“Valencianos y españoles”

Enquesta va i enquesta ve i sembla que els valencians, per una banda i, per l’altra, el que durant un temps s’anomenà “classe obrera”, des de fa una temporada “els de baix” i tota la vida ha sigut “el poble”, continuen on sempre –o quasi on sempre–: perplexos, que és una manera més literària i menys pretensiosa de dir alienats. És, si més no, el que es pot interpretar de l’últim baròmetre del Consell, una mostra més d’aquella queixa visceral i volàtil tan nostra, més o menys reflectida en totes les consultes sociològiques fetes des del segle XVI. Si fem cas de les dades, els ciutadans ens preocupem majoritàriament –i molt raonablement– per la sanitat, pel treball i per la corrupció, però gens o quasi gens pel que podrien ser, a ulls de qui escriu, algunes les causes profundes del seu desigual funcionament: l’estructura, vaja, l’Estat centralitzat i neoliberal d’amiguetes en què vivim, cortijo que obliga els treballadors a tindre cada vegada menys drets i els valencians a ofrenar cada vegada amb més alegria i també, per cert, més colonitzats mediàticament des de ponent. De fet, només un 17,8% dels enquestats diu saber qui forma el govern de la Generalitat actualment, un 4,7% creu –atenció, poesia– que encara mana el PP, mentre un gens menyspreable 24,5% que passava per allà o bé no sabia de què anava l’assumpte, o bé es feia el mort. Almenys, supose, tots sabien qui havia guanyat Operación Triunfo.

No és cap novetat, en tot cas. “Se ha superado la hipoteca del pasado”, afirmava molt solemne Ximo Puig, i és el que un president ha de dir, ben mirat. Molt prudent, això sí, no precisava de quin passat parlava: si es referia a la corrupció histriònica i coenta de l’era del PP, és evident que prou –ai, l’estètica d’Echevarri…–, però si volia anar més enrere en el temps  ha quedat clar, una vegada més, que de cap manera: estem on estàvem. O pitjor, perquè les condicions que ens envolten enfosqueixen dia rere dia. Ens ha tocat una època d’ofensives recentralitzadores i precaritzadores salvatges, cosa que en el cas valencià es tradueix, entre d’altres, en la continuació del maltractament econòmic i en la reducció a mínims històrics de les quotes d’autonomia amb què fer-li front, fenòmens simultanis davant dels quals nosaltres hem tornat a respondre, com en innumerables anteriors ocasions, que continuem sentint-nos muy españoles y mucho españoles. Còmodes i satisfets, per tant. Textualment, un 62,7% afirmava sentir-se “tan valenciano como español”, un 17,9% “sólo español”, un 10,6% “más español que valenciano”, números que reservaven l’heroisme per al 3,8% de “más valenciano que español” i 1,6% “sólo valenciano”. Així està el pati. El govern de l’Estat, supose, haurà obert una altra botella de cava en contemplar aquestes dades.

És, també, l’última constatació que certs temes continuen sense ser populars, sense  aparéixer de manera espontània en converses trivials ni formant part del discurs majoritari. “Popular” i “majoritari”, a València, no són, a hores d’ara, ni el finançament, ni l’autonomia lligada al benestar, ni el valencianisme en general, ni la llengua, ni res de tot això. Tot al contrari. L’Estat, doncs, n’ix absolt de l’embolic. Circulen. I no és que no hi haja mala llet en l’ambient, però el personal focalitza les seues ires en altres qüestions, cadenes perpètues o dimonis interiors, que només cal vore l’aspecte de Mestalla l’altre dia en el partit de Copa contra el Barça: quedaven molt clares les seues servituds i els seus odis.

Com que tot açò no és nou i abans parlava del segle XVI, explicaré per què. La història, en el fons, ve de lluny, i intentaré resumir-la en un episodi cridaner. El fet és que allà pel 1626, el nou rei hispànic, Felip VI i el seu valido, el Comte-Duc d’Olivares, van convocar a Corts als països de la Corona d’Aragó, amb la idea de trobar el seu aval per a materialitzar un projecte d’Estat unitari, centralitzat i amb la figura del rei com a omnipotent. Un dietarista de l’època, retor mitjanament humil d’una parròquia de València i de nom Pere Joan Porcar, ja veia vindre la maniobra: “Pretén que totes les corones y regnes de Aragó han de ser conforme a la de Castella, no obstant los furs y privilegis de dits regnes, atorgats per los sereníssims reis de Aragó y acceptats, jurats y confirmats per los successors en dits regnes y Castella”. “El poble”, doncs, sabia què demanava el rei, qui va voler celebrar les corts dels aragonesos a Barbastre, Aragó, les dels catalans a Lleida, Catalunya, i les dels valencians a Monstó… Aragó. El detall no deixà de tocar la moral dels últims, no ja per amor propi, sinó també perquè anava novament “contra furs y privilegis del regne”. Les protestes dels representants institucionals, en forma d’ambaixada, no serviren per a res: “no aprofità de res la tal ambaixada, perquè al Comte de Olivares no li pareixia bé, per lo que ell sap”, apuntava el religiós en el seu dietari. Dies després, consignava com, finalment, “lo senyor rey tingué el sólio a les desditxades corts de Monstó als malaventurats i molls i temerosos i amedrentats valencians”. Porcar es queixava amargament de l’estat de “mollesa” dels valencians, sempre tous, blanets i sense resistència. El mateix Comte-Duc castellà sembla que ja havia gastat l’expressió abans: “tenemos a los valencianos por más muelles”. Per més molls que aragonesos o catalans, clar. Injustificat? En certa mesura sí. Joan Fuster apuntà a Poetes, moriscos i capellans que la ira del retor era potser infundada, en el sentit que la debilitat institucional dels valencians no ho fou del tot –hi hagué alguna resistència– i que en tot cas venia donada per les circumstàncies –crisi post-expulsió dels moriscos, etc.

Però tant se val això, ara: pel que vénen totes aquestes línies és per l’agra queixa posterior, no només orientada a la monarquia per considerar els valencians de segona, sinó als altres pobles per no ser considerats així: “En quant menys té lo dit senyor rei als valencians que als aragonesos y catalans, que ab los valencians se ha tractat ab grandíssima potestat absoluta”, deia, i afegia que els catalans, que tenien corts convocades a Lleida, “l’han fet anar fins a Barcelona, i no l’han cregut en res de lo que els demanava”. Els sonarà la cançoneta, de segur. Hauria vomitat tan agrament Porcar si el rei haguera cridat tots els representants a Montsó, i no només els valencians? Hipòtesis, només, però no deixa de ser una tradició molt valenciana, precisament cimentada en aquell segle, allò d’orientar la mala llet no contra l’Estat pancastellà que ens maltracta, sinó contra altres súbdits millor tractats. Parlava adés de Mestalla…

La novel·la valenciana que tenim

Intentaré, en una nota ràpida i poc exhaustiva, aclarir una mica una idea que em va vindre en acabar L’assassí que estimava els llibres (Proa, 2017), de Martí Domínguez. La idea que, senzillament, tenim una novel·la actual homologable a la resta d’estàndards narratius europeus. Hi ha, en valencià i al País Valencià, una producció certa i regular de títols de qualitat raonablement digna –no tan digne és el nombre de lectors, però eixe és un altre tema que no cap en aquestes línies–, i un dels escriptors més potables que posseïm acaba de confirmar eixa normalitat literària amb una altra peça com Déu i Josep Pla manen, és a dir, amb una història en què mor algú i en què tots follen amb tots. Una bona novel·la articulada argumentalment al voltant de l’artístic assassinat d’un molest crític literari que sap, però, anar més enllà més del pur misteri del cas i convertir la recerca de l’homicida en una reflexió més profunda sobre la contradictòria i de vegades gens amable condició humana, especialment la que se sol parapetar davall del paraigües de la “burgesia valenciana”, en tots els seus graus i formes. Perquè n’hi ha, i molts: de les ventades en caldo gelat de l’Eixample al “vesper” d’egos divins i enveges en competició que és el món literari i intel·lectual valencià orbitant al voltant de la universitat, ben criticat –prudentment, és cert, però criticat, i bona falta fa en aquesta nostra València. Un món, al capdavall, que Domínguez coneix molt bé i que ha passejat en aquesta novel·la normal en el millor sentit del terme: sense massa experiments, amb un estil correcte i una trama ben muntada portada per un narrador sense límits, que sap digerir i integrar fins i tot l’erudició –en té, i molta, l’autor– sense semblar pedant, ornamental o excessivament forçada. És un mèrit.

L’únic dubte que em queda és el del model de llengua: L’assassí que estimava els llibres és literatura de voluntat realista, o almenys de tocs realistes, en què es reflecteix una situació espacial –sobretot– i  temporal –sí però no tant– concretes. Un temps i un espai que són els de la València bien de principis de segle XXI, amb totes les seues implicacions. Doncs bé, resulta curiós que, en eixe món de l’Eixample i de Blasco Ibáñez, el castellà no aparega pràcticament o que la llengua que gasten en els diàlegs els personatges s’allunye molt del valencià col·loquial. Supose que això de vegades té més a veure amb l’editor que amb l’autor: en aquest cas qui publica, des de Barcelona, estarà interessat en el seu gruix de vendes, que se situa sense dubte a Catalunya. Tot això, dic, ho supose, però el debat el tenim damunt la taula. I és de tots: el novel·lista, a 2017 i en aquest racó del món, té una disjuntiva a solucionar si vol ser en alguna mesura realista, i aquesta disjuntiva passa per la llengua. Podem continuar amb novel·les completament –o quasi completament– monolingües sobre una realitat que no ho és? Quin valencià parlen els personatges? I quin paper té el lector, o quin paper se li concedeix, aleshores? Deixe plantejades les preguntes: els experts en diran. Allò important, ara i ací, és que tenim una novel·la valenciana. Una novel·la, doncs, normal. I això és una bona notícia. Falten lectors, deia abans, però això és efectivament un altre tema.

El perill de la lectura

Voltaire

François Marie Arouet, més conegut com a Voltaire, publicava en 1764 un breu escrit anomenat De l’horrible danger de la lecture, en què utilitzava un personatge de ficció, Iussuf Xeribí, suposat muftí de l’Imperi Otomà, perquè criticara un tal Saïd Effendi. El fet, però, és que aquest Effendi sí que existí en la realitat, primer fou secretari de l’ambaixada turca a París i més tard introductor de la impremta en el seu país el 1726, motiu aquest de la condemna que en fa Xeribí en el text, ja que veu en la lletra impressa un terrible perill. Voltaire, humanista, elitista i anticlerical ferm, no s’estalvia la ironia en l’autoparòdia del religiós fictici: “La facilitat de comunicar els pensaments tendeix evidentment a dissipar la ignorància, que és la guardiana i la salvaguarda dels estats ben administrats”. La lectura, doncs, aniria segons aquell contra la “feliç estupidesa” en que vivia la nació. El text acaba amb una sèrie de missatges no menys àcids: “els prohibim expressament de pensar”, “obliguem a tots els veritables creients a denunciar davant la nostra oficialitat tot aquell que haja pronunciat quatre frases ben lligades”, etc. Tot plegat, un atac descarat al dogma i un al·legat en favor de la lliure circulació d’idees. I alguna cosa més.

                Perquè el fet important, més enllà de les provocacions o d’aquella idea tan seua de felicitat lligada a ignorància -ell no era feliç, clar!-, és que Voltaire posava sobre la taula, junt al seu optimisme, una realitat innegable: la impremta, i amb ella la lectura, era aleshores un perill potencial. Un perill per a qui? Per a l’ordre establert, evidentment. El paper i la creixent capacitat de desxifrar-lo permetia, en principi, la circulació d’idees abans recloses en altres murs -convents, corts, etc-, alhora que posava contra la paret l’antic monopoli, especialment el lobby eclesiàstic, que se’l mirava amb irritació evident, acostumat a l’exegesi, a la tertúlia dogmàtica al voltant dels textos sagrats, o almenys a obres que no els atacaren. Tot això són coses sabudes, en tot cas, i no cal allargar-se. Arribats ací, hi ha una altra pregunta, però, que s’imposa, i és si la lectura, quasi tres segles, una revolucio francesa i unes quantes revolucions frustrades més després continua sent un perill. I la resposta no és fàcil.

                Ha plogut molt. El públic lector de Voltaire s’ha transformat; els formats, també. En època seua i en la seua França, la població alfabeta, tot i que creixent, era encara una minoria. Ara, en Europa, pot llegir tot el món -o quasi tot el món-, i fer-ho a més a més a través d’innumerables plataformes. Llegir ja no és només llegir llibres, per dir-ho així, i malgrat els profetes de l’Apocalipsi es fa més que mai. Ell, d’haver-ho sabut, potser hauria esbossat un molt gran somriure. Però el perill? Què hi ha del perill? Malgrat aquesta generalització lectora, a hores d’ara ens pot assaltar la sensació que no, que després de tot aquella ancestral por del poder a la paraula no era per a tant, que qualsevol obra pot ja passar desapercebuda, ofegada per una altra generalitzacióp: l’audiovisual. La temptació de creure això és evident. En aquest sentit, sí, el llibre tradicional, com ha tal, se n’ha ressentit, ha vist reduïda la seua capacitat d’influència: s’ha fet menys perillós, en poques paraules.

                Però ja he dit que no parlàvem del llibre, del format, sinó de l’acció: de la lectura. En eixe sentit, dèiem, els enemics de la lletra escrita s’han acumulat, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX. El cine, la televisió, la ràdio… s’alcen com a alternatives en certa manera més còmodes: demanen menys temps, menys dedicació. Així de senzill. El poder de les paraules negre sobre blanc, doncs, ha de batallar amb altres mitjans. Les distraccions augmenten. I les conseqüències. Una pel·lícula inframental de Hollywood sobre la II Guerra Mundial crea més ideologia i assoleix més públic, per exemple, que qualsevol llibre d’un sabut sobre el conflicte -i això quan l’inframental no és el llibre, però eixe és un altre tema. Ara bé, és que no havia sigut així sempre, en el fons? En temps del mateix Voltaire, d’analfabetisme encara majoritari, allò que ara fa la televisió no ho feia el teatre popular, la trona de l’església o la recitació pública en les places?

                La clau, per tant, no estaria en la paraula sinó en la possessió de la paraula. Adés, el perill, aquell perill de la lectura, estava en la possibilitat que la generalització de la impremta, la desigual, minoritària però incipient alfabetització i les idees ilustrades acabaren amb el xiringuito eclesiàstic i un cert ordre establert. No és tan diferent, si es vol, de la lliure circulació d’idees escrites per les xarxes socials, de vegades portadores de discursos alternatius a l’oficial i sense tutela oligàrquica. La comparació no se sostindria si no hi haguera en comú censura, pressió o persecució. Voltaire, tot i que elitista i moltes vegades a l’abric dels poders, patí reclusió i exili. Nosaltres, respectivament, veiem un dia rere l’altre com la “paraula contrària” és també perseguida: el procés contra l’escriptor Erri de Luca en seria un bon exemple. El poder encara veu amb reticència el que no controla i maniobra com pot per a acotar-ho, per a donar-li forma. De vegades, ja ho hem dit, la forma de delimitar-ho és tan barroera com la pura i simple censura amb els corresponents aparells de repressió de l’Estat. Ho hem vist fa no tant: els 140 caràcters d’un tuit fent burla del delfí d’un dictador sanguinari han sigut motiu de penes de presó. En això, l’opuscle de l’escriptor francès, burleta i irònic, fins i tot es queda curt. La paraula encara es persegueix, encara és perillosa, i la batalla pel control dels mitjans que l’escampen continua inalterada -i continua guanyant-la la concentració i la falta de pluralitat, per cert. L’horrible danger de la lecture, doncs, continua viu.

                El que també comença a bategar, però, és un nou perill per a la lectura, que Voltaire no va nàixer a temps d’escriure. Si la reticència dels amos a la lliure circulació d’idees segueix intacta, el que sí que ha canviat són els canals i la dosi: més maneres de fer correr paraules i un torrent continu i inabastable d’aquelles. Més soroll, al capdavall. L’allau de lletres ens aclapara, una saturació que ens fa llegir ràpid i oblidar prompte. Simplificació? Sí, òbviament, però no deixa de ser cert que les noves generacions s’han acostumat a la lectura lleugera, fragmentària, superficial, fugaç: titulars, tuits, entradetes d’articles, articles, posts de facebook. Ara tot el món -o quasi tot el món- pot dir i llegir la seua: n’hi ha prou amb unes línies en qualsevol de les noves plataformes. Seran, però, línies subalternes, sepultades ràpidament per altres. La certa, limitada però efectiva democratització dels megàfons ha fet els crits més dèbils. La paradoxa, ben mirat, és clamorosa. No?

La València de la mar

Quan mon pare em conta els seus anys d’infantesa en el Cabanyal sempre pense que té una novel·la per escriure. No ho sé: un Gràcies per la propina sobre uns anys seixanta estrictament marítims, amb xiquets caçant parotets després d’haver arruixat el terra per atraure’ls i pegant puntades de peu a la pilota enmig d’un carrer sense cotxes mentre tot anava més lentament. O un Tramvia groc, unes memòries vora mar, en primera persona oberta en canal. No perquè tot allò fóra ideal, que no ho era entre tanta renúncia i estretor, sinó perquè fou així. I el que no s’escriu se’n va amb el vent.

Xiquets en el port del Grau. Abans de 1903. Autor desconegut.

Em vaig alegrar, doncs, quan vaig saber que Felip Bens havia escrit València al mar (Drassana, 2016), un llibre que intuia entusiasta, en ser ell mateix un habitant molt conscient dels pobles de la mar. I és entusiasta, però no tant: reivindica però no idealitza. Bens, nascut quan mon pare era ja un adolescent, fa un recorregut divers i fragmentari per més de tres dècades d’història dels barris marítims, dels records de gents discretes als setanta a les últimes megalomanies urbanes del nou segle. He dit adés divers, i ho és. El llibre, en el fons, és un recull, un garbell de peces de diferents tons i formes amb el nexe comú de la mar. Hi ha una primera reivindicació de la nostàlgia, de textos més autobiogràfics i purament “literaris”: el cine Merp, aquella dona que tothom deia la “pilona”, aquella illa artificial dita la gità… llocs i persones i passejos que invoquen un temps menys excitat, més xicotet -o potser ho és la nostra mirada. L’enyor no dura, però, i es fan més abundants les peces periodístiques, a prop del reportatge, que constaten els canvis -sobretot urbanístics- que han imposat els anys: el port on es banyaven els xiquets, per exemple, creixent per damunt de l’aigua, de vegades per damunt de barris i platges com la de Natzaret, desapareguda amb l’ampliació dels molls i la construcció del nou llit del riu Turia i la seua nova manera d’arribar a la sal. Fins i tot hi ha espai, al final, per a una última mirada, novament personal, al seu Llevant, deslocalitzat a Orriols, entre hortes.

És un retrat a pinzellades, ben mirat. Un tast. Deixa entreveure que hi ha més: més històries, més gents, més canvis. De la diversitat  naix l’oportunitat d’incidir -de reincidir- en contar la vida i els anys del Cabanyal, del Grau i de totes les cases alçades en allò que ara s’anomena la façana marítima de València. Espere que Bens continue fent-ho. I, posats a demanar, espere que mon pare també.

Bob Dylan, el Nobel i la literatura

No m’agraden els premis ni altres fel·lacions públiques, però he de dir que Bob Dylan tenia tot el dret del món a merèixer el Nobel, de la mateixa manera que nosaltres a parlar sense tindre ni la més mínima, lleugera i llunyana idea del que dèiem. Si dic açò és perquè porte uns pocs dies sentint, ací i allà, reticències més o menys ornamentades al fet –a ulls d’alguns– injust i/o incomprensible que “un cantant guanye un premi de literatura”. Això, senzillament, és no tindre molt clara la seua història.

                Perquè la relació entre música i lletra és tan antiga que fins i tot ha provocat assaigs d’aquells que, amb molta nota a peu de pàgina, intenten esbrinar quan començà tot. En el fons, són dues arts nascudes germanes que no sabien que algú, algun dia, inventaria la impremta i les faria cosines. De fet, el costum de llegir en silenci la lletra sobre el paper és com aquell que diu de fa quatre dies. Abans, senzillament, la literatura s’escoltava. Boeci en va teoritzar àmpliament. I la literatura clàssica ho va reiterar. La narració –l“èpica”- anava en vers, amb el seu ritme, la seua forma, la seua… música. La lírica també, i fins i tot el que ara coneixem con el teatre. La prosa estava reservada per a filòsofs –emmascarada o no en diàlegs-, teòlegs i historiadors. Tota –o quasi tota- literatura es “cantava”, doncs, i a més en versos. Fou així durant segles. D’Homer a Virgili i de Virgili a Dante, de Píndar a Ovidi i d’Ovidi als trobadors. I etc. Entre nosaltres i simbòlicament, almenys fins segle el segle XIII, en què Ramon Llull escrigué aquella llarga narració dita El llibre d’Evast e Blaquerna i s’inventà la prosa en llengua catalana –una prosa per cert, també amb un ritme, una forma… una música.

                Un dia, ja ho hem dit, tot allò canviaria. I no només per la impremta. No fou un procés sobtat, però sí irreversible. Les transformacions culturals i econòmiques van fer de la literatura patrimoni quasi exclusiu del paper i tancaren el vers en el reducte de la poesia, si més no en la consciència col·lectiva. La “imatge literària”, doncs, va canviar: la de l’asceta assegut amb la ploma a la mà sota una llum famèlica va guanyar a la de l’artista dret davant la plaça pública o la cort amb un instrument a la mà i la paraula a la boca. I el temps passava. Els músics esdevenien músics i els escriptors, escriptors, per més que Gide cridara als cels “en francès? No, jo voldria escriure en música”. Un dia, fins i tot, hi ha qui va oblidar que els cantautors eren poetes. I també, que els bons cantautors eren bons poetes.

                Adés he esmentat els trobadors, que juntament amb els joglars ens poden servir d’exemple, per esmenar l’oblit. Els primers escrivien versos –narratius o lírics-; els segons els repetien, només. Ambdós, per suposat, els cantaven, però sols els trobadors eren “poetes”, és a dir, dominadors de la paraula i la melodia, i ben preocupats que estaven de ser considerats així: són moltes les cartes enviades a reis en què es queixaven de la suplantació indigna dels joglars, perquè aquells no eren els autors del que recitaven. Si hi ha un antecedent dels cantautors moderns, per tant, són ells. I ningú dubtava que foren literats. Quina distància separa l’amor impossible de Bernat de Ventadorn –“car eu d’amar no·m posc tener, celeis don ja pro non aurai”– de la xica from the north country que cantava Dylan? Molta, clar. Hi ha segles, quilòmetres, revolucions, involucions… la Història, al capdavall. El que hi ha en comú, però, és allò bàsic, ancestral: la lletra i la nota unides entranyablement, indissolublement, per dir certes coses de la vida d’una certa manera. No, no sé si Bob Dylan mereixia el Nobel –m’importa ben poc, de fet. Allò que sí que sé, però, és que podia merèixer-lo. I tant que podia.

Periodisme per la Pàtria

Dins Saó núm. 420

Eduardo Inda.

Fou l’altre dia que, després de dos hores i tres minuts seguits al volant amb la ràdio encesa, vaig caure en el compte que portava exactament dos hores i tres minuts sentint, a través de diverses veus i formats, una barreja informe de tints neoliberals i espanyolistes ben amanida de sensacionalisme. Algun informatiu, però sobretot tertúlies i monòlegs matinals que entre pseudoaforismes barroers, generalitzacions, tòpics i poques dades, ens recordaven que cal continuar vetllant per l’Espanya mucho española i pel mercat mucho libre en què vivim, i que la resta són enemics o incomoditats, o les dos coses alhora. Si en lloc d’haver recorregut ascèticament les principals emissores de ràdio m’haguera acostat al quiosc del cantó a comprar els tres o quatre diaris de més tirada o haguera passejat pel prime-time de la televisió matinal anestesiat en el sofà, el resultat no hauria variat massa. No podem escapar. Eixe és, en el fons, el drama: la immensa majoria de mitjans de comunicació generalistes diuen “el mateix”, i el mateix sol ser normalment un beuratge infumable de conservadorisme castís amb pudor de naftalina i autoritarisme. I perdó si em quede curt. Les immenses energies avocades durant aquests mesos a fer de Mariano Rajoy, El Sobresueldos, president del govern de l’Estat amb el seu partit polític a mig camí entre el jutjat i la presó en pot servir d’exemple notable. Ací val tot, o almenys ho sembla. Ja fa temps que els grans mitjans van perdre tot el seu crèdit entre deutes milionaris i obediència cega als interessos d’una oligarquia estatal i internacional que ja ni tan sols ha de dissimular. No seré ingenu, potser sempre fou així, però el problema és que ara ho és més que mai. I no abunden les alternatives, per més que algun diari electrònic s’esforce en recordar què era o què volia ser el periodisme abans que arribaren els tertulians i el Banco Santander.

                El periodisme, a Ibèria, ja no és un dret: torna a ser una arma. Els grans mitjans vegeten en mans del gran capital, que fa de la seua pluja mediàtica un magma cada vegada més constant i homogeni i cada vegada menys contrastat i independent, tot perquè les coses continuen com fins ara i el règim i les seues elits mantinguen de manera raonablement confortable les seues posicions. Són coses sabudes. De vegades, si eixe és l’objectiu, no importa com de mísers, canalles i per suposat poc periodístics siguen els mètodes. No vaig sorprendre’m gens, per tant, quan, uns dies després d’aquell viatge en cotxe, vaig escoltar que un d’aquests mitjans s’havia superat en la cursa espacial per eixe paradís seu somiat que seria un Estat on només es parlara castellà i on, gràcies a dos o tres reformes laborals més, s’haguera desterrat per fi tot perill de revolució guevarista. El mitjà era el nou i alhora tan vell OkDiario, un diariet electrònic muntat per l’inefable senyor Eduardo Inda, que ens informava del suïcidi de dos docents en un institut de Torrent “en solo 9 meses”. Amb lleugeresa de programa matinal de Telecinco, un tal Miguel Angel Pérez relatava com els xiquets d’aquesta escola estaven “desatendidos” i com “la gente tiene miedo”. Estava parlant de dos morts, però què importa. La millor part, però, estava encara per arribar, perquè el senyor Pérez –atenció– vinculava poques línies més avant i per gràcia divina els suïcidis amb les “presiones para hablar valenciano”. Deia, aquest llicenciat, que “las fuentes consultadas por este diario denuncian ‘la presión” y ‘el acoso’ al que dicen se somete a los docentes en el propio centro para que hablen en valenciano y no en español”. Una “supuesta presión” que hauria provocat “multitud de enfrentamientos internos”. Si encara no havies vomitat, podies continuar llegint com, en un final apoteòsic, tot això revelava el verdader origen del Mal: la política de normalització lingüística del conseller Vicent Marzà, “miembro de Compromís y procedente del partido nacionalista de esta coalición, el Bloc”. Aplaudiments tancats. El senyor periodista degué rebre algun colpet aprovador al muscle. Un heroi. Ben fet, Capitán América, hàbil forma de reiterar una vegada més el que realment importa: que ningú vinga a dubtar a aquestes alçades de la pel·lícula del monolingüisme oficial de l’Estat, fonament de la unitat i de l’Ordre sagrat. I fer-ho a més a més per damunt d’incòmodes detalls menors: el drama del fet, el dolor de les famílies, dels amics, l’evident terrorisme mental de la connexió jueumasònica proposada o que un dels docents desapareguts fóra precisament el de valencià. Detalls menors, només, perquè res –i menys un estúpid codi deontològic, home!– no ha desviar-nos del primer i últim objectiu: la postergació d’un Estat uniforme, espanyolíssim i vertical. I si hem de dir que la gent se suïcida perquè l’obliguen a parlar valencià, doncs ho diem, i punt. Todo por la Pátria, que fan ells. I en van...

Senior: el poder de la paraula

                                                                                                            
 Dins de Quadern (03-02-2015) 

La relació entre música i literatura és antiga. Molt antiga. Són dues arts que alguna vegada es juraren amor etern sense saber que algú, algun dia, inventaria la impremta. Perquè de fet, el costum de llegir en silenci la lletra sobre el paper és com aquell que diu de fa quatre dies. Abans, senzillament, la literatura s’escoltava. Boeci en va teoritzar àmpliament. I Homer ho va reiterar, de la Ilíada a l’Odissea, com altres anònims en el Cantar de Mio Cid i els últims trobadors, tan preocupats per la seua fama i per la primera Inquisició, en les seues peces. La paraula anava abraçada a la melodia.

Després, ja ho hem dit, tot allò canviaria. I no només per la impremta. Les transformacions culturals i econòmiques van fer de la literatura patrimoni quasi exclusiu del paper, si més no en la consciència col·lectiva. La “imatge literària”, doncs, va canviar: la de l’asceta assegut amb la ploma a la mà sota una llum famèlica va guanyar a la de l’artista dret davant la plaça pública o la cort amb un instrument a la mà i la paraula a la boca. I el temps passava. Els músics esdevenien músics i els escriptors, escriptors, per més que Gide cridara als cels “en francès? No, jo voldria escriure en música”. Un dia, fins i tot, hi ha qui va oblidar que els cantautors eren poetes. I també, que els bons cantautors eren bons poetes.

            Per sort, no van faltar tampoc els que ens ho recordaren a temps, i més per aquestes latituds, ja des dels anys seixanta i setanta. Ja sabem: Llach, Ovidi, Raimon. Tants d’altres. Ells van tornar a posar damunt la taula una evidència: la intimitat comuna de música i literatura. I ho van fer com els ancestres, escrivint els sons i els mots del que després, amb una guitarra a la mà, seria veu. A l’últim d’aquest llinatge li diuen Miquel Àngel Landete, però el coneixem com a Senior, “un professor d’informàtica que feia cançons”, que ha esdevingut “un que fa cançons que treballa de professor, que és diferent”. El seu últim àlbum amb El Cor Brutal col·lecciona elogis i premis –l’últim i més sonat el de la revista Enderrock–, mentre reitera que no, que no podem parlar de música sense parlar de literatura. Almenys no de la seua, clar.

“Des de fa deu o quinze anys perquè m’agrade una cançó m’ha de flipar la lletra” diu, amb aquella veu rogallosa, que de tant en tant s’entreté en els llavis, com si li fera mandra eixir de la boca. Aquesta confiança en les paraules és potser el que ha fet de les seues una col·lecció de pedrades tan potents com les d’El poder del voler. “Pot ser un acte de violència un acte d’amor?”. És d’’aquesta pregunta sorgeix l’àlbum, un poemari –ho és, també– compromès, arrapat al carrer, a les històries que el creuen, a una actualitat en què la “ràbia ja és més forta que la pena”. I és que les seues lletres fa temps que són tan políticament incorrectes com la quotidianitat.

            Això, que en els versos del hip-hop era doctrina, ha estat més estrany de veure dins el seu gremi: “Està tornant, el tema polític, no sé si per moda o per necessitat. El problema és que vivim en un món privilegiat: el nostre és un tipus de musica de gent blanca amb pasta. Els occidentals blanquets amb diners no hem tingut necessitat de rebel·lar-nos contra res”. El cert és que ell ho ha fet. Senior ha apuntat contra el poder, contra la violència institucional, “que estem tots acostumats a rebre-la i que ningú no qüestiona”.

            Versos compromesos, doncs, en l’ambient musical “modern”. Una novetat dramàtica, i més encara al País Valencià, acostumat a un cert desert pop-rock i a l’abundància d’altres estils musicals abonats a lletres pamfletàriament contestatàries. Senior ha trencat per la forma: pel com. Ell no sap de retòriques grandiloqüents, les seues són cançons polítiques amb versos polítics, sí, però subtils: “mai ficaré en una cançó les paraules ‘llibertat’, ‘independència’ o ‘pau’, perquè em pareixen obscenes”. L’abstracció deixa pas a les històries identificables, la denúncia pren forma humana: “Ni sé ni em crec en el dret moral d’adreçar-me a les masses. Jo només puc adreçar-me a una persona com a individu. Per això vaig decidir fer un àlbum sobre persones que diuen ‘fins ací hem arribat’, i vaig a fer coses perquè canvie la meua vida personal, no la del món. Com jo crec que això és l’arrel del canvi”. Apareixen llavors els drames més actuals: desnonats, iaioflautes, repressors de l’Estat i les seues víctimes. Gent que diu prou, al capdavall.

            D’on trau, però, la inspiració? Senior no és Dylan, ell no devora llibres –“quan tinc cinc minuts agafe la guitarra”–, però llegeix d’una altra manera: “estic pendent de tot el que passa al meu voltant: converses de les meues filles, de la meua dona, dels meus amics, la música que escolte... Apunte línies, frases, i cada cert temps junte tot el que tinc, ho escolte, ho llig i intente donar-li forma”, de vegades en cinc minuts, d’altres en cinc anys, perquè cada cançó demana un temps.

Fa molt també li demanaven una altra llengua: “vaig començar a cantar en anglès, perquè no havia conegut a ningú que cantara en el meu idioma que m’agradara. Raimon o Ovidi eren referents dels meus pares, no meus. El rock català dels 80 o 90 era una caspa impressionant. Jo, en canvi, per aquella època estava súper estacat amb la música anglosaxona”. Tot fins que un dia, com a Sant Pau, caigué del cavall. El que se li havia aparegut no era Déu Nostre Senyor, però, sinó Portavions d’Antònia Font: “aleshores vaig arribar a casa i vaig agafar algunes de les cançons que tenia en anglès i les vaig traduir al valencià”. Ara, almenys, la gent l’entén quan canta.

El que senten i entenen, per cert, és una llengua viva, fresca: “hi ha gent que normalitza les seues lletres i les castra”. No és el seu cas. “Totes les paraules que utilitze han d’anar en benefici de la cançó: si això implica dir mos i no ens, perfecte”. En això no ho dubta, escriu el que sent, i també el que sent als seus ancestres: “els meus pares són de poble, de l’Ènova i de Fortaleny, i tenen una manera de parlar que a mi m’encanta i que em negue a normalitzar”.

            De l’anglès de Minnesota al català de la Ribera, però sense renunciar als seus mestres musicals. Escriure és desllegir, i ell no amaga la seua herència: “no tinc formació mediterrània, jo escric com els ianquis; però en valencià”. Cita influències com un torrent, de Dylan a Wilco, passant per Dr. Dog o Billy Bragg, qui li encomanà la consciència política. Són les seues lectures, “gent entre 30 i 50 anys, ianquis la majoria”, que fan que siga possible “traure una lletra d’un context musical i que funcione”.

            Les seues també ho fan, encara que ell no vulga reconèixer-ho: “no em correspon a mi dir-ho”. Aquell jovenet que amb vint anys tocava en anglès en una falla d’Abastos, a València, ara ja segueix els passos dels seus mestres, amb més anys, més canes i més barba, i també amb més lucidesa per a recordar: “quan era jove em posava el disc, em tombava al llit i llegia les lletres. Vaig aprendre molt de l’idioma anglès així, de les seues figures retòriques”. I no ha parat de fer-ho. Se’ns acaba el temps i li pregunte per alguna especial. La busca a l’altra banda de la finestra. “N’hi ha una de Dr. Dog, es diu The Breeze (“La brisa”), i acaba dient: ‘la mateixa brisa que bufa hui/ serà la que ens agrane d’ací’. Brutal”. Ell calla i jo no puc evitar pensar que sí, que és brutal, i que, després de tot, el temps passa però no tant.