La lliçó de la perifèria

Íñigo Errejón (Madrid, 1983)

A aquestes hores ja hauran llegit en els diaris del Banco Santander tantes i tan sublims anàlisis sobre les eleccions d’ahir que unes línies subalternes en l’últim racó d’internet potser no aporten ja res. En tot cas, se’m fa difícil no dir-les, no subratllar una de les lectures que se’n desprèn, i molt clarament, trobe, de la votació del 20 de desembre de 2015. No és la derrota global de l’esquerra, ni la victòria global –sense fastos, però victòria– dels dos partits del règim de 1978, un dels quals ha aplicat fil pel randa les receptes neoliberals amb propines postfranquistes com la Llei Mordassa. No, no és això, o no és això només.

Des del meu humil punt de vista, si alguna cosa va eixir a la llum ahir, una vegada més i contra massa pocs pronòstics, fou la revolta de la perifèria. Una revolta limitada, precària si voleu, però certa. Si ens fixem, el mapa polític que deixa el 20D en la Gran Castella és més o menys el de sempre: bipartidisme amb bona salut a Extremadura, Andalusia, les dos Castelles, Cantabria o Madrid –en molta menys mesura, com a gran ciutat i paradís fiscal (sí, ho sent, la Ford tributa allà). Si hi hagut alguna mena del tan invocat canvi, precari, limitat, però canvi, ha sigut més enllà: Galícia, Euskal Herria, Catalunya, Illes Balears i País Valencià. Ho sé, no és cap sorpresa que bascos i catalans contesten l’Estat, però sí que gallecs, valencians i balears alcen veus discordants amb tanta claredat.

En tots aquests territoris, una força política com Podemos, en aliança amb forces nacionals locals –sí, nacionals, que ningú plore–, des de Beiras a Compromís o al colauisme, ha aconseguit més d'un 20% de vots, de vegades prou més. Casualitat? Ho dubte molt. En el fons, el que aquests territoris han posat damunt de la taula són els diversos graus d’incomoditat amb el model castellanoandalús, centralista i espanyolista que domina l’Estat espanyol, amb diferents versions, guerres, constitucions i transicions, des de fa tres segles. Un problema irresolt, doncs.

En el cas valencià, al missatge social i anticorrupció de Compromís-Podem, se li va afegir el de la reclamació territorial: finançament injust o infraestructures, per exemple. Un missatge articulat no només en castellà, per cert, sinó també en valencià amb total normalitat i fins i tot predominància. Fou Íñigo Errejón, de fet, qui, en una mostra de federalisme real –no el que invoca el PSOE, que ni el coneix ni el vol–, féu part del seu discurs en aquesta llengua en el míting de la Fonteta, cosa que no hauria de ser estranya si Espanya no fóra l’Estat centralista que comentàvem.

Tampoc ha sigut casualitat que, precisament Errejón, haja fet de “País Valenciano” trending tòpic aquest matí. “Somos segunda fuerza en Madrid, País Valenciano, Canarias, Baleares y Galícia” ha dit, i ha alçat automàticament la pols de l’Espanya noventayochista, i per suposat també del sucursalisme regionalista valencià, sí, que no oblidem que ací el PP ha tingut un 31%. Així, no ha faltat qui acusara el polític de tots els mals de la terra, en una mostra de rudimentarisme verbal i d’ignorància absoluta. Amb cada insult, era més evident que hi ha una part molt gran d’Espanya que no té ni la més mínima idea, no ja de la legitimitat, tradició i present del terme “País Valencià”, sinó de qualsevol aspecte de la història, la política, la cultura o la llengua dels valencians. Han atacat un país que no coneixen, al cap i a la fi, i ho han fet amb mandobles cecs i buits, com el de l’inefable diari El País, que, en un atemptat al periodisme global, preguntava al polític en el mateix tuit amb les seues declaracions: “¿‘País Valenciano’, @ierrejon?”.

Les eleccions i el tuit d’Errejón, al capdavall, han sigut un símptoma, el xoc de dues visions possibles d’Estat, l’actual, central i nacionalista espanyola, i la d’un federalisme perifèric real, plurinacional, boirós i inexistent a hores d’ara. Possible? Ho sent però no ho crec mínimament viable. Canviar concepció d'Estat seria dinamitar els seus fonaments ideològics, que han guanyat, per cert, àmpliament aquestes eleccions. Eleccions amunt i eleccions avall, el poder continua on estava: mercats, parlament, senat, tribunals, forces de repressió, etc. L’edifici, doncs, està encara en peu; les escletxes, malgrat tot, s’han obert aquesta vegada amb més claredat que mai. És una lliçó per a tots. I una oportunitat, també.