Traduir un colós

Ara fa quaranta anys, John Williams va escriure l’última línia de l’obra que portava temps i temps creant, un monument que guanyaria el National Book Award d’aquell any i que portaria de nom August, com el mateix emperador romà que volia estripar a les seues pàgines. Williams havia escrit un colós. I, després de quatre dècades, Albert Torrescana ens en regala la traducció catalana. Compte, però. Les traduccions, ja sabem, són com els arbitratges al futbol: triomfen si passen desapercebuts. En aquest cas, però, Torrescana ho fa, i se’n surt sense despentinar-se. La notícia és majúscula, tant com la novel·la i el seu protagonista.

I és que August (Ed62, 2013) és una obra mestra sobre el joc de poder i els seus engranatges, que necessiten sovint de l’oli de la hipocresia i la sang de les espases per a no trencar-se. Hi ha, surant en l’aire, la soledat salvatge del poder, retratada perfectament per Williams, amb aquella lucidesa tan típicament saxona per a analitzar el teatre polític, una contínua partida a vida o ostracisme – quan no mort – que l’emperador guanya sovint en una continua orgia de bàndols, conspiracions, fidelitats i infidelitats, faccions, corrupteles i corrupcions, guerra, victòries i derrotes.

Com s’ho fa? Williams construeix una novel·la polièdrica, fragmentària i polifònica, amb desenes de veus que es reparteixen en epístoles, ordres, memòries... sobre les quals sura, per damunt de tot, la d’Octavi August, emperador de Roma, i el seu viatge fins el cim de l’únic món que coneix. Fragments, doncs, amb tons diferents, que van de la solemnitat i suavitat de les memòries a l’asepticisme de les ordres o la confidencialitat de les cartes.  Entremig, de passada, hi apareixen tots els mites de la cultura llatina: Ovidi, Tit Livi, Horaci, Virgili... en una processó de vetllades literàries i poemes sobtats.

            Dividida en tres llibres, August reserva el segon a la mirada femenina, normalment condemnada a l’ostracisme per la Història i els qui l’escriuen, i rescatada ací per Williams. Domina aleshores un to confidencial, arrecerat en les cartes privades i memòries, l’últim refugi de la veu de la dona. Un to que contrasta amb el del primer llibre, on dominen, sovint, la teatralitat de diàlegs de tragèdia, les descripcions acurades, especialment les que fa de la Roma de l’Imperi, i aquell to de sentència de marbre, en cabassos d’aforismes que se succeeixen

No és una biografia. Ni de lluny. L’autor no és traïdor, ho avisa clarament, ficciona el que pot i vol, que és la majoria. No constata; narra. I ho fa amb mestria. És la vida d’Octavi August, de les seues lluites internes, amb ell mateix, i de les externes, amb Marc Antoni o Sext Pompeu al triomf final sobre tots, del seu idealisme a ultrança de la joventut a l’escepticisme dels finals inevitables.

És aleshores, en el llibre tercer, quan l’August de Williams fa la darrera mirada enrere, en un fragment memorable, en què trobem el relativisme en els ulls d’un emperador preparat per a la mort, conscient que el seu món ja és patrimoni d’altres, que la Roma que deixa no serà eterna, que caurà amb tot el pes d’una civilització imposada a sang i ferro, però que alhora, fatalment, perviurà per a sempre, ja sense ell: “I en un temps que no cessa, com aquest mar salabrós sobre el qual estic suspès tan fràgilment, el cost és nul, o fins i tot menys”. Bravo.