Shakespeare sempre torna

Deia Josep Maria de Sagarra que si hi havia al món algun escriptor a qui es poguera aplicar el concepte de geni sense errar el tret, aquest era, molt dignament, William Shakespeare. I com tots els genis, Shakespeare sempre torna. I Macbeth també. Ho fa aquesta vegada de la mà de Francesc Puigpelat i del seu El retorn de Macbeth (Bromera, 2013), l'últim – i merescut – premi Ciutat d'Alzira, que es decideix a anar més enllà de la coneguda mort del rei d'Escòcia, el punt final que li donà Shakespeare i que Puigpelat, tossut, es decideix a allargar amb els fills dels protagonistes. 

Puigpelat col·loca Macbeth, fill de Macbeth, cara a cara amb Fleance, fill de Banquo, mort gràcies a Macbeth en el clàssic. Un pas més enllà d'on acabava la ploma de Shakespeare. Arriscat.   Puigpelat, però, fa la seua aposta. I guanya. El seu as en la mànega són dues vides tan paral·leles com les dels seus progenitorns, inseparablement i fatalment unides per la profecia inconclosa que decanta el Macbeth de l'autor anglès, i que torna encara com a motor de l'autor català: Macbeth regnaria. Banquo no, però seria pare de reis.

I què hi ha més enllà de Macbeth? Preguntes. El retorn de Macbeth recorre els interrogants que, entre escena i escena, suscita l'obra de Shakespeare, i ho fa en una novel·la de nivell, i no per les respostes, sinó precisament –  com sol passar i no reconeixem mai –  per les preguntes. Es proposa, ni més ni menys, arribar al centre de l'obra de Shakespeare, aconseguir esclarir les seues incògnites, els seus mecanismes últims: els seus enigmes. No és, doncs, cap novel·la fàcil i buida d'aquelles que utilitzen el clàssic gratuïtament, per pur i dur reclam literari. No senyor. Lector, atent! Puigpelat agafa amb cura una obra mestra en vers i en fa una seqüela digníssima en prosa, lluny de misteris de sèrie B i d'excuses literàries. 

És, evidentment, una novel·la. Per a ser obra de teatre li falten acotacions i li sobren pàgines. Ara bé, manté tot el dramatisme dels escenaris, aquell ritme teatral, aquelles declamacions en l'aire barrejades amb fragments de l'obra de Shakespeare, perfectament païts i integrats al text.  Preguntes i respostes d'una obra a estones impecable, a d'altres simplement molt bona, i és que el pitjor d'aquesta potser siga, només, un títol i sobretot una portada que sonen a la intranscendència més gris del bestseller sinònim d'intriga buida. I res més lluny d'això. Opinió humil que probablement, però, compartirà algun altre humil i discret lector.

Més enllà de detalls com aquests, El retorn de Macbeth revisa el mite i el fa seu, lluny de les exègesis tradicionals, amb un interès notable pel contradictori rerefons humà dels personatges, començant pel mateix Macbeth, però també en Fleance o Macduff, i especialment en el cas dels personatges femenins, com Gruoch o Cailleach. Tot més enllà del vistós i potent maquiavelisme que els mou a l'obra original. Perquè hi ha molt més, i Puigpelat ho explota: l'amor, que “era somni” i “és sempre un problema”, l'amistat, el destí sancionat per tenebroses profecies, el poder, la pròpia consciència o el perquè de tot plegat. Un diàleg potent amb l'obra de Shakespeare, una conversa entre passat i present que acaba per convertir-se en un solemne homenatge. 

“Doneu-me un bon contradictor i seré capaç d'inventar les més excelses teories”, diu l'aforisme, i en aquestes pàgines es compleix nítidament, sobretot en el cas dels intercanvis entre Macbeth i Fleance, dos personatges de pes, abocats a un continu estira i arronsa entre el sarcasme, la grolleria, la seguretat i la sorpresa, que es decanta sovint en monòleg narratiu del fill del rei assassinat, com ocorre a les línies de Shakespeare. Una conversa, però, més enllà del clàssic, que busca la raó última del destí inexorable dels uns i dels altres, dominat per ambicions i oracles. Un destí inexistent o enganyós, al capdavall, perquè les profecies, després de tot, també es compren.