Tolosa del Llenguadoc, la ciutat eterna

A cada ciutat li pertany un mot i Tolosa és la rosa. Tranquil·la, discreta, lluny dels histerismes d’altres capitals europees, la capital del Llenguadoc és una mar de rajoles enceses a la vora del riu Garona. Una mar rosa, monumental, formidable, alçada pels segles i les històries a cada cantó, que reviu ara més que com a ciutat d’Occitània, aquell país on no es diu ni sí ni oui sinó òc, mil vegades perdut, esborrat, sepultat. El país que ara retroba a poc a poc i a dures penes, negant-se a l’oblit que li imposa des de la nit dels temps l’Estat Francès, resistint la mort potser per aquell dur désir de durer que deia Éluard, o per la confiança intacta en les paraules granítiques de Mistral, que qu’un poble tombe esclau, se ten sa lenga ten la clau que de sas cadenas lo desliura.

Tolosa del Llenguadoc és a hores d’ara una urbs en marxa, dinàmica, orgullosa per fi d’un passat sempre reescrit per mans forasteres. Una ciutat viva. I ho comprovem a cada passa, entre els estudiants que omplen terrasses i bars i places, i els vianants que vaguen distrets entre obres d’art en pedra i rajola. I és que Tolosa és un museu a l’aire lliure, un entramat de vies que desemboquen en homenatges a l’arquitectura de tots els temps. Allà, al final del carrer del Taur, el bou que martiritzà Sant Saturnin, hi ha la basílica dedicada al torturat, alçada als cels en rajola rosa, com mitja ciutat, i en romànic, desafiant tres o quatre lleis físiques entre arcades i arcades que se succeeixen en cataracta. Els carrers de color d’argila ens aboquen més endavant a la plaça del Capitoli entre botigues i restaurants i alguna llibreria. I de sobte aquella dissonància majestuosa en pedra que oblidem de seguida, en girar tres cantons.

Perquè la llum que es trenca en mil peces al convent dels dominicans, i inunda torrencialment de color les columnes enfocades al cel, descaradament aèries, impúdicament sublims, com si allò no fóra un temple alçat amb monedes tacades de la sang dels càtars, una obra mestra creada per a mostrar el poder d’aquella Església que va veure massa perillós, massa subversiu, tornar als orígens del cristianisme, on la paraula divina es feia fet i no negoci. Un genocidi més en el llarg llistat de peripècies europees, perdut als confins del segle XIII, que marcà, però, la decadència de tota una terra i una cultura que llavors lluïa i exportava orgullosa l’estendard dels trobadors.

I les seues veus que ressonen encara entre els carrers. Unes veus fondes, constants, que farien nàixer tota la lírica europea posterior, com bé en poden donar testimoni Jordi de Sant Jordi o Ausiàs March. I l’espectre llegendari de Jaufre Rudel vagant distret amb les mans a les butxaques, encara cantant de lluny a la dama perfecta de Trípoli, Mélissande, als braços de la qual moriria segons després de veure-la, com conta alguna èpica biografia i tots volem creure. Caminant al costat, capficat, hi ha Bernat de Ventadorn que xiuxiueja, en una lletania inevitable, el seu amor impossible, car eu d’amar no·m posc tener, celeis don ja pro non aurai. Una mica més enllà, passejant sense rumb, veiem l’últim d’entre els trobadors, Guiraut Riquier, el que cantava impenitent quan l’art del trobar moria a Occitània, anys després del l’horror càtar i aquella fúnebre pax romana imposada des de Roma i París.

         Qui sap, potser Riquier s’alça sobtadament i camina cap al riu i el Pont Nou que és el més vell i el barri dels hospitals que era sempre el primer a inundar-se, i es demana una cervesa i veu caure el sol tràgicament mentre canta jorns, ben creyssetz a mon dan, e·l sers auci·m e sos loncx espers. O no, i simplement es dirigeix a la xicoteta i mil vegades refeta església de Saint Pierre de Cuisines, que guarda secrets sepulcres de quan la història es tallava a la pedra. O a l’altra banda de la ciutat, a aquella catedral contorsionada lluny de la planta de creu, en un homenatge inconscientment avantguardista, o avantguardista avant la lettre si volem, on sona l’ave maria mentre els turistes miren els sostres en reverència i fan fotografies mentre algú diu sense flash, sense flash per l’amor de Déu.

          Però no tot són murs sacres i torres medievals, gràcies als déus, que Tolosa també viu de teatres petits i places petites on quatre forasters canten flamenco mentre els indígenes observen fidels amb una botella a la mà i els ulls fixes en l’exotisme. Perquè Tolosa és la rosa, la de la mar de rajoles color d’argila. I la dels ancestres, la que canvia rues per carrièiras i recupera a penes la llengua vilipendiada per segles. Però també la que naix cada dia, a cada passa dels seus habitants. Perquè Tolosa no mor, encara, ni mai. Perquè Tolosa és la rosa. I l'eterna.