Hemingway contra Torrent

Ernest Hemingway

Dins #Lletraferit06

Tinc una mania especial als qui fan de la literatura una prolongació estètica de la moral i dels escriptors uns portadors amables de virtut. És una tradició d’arrels fondes, és cert, més enllà, probablement, de torturats teòlegs medievals i de savis clàssics –algun asceta de l’Acadèmia ho estudiarà com cal i en farà un article amb moltes notes a peu de pàgina. En tot cas, quan sent lloances a eixa literatura que, deslligada de tot pecat, alça les ànimes a la puresa, no puc evitar recordar el brutal prefaci d’Oscar Wilde a The Picture of Dorian Gray, en què deia, molt clarament, que “there is no such thing as a moral or an immoral book. Books are well written, or badly written. That is all”. Així, simplement, “vice and virtue are to the artist materials of art”. Wilde era categòric en la seua exaltació de la tècnica per damunt de la moral, potser massa, però no li faltava una certa part de raó. La literatura escriu una realitat que de vegades o sempre és fangosa i bruta.

El problema és que els tòpics pesen molt i es repeteixen emmascarats en sentències estúpides amb massa poques paraules com per a contindre alguna idea. Que si més llibres més lliures o que si escriure és elevar l’esperit. Etc. La literatura, després de tot, és pensar la vida i escriure-ho després amb una certa vel·leïtat estètica. I punt. No és cap misteri: hi ha grans pensaments i pensaments agònics, pensaments expressats potentment i d’altres de manera precària. I tot el món, gràcies als déus, pot escriure’ls sense carnet de profeta ni de bona persona.

Els boxejadors també, clar. I n’hi ha uns quants. No és cap paradoxa, per cert, llevat que considerem la literatura el pou de virtuts de què parlàvem. Jo no. La nòmina d’escriptors-boxejadors del segle XX està poblada de tòtems, de fet. Comprensible. La boxa era part d’una realitat que ara ha canviat, arraconada ja pel monopoli del futbol a Europa i per superbowls i NBA’s als Estats Units. Ara només li queda Las Vegas, almenys en l’imaginari col·lectiu, i cada vegada costa més vore personatges neromàntics o descreguts o sarcàstics que busquen en el ring el que no troben fora. La boxa ja no dóna la fama. No sempre fou així, ja ho hem dit. Molts la practicaren i l’escrigueren, especialment els anglosaxons: Arthur Cravan, Francis Scott Fitzgerald o Ernest Hemingway. Tants d’altres.

L’escriptor d’Illinois, de fet, va dir molt solemnement que “my writing is nothing, my boxing is everything”, però va practicar-la amb més voluntat que excel·lència. També va escriure-la, evidentment, i amb molta més fortuna. Seues són moltes de les joies de la literatura boxística: la potent “Una qüestió de color”, concebuda amb només setze anys i amb moltes similituds amb la posterior i conegudíssima “Cinquanta dels grans”. En esta, Hemingway narra la història de Jack Brennan, perdut entre New Jersey i Nova York, mentre espera un combat segur contra el favorit Jimmy Walcott, separat de la família i ofegat pels dubtes: "I worry about property I got up in the Bronx, I worry about property I got in Florida. I worry about the kids. I worry about the wife. Sometimes I think about fights”.

Dubtes, també, però sobretot derrota és el que hi ha en El bel·licós, en què un expúgil, Ad Francis, antic campió és ara rodamón anònim. La narració en prosa dura d’un fracàs reiterat però tossut, d’una soledat assumida. Al capdavall, Hemingway és això. O almenys el millor Hemingway és això: el narrador impenitent de fracassats però cabuts, habitants de l’altra banda del happy end, triomfadors parcials, nostàlgics prematurs o solitaris amb l’ultima lucidesa de viure. I és que diferents i iguals, Brennan, Francis, però també personatges sense guants, com el Santiago de El vell i la mar, són això: persones enfrontades a enemics més poderosos que ells, a realitats que els arraconen i ofeguen però que no els fan baixar la cara, en una última i mínima i vital victòria.

Hemingway, per cert, ens pot interessar especialment, als valencians, en la mesura que, a banda de pegar colps, va dedicar una part gens menyspreable de la seua vida a respirar en la nostra capital. Respirar i menjar i beure i anar als bous, bàsicament. Se n’ha parlat molt, de la València de Hemingway, comentaris motivats per aquella misteriosa necessitat humana de plantar una estàtua en cada cantonada xafada per un trobador insigne. Sí, Hemingway, l’escriptor-boxejador, l’amant de les dones, els rifles, la beguda, i les places de bous, va passar algunes temporades a València durant els anys vint, i fins i tot va mencionar la ciutat  explícitament en set de les seues obres. Molt bé. I?

El cert és que en tenim, d’alternatives, si volem altres escriptors amants de la boxa que no siguen, pel que fa a València, turistes epidèrmics. No tan grandiloqüents, és cert, però igualment bandarres. A la llunyana superficialitat de Hemingway amb el País Valencià, podem contraposar la proximitat d’un altre home de lletres de Sedaví. Els sonarà Ferran Torrent, el cronista narratiu de trenta anys de vida sociopolítica valenciana, home de prosa referencial, digerible i sense experiments. Els sonarà, dic, però potser no tant que ha estat enganxat a la boxa, d’una manera amateur –“preamateur”, ha arribat a dir–,però molt sincera. De fet, quan li ho preguntes, al final acaba per estendre els braços, amb orgull mig amagat, mostrant-te els dos polzes. “Veus, el de la dreta? Me’l vaig trencar”.

El que s’estima acaba per escriure’s, i per les seues  novel·les han anat desfilant boxejadors i exboxejadors, personatges per a recordar-nos que hi hagué un dia que a València no només es parlava de futbol. És Gràcies per la propina –potser la novel·la més completa de Torrent–, per exemple, farcida de referències: Ferran que no lliga i es fa infructuosament boxejador, Pepín que acudeix als combats que pot, Brillantina i el seu cansat cervell d’expúgil... O la història de Salamo Arouch, arribat com a campió a Auschwitz i avergonyit tota la vida, que recorre Ombres en la nit. O el redactor de Penja els guanys, Butxana, antiga glòria local. Alguns d’altres. Tots, però, amb aquella aura nostàlgica precoç però inevitable.

No en són pocs, doncs, els ambaixadors de la boxa en les lletres, però cada vegada en són menys. Hemingway i els seus personatges ja són un record venerable. Torrent i els seus, uns tòtems vigents, però qui sap si tots plegats seran els últims testimonis d’un món. Després de tot, escrivim el que estimem, sí, però també el que vivim, i la boxa comença a desaparèixer d’una realitat monopolitzada per altres esports i interessos. També de la literatura, per tant: si la vida canvia, canvien les paraules. No és estrany. Ni, ben mirat, cap misteri. I si això suposa una tragèdia que plorar o no, ja ho dirimiran els catedràtics del gremi. 

Els dèficits (simbòlics) del valencianisme

Un moment del concert del passat dissabte.

Som el que vam ser, però mai som els mateixos. Times are a-changin', que diria Bob Dylan. Tot canvia i de vegades ho fa sense que ens n’adonem; també en política, clar: codis, programes, discursos i símbols que d’un dia a un altre perden o guanyen vigència o utilitat. El País Valencià també canvia però sembla que hi ha certes reticències a assumir-ho.

El passat dissabte, a València, vam desfilar les acostumades milers de persones –massa poques, trobe– que cada any decidim invertir una vesprada de les nostres vides recordant la destrucció militar de la sobirania valenciana i l’inici de la història colonial de la qual gaudim molt feliços hui en dia, si atenem el notable percentatge d’emoció i desinteressat compromís patriòtic amb què vivim cada Eurocopa de futbol. El fet és que en aquella reunió i posterior concert apoteòsicopopular a la plaça de Bous, exquisidament organitzat, per cert,  es van manifestar, encara de manera massa tímida, els canvis que la societat valenciana ha patit després de quaranta anys de democràcia panxacontenta de segona divisió, però també certs immobilismes i dèficits que encara subsisteixen en el valencianisme, especialment des del costat simbòlic.

Perquè que em perdonen els déus, però hi ha coses que em sobten en la situació política actual. Digueu-me ingenu, però trobe que seria molt normal que una manifestació que recorda anualment la pèrdua de sobirania d’un poble reivindicara precisament la manca de sobirania actual. El País Valencià és a hores d’ara una comunitat autònoma que tots els experts coincideixen a qualificar com a espoliada per un Estat madrilenyocèntric que fa impossible el nostre Estat de Benestar, i que viu un procés d’extinció lingüística lent però inexorable enmig d’una precària situació cultural, pràcticament sense mitjans de comunicació propis i greus problemes de cohesió territorial mentre patrocina successius AVEs des de Ponent. Etc. I no és que els organitzadors de la manifestació i els assistents no ho sapiguérem. De fet, el lema de la marxa era #FemPaísValencià i el discurs, enmig d’una plaça plena, de Joan Francesc Mira sí que féu referència a tot el que dic, però no pogué evitar que a nivell estètic i de consignes la congregació quedara en el de sempre: una manifestació que a estones podia haver-se produït en 1980, amb la tradicional sobrerepresentació simbòlica d’un espectre polític de la població massa xicotet. Ja sabeu, les estelades, desenes, contrastaven amb les dos o tres tímides banderes amb blau –una, per cert, onejada per l’Esquerra Independentista, que des de la seua minoria militant potser ha entès millor que ningú el “batec dels temps”. Encara, doncs, i contra tota estratègia política, la manifestació del 25 d’Abril no aconseguí integrar una part molt representativa de la societat valenciana.  

Ja estem amb els símbols, observarà ara l’Escèptic des de la barra del bar d’una facultat mentre el Progressista cridarà “massa banderes!” i el Relativista es lamentarà: “només són un tros drap”. Massa símbols i massa draps, sí, ho sent per ells, però el fet és que, sacralitzacions a banda –per mi com si algú es pixa en la bandera que porte, que no ploraré– les banderes són extremadament útils i aglutinadores a nivell polític. I el valencianisme polític en té moltes i no en té cap, a hores d’ara. Vivim encara perplexos, perduts en un còctel que és conegut però deficitari. L’oficialisme en el govern actual s’esforça en el treball institucional i en recuperar la senyera coronada mentre la quatribarrada no ix del reducte municipal del sud i el nord del país, tan vital i tan oblidat. És la seua faena, ben mirat, o això diuen. Els partits que es reparteixen la Generalitat, de fet, foren voluntàriament invisibles durant la marxa i el concert. El protagonisme, a banda d’en els organitzadors, recaigué en l’Esquerra Independentista, sempre coherent i honesta però amb eterna realitat i voluntat de minoria, que oneja sense complexos l’estelada i el marc polític dels Països Catalans.

Així, bona part de la societat valenciana susceptible de compatir les reivindicacions de la cita, continuà –a nivell simbòlic, insistisc– apartada d’una concentració que, vist el panorama, hauria de ser massiva. Entengueu-me, no tinc cap pretensió de fer-li el joc als perezrevertistas de Las Provincias ni als ultres d’ABC, sinó de constatar un fet: aquestes convencions anuals continuen ancorades en una certa manera de fer a estones anacrònica, mentre la política valenciana avança, indefectiblement i sense pausa, paral·lela al joc simbòlic, que segueix en gran mesura el patró dels anys vuitanta. Estem perdent una oportunitat. Potser seria bo, en aquest punt, retornar a El valencianisme polític de Cucó, i sobrevolar les lliçons discursives i simbòliques que ens ofereix un cert i precari valencianisme republicà dels anys trenta. Aquest, per exemple, sense renunciar a la cooperació amb balears i catalans, comprengué que calia centrar el discurs ací i tindre un símbol de lluita privatiu per a l’esquerra del País Valencià, la senyera amb blau i estrela roja, inspirada en moviments anticolonials com el cubà. Potser, només, perquè també hi ha la possibilitat que totes aquestes línies siguen més del de sempre, l’efusió inútil i sentimental d’un snob de capital amb una proposta final ridícula i romàntica en el pitjor sentit del terme. Vostès, molt legítimament, diran. 

Les Falles, Fuster i els tòpics

Si llegírem més no criticaríem menys però sí millor. Després de tot, som un animal perpètuament insatisfet –o somiador, si ens estimem més l’optimisme–, i ens mou un comprensible i irreprimible desig de verbalitzar-ho. Parlem massa, probablement, i critiquem com respirem: de manera necessària i desapercebuda. Hi ha qui ho ha sabut sempre, això. Joan Fuster, per exemple. Ell, precisament, que potser tinga el rècord mundial de rebre crítiques d’oïdes, maldestres, deshonestes, estúpides, motivades pel comentari de repetició  i no per la lectura dels seus textos. I sí, clar, a Fuster se’l pot criticar molt, però cal llegir-lo, primer. Almenys això.

Ell també criticà, clar. I molt. Fuster va ser moltes coses: un escèptic consagrat a creure, un erudit tradicional però incòmode, un ideòleg disfressat d’hedonista... però  sobretot un crític. Honest, això sí. I és que no hi ha ni una sola línia seua que no valore un pam o altre del món que el rodejava, per dins o per fora. N’era ben conscient, per cert. I se’n feia càrrec. La seua obra, fragmentària, ingent, regular, està sempre alerta, per a pensar, per a valorar, per a destriar, per a descartar, dins dels límits reconeguts del seu coneixement. És eixe per damunt de tot, i no el pamflet polític, el valor màxim dels seus papers.

No se n’escapa, de tot açò que vinc dient, Combustible per a falles, un conjunt d’anotacions i articles sobre la Festa –en majúscules, per què no?–  publicat el 1967 i massa poc conegut a hores d’ara. Dic “massa” perquè, de fet, potser el de Fuster és, a dia de hui, el millor llibre sobre les Falles que s’haja escrit mai, i Fuster, potser, l’escriptor valencià que més crítiques haja rebut des del món dels ninots i el foc. Paradoxa o tòpic, allò cert és que costa trobar cites i reconeixement, dins del món faller, al llibre que més i millor ha pensat el seu fenomen.

I criticat, per suposat. Fuster és l’antonomàsia dels Jocs Florals. Ell és un susceptible, un crític, torne a repetir. Res és innocent. Menys les paraules i menys encara en ell. No pot escriure sense assajar, ni referir sense opinar. Hi ha encara qui es pregunta per què va deixar la poesia. És extremadament senzill: perquè no podia aguantar-se. La seua literatura és una conversa permanent, fluïda, una sobretaula eterna, il·lustrada i atípica: moltes preguntes i indagacions, poques respostes i generalitzacions. És l’antifanàtic, al cap i a la fi.

Així les coses, Combustible per a falles no podia ser una muntanya absurda i panxacontenta d’elogis. No ho fou, de fet. El que hi ha, és un llibre sobre les Falles que no fa sinó pensar, a través d’aquestes, el poble valencià, esdevenint així un assaig antropològic, divers i contundent, una reflexió profunda al voltant d’un esdeveniment que ja aleshores començava a ser mastodòntic. Tant ho era, per cert, que sobrevola el llibre un temor insistent a una certa desvirtualització de la festa: massa de tot, sembla dir Fuster: “tant d’acte oficial i oficiós, ¿no està a punt de convertir les falles en un apèndix administratiu?”. És el perill, no només de les Falles, sinó de totes les manifestacions populars, en el fons. I encara estàvem als seixanta...

                Supose que seria criticat per coses com aquestes.  No és d’estranyar, si per un llibre innocent com El País Valenciano fou cremat en efígie, precisament en la Cavalcada del Ninot de 1963. Quin remei, però, si la lucidesa sempre ha tingut el preu de la incomoditat, i més quan és volguda i reiterada.  L’avís sobre la instrumentalització de la festa no és, de fet, l’única pedrada del llibre, també hi ha munició per a la pròpia natura de la gran festa satírica –segons diuen les guies de viatges, no tant si recordem l’època de Rita Barberà, però en fi. Fuster apunta on fa mal, en aquest punt: “els fallers s’han burlat, fins ara, de totes les coses humanes i de part de les divines. Potser de l’únic que, en realitat, no s’han burlat o, en tot cas, no han fet amb massa insistència, és de les falles mateixes”. Costa no donar-li la raó.

                No pensem, però, que aquesta és la línia del llibre. No és així. Hi ha l’elogi també, la reverència sincera: a l’ambient, als pasdobles, al soroll, al foc ritual o a la melangia intrínseca de l’artista faller, que sap que crea per a cremar: “no és admirable?”, pregunta. Sí, ho és. Per què no dir-ho, les Falles són probablement l’espectacle humà més volgudament impertinent a aquella ànsia tan humana d’immortalitat, de postergació eterna. “Al punt que hom naix comença de morir”, deia Pere March, i abans d’ell tants poetes clàssics i després tants altres. En el cas de les Falles més exageradament encara, si cap. Fuster ho sabia i ho aplaudia: “jo no sóc dels qui s’esqueixen les vestidures perquè els nostres conciutadans s’inclinen a gastar més diners en traques o en cavalcades que en compres de peces als seus museus o a editar els recalcitrantment inèdits sermons de Sant Vicent Ferrer”. I fins i tot més clarament: “diguen el que vulguen els moralistes, l’home va ser creat per a passar-ho bé en aquesta vida i guanyar de passada algun duro amb mires al testament”.

                És el Fuster més pretesament descregut, més de sobretaula. Una llicència, una pose, al capdavall, abans d’anar més enllà. Perquè sempre torna, l’ideòleg . Les Falles són això, diu: hedonisme impertinent, molt bé, però també alguna cosa més: “el poble, a tot arreu, acostuma a manifestar, de tant en tant, una profunda vocació moralitzant, i les falles són la modalitat valenciana d’aquesta tendència. ¿Saludable, perillosa? En part, perillosa. De vegades, això pot induir a l’engany: a l’autoengany. Quan en una falla cremen una aparatosa escenificació de la malignitat burocràtica, de les indecències polítiques, de la cursileria del nou ric, de l’astúcia de l’estraperlista, el poble pot arribar a creure que en queda venjat. La il·lusió és candorosa”. Perquè no hi ha venjança, ve a dir. Cremeu una vegada a l’any, que ells vos cremaran els altres tres-cents seixanta-quatre dies. Matís inevitable, per a un Fuster compromès que no tarda a llançar una concessió a l’optimisme: “malgrat el que acabe de dir, trobe que és un símptoma de salut, i un recurs de salut: en tant que protesta, en tant que insolència protestatària sorgida del poble, la falla em sembla una gran cosa”.

Sorgida del poble, diu, i és que no pot evitar, a estones, una certa nostàlgia de les falles “d’abans”: més xicotetes, més populars, menys pretensioses. El seu escepticisme, després de tot, no és mai ni total ni invencible. Fuster no fa sinó reivindicar l’essència –perdó– de la festa per damunt de sumptuositats arquitectòniques i institucionals: elogia la crítica ancestral, la festa popular, l’epicureisme inconscient del foc, l’alegria de i del carrer. Per això torna al principi, a una falla de barri, de poble, que és, diu “encara una falla domèstica, per a ús d’indígenes, carregada d’insubornable perspicàcia local. Que és com deuen ser les falles. Almenys, això és el que s’ha dit sempre...”.  Era 1967. Vora cinquanta anys i dos o tres diluvis universals després, l’advertència encara continua en l’aire, surant, entre el negre fum de la crema. 

Aquell Berlin

L'Hotel Adlon en 1926. Bundesarchiv.

Dins Lletraferit #6

L’amor és més fort però l’odi dura més. Per això els bons records s’enyoren i les cicatrius s’amaguen. Passa també amb les ciutats: idealitzen esplendors que un dia s’afonaren en la història i miren cap a un altre costat per a no veure vergonyes patides entre plors o aplaudiments. Tot això tan solemne val, supose, per a totes les ciutats del món –almenys del món “occidental”, clar. Per a totes excepte per a una. Per a Berlin no valen estos aforismes. Perquè Berlin és, en sí, una immensa ferida coagulada.

Quan tenia vint anys vaig anar-me’n cap allà per a passar un temps de la meua vida sense saber encara que feia unes dècades, en un moment d’eufòria fúnebre, els grans taumaturgs militars nord-americans havien predit que aquella capital seria la segona Cartago. Eren de l’estirp d’aquells generals “tan bons”, com deia el periodista català Eugeni Xammar, que “no comprenen que la gent prefereixi morir de mort natural”. Així, afirmaven amb certesa que dels enderrocs i de la pols no havia de sorgir mai més una ciutat com la que havien somiat reis, kàisers, presidents d’aquella República en erupció que fou la de Weimar ni tampoc, clar, führers messiànics. Ja no hi hauria més palaus a imitació de Paris, ni més jardins ni més barris obrers on es maleïra la vida, tampoc hi hauria més fàbriques ni carrers per desfilar glòries o indignacions ni estacions de ferrocarril per arribar o per a fugir.  Berlin havia pagat el preu de la història. Berlin era cendra.

Tampoc hi hauria lloc entre la vida, segons les prediccions dels mestres de la guerra, per a l’Hotel Adlon, aquell temple neo-barroc –i estil Luis XVI, per als catedràtics– de principis de segle XX . S’equivocaven, clar. Sinó, jo no hauria passat per davant de la seua porta amb pudor a ric el meu primer dia allà quan, mig perdut i amb unes ganes infantils i irrenunciables de plorar i d’amollar a córrer fins a València, vaig passejar Unter den Linden fins la Porta de Brandemburg, tot per a conèixer la que havia de ser la meua ciutat durant un any. Perdó als amants de la Pax Social per allò de la pudor, però el cert és que l’Hotel Adlon, com Berlin sencer, ressorgí contra tot pronòstic de les cendres i, a diferència de la capital, recuperà intacte aquell aire aristocràtic, llunyà, de riquesa exagerada, ostentosa i inexpugnable.

Perquè el luxe insultant sempre havia estat allà. Almenys des que l’empresari Lorenz Adlon  pensà, a principis del segle XX, que Berlin necessitava imperiosament un hotel modern, símbol d’un poder que altres ja mostraven en Londres, París o Viena. Fou això més o menys el que l’empresari digué a Wilhelm II per convèncer-lo. Amant com tots els aristòcrates de les promeses d’esplendor etern, el kàiser no tardà a intercedir amb els propietaris del Palau Redern, en la Pariserplatz, al costat de la Porta de Brandemburg. El palau caigué i s’alçà l’Hotel Adlon, que obrí el 23 d’octubre de 1907, per a ser l’orgull d’una oligarquia local que no sabia que aquells murs estaven destinats a ser l’epicentre d’aquell Berlin. I també de la Història.

I és que contar la vida de l’Adlon és contar la vida de la ciutat de tots els amors i tots els odis. Entre les ambaixades de França, Estats Units i Regne Unit, i ben prop dels edificis governamentals de la Wilhelmstrasse, l’hotel es va convertir en punt de trobada dels homenots influents de l’època, i va ser testimoni d’excepció dels canvis polítics que portaren a Alemanya de la histèria a la foscor.

L’Adlon es convertí en l’àgora on se citaven no només celebritats com Chaplin o Mann, o polítics com Roosvelt o Hindenburg, sinó també esquadrons de corresponsals estrangers, disposats, entre copa i copa, anant i tornant de les rodes de premsa que tenien lloc als propers ministeris, a narrar el que passava al país. Per allà, per exemple, passaria l’home d’aire britànic amb barret i gavardina que abans citàvem, de nom Eugeni i de cognom Xammar, abans de retratar les convulsions dels vint i trenta en les seues brutals cròniques per als diaris La Publicitat –de 1922 a 1924– i Ahora –del 1930 al 1936–, recollides ara en dos volums imprescindibles: L’ou de la serp i Crónicas desde Berlin.

El que passava, per cert, no era poca cosa. L’efervescència política de la República de Weimar estava portant a Alemanya decididament al conflicte. “No hi ha lloc per als fills de Medea en aquest drama”, diu Eric D. Weitz en el seu assaig Weimar Germany. Promise and Tragedy, un dels millors retrats d’una època, per a Berlin, d’alliberaments culturals i socials però també d’enverinats vassallatges polítics.

Els anys trenta i quaranta feren oblidar aquella república que havia nascut morta: l’ascens del nazisme, la seua victòria, la guerra, i després l’Harmagedon. Sobre Berlin van caure 68.000 tones de bombes: mines aèries, fòsfor i bombes explosives. Una tempesta de foc que el món, amb el parèntesi d’Hiroshima, no tornaria a vore fins Vietnam. La ciutat era un solar. Curiosament, l’Adlon, que havia operat amb normalitat durant la Guerra, no va patir massa danys. Amb un luxós búnquer antiaeri i un enorme mur envoltant la planta baixa, l’hotel sobrevisqué en un primer moment a l’Apocalipsi. La nit del dos de maig de 1945, però, un foc iniciat en el celler per soldats de l’Exèrcit Roig acabà amb l’edifici principal. L’hotel ja era un trofeu de guerra.

“De l’Adlon només quedava l’estructura”, deia el corresponsal de la CBS William Shirer, el 31 d’octubre de 1945, en un text recollit en End of a Berlin diary, la segona part del seu diari de corresponsal entre 1934 i 1941. En la porta de l’hotel, “cosida a trets i a metralla, que tantes vegades havia creuat jo durant els meus anys en Berlin, hi havia un anunci, que deia valentment que continuaven servint el ‘Five O’Clock Tea’”. On, però? “A través dels forats oberts en els murs del que un dia fou un famós hotel, no es veien més que enderrocs”. El somni de Lorenz Adlon i del kàiser Wilhelm era història.

L’edifici principal fou enderrocat el 1952, i les dependències que encara quedaven en peu tingueren diverses funcions fins la seua definitiva demolició en 1984. La situació de l’edifici, just al costat del Checkpoint més famós del Mur, no ajudava. En una mena de zona d’exclusió, la Pariserplatz era un solar de la por. Quan el Mur caigué i la retòrica del  capitalisme entonà odes, a l’Adlon se li concedí una segona oportunitat. Fou en 1995, quan començà a construir-se un altre hotel amb el mateix nom i vagament inspirat en l’original. És el que poden gaudir els rics d’ara i fotografiar els turistes de sempre, el mateix que vaig passar de llarg aquell dia de 2010, angoixat i ignorant de tantes coses, mentre fugia sense saber-ho de la postadolescència. 

Homenatge frustrat a Ovidi Montllor

En una de les millors i menys citades escenes de Diarios de motocicleta, el metge lletraferit que havia hostatjat uns dies Ernesto Guevara i Alberto Granados, s’acosta al primer tímidament, mig en reverència, i li diu, en veu baixa, que bé, si després de tot aquell temps ha trobat el moment de llegir el manuscrit de la seua novel·la. Els ulls de Gael Garcia Bernal, com una mar, l’observen uns segons. Al final respon: “Está mal escrito, básicamente, cosa que lo hace bastante difícil de leer. Es un buen intento, doctor, pero creo que usted debería dedicarse a lo que sabe hacer mejor”. El metge accepta el colp, i potser també el seu lloc al món, una mica amargament –ningú digué que fóra fàcil ni agradable–, i li diu gràcies, i adéu, i bon viatge. Sentida novament, la veu de Bernal és encara més subversiva en el nostre món de m’agrades i retuits, en què la crítica ha esdevingut mala educació i l’autocrítica un inici de falsa modèstia. Ell era un gran metge, després de tot, però no un gran escriptor.

                Vaig recordar l’escena en passar l’última pàgina de Com un record d’infantesa (Sembra Llibres, 2015), la primera novel·la de Feliu Ventura, un notable cantautor que no és, a hores d’ara, un bon escriptor. És la primera incursió en la narrativa, és cert, però el saldo final és decebedor. Ventura proposa la història d’un jove xilè dibuixant de còmics, orfe, que viu amb el seu iaio, exiliat republicà, i del que rep una última voluntat: ser soterrat a Alcoi i rebre allà el missatge que amaga un disc d’Ovidi Montllor. Un còctel de paral·lelismes Xile-País Valencià que a les poques pàgines es fa difícil de digerir, construït al voltant d’una trama feble i amb dosis de misteri que no acaben de quallar.

                L’estil ho és tot, diu Jaume Cabré en aquells llibres que escriu entre novel·la i novel·la. Té raó; l’estil de Ventura està per fer, ofegat encara per la correcció, poc fresc i espontani. S’hi veu clarament en els diàlegs, asèptics, que amaguen els assaigs que potser volia fer i on es desenvolupen els temes dels quals parla l’obra, il·lustrada, per cert, per Dani Olmos. Allà apareixen les precarietats de la música en valencià, la lluita política a Xile, la postguerra a l’Estat espanyol... tot massa epidèrmic, massa testimonial. Mentrestant, l’obra va avançant i acabant entre cites de Jara, Antonio Vega o, òbviament, Ovidi Montllor, les cançons del qual anomenen cada un dels capítols.

                En fi, en el fons és comprensible, tot plegat. Les ganes d’escriure, la veneració a Ovidi, l’ànsia de dedicar-li recitals i cançons i també línies. És molt comprensible, però no sempre és reeixit. En aquest cas, per exemple. Perquè Com un record d’infantesa és això, al capdavall: un homenatge a Ovidi, sí, però un homenatge frustrat. El primer de Ventura. L’enèsim de tots. Ell era un gran metge, després de tot.  

Ferran Torrent as usual

Dins Caràcters, núm. 72. 

Si camines per un dels carrers més cèntrics de València, entre les seues milions de botigues de multinacionals de roba pots trobar una llibreria. No una llibreria entranyablement xicoteta, heroica i això que ara diuen independent, no, un gran supermercat de llibres. El seu aparador, com podem comprendre, és l’avantsala del triomf –en vendes o en fama– i les superestrelles de les lletres actuals es disputen l’espai amb correcció enganyosa. És ací on la literatura valenciana mostra les seues carències: normalment, els llibres en valencià són el toc exòtic, quasi sempre desapareguts de les primeres línies del front, amagats en prestatges subalterns. L’escena es repeteix en altres grans llibreries, on només un autor se salva d’aquesta deriva cap a la discreció literària: és Ferran Torrent.

          No és casualitat. Des de fa un temps, l’escriptor de Sedaví s’ha convertit en l’únic nom capaç de competir en la lliga generalista. Cosa molt d’agrair, clar. La recepta del seu èxit és coneguda i té poques excepcions: tocs de novel·la negra, renúncia a experimentalismes i dosis d’actualitat valenciana amb embranzides neocostumistes. En la seua última obra, Un dinar qualsevol (Columna, 2015), els ingredients es repeteixen. Per què canviar el que funciona, pensarà. I és que Ferran Torrent va escriure molt probablement la seua gran obra amb Gràcies per la propina, qui sap si perquè es tractava d’una mirada enrere, i després va posar el pilot automàtic. El que ha vingut després, doncs, han sigut narracions correctes d’una actualitat enfangada.  De fet, posades una al costat de l’altra, les obres de Ferran Torrent són –i seran– una crònica novel·lada de més de trenta anys d’història valenciana. Un dinar qualsevol continua la saga, amb voluntat de thriller polític que la falta de tensió deixa en novel·la potable sobre els últims batecs de la societat valenciana abans de les eleccions de maig de 2015.

          Torna Torrent, doncs. Eixa és la notícia. Bussiness as usual. Les novetats, ací, les imposa el temps i els canvis en la societat valenciana, no el motlle narratiu. En aquest cas, la història gira al voltant de Marc, un periodista precari –redundància?– que investiga el rerefons de la venda del solar de Mestalla i acaba envoltat per tèrbols –més encara– negocis entre droga i una corrupció que “no és un modus operandi sinó un modus vivendi”. La ja coneguda cara B del País Valencià, al capdavall, contada una vegada més a través d’un personatge que fa enyorar Butxana o Petit, i per un autor que, amb el temps, ha comprovat que “es quedava curt” en els seus retrats, perquè la realitat feia bo el tòpic i superava una vegada i una altra la ficció.

          La recepta, deia adés, és coneguda i Un dinar qualsevol no l’evita: molt de diàleg categòric farcit d’acotacions i una narració sense experiments, de vegades massa teleconduïda. De fons, clar, el paisatge imprescindible: el País Valencià, especialment la seua capital, que Torrent conta amb pinzellades de guia turística, com si escrivira per a un lector foraster –ho fa, certament. Una societat ofegada de crisi i de pèrdua d’independència d’una mitjans de comunicació cada vegada més servils a un poder que no poden contrarestar. Després de tot, el panorama que dibuixa la novel·la és el de després de la desfeta: “ací, per on jo camine ara amb una botella de vi per als amfitrions i comensals, els camps continuen erms com a conseqüència de la crisi econòmica i allò que havia de ser un solar especulat és un paisatge àrid, llevat d’algunes parcel·letes que els amos que ja no la cultiven arrenden gratuïtament perquè la terra no s’hi deteriore”.

          Ací i allà, mentrestant, algun tret decidit, contundent i cert: “Els polítics, els que estan al poder, no són sinó la corretja de transmissió del poder econòmic. ¿No has observat que gairebé no hi ha cap empresari imputat per corrupció?”. En aquests instants, la narració més despullada deixa pas a la idea, a la voluntat d’assaig, emboscada en converses o descripcions. Hi ha molt a opinar, després de tot. Massa anys, massa bitllets, massa cobdícia.

          I és que Un dinar qualsevol és, també, la crítica més indissimulada a una època que sembla que s’esgota ja, almenys parcialment. Lluny queda, tot plegat, el temps en què “els notaris, les cases de prostitució de luxe i les marisqueries eren els pilars bàsics d’una festa que intuïen interminable”. No era interminable, ja ho sabem. També Torrent, que li acaba de dedicar un altre brindis. Va per tots vostès, sembla dir, amb la copa a la mà, i per totes les seues derrotes. Uns fracassos que, per cert, també són els nostres. Que els déus, o el temps, ens perdonen.

La lliçó de la perifèria

Íñigo Errejón (Madrid, 1983)

A aquestes hores ja hauran llegit en els diaris del Banco Santander tantes i tan sublims anàlisis sobre les eleccions d’ahir que unes línies subalternes en l’últim racó d’internet potser no aporten ja res. En tot cas, se’m fa difícil no dir-les, no subratllar una de les lectures que se’n desprèn, i molt clarament, trobe, de la votació del 20 de desembre de 2015. No és la derrota global de l’esquerra, ni la victòria global –sense fastos, però victòria– dels dos partits del règim de 1978, un dels quals ha aplicat fil pel randa les receptes neoliberals amb propines postfranquistes com la Llei Mordassa. No, no és això, o no és això només.

Des del meu humil punt de vista, si alguna cosa va eixir a la llum ahir, una vegada més i contra massa pocs pronòstics, fou la revolta de la perifèria. Una revolta limitada, precària si voleu, però certa. Si ens fixem, el mapa polític que deixa el 20D en la Gran Castella és més o menys el de sempre: bipartidisme amb bona salut a Extremadura, Andalusia, les dos Castelles, Cantabria o Madrid –en molta menys mesura, com a gran ciutat i paradís fiscal (sí, ho sent, la Ford tributa allà). Si hi hagut alguna mena del tan invocat canvi, precari, limitat, però canvi, ha sigut més enllà: Galícia, Euskal Herria, Catalunya, Illes Balears i País Valencià. Ho sé, no és cap sorpresa que bascos i catalans contesten l’Estat, però sí que gallecs, valencians i balears alcen veus discordants amb tanta claredat.

En tots aquests territoris, una força política com Podemos, en aliança amb forces nacionals locals –sí, nacionals, que ningú plore–, des de Beiras a Compromís o al colauisme, ha aconseguit més d'un 20% de vots, de vegades prou més. Casualitat? Ho dubte molt. En el fons, el que aquests territoris han posat damunt de la taula són els diversos graus d’incomoditat amb el model castellanoandalús, centralista i espanyolista que domina l’Estat espanyol, amb diferents versions, guerres, constitucions i transicions, des de fa tres segles. Un problema irresolt, doncs.

En el cas valencià, al missatge social i anticorrupció de Compromís-Podem, se li va afegir el de la reclamació territorial: finançament injust o infraestructures, per exemple. Un missatge articulat no només en castellà, per cert, sinó també en valencià amb total normalitat i fins i tot predominància. Fou Íñigo Errejón, de fet, qui, en una mostra de federalisme real –no el que invoca el PSOE, que ni el coneix ni el vol–, féu part del seu discurs en aquesta llengua en el míting de la Fonteta, cosa que no hauria de ser estranya si Espanya no fóra l’Estat centralista que comentàvem.

Tampoc ha sigut casualitat que, precisament Errejón, haja fet de “País Valenciano” trending tòpic aquest matí. “Somos segunda fuerza en Madrid, País Valenciano, Canarias, Baleares y Galícia” ha dit, i ha alçat automàticament la pols de l’Espanya noventayochista, i per suposat també del sucursalisme regionalista valencià, sí, que no oblidem que ací el PP ha tingut un 31%. Així, no ha faltat qui acusara el polític de tots els mals de la terra, en una mostra de rudimentarisme verbal i d’ignorància absoluta. Amb cada insult, era més evident que hi ha una part molt gran d’Espanya que no té ni la més mínima idea, no ja de la legitimitat, tradició i present del terme “País Valencià”, sinó de qualsevol aspecte de la història, la política, la cultura o la llengua dels valencians. Han atacat un país que no coneixen, al cap i a la fi, i ho han fet amb mandobles cecs i buits, com el de l’inefable diari El País, que, en un atemptat al periodisme global, preguntava al polític en el mateix tuit amb les seues declaracions: “¿‘País Valenciano’, @ierrejon?”.

Les eleccions i el tuit d’Errejón, al capdavall, han sigut un símptoma, el xoc de dues visions possibles d’Estat, l’actual, central i nacionalista espanyola, i la d’un federalisme perifèric real, plurinacional, boirós i inexistent a hores d’ara. Possible? Ho sent però no ho crec mínimament viable. Canviar concepció d'Estat seria dinamitar els seus fonaments ideològics, que han guanyat, per cert, àmpliament aquestes eleccions. Eleccions amunt i eleccions avall, el poder continua on estava: mercats, parlament, senat, tribunals, forces de repressió, etc. L’edifici, doncs, està encara en peu; les escletxes, malgrat tot, s’han obert aquesta vegada amb més claredat que mai. És una lliçó per a tots. I una oportunitat, també.