Tristany i Isolda: l’amor dels ancestres

Més que escriure, el que ha fet la literatura europea a través dels segles és reescriure’s, sense descans, constantment, amb una impenitent dinàmica d'influències, d'històries que inspiraven altres històries, d’històries que s’entrecreuaven o de veus diferents que contaven la mateixa història. Potser el millor exemple de tot això siga l’Odissea, que s’ha escrit mil, dos-mil, o un milió de vegades. Mentre es reescrivia, per cert, provocava homenatges tan reverenciats com aquell totxo insigne de Joyce que es deia Ulisses. I n’hi ha més. El llistat és pedant i interminable, simplement perquè hi ha batecs que no es fan vells, com el viatge, la conquesta i el retorn que narrà Homer. O com l’amor. El de Tristany i Isolda és un d’aquells eternament reescrits, i justament ara s’acaba d’editar la traducció al català de la versió que el desaparegut René Louis en va fer al seu moment.

            Filla de mil pares, Tristany i Isolda (Bromera, 2013) és una d’aquelles històries d’amor que recorre insistentment la literatura universal des de fa algun mil·lenni, a través de llavis i de ratlles i de manuscrits diversos, que han contat tossuts el destí de dos amants nascuts entre veus celtes. Dos amants i una història que arreplega l'èpica de tots els temps, enfonsada a les albes d'Europa, profana d'amors totals, artúrica de combats a cos a cos entre herois i bèsties, mística de pocions i remeis, cristiana a penes de pinzellades que ni tan sols arriben a matisar la turbulència de l'amor,  prohibit, irreprimible, poderós, il·lògic. Total.

Perquè Tristant i Isolda és això, una història d'amor ancestral, devastador, ideal, que viu més enllà de distàncies i dubtes, de càlculs i químiques, de lleis sacres i d'ordres feudals, simbolitzat en aquella imatge mítica de la mare-selva i l'avellaner: “tots dos poden viure junts i durar; però si se'ls separa, la mare-selva mor al cap de poc de temps, com també l'avellaner”. Tot amb aquell aire familiar als trobadors, amb marits gelosos i amors nocturns en cambres obscures que acaben inevitablement a l'alba, amb el primer raig de sol.

Ara ho podem llegir, dèiem, a la versió de Louis, pensada per a anar al més profund de l’obra sense renunciar a fer-la digerible i fresca. Ho aconsegueix. A l’estil d’una novel·la històrica, de prosa lleugera, el clàssic es fa abastable per a tots els públics, aliens sovint d’històries com aquesta, contada durant segles, perduda, retrobada i elevada finalment, de Walter Scott a Richard Wagner.

Llegim una història d'aquelles en què els bons són perfectes i els malvats no poden ser-ho més. I Tristany, l'heroi invencible en batalla, guanyador de dracs i gegants, extrem amador, mestre en astúcia, que cavalca invicte, només torturat per l’amor d’Isolda, la reina pulcra, orgullosa, que s’alça tan bella com un dia que comença. I més enllà el rei Marc, ingènuament gelós, tòpicament polar, que camina gris com el secundari necessari. I per damunt de tot l’Amor, com una tempesta d’estiu, majúscul, granític, torrencial, devastador, que es fa, a poc a poc, pare inevitable de totes les tragèdies finals. I és que potser, ben mirat, els mil i un autors de Tristany i Isolda no ens volien dir una altra cosa, que al capdavall, es mire com es mire, l'amor mai no pot acabar bé. Segurament tinguen raó. Sempre hi haurà, però, qui objecte l’esperança.