Els dies perduts

Un dia, a Barcelona,  Erri di Luca va dir que recordar era una fortuna. Però ho va dir després d’un silenci molt llarg. Fortuna o no, el cert és que sempre fou, i serà, inevitable. Un principi permanència. Una obligació de resurrecció. Allò que Éluard va anomenar molt solemnement el dur desig de durar, mentre milers d’altres venerables figures de la filosofia de tots el temps omplien llibres i murs sobre la memòria. Com els omplen i els continuaran omplint, en la regular i perduda lluita humana per la postergació.

           Escriure és sovint, molt sovint, esculpir records. I alçar una, o dues, o mil Victòries de Samotràcia, per sempre esvaïdes, inevitablement incompletes – ja va dir aquell que tota literatura és, en el fons, autobiografia. I alçar-les amb poca o amb molta fidelitat a l’original. Amb poca, com fan les novel·les dels que diuen, superbs i miops, que ells inventen, com si allò fóra possible o més encara, patrimoni dels déus. O amb molta, com escampen  les memòries explícites, de nom i cognoms inequívocs, sense filtres ni rutes alternatives.

           Toni Sabater va escollir aquest últim camí per a irrompre al panorama literari valencià. Ho ha fet amb Dies (l’Oronella, 2013), un recull d’escenes, de pulsions, de retalls de la memòria, presentats amb aquell posat de quadern fragmentari, fugaç, gens metòdic, a l’estil dels dietaris de tots els temps. Una primera temptativa. Un indici . I una memòria, per cert, en continu diàleg amb el present, des d’on escriu, des d’on camina, des d’on s’avoca al passat. El diàleg creix a les pàgines, entre moments captats al vol, impressionistes, escrits, qui sap, a la taula d’un cafè del centre de València, que es barregen amb d’altres més pausats, més nostàlgics, de vesprada de diumenge d’hivern.

           “Dels records faig més que una cuirassa una manera de ser amb la qual em mostre”, diu, transparent. I queda clar des de la gènesi del llibre. Sabater escriu amb el paquet d’enyors a la butxaca. Els trau parsimoniosament i se’ls porta a la boca un darrere de l’altre. D’entre el fum, rescata últimes reverències al pare, a la mare, als iaios, a tots els seus ancestres, sempre presents. I la infantesa i la llengua descoberta i l’adolescència i les ànsies i la post-adolescència excitada allà, a la plaça Xúquer, entre alcohol i bars que tancaven amb un Lou Reed que no sabia que es moriria un dia qualsevol d’octubre.

Literatura de paradís perdut? En part sí, per què enganyar-nos. Dies vençuts, esvaïts, rescatats per a la memòria. Però també de present feliç, proclamat granític com una vesprada de maig: “el desig furiós de cridar a qui vullga escoltar-me el meu goig i l’alegria”.

El seu goig. Dies, al capdavall, és un dietari personal, – radicalment personal, perquè m’entenga la concurrència –, que no s’estén en el col·lectiu, que es cenyeix a la pròpia anècdota i l’eleva. Encert o errada. I és urbà. La ciutat de València és pertot. Evocada, passejada, somiada. En l’abans, en l’ara i en el després a penes intuït. “Esta ciutat de tots els amors i de tots els dimonis”. Una estima i un odi que l’apropa tant i tant al poeta. I és que Sabater és volgudament poètic, amb l’empremta encara fresca i reconeguda del trobador valencià per excel·lència, amant dels mateixos carrers. Vicent Andrés Estellés.  Cosa que no negarà. Perquè no pot.

         Estellés, i altres, estan inevitablement presents en una obra que és també,  i potser sobretot, una volguda ofrena a la literatura. Ací i allà referències, ací i allà reverències. I un llistat innumerable de picades d’ull. La literatura, de fet, ho sobrevola tot, insistent, amb aquella “petulància insuportable” que ell mateix diu i reconeix. I té raó. En el fons del fons, la literatura és això, una colossal, grandiosa,  explícita petulància. Ara, el que no tinc tan clar és que siga insuportable. Dies, en tot cas, no ho és gens.