Dins revista SAÓ, novembre 2012.
Un poeta
és la seua llengua. Simple. Implacable també. Ningú com ell estarà tan lligat a
cada mot, ningú com ell en dependrà tant, fins al mínim detall. Perquè la
poesia demana certesa, concreció, punteria. Ell, artesà primer i més esmolat de
les paraules, haurà de trobar-ne a cada moment les justes i necessàries, que no
són sinó les seues, perquè un poeta ha de trobar la seua llengua. La seua, i no
una altra. Trobar la pròpia veu, el propi estil, és el primer pas en la
vida d’un treballador dels versos. Ineludible, indefugible. I potser l’únic que
importa, podríem dir. No és gens fàcil, no cal dir-ho, han estat molts els poetes
que s’han perdut en un mar de convencions, d’influències, de referents, d’escoles
poètiques, d’estils sancionats pels mestres, i ho han fet sense trobar una veu
que era la seua. L’oblit els ha obert la porta amablement. Enfront, però, n’hi
ha d’altres que sí que l’han desvelat, per revelació o per insistència. Vicent
Andrés Estellés ho va fer a força d’omplir per inèrcia pàgines amb una llengua
poètica que no era la seua. I va triomfar.
De fet, potser la major victòria de
la seua poesia és haver trobat la seua veu, única, genuïna, intransferible. No
va ser senzill, però. On estava? Malgrat que va intentar-ho insistentment
durant anys, abdicà del castellà anquilosat de les càtedres dels quaranta,
d’aquell garcilacismo de marbre gris amb olor a postguerra, de por el Imperio
hacia Dios, per a abraçar la llengua del poble, del seu poble, pobra i
subalterna. I fer-la versos. S’havia decidit per la seua llengua però encara no
havia trobat la seua llengua. El temps i les ratlles al paper li van
mostrar el camí. La poesia d’Estellés s’anava fent i cada vegada adquiria més
força, més solidesa: de Donzell amarg a Llibre de meravelles, de Ciutat
a cau d’Orella a Coral romput, es desvetllava una poesia dura,
consistent, àgil, amb una potència inèdita des de les dècades d’or medievals. I
els fonaments eren sòlids.
La clau del poeta de Burjassot era,
sense cap dubte, la seua llengua poètica, un estil marcadíssim,
intransferible, producte de tot menys d’una casualitat. Decisions. En primer
lloc, Estellés escull un valencià de l’Horta. I un valencià de pobre. Sota la
mirada atenta, això sí, de March i Corella, i la llunyana de Riba i de Foix,
clàssics, mestres i referents tots ells. Sorprenent? Explicable, en tot cas: la
seua equació suma els models inevitables, els clàssics del XV i els tòtems
catalans del segle XX, i els fa convergir amb el torrent imparable de la
llengua popular. El resultat, ja ho hem dit, és una llengua d’una frescor
inusitada, popular, fluida, un instrument radicalment viu, amb totes les
accepcions del terme, que recorre els tots versos del poeta, ja siguen els més
lírics o els patriòtics, els existencials o quotidians. Alguns, de tot això,
n’han dit “dialectal”. Estellés dialectal i Carner no? On està la frontera?
M’estimaré més no entrar en debats pantanosos.
Però un moment, sabem, i ben bé que
ho recorden Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador en el seu assaig Aproximació
a V. A. Estellés, que una llengua poètica – pura convenció – no és ni pot
ser la llengua del carrer. Evident, a totes llums. Ara bé, com lúcidament diuen
els autors, el que sí que pot fer és apropar-se a la parla quotidiana, i fer-la
poètica. I Estellés ho fa, sense dubte, opta per la paraula quotidiana,
popular, aquella que va més enllà de tots els clàssics, influències i models
possibles. Mentrestant, és clar, rebenta convencionalismes, literaris i lingüístics.
“Les paraules del carrer, grolleres tal volta, o sovint, o de somrient
gentilesa menestral, els sobreentesos sardònics, els clixés i les interjeccions
del diàleg del veïnat, es convertien així en materials “lírics” d’una potència
inesperada”, és Fuster qui ho diu, ben clarament, en el pròleg a l’obra
completa del poeta.
L’escriptor de Sueca posa l’accent
sobre el tret més vistós de la decisió d’Estellés: prendre el lèxic radicalment
de carrer, per a bé i per a mal de la gramàtica, fins i tot amb concessions
puntuals al castellanisme, l’únic preu a pagar – ben insignificant, tanmateix...
– per una potència poètica a l’altura de pocs. Una característica tan cridanera
que alguns, de fet, l’han aplaudit amb superficial eufòria, celebrant el mot
groller, tan present de vegades als seus versos, amb un somriure i poques
paraules. I s’han quedat allà ancorats, estúpidament enlluernats per l’eixida
bròfega i desacralitzadora: “Algú se’n riurà, d’aquestes coses, i des d’ací em
cague la puta mare que el va parir”. Però Estellés no és això. O no només.
Els seus versos van molt més lluny
del sostrac lèxic puntual, de la poalada antipomposa i rutinària del carrer. La
seua aposta decidida per la llengua popular implica també la presència d’un ric
compendi de frases fetes i expressions, una mostra menys estrident però
igualment important de la llengua del poble, perfectament païda literàriament i
reinventada a cada vers: “però el poble alenava. Se’n fotia de la sintaxi i de
qui la toca” diu, a El gran foc dels garbons. Directe, sincer.
I també àgil, com hem dit. Ho
reiterem. Estellés, així, es recolza sovint en polisíndetons tan torrencials
com necessaris, que aporten fluïdesa a una llengua de per sí líquida.
“L’autòpsia del iaio, allà, dessota el sol feroç de juliol, i la sang, i les
mosques, i la pols del camí, i la sang altra volta, i matèries grogues, i matèries
grises, i totes llefiscoses...”. Un escena concreta, dura, sense impostures,
com s’estima el poeta, i sota un sol que no es qualsevol: feroç. La d’Estellés
és una poesia d’adjectiu excitat, dur, just, solemne, irònic – “una amable, una
trista, una petita pàtria” – que determina l’esdevenir de cada vers, els mils
sentits en què es pot desencadenar. I, per suposat, també d’adverbis, aquells
adjectius del verb que va dir algú, igualment potents i fondos, preparats per a fixar el
moment concret, quotidià i ritual que li tant agrada: “agafe un tros de
pimentó, l’enlaire àvidament, eucarísticament”. Només un pimentó en
l’aire...
No debades, a aquest gust per
l’episodi concret i sense estridències, li ajuda una notabilíssima habilitat amb
els indefinits, que baixen la poesia dels altars i les majúscules, i l’escampen
per la vida de tots els dies, entre cantons i places: “recórrec uns carrers
entre éssers i coses”. Uns carrers. “Uns benvolguts carrers, enllà, per Quart
de fora”. Uns. Estellés és carrer. I carrers. Apareixen, tossuts, explícits,
els topònims com a escenaris de la pobra vida, d’allò perdut, d’allò evocat,
d’allò radicalment present, d’allò somiat. Llocs i espais generalment part de
València i la seua horta, sovint del país propi, de vegades d’una Europa
idealitzada. Sanchis Guarner, en prologar el Llibre de Meravelles, ho va
veure com a una evidència clamorosa: “El poeta es complau a concretar l’escenari
dels fets per tal de reforçar-ne el verisme, però també per cantar – púdicament
i indirecta – la ciutat dels seus amors”. Un carrer, un record, un patrimoni,
una estima.
Les referències, en aquest punt, no
es limiten a la toponímia. Més enllà dels carrers, es fan imprescindibles els
personatges que han marcat el poeta, els seus noms i els cognoms. Trobem
llavors una poesia farcida de moviments d’intertextualitat, de mestres, de
companys, de ciutadans o de tirans d’aquells que marquen èpoques. Els poetes
que l’han marcat, Ovidi, Horaci, Neruda, Éluard, i un etcètera de gegants. Tot
plegat, una fonda teranyina de referències, sovint explicita, una tradició literària
que Estellés continua en homenatge etern o rebutja per buscar nous camins.
“Vora el barranc del Carraixet hi ha un taronger d’amargues branques”. El fill
del forner pica l’ullet. Teodor Llorente retorna una reverència.
Tots aquests trets que venim
comentant s’accentuen especialment quan Estellés es decideix a anar més enllà
del motlle clàssic, quan deixa de banda els sonets i les rimes que domina i
aposta per llargues tirallongues de versos, amb l’exemple enorme de Coral
Romput, un poemari de d’aquells que no caben dins d’un sonet, dels que
vessen el got brutalment, dels que no saben de formes preestablertes. Només una
discreta vida entre uns quants carrers, que no necessita de retòriques pomposes
ni piruetes lèxiques. No. Contar una discreta vida demana estripar-la, entrar
en la seua llengua humil i obscura. I donar-li forma amb les mans. Potser això
és Estellés. Per damunt de sonets i motlles augusts. Ho va deixar escrit i ben
escrit en aquesta lletania corrosiva concebuda amb trenta-tres anys, una aspra
confessió: “de vegades voldria fer versos nobilíssims, i dir antigues coses amb
plena dignitat, anomenar il·lustres personatges i llocs, i treballar esveltes
metàfores de sal, intercalant alguns oh la lluna, oh les verdes illes
assolellades, tot això que m’agrada llegir en certs poetes, i tot dessota el
signe mussartià de Goethe. Però no puc. No sé”. No podia. O no sabia. Estellés,
al capdavall, era – és – tota una altra cosa, el brut paper dins la botella del
nàufrag.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada