Cada
nació sembla necessitar els seus mites, símbols de tota mena,
petiteses on emmirallar-se, pesants de tant sentiment i ideologia que
porten a l’esquena, coordenades simples en la seua forma però
complexes més enllà de la corfa. La Catalunya del segle XXI en té
molts, de símbols, entre ells l’amable i vistosa barretina, que
recorre des de celebracions folklòriques fins a solemnes tedèums
identitaris. Un detall que, cal recordar, no hi ha estat sempre. Els
símbols es creen, s’alimenten, es perden i es guanyen, es
transformen, es construeixen fins a esdevenir concentrats d’essències
pàtries, és a dir, de sentimentalismes i idees.
El mite de la barretina deu encara les gràcies a la inestimable
col·laboració d’un dels grans de la literatura catalana de tots
els temps, Jacint Verdaguer. Sense ell, potser l’amable complement
haguera continuat sent això mateix, només una peça de
l’uniforme diari de tantes persones. Però no va ser així, entre
altres coses perquè se li llançaren damunt moltes de les inquietuds
nacionals d’un segle XIX que acabava amb l’eterna incertesa, per
a alguns, dels canvis de segle. D’això, en tingué molta culpa
l’autor de l’Atlàntida, gràcies a un poema ara perdut
enmig d’obres completes i homenatges i noms d’instituts
d’educació secundària.
Anem
a les paraules. El poema de Verdaguer “La barretina. Cançó a
l’últim barretinaire de França, dedicada al pintor olotí Don
Joaquim Vayreda” és una de les grans empentes cap a la consecució
del símbol. Per què? En primer lloc el subtítol és de per sí
revelador, l’últim barretinaire de França ens col·loca, en
principi, a les terres del Rosselló, protagonistes d’una de tantes
intel·ligentíssimes i salomòniques divisions polítiques de la
història: una ratlla en un mapa, és a dir, una frontera nova sobre
un poble ja assentat. Més endavant, la presència del pintor olotí
Joaquim Vayreda ens dóna altra pista, ja que a més de habitar a un
dels últims pobles abans la frontera, va practicar, entre d’altres,
la pintura paisatgística.
Així, ja tenim dos punts de referència, el Rosselló, una pèrdua
que mena a la nostàlgia des del punt de vista nacional, i el
paisatgisme del nord de Catalunya, un dels pilars de qualsevol
sentimentalisme identitari. Les sospites es confirmen des de la
primera estrofa, on el món floral en concret i paisatgístic en
general estan ben presents, però només com a part d’una metàfora
nacional: “des de Nàpols a Marsella/ no floria un port sens ella,/
era en terra flor vermella,/ en la mar coral del fi”. La idea és
clara, des de Nàpols a Marsella és des d’un límit de l’antic
domini català fins l’altre, invocats potser només com a
reminiscència romàntica medieval, però en tot cas dominis perduts,
de manera especialment dolorosa en el cas de l’últim, en què la
frontera acaba per baixar fins els Pirineus. És ben a prop de la
serra, en Olot, on el pintor Vayreda traçava pinzellades d’un
paisatge que tenia previsiblement en la sang, la terra que no ha
sabut mai de línies humanes, la natura que ens acara amb la nostra
absurditat més acceptada: la frontera. Abans d’entrar en escena el
Pirineu, però, Verdaguer fa servir uns versos de caire popular que
repetirà regularment al llarg del poema i que paga la pena comentar:
“Só
barretinaire/ de Prats de Molló;/ me diuen cantaire,/ mes no canto
gaire,/ mes no canto, no”. És l’últim barretinaire qui
parla des de Prats de Molló, localitat ara francesa, acarada, a
l’altra banda de la frontera, amb Molló, dins de la Catalunya
estricta. Ja sabem què canta, o millor dit per què ja no ho fa
gaire: simbolitza la pèrdua de la cultura al Rosselló en favor de
l’oficialitat uniformista francesa, fet ja ostensible a finals del
vuit-cents, i hores d'ara poc més que un fet consumat, atenuat només
per un regionalisme vistós però buit de contingut polític en la
majoria dels casos. Per això la següent estrofa és gairebé un
plany:
Catalania és esta terra,
los vilatges catalans,
català lo pla i la serra,
mes de França els habitants.
Canigó de blanca vesta
diu: - No entenc la parla aquesta.
Lo Pirineu li contesta:
- Ni els d’ací són com abans.
Introdueix,
tot d’una, dos elements importants: el Canigó, muntanya simbòlica
i més encara després del llarg poema del mateix Verdaguer, i la
llengua. El cas d’aquesta última es desenvoluparà més endavant,
i és un dels més reveladors del triomf de l’Estat-nació francès,
perquè al Rosselló la llengua catalana es perd, i amb ella el fons
cultural que transporta: “Catalunya, pàtria dolça,/ com se perden
tes costums!”
Tot
seguit, però, fa un parèntesi en el plany nostàlgic que té el
passat boirós com a ideal, per a introduir un altre lament
contemporani, una mica menys nacional i una mica més social, on es
mostra típicament reaccionari, com, d’altra banda, no podia ser
d’una altra manera, donat l’origen social del poeta. Així,
mostra eixe conservadorisme catòlic temorós dels canvis i les
modes, i tot allò que faça pudor a progrés, que des de temps
immemorials ha vingut, a ulls de la Península, des de França. Un
detall important per a copsar la totalitat de l’amplitud ideològica
del poema, no només centrat en la cultura i la llengua catalanes,
sinó també en la tradició, d’arrel, a més de nacional, també
social: “Si no vénen pas de França/ ja tos trajos no són bells;/
cada moda ton or llança/ per vestir-te d’oripells”.
Però
no oblida el perquè del poema, el lament per una nacionalitat que es
dilueix enfront d’altres més fortes, una dissolució que té en la
pèrdua de la llengua el seu punt àlgid. És quan llegim aquestes
línies que poemes com el de Verdaguer ens poden ser útils, no ja
com a confirmació del dany incorregible, sinó com a reconeixement
del límit perillós que vam esquivar, uns millor i altres pitjor, i
que es manté a dures penes a distància. Parle de la lectura amb
perspectiva històrica, no tant focalitzada en el nacionalisme
romàntic de Verdaguer, amb pilars com el paisatge o el passat
medieval idealitzat, sinó de la comparació inevitable que se’n
dedueix quan observem els progressos fets en aquest àmbit, com també
la perillosa actualitat de les seues paraules: “Ja ton poble,
Catalunya,/ fins oblida el seu parlar”
És
aquest el punt del poema, després d’un plany històric, un lament
lingüístic amerat de resignació contemplativa, on Mossèn Cinto
explicita el simbolisme de la barretina. És ací on la carrega de
totes les paraules que ha vessat, on li dóna el sentit que ell vol:
la pàtria antiga, catalana, tradicional, conservadora, que es
dilueix enfront el poder dels estats que es consoliden i el progrés
de què fan bandera. Un símbol de la Catalunya nostàlgica, la
reacció paisatgística i el reaccionarisme beat, que traspua,
tanmateix, sentiments derivats d’un fet històric evident i ben
trist: “Puix te’n vas, oh barretina,/ de Conflent i Vallespir,/
com pel maig la clavellina;/ no hi tornaràs a florir?”.
El
barretaire canta poc, diu Verdaguer, molt poc a les possessions de
l’Estat francès, però el mal no es queda allà: “Mon ofici és
mort a França/ i en Espanya morirà”. Posa el dit en la nafra, si
fins ara s’havia lamentat per la pèrdua consumada però prèvia,
ara entreveu, com no podia ser d’una altra manera, un futur si més
no complicat, però que es desenvoluparà de forma diferent a
l’esperada pel religiós, justament pel pas del plany a l’acció.
Amb noves metàfores florals descabdella unes quantes estrofes més
de pessimisme, centrades de nou en la pèrdua, la dissolució, i en
una irreversibilitat agreujada per l’exageració poètica, que
gràcies a certes sublimitats, no es va acomplir del tot en una
història que encara fem.
Fui barretinaire,
mes ai!, ja no en só;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.
eh
ResponElimina