Rèquiem per una democràcia òrfena.

La caça de comunistes – terrestres, extraterrestres o eteris – als EUA va marcar una de les grans fites de persecució política després de la Segona Guerra Mundial en allò que algú anomenà algun dia Occident. Fou la cèlebre – i celebrada per molts – “caça de bruixes”. Philip Roth s’hi va apropar fa anys amb  Em vaig casar amb un comunista,  una novel·la de monumentals monòlegs narratius contraposats que estripen a poc a poc un temps una mica tèrbol. Dos veus, la de Nathan Zuckerman i Murray Ringold, que dibuixen de mica en mica el germà del segon, l’Ira Ringold, un personatge a l’alçada de les pretensions de l’obra, comunista i turmentat, en ordre canviant.

La versió en valencià acaba d’arribar ara, en La Magrana, catorze anys després de la publicació de l’original en anglès. A banda de la potabilitat de la traducció – que se m’escapa –, Em vaig casar amb un comunista és, més enllà del marc polític en què s’insereix i que dissecciona magistralment, una profunda reflexió sobre l’ésser humà i les seues irreconciliables visions del món, les diferents ànsies i renúncies i projectes que ultrapassen la mera política per a anar a trobar-se al pou de les contradiccions humanes. Un lloc comú d’on sorgeix, amb força, la traïció com a costum inevitable, patrimoni de tots.

            Però una novel·la són personatges. En aquesta hi ha un sobre el qual gira tot i tots, que conta implícitament o explícita la història d’un país. És, com ja hem dit, l’Ira Ringold, una consciència visceral atrapada entre dos móns, el que voldria i el que viu, que coneixem a través dels records del germà i del seu deixeble, en uns diàlegs densos però resolutius. Gràcies a això, la novel·la es converteix en una reflexió més fonda i més complexa que la simple crítica a la foscor de la persecució ideològica als EUA, de les denúncies a cau d’orella. Molt més. Roth apunta en una direcció concreta, just al moll dels óssos humans, fatalment predisposats a traïció, com ho testimonia la literatura de totes les èpoques: “L’assumpte principal de la Bíblia és la traïció”. Tots traïts, doncs, fins i tot el més alt: “Déu, traït; traït pels nostres avantpassats a cada moment”. I tot perquè és inevitable, perquè no fer-ho és, simplement, privilegi migdiví d’uns escollits: “l’heroisme és una anomalia humana”.

            Personatges, dèiem, i és que són ells els que retraten una societat. “Repetiríeu tot el que han fet els alemanys si fóssiu al seu lloc”. És Ira Ringold, comunista furiós, dogmàtic i irredempt que intenta cultivar la seua llavor en terra eixuta, com a redempció vital impossible. “El nostre sistema funciona perquè es basa en la realitat de l’egoisme humà”, diu, sense embuts, el senyor Goldstine, abans de traure Ringold de sa casa a punta de pistola. Visions contraposades en desigualtat absoluta. Per damunt dels dos i de tots hi ha, però, l’esteticista de totes les èpoques, l’intel·lectual de la torre d'ivori, superb, arrogant, elitista: “Vols una batalla perduda? Lluita per la paraula”. És Leo Glucksman, jove i categòric, com un exaltat Ortega i Gasset nordamericà: “Els treballadors ens dominaran a tots; de la seva niciesa brollarà el llot que és el destí cultural d’aquest país ignorant”. Amb dosis, això sí, d’una lucidesa incontestable: “La política és la gran generalitzadora, i la literatura la gran particularitzadora”.

I precisament, Em vaig casar amb un comunista va més enllà de la generalització política, però això no obstant és també, evidentment, una critica mordaç a un món que sublima en aquella retorçuda caça de bruixes, present ja en tots els manuals de política contemporània: un enemic comú, sempre estranger i culpable de tots els mals. “El dimoni comunista són els russos”, és el gran triomf del capitalisme nord-americà de la postguerra. El resultat és un retrat fúnebre de la política dels EUA de la Guerra Freda, on la murmuració es converteix en “déu, evangeli i fe nacional”. Una política d’espectacle i paranoia simbolitzada en el funeral de l’expresident Nixon, amb un Kissinger de mans tacades de sang que cita erròniament Hamlet mentre Clinton, encara en forma, exalta la “notable trajectòria” del difunt i Reagan adreça salutacions enèrgiques a la guàrdia d’honor. Una imatge impagable que Roth rebla amb unes últimes línies indefugibles:

Tots plegats condolent-se amb tòpics sota el sol i el vent suau de Califòrnia: els imputats i els no imputats, els condemnats i els no condemnats, i, reposant per fi el seu intel·lecte formidable en un taüt revestit de barres i estrelles, l’home que va capgirar la moral de tot un país primer i únic president dels Estats Units d’Amèrica que ha obtingut d’un successor designat a dit un perdó complet i incondicional per totes les transgressions que havia comès durant el seu mandat.

Tot acaba amb les salves dels fusells. Implacable. Tot un rèquiem per una certa democràcia. Per aquella democràcia anhelada i perduda, ideal i invocada, ingènua i legítima, que descansa - en pau o no - uns quants metres sota terra.