha tocat fer no en formara part, d’aquell món que s’invoca.

             A Miquel Grau li van llançar una rajola des d’una balconada la nit del 6 d’octubre de 1977, a Alacant, mentre penjava cartells i pensava, potser, tot el que acabe de dir o simplement que s’acabara d’una vegada per totes la dictadura que havia deixat el dictador en morir impunement i mira, ja que estem, que poguem construir per fi un país que feia uns quants anys que només existia en certs llibres i en certes ments, il·lusionades amb governar-se per fi sense pagar tribut a la cort i sense demanar permís ni perdó per cada paraula en una certa llengua, un país només imaginat perquè tot allò no existia en les escoles ni en els jutjats, ni tampoc en els ministeris, ni en les pistoles ni els despatxos, ni en la televisió ni en la ràdio ni en altres llibres ni en altres ments.

              A Miquel Grau li van trencar el cap la nit del 6 d’octubre de 1977, a Alacant, mentre penjava cartells sense saber que la persona que el condemnaria a mort molt conscientment, pels delictes de pertinença al Moviment Comunista del País Valencià i per penjar cartells pel dia nacional d’un país per fer dins d’un estat ja fet i refet i podrit fins els ciments, aquella persona, de nom Miguel Ángel i de cognoms Panadero Sandoval, militant de Fuerza Nueva, seria condemnada temps després a 12 anys i un dia de presó, dels quals no en compliria ni quatre, gràcies a un indult del govern d’Aldolfo Suárez, Amén, que li permeté reduir la condemna, i viure la seua vida i ser, a 2014, procurador en els tribunals de València. En els tribunals. De València.

              A Miquel Grau li van deixar deu dies en coma de propina la nit del 6 d’octubre de 1977, a Alacant, mentre penjava cartells i ignorava que a mi i als meus companys de generació se’ns contaria que aquella Transició fou perfecta, que un rei evità un colp d’Estat i que l’harmonia regnava en l’univers, que xicotets detalls com que d’un dia per a un altre una dictadura s’anomenara democràcia, que les estructures de poder foren les mateixes, que fins i tot les persones foren les mateixes i que Miquel Grau morira després de deu dies d’agonia, tot allò, tot allò no tenia cap importància.

             A Miquel Grau, que tenia 20 anys quan el van matar la nit del 6 d’octubre de 1977, a Alacant, mentre penjava cartells que cridaven a la manifestació del 9 d’Octubre, aquestes paraules de record, en un país, el seu i el meu, en què recordar s’ha fet subversió i la memòria una forma d’homenatge. 

Literatura dominant

Dins Caràcters, núm. 66

Vivim dels tòpics. El de “literatura universal” n’és un. I dels més estesos en el gremi de les lletres. El tema no és nou ni probablement agradable, però a ningú hauria d’escapar-li que allò que quotidianament i amb impunitat total anomenen “literatura universal” no deixa d'actuar, en bona mesura, com una mena de sinònim elegant de “literatura occidental, de classe benestant, imperial i masculina”.

            No per evident deixa de ser clamorós. Si és de veres allò de “les idees dominants són les idees de la classe dominant”, no deixa de ser-ho aplicat a les lletres. Si ho pensem, la literatura que la rutina anomena “universal” ha estat sempre, en bona mesura, la literatura dels països occidentals, que són – oh casualitat – els dominants. Al seu torn, la literatura d’aquests ha estat, principalment, la de la seua classe adinerada, poderosa. I, per suposat, la literatura de la classe amb possibilitats econòmiques de permetre’s escriure ha estat principalment masculina en un món patriarcal, i escrita en llengües imperials en un món solcat pels seus exèrcits.

            He dit contretament “en bona mesura” perquè les excepcions existeixen – i tant! –, però no se’ns pot escapar, en fullejar una col·lecció qualsevol de “La millor literatura universal”, amb noms com Homer, Virgili, Dant, March, Montaigne, Cervantes, Shakespeare, Voltaire... que la immensa majoria d’ells hauran estat homes, de països i llengües poderoses al seu temps, occidentals i amb possibilitats econòmiques per llançar-se a escriure. No hi haurà massa autores, sobretot abans del segle XIX, ni tampoc molts pobres, i menys escriptors àrabs o asiàtics.

Evidència, sí, mil excepcions i matisos també, i més des del XIX fins avui. El tema, tot plegat, demanaria més línies. L’únic que fa una mica de mal, però, són víctimes de tot allò, els exclosos de la veu de la història. Una probable majoria, per cert. Costa no pensar en totes les paraules que no es van escriure mai. Sense dramatismes, és clar, però també sense tòpics autocomplaents. Aquelles històries que van acabar, finalment, a la claveguera de la història de la literatura, o a aquelles altres que podien haver arribat a més ulls si no haguera estat pel pa, lloc, gènere o llengua equivocats. I és que la literatura, al capdavall, no fa presoners.

No dic tot això amb pretensió de novetat. No ho és. Ni molt menys d’exhaustivitat o revenja. Simplement, es tracta d’una molt humil generalització que se’m va ocórrer fa uns dies en passar, distret i sense ànim aparent de dogma, per davant de l’aparador d’una llibreria.  

Montgó

No m’agraden les fotografies. Potser per fotografies com aquesta. Quede mirant-me-la uns segons. Està feta amb càmera aquàtica, amb una qualitat tan baixa que sembla de fa trenta anys. Jo hi aparec, però només de coll per amunt, al cantó inferior dret. Estic rodejat d’aigua salada del color que té la mar a les fotos velles, també hi ha petites ones que em peguen voltes, mentre formen remolins i corrents. El clic de la càmera n’ha captat dues en el moment just en què salten i xoquen en l’aire, llançant escuma blanca al vent, inevitablement immòbil. Però tot açò, jo, la mar i les seues ones, només representa una petita línia blava a la part inferior de la imatge, que xoca contra una platja sencera d’esmolades roques rogenques, que amaguen foradets per on entra l’aigua per crear coves i grutes de revista d’agència de viatges. Al fons de la platja, visible entre el meu rostre i l’escuma blanca caçada volant, hi ha un home ros amb la pell blanca, amb pinta d’alemany, que espolsa una tovallola. Al seu costat es mouen, encara que en realitat no perquè estic parlant d’una fotografia, altres persones més, entre elles un adolescent que trau pit mentre observa les seues amigues banyant-se i una senyora que amb la mà al front, suposadament com el vigia de Colom quan va “descobrir” “Amèrica”, fita la mar que es perd fora de la imatge. Més enllà de tot això, de les ones i de l’escuma i dels adolescents, es veuen tres o quatre xalets entre les arbredes d’una muntanya que s’estén per la línia de la costa fins caure a la mar en successius penya-segats. El verd de les faldes que s’inclinen cap a l’aigua porta fenolls marins, pinars i mil tipus més de verd dels quals desconec el nom, entre els quals deuen amagar-se les sargantanes i els conills. A un dels cims de la muntanya, tocant el cel, s’erigeix una torre de pedra, d’aquell segle XVI en què els pirates barbarescos dominaven les aigües del Mediterrani i els ajuntaments construïen a corre-cuita alguna defensa probable contra un atac segur. No puc sentir-ho, però entre els senders invisibles que arriben al bastió hi deu regnar l’olor de romaní i de salabror propera, i la terra ha de ser roja i polsosa, d’aquella que cobreix les sabates amb una fina capa al cap del dia. La torre dibuixa una silueta neta i una mica solemne contra el cel que pinta la meitat superior de la fotografia amb blaus pàl·lids i núvols fins trencats pel sol suau de les sis de la vesprada. Tampoc no puc sentir-ho, però fa calor i bufa una brisa continguda, un vent suau que no es desbocarà fins el capvespre.

            La meua mirada, la del jo d’ara mateix, la del de fora de la fotografia no la del de dins, continua l’ascensió pel paper i arriba al límit de la fotografia, allà on els núvols es perden, i s’acaba aquella vesprada, aquell instant en què algú va decidir donar-li al botó de la càmera mentre movia les cames per mantenir-se surant. Els meus ulls tornen al cap que sobresurt de l’aigua, al cap del jo de la fotografia, d’aquell jo que en realitat ja no sóc jo – encara que això ja seria domini de la filosofia. Com en quasi totes les meues fotos, somrisc molt, amb un gust de sal als llavis que només puc imaginar i el rostre mig amagat darrere els cabells mullats que em cauen pel front. Entre aquesta munió de pèls arrissats hi ha unes ulleres de bucejar, que m’he posat per llançar-me a l’aigua i m’he llevat per eixir millor en la foto. L’aigua m’arriba quasi a dalt del coll, però tanmateix somrisc, no m’importa, vull somriure encara que em trague dos mil litres d’aigua salada. Mentre em mantinc a la superfície ignore que un dia de setembre trobaré aquella foto i ho contaré a les onze de la nit, com ignore què fer quan isca de l’aigua. Potser fins i tot no sé que l’estiu no és etern i un dia s’acaba, que torna l’any següent però que ja no som els mateixos. Per una dècima de segon el meu cos només pensa en moure els peus i els braços frenèticament perquè les ones no el sobrepassen. A la superfície, en eixe instant, només somrisc, moltíssim. Ignore, també, que tot allò un dia es cremarà. L’instant, jo, l’aigua salada, i també  els fenolls marins, pinars i mil tipus més de verd dels quals desconec el nom, els conills i les sargantanes. Va ser fa poc. Aquell incendi del Montgó. No, no m’agraden les fotografies. Potser per fotografies com aquesta.

Ronsard, nacionalisme

Diuen alguns, i ho corroboren alguns manuals escolars d’història amb molta alegria, que aquell fenomen de les identitats “nacionals” sorgí i es consolidà al segle XIX. Ja sabem, els cent anys dels Estats-Nació i les constitucions que així ho reflectien, de les refundacions i del nacionalisme europeu. Hi ha debat en aquesta riba quan de sobte sembla que abans d’allò no hi havia res i tothom content amb la seua etiqueta de llaurador, burgès o aristòcrata, més clarificadora que aquella de sicilià o bavarès, suposadament menys rellevants. I tot seria així de simple si no fóra perquè als motlles senzills els passa el que ocorre amb tot allò senzill: que no ho és tant i hi ha peces que no hi encaixen.

            Els papers que va escriure Pierre de Ronsard a mitjans del cinc-cents amb el títol de Discours des misères de ce temps, dedicats a la reina regent Caterina de Mèdici, són peces d’aquestes, amb cantons de difícil encaix. Al segle XVI, el bo de Ronsard va composar uns versos comprensiblement alterat pel caire que prenia el conflicte religiós entre reformistes i catòlics. Dues doctrines que per aquells anys a França es massacraven sense pietat cristiana. I molt més, és clar, els segons als primers.

            Més enllà d’altres anàlisis que posen l’accent en l’intent de mediació de l’escriptor entre les dues parts enfrontades, les paraules del poeta francès, catòlic oficilialista, deixen rere seu una pista important: els nacionalismes europeu no cauen del cel al segle XIX.  La France à jointes mains vous en prie et reprie, clama a la regent com a bon súbdit, però abans de lloar la nissaga de reis francesos que han donat glòria a eixa bella terra. Canta, doncs, com a qualsevol aristòcrata amb ploma cantaria al seu rei, sí, però destil·lant alguna cosa més que una simple reverència estamental: Heritage opulent, que toy peuple qui bois/ de l’Angloise Tamise, et toy More qui vois/ tomber le chariot du soleil sur ta teste,/ et toy, race Gottique, aux armes toujours preste,/ qui sens la froide bise en tes cheveux venter,/ par armes n’avés sceu ni froisser, ny domter. Alguna cosa així com: “Heritatge opulent, que tu, poble que beus/ de l’anglès Tàmesi, i tu moro que veus/ tombar el carro del sol sobre el teu cap,/ i tu, raça gòtica, sempre presta a les armes,/ que sents la freda brisa bellugar els teus cabells,/ amb les armes no heu pogut ni esclafar ni domar”.

            Diu el poeta, doncs, que al poble francès no l’ha pogut subjugar ningú des dels confins del temps, ni els anglesos, ni els germànics, ni els moros. Cap poble a l’alçada del francès. Patriotada barata, clar, amb data de caducitat, a més a més. Trista i dolorosa. Però recordem que estem al segle XVI. Fixem-nos-hi, més enllà que les paraules canvien amb el temps i la idea del poble una mica boirosa d’ahir no és la del poble estatal d’avui, que les implicacions històriques no són les mateixes. Quan llegim composicions com les de l’insigne Pierre queda ben clar que segons certa aristocràcia al peuple francès no l’ha pogut subjugar ni l’anglès, ni l’àrab, ni el germànic, el que significa, ni més ni menys, que es defineix contra ells. I si l’aristocràcia s’impregnava de patriotisme a través de certes poesies i a pesar dels estaments, a la llarga ho farien les altres classes, de dalt cap a baix. Perquè tampoc no és cap secret que l’ús de la llengua culta va marcar les fronteres entre les diverses cultures cultes europees.

            El raonament del poeta francés, dut al pla general, ens ho deixa clar: un nacionalisme es construeix contra els altres –existira llavors amb eixe nom, amb un altre o amb cap. Ningú és, com deia aquell, nacionalista en una illa deserta. I si no pot amb els altres nacionalismes –exemples de “voler” a la història francesa, n’hi ha hagut més que Napoleó– es construeix i reivindica contra ells. Per això, després d’haver llegit aquests versos, publicats molt abans del vuit-cents, allà pel 1562, no ens ha d’estranyar gens ni miqueta el que ha vingut després. Ni tampoc el que encara està per vindre en aquesta nostra antiga, orgullosa i trista Europa.