Paraules per als déus

Ací em pariren i ací estic, diu el poema. Apareguem un dia que no recordem, sense que ningú ens pregunte, després, un dia o un altre, ens morim, i ves a saber tu què passa a continuació. Per si no era prou, de vegades la vida se’ns apareix com a una putada majúscula, per bé que, almenys, també de vegades, és una obra d’art que pensem que paga la pena viure. Coses sabudes, aquestes, que ben mirat no cal repetir massa. El que vull dir és que, al capdavall, no sabem res, o, si voleu, sabem molt menys del que no sabem. Fins que algun científic parle amb Déu i aquest li confesse el secret de la vida, estem subjectes a la desconeixença profunda, a les preguntes... i a la metafísica, o el que ve a ser el mateix, a les religions. Sempre n’hi haurà, de religions, per més que els progres del nou segle i de l'anterior pensen que no. N’hi haurà amb una forma o una altra, amb una etiqueta sagrada o una de profana. Però n’hi haurà.

          Joan Mascaró ho sabia, i també era conscient que totes les religions tradicionals comparteixen més del que sembla. Els valors de totes elles, segons el savi mallorquí, són els mateixos. I no ho deia un qualsevol. Mascaró va ser un savi dels d’abans, un animal intel·lectual de Cambridge, esdevingut expert en sànscrit gràcies a l’enlluernament adolescent davant el Bhagavad Gita, l’obra sagrada de l’hinduisme, que traduí durant més de 20 anys. Un home “mediterrani que s’ha transformat en atlàntic i universal”, com deia Francesc de B. Moll. És a dir, un bon coneixedor de l’orient i de l’occident, un home de concòrdia, integrador i de pau, de Mallorca a Ceilan.

Un home que el 1958 va publicar, en el seu anglès d’adopció, Lamps of fire. The spirit of religions, un recull de textos espirituals des de la Bíblia fins l’Alcorà, passant pels filòsofs hindús, grecs, europeus, xinesos, o el mateix Lámparas de fuego, de San Juan de la Cruz. Una selecció mestra d’aquella font comuna de la qual ragen totes les religions, que no arribaria als lectors en català fins el 1982.

Ara, per sort, l’editorial Moll la recupera de les ombres, és Llànties de foc, de les escriptures i la saviesa del món (Moll, 2012), el llegat d’un intel·lectual heterodox per a aquestes contrades, convençut que la fe ha d’anar acompanyada de la raó, com aquell paisà seu de cognom Llull, però sense l’ànsia de convertir l’infidel que movia el savi del segle XIII. Llànties de foc és un llibre estrany, únic – valga la redundància –, eclèctic. I coherent. Sense paradoxes. I és que el que mou cada vers, d'orient a occident, no és sinó l'ànsia per posar paraules al buit, al no res, per crear un humil i petit exèrcit de veus humanes entre l'immens silenci de la divinitat.