L'Ulisses de l'Antàrtic

L'ésser humà sempre ha tingut una mania impúdica: anar més enllà. Una mania irreprimible, ancestral, de buscar el que no sap si trobarà. N’hi ha que ho busquen prop, molt a prop, i n’hi ha que ho busquen lluny, a l’altra banda del més enllà. L’anglès Ernest Shackleton fou dels segons. Amb un vaixell i rodejat d’altres que com ell buscaven l’ignorat, s’embarcà cap a l’Antàrtida el 1914. I després ho va escriure. És Sud, l’expedició de l’Endurance (L’Oronella, 2012).

La de Shackleton és una obra despullada, sense ornaments, de notari. Ell no és Conrad. Ell és un mariner que més que narrar els fets, simplement en deixa constància. I ho fa a partir del record, memòries on la natura es mostra en tota la seua majestuositat i cruesa, on es tracta simplement de sobreviure, on no hi ha lloc per a l'existencialisme. I si aquest aconsegueix colar-se per alguna escletxa t'ofega, et mata irremissiblement. És la vida al límit. I l'aventura, sí, però l'aventura real, la que pot costar l’alè.

1914, 1915, 1916... Anys crucials. I és que als escrits de Shackleton la guerra és un personatge més, però secundari, llunyà, que mira des de l'horitzó una expedició que parteix amb el permís de Churchill, i viu durant mesos i mesos amb la ment posada a Europa, on aquella guerra ràpida havia d'acabar en qualsevol moment. O no:

           “– Dis-me, quan va acabar la guerra? - vaig preguntar

          – La guerra no ha acabat – contestà -. Estan morint milions de persones. Europa està folla. El món està foll”

Una guerra tan llarga que encara esperaria la tornada de la majoria dels expedicionaris per a oferir-los una darrera oportunitat de servir a l'Imperi Britànic amb tota la seua glòria i el seu honor i les seues vísceres per terra. Una oportunitat que molts aprofitarien amb entusiasme i orgull suïcida.

Més que interessant és també el relat construït a partir dels diaris i les narracions orals dels expedicionaris que es quedaren a l'Illa Elefant després del primer naufragi, mentre els altres companys buscaven una ajuda que no sabien si arribaria. “Sempre que la mar estava lliure de gel plegava enrotllava el seu sac de dormir i ens deia a tots: ' plegueu els vostres sacs, xics; pot ser que el capità vinga hui'”. És la supervivència animal i l'esperança barrejada amb aquell culte quasi messiànic al capità, guia i líder que, malgrat tot, no aconsegueix guanyar el gel, perquè el gel sempre guanya. No debades, totes les expedicions de Shackleton són fracassos, que no derrotes. Ell ho deixa en empat tècnic, i no ho amaga. És conscient que no arriba als objectius primers, a la conquesta volguda, però també sap que guanya la vida. Noble.

Després de tot això, la pregunta es fa fàcil: per què? Per què arriscar tant a l'altra banda del seu món? Però la resposta és tan senzilla com el dubte: perquè en el fons la de Shackleton i els seus hòmens és la història de sempre, la de l'anada, la conquesta i el retorn possible o no. És la de la Ilíada i l'Odissea, la d'Ulisses i Itaca, la que els humans hem repetit a través dels segles, dels llocs i de les circumstàncies. Incessantment. Malalts de descobriments, victòries i posteritats. I malalts també de retorns a casa.