I si Blasco Ibáñez haguera continuat escrivint en valencià?

Blasco Ibáñez (1868-1928)

Les insatisfaccions sempre provoquen preguntes. És lògic, potser, que se’ns escolen els “i si...” per les mànegues de la camisa quan mirem cap a arrere i no veiem el que voldríem. La història-ficció és una mania humana molt comprensible, després de tot, i d’això tampoc escapa la literatura. Als qui, per diverses raons sociològiques i siderals, ens interessa que aquella escrita en llengua valenciana, valencià, català o com vostès l’anomenen, no es perda en la pols del temps, sempre ens retornen certs dubtes històrics: i si no haguérem perdut tal guerra, i si no haguérem perdut la següent, i si tampoc haguérem perdut la posterior, etc. Fets, tots aquests, que de no haver sigut certs haurien permès una realitat en què els índex de lectura d’alta literatura en la llengua del país fregarien el 100% i on sempre seria estiu, perquè ja saben que tenim una tendència molt acusada a  la grandiloqüència, i solem llançar la culpa sencera a les grans catàstrofes, per a esquivar, de passada, raonaments més complexos.

La realitat, efectivament, és una altra: també hi ha l’hivern i la tardor i la primavera, i els que sentim aquella preocupació per la salut del valencià i de la seua literatura, supose que no podem evitar una mena d’inquietud en veure com l’ús social recula i els índex de lectura no milloren el seu raquitisme. Història sabuda, al capdavall. El fet és que li podem tirar la culpa eternament a les guerres perdudes, però tot açò no és només causa de derrotes bèl·liques, i si la llengua es deixa de parlar o d’escriure o de llegir, no sols és producte d’imposicions violentes –que també, òbviament, això també és part de la nostra història–, sinó de causes ben diverses. El fet que Blasco Ibáñez renunciara a escriure en valencià, per exemple, és una d’aquelles decisions determinants, doloroses i simbòliques que no s’expliquen només parlant de Felip V.

I si Blasco haguera continuat escrivint en valencià? La pregunta fa mal, clar, primer perquè pensem que no tindria una avinguda, segon perquè comprovem que en algun moment de la seua carrera, un dels novel·listes amb més lectors del segle XX va escriure en valencià, i, en tercer lloc, perquè va renunciar a fer-ho en una llengua òrfena fins fa poc –encara? perdó– de narradors de masses. La resposta a la pregunta és evident: deixeu de fer-vos-la. No serveix per a res, perquè només tenim els fets passats, “lo único autentico e imborrable”, que diria Gregorio Morán.

I els fets són, per a sorpresa d’alguns, que Blasco Ibáñez, fill d’aragonesos, de llengua materna castellana, va començar la seua carrera literària en valencià. No era d’estranyar, en realitat, per a un veí del barri del Mercat, en una València encara majoritàriament valencianoparlant, amb les muralles a terra i l’Horta al davant, amb històries, converses o personatges. A més, Ibáñez conegué molt prompte Constantí Llombart, renaixentista i valencianista –etiquetes necessàries, tal vegada–, i aquest li incorporà a una modesta publicació bilingüe, El Turia. Aviat es donaria d’alta a Lo Rat Penat i treballaria a la secció de literatura. Esdevindria, amb el temps, aquell “prosiste llemosí” que citava Puig i Torralva, una mica perdut en una mar de poetes innocus.

Prosista precoç, per cert. Als quinze anys publicava la seua primera narració, La torre de la Boatella, seguida l’any següent per Fatimah. Les dues en valencià, publicades en el Calendari de Lo Rat Penat, que aleshores dirigia Llombart. “Era una nit del mes de Setembre, fresca i serena, d’eixes que tant abunden en la nostra pàtria i en que un cel blau i poblat d’estreles cubria la ciutat de València”. Així comença el primer text publicat per Blasco Ibáñez, escrit a finals del 1882 i publicat l’any següent, una llegenda romàntica d’honor entre moros i cristians ambientada en la conquista de València, prou ben resolta per a un adolescent. Metàfores infantils, adjectius que sistemàticament precedeixen noms, ús intensiu del pronom “lo” i castellanismes barrejats amb cultismes... la seua llengua literària encara anava en bolquers, al capdavall, però era prou consistent si tenim en compte les circumstàncies.

Eren quasi totes eren adverses, llavors. Eixe és el drama, en el fons, com ho és hui en dia: al valencià li deien “la morta-viva”, una llengua molt parlada –majoritària, de fet–, però en coma en l’àmbit escrit , apartada violentament de l’àmbit públic des de feia més de segle i mig, bandejada d’escoles, jutjats i ajuntaments, amb una creació literària desplaçada pel castellà des de més abans encara, llevat del teatre popular i els diaris satírics, i sense referents als quals seguir. I és que Joanot Martorell o Ausiàs March quedaven massa lluny com per a exercir de mestres per a noves generacions. El segle XV era una altre món, i la seua una altra llengua. Tampoc no ajudava la manca d’una gramàtica o d’unes normes ortogràfiques, que arribarien com l’aigua dècades més tard. Al cap i a la fi, el jove Blasco havia, en certa manera, d’inventar-se una llengua literària, i fer-ho a partir de les seues lectures –com Victor Hugo, un dels seus preferits– i del mestratge d’una Renaixença de poetes. Poc més. El repte era potser massa gran.

Ell, però, va ser insistent, o almenys va ser-ho en principi. Després de La Torre de la Boatella, i també al Calendari, publicà Fatimah, escrita a finals del 83 i publicada el 84, dedicada a Constantí Llombart. Una altra llegenda romàntica ambientada en temps de la València àrab, amb característiques lingüístiques molt similars a l’obra anterior, com Lo darrer esforç, una altra llegenda ambientada en les Germanies, presentada als Jocs Florals del 83, on obtingué un accèssit, abans de quedar inèdita. Els inicis literaris de Blasco Ibáñez foren, doncs, tres llegendes breus que encaixaven molt bé amb les vel·leïtats romàntiques de la Renaixença: passat mitificat, herois sacrificats, amors puríssims de finals fatals... Un còctel que mai no es repetiria, perquè només escrigué una obra més en valencià, i fou del tot diferent.

El seu acomiadament de la literatura en valencià fou En la porta del cel, escrit probablement entre 1890 i 1894, publicat en el setmanari El Cuento del Dumenche i més tard, ja traduït al castellà, en les Obras Completas de l’autor. El conte és en realitat un acudit anticlerical en boca del tio Beceroles, llaurador de l’Horta, que el relata amb una llengua més àgil, fresca, farcida de barbarismes però neta de cultismes excessius, en contrast absolut amb la de les llegendes anteriors. S’entreveia un nou camí literari per la literatura valenciana, però no el va recórrer.  Ja sabem què passà després. Blasco Ibáñez viatjà a Madrid, s’allunyà de la Renaixença, s’acostà al republicanisme espanyolista, i continuà la seua carrera literària en castellà. Fou en castellà que parlaven els personatges de Cañas y barro, Flor de Mayo o Arroz y tartana, tot i que, de tant en tant, amollaven alguna paraula en valencià per a ajudar a la versemblança del relat. I prou.

El que queda de tot això és, ja ho he dit, quatre narracions breus oblidades i una pregunta humanament estúpida. Per als interessats, el gran Alfons Cucó les rescatà, prologà i publicà ara fa cinquanta anys, en Blasco Ibáñez. Narracions valencianes (Lavinia, 1967). Una edició que és , a hores d’ara, l’últim testimoni del que fou, i una invitació estèril a imaginar el que no fou. I si Blasco Ibáñez haguera continuat escrivint en valencià? Només els déus ho saben.