Què és l'Edat Mitjana?

Flocel Sabaté cita a l’inici de L’Edat Mitjana. Món real i espai imaginat (Afers) un Voltaire altiu que afirma, sense dubtes, que l’Edat Mitjana cal conèixer-la per a menystenir-la. Així, sense despentinar-se, aquell sant portador d’una ment il·lustrada plasmava el sentiment de tota una fornada de pensadors. Els més de mil anys entre la caiguda de l’Imperi romà d’occident i – per exemple! –la topada amb Amèrica, eren – i són –, per a molts, només aquella fosca edat intermèdia entre dues clarors. Un període de regressió entre la sublimitat de Roma i l’anhelat Renaixement. I punt final. Almenys, és clar, Voltaire parlava de la necessitat de conèixer el període, detall d’agrair. Més endavant, ja al XIX, l’animadversió es tornà interès místic, ja se sap, cavallers, reis llegendaris, nacions que naixen entre sang i ferro, i tot allò que els valencians plasmarem, per exemple, al Parterre de la ciutat de València en forma d’estàtua anacrònica del George Bush del segle XIII, Jaume I, com li va dir aquell.

            I ara? Potser actualment vivim la barreja de tot el darrer, és a dir, de veneració romàntica i d’un rebuig impregnat, però, d’ignorància (fa uns mesos, em vaig trobar al Facebook la següent afirmació d’un diputat català: “Nois i noies, s'ha de restaurar el diezmo, el derecho de pernada del senyor feudal, la inquisició per cremar gais i feministes... el medievo està de moda”). Per sort, des del segle XX també comptem amb aportacions més rigoroses i profundes, obres d’aquelles imprescindibles si volem parlar amb mínima propietat d’aquest període. L’Edat Mitjana. Món real i espai imaginat (Afers, 2012), coordinada per Flocel Sabaté, n’és, potser la darrera d’aquestes. Una suma d’impecables articles obra d’especialistes on es troben la història, l’economia, la llengua o l’art. Xicotetes peces d’una exactitud i de pes venerable, que formen el trencadís de tota una edat de l’ésser humà europeu. Així, de cada peça, de cada perspectiva, de cada anècdota del saber, pugem a la visió panoràmica, a la categoria, a aquella Edat Mitjana. I lluny d’idealismes, amb el pes incontestable dels documents sobre la taula. 

            Tot amb un únic objectiu: aportar una visió contrastada “de la realitat medieval i la seva recreació”, com confessa Sabaté a la introducció. Cosa que aconsegueix tombant tòpics, amb articles tan destacables i divulgatius com, per exemple, el de Paul Freedman, de la Universitat de Yale, sobre els pagesos medievals, d’una claredat i capacitat de síntesi olímpiques. O, també, el d’Àngel Casals, on es responen preguntes tan adients com la de quan els moderns consideren finalitzada l’Edat Mitjana o quan es construeix l’idea d’Espanya. Ara, tampoc podem oblidar d’altres que cauen en la exhaustivitat més pesant, perquè l’obra té un únic però. Com sol passar, en la conformació de l’imaginari col·lectiu sobre l’Edat Mitjana han pogut més quatre pel·lícules anacròniques que milions de publicacions universitàries. I no és cap casualitat.

I és que encara que ni s’ho proposen, assaigs com aquest segueixen sense ser aptes per a tots els públics. Sé que em diran allò d“on no hi ha no en pot rajar”, ho sé, però continuaré pensant que aquests tipus d’obres podrien intentar anar una mica més enllà del dens academicisme, sense perdre el rigor. Equilibri impossible? No ho crec. De tota manera, és l’única via perquè els articles d’especialistes deixen de ser pur autoconsum, paper sagrat de l'Acadèmia, gloriosament innocus. Un exemple? N’hi ha. I tant que n’hi ha. Que li ho pregunten a Robert Fossier.