Les rutes de la pena

L'Europa del segle XX ha estat, a estones, un camp de batalla solcat d'històries fosques, drames que arrosseguen els peus animalment, bales i derrotes i victòries parcials que encara esperen, tristament, la impossible victòria total. Són coses sabudes. I contades també, incessantment. La novel·lística del vell continent ha explotat impunement preguerres, guerres i postguerres, amb èxit literari divers però amb constància monolítica.

             La tònica no canvia. Nous i vells escriptors tornen a la debacle com a la mina narrativa inesgotable. El jove però reconegut Kirmen Uribe ho ha fet en la seua última novel·la, El que mou el món (Ed62 2013), una obra entre Gant i Bilbao, Flandes i Euskadi, amerada de guerra i frustracions. A través de Karmentxu, una xiqueta basca refugiada a Bèlgica el 1937, i Robert, escriptor flamenc i heroi per força, llegim la història d'Europa, alhora que la transcendim.

           I és que Uribe va una mica més enllà, mogut per una pregunta al voltant de la qual gira tota la novel·la: “Robert, segons la teua opinió, què és el que mou el món?”. Una pregunta impossible amb teories diverses: “Segons Nietzsche, aquesta força amagada és el poder; Marx creu que és l'economia, i Freud opina que és l'amor. I tu, què n'opines?”. Diverses però parcials, en tot cas.

              Així, a poc a poc, endevinem la persona, Robert Mussche, i deixem enrere les batalles exteriors per a passar a les interiors. No per massa temps, Uribe – ja ho comentàvem – aposta per la temàtica, una mica erosionada, de la Segona Guerra Mundial i els seus drames, de la Résistance als camps de concentració. Aporta, però, la frescor dels personatges perifèrics: els xiquets bascos de la guerra, flamencs compromesos: “Per què escriure en neerlandès, quan la nostra llengua es troba entremig de la francesa i l'alemanya, que tenen una tradició més important?”. Per què?: “Perquè això em situa al món com a persona”, contesta un Robert convençut, “sense la llengua dels treballadors del carrer Ferrerlaan de Gant, jo no seria jo mateix”. Compromés, directe, insubornable.

              Tot amb la “marca Uribe”: ritme, simplicitat, frases curtes amb contrapunts poètics. En El que mou el món es mostra, és de veres, una mica distant, de vegades, massa fred, sobretot quan domina la tercera persona en lloc d'una primera menys habitual però més poderosa, en la frontera periodística. Siga com siga, el fons és imponent: amors i lluites i amistats i penes al límit, converses d'intel·lectuals centreeuropeus, snobs però lúcids, lluny de l'espontaineïtat però de la mà de la reflexió més potent, i mil referències artistiques. La cultura com a fugida, com a escut, com a arma.

              Tot plegat, vides, històries d'aquelles que no oblida ni l'Alzheimer que consumeix, dècades després, el germà de Karmentxu, quan ja no hi ha refugis possibles. Històries que recorren, perquè no poden fer-ho altrament, camins de guerra, de renúncies i acomiadaments. Vides que davallen, mogudes per alguna força oculta, les rutes de la pena.