Les Falles, Fuster i els tòpics

Si llegírem més no criticaríem menys però sí millor. Després de tot, som un animal perpètuament insatisfet –o somiador, si ens estimem més l’optimisme–, i ens mou un comprensible i irreprimible desig de verbalitzar-ho. Parlem massa, probablement, i critiquem com respirem: de manera necessària i desapercebuda. Hi ha qui ho ha sabut sempre, això. Joan Fuster, per exemple. Ell, precisament, que potser tinga el rècord mundial de rebre crítiques d’oïdes, maldestres, deshonestes, estúpides, motivades pel comentari de repetició  i no per la lectura dels seus textos. I sí, clar, a Fuster se’l pot criticar molt, però cal llegir-lo, primer. Almenys això.

Ell també criticà, clar. I molt. Fuster va ser moltes coses: un escèptic consagrat a creure, un erudit tradicional però incòmode, un ideòleg disfressat d’hedonista... però  sobretot un crític. Honest, això sí. I és que no hi ha ni una sola línia seua que no valore un pam o altre del món que el rodejava, per dins o per fora. N’era ben conscient, per cert. I se’n feia càrrec. La seua obra, fragmentària, ingent, regular, està sempre alerta, per a pensar, per a valorar, per a destriar, per a descartar, dins dels límits reconeguts del seu coneixement. És eixe per damunt de tot, i no el pamflet polític, el valor màxim dels seus papers.

No se n’escapa, de tot açò que vinc dient, Combustible per a falles, un conjunt d’anotacions i articles sobre la Festa –en majúscules, per què no?–  publicat el 1967 i massa poc conegut a hores d’ara. Dic “massa” perquè, de fet, potser el de Fuster és, a dia de hui, el millor llibre sobre les Falles que s’haja escrit mai, i Fuster, potser, l’escriptor valencià que més crítiques haja rebut des del món dels ninots i el foc. Paradoxa o tòpic, allò cert és que costa trobar cites i reconeixement, dins del món faller, al llibre que més i millor ha pensat el seu fenomen.

I criticat, per suposat. Fuster és l’antonomàsia dels Jocs Florals. Ell és un susceptible, un crític, torne a repetir. Res és innocent. Menys les paraules i menys encara en ell. No pot escriure sense assajar, ni referir sense opinar. Hi ha encara qui es pregunta per què va deixar la poesia. És extremadament senzill: perquè no podia aguantar-se. La seua literatura és una conversa permanent, fluïda, una sobretaula eterna, il·lustrada i atípica: moltes preguntes i indagacions, poques respostes i generalitzacions. És l’antifanàtic, al cap i a la fi.

Així les coses, Combustible per a falles no podia ser una muntanya absurda i panxacontenta d’elogis. No ho fou, de fet. El que hi ha, és un llibre sobre les Falles que no fa sinó pensar, a través d’aquestes, el poble valencià, esdevenint així un assaig antropològic, divers i contundent, una reflexió profunda al voltant d’un esdeveniment que ja aleshores començava a ser mastodòntic. Tant ho era, per cert, que sobrevola el llibre un temor insistent a una certa desvirtualització de la festa: massa de tot, sembla dir Fuster: “tant d’acte oficial i oficiós, ¿no està a punt de convertir les falles en un apèndix administratiu?”. És el perill, no només de les Falles, sinó de totes les manifestacions populars, en el fons. I encara estàvem als seixanta...

                Supose que seria criticat per coses com aquestes.  No és d’estranyar, si per un llibre innocent com El País Valenciano fou cremat en efígie, precisament en la Cavalcada del Ninot de 1963. Quin remei, però, si la lucidesa sempre ha tingut el preu de la incomoditat, i més quan és volguda i reiterada.  L’avís sobre la instrumentalització de la festa no és, de fet, l’única pedrada del llibre, també hi ha munició per a la pròpia natura de la gran festa satírica –segons diuen les guies de viatges, no tant si recordem l’època de Rita Barberà, però en fi. Fuster apunta on fa mal, en aquest punt: “els fallers s’han burlat, fins ara, de totes les coses humanes i de part de les divines. Potser de l’únic que, en realitat, no s’han burlat o, en tot cas, no han fet amb massa insistència, és de les falles mateixes”. Costa no donar-li la raó.

                No pensem, però, que aquesta és la línia del llibre. No és així. Hi ha l’elogi també, la reverència sincera: a l’ambient, als pasdobles, al soroll, al foc ritual o a la melangia intrínseca de l’artista faller, que sap que crea per a cremar: “no és admirable?”, pregunta. Sí, ho és. Per què no dir-ho, les Falles són probablement l’espectacle humà més volgudament impertinent a aquella ànsia tan humana d’immortalitat, de postergació eterna. “Al punt que hom naix comença de morir”, deia Pere March, i abans d’ell tants poetes clàssics i després tants altres. En el cas de les Falles més exageradament encara, si cap. Fuster ho sabia i ho aplaudia: “jo no sóc dels qui s’esqueixen les vestidures perquè els nostres conciutadans s’inclinen a gastar més diners en traques o en cavalcades que en compres de peces als seus museus o a editar els recalcitrantment inèdits sermons de Sant Vicent Ferrer”. I fins i tot més clarament: “diguen el que vulguen els moralistes, l’home va ser creat per a passar-ho bé en aquesta vida i guanyar de passada algun duro amb mires al testament”.

                És el Fuster més pretesament descregut, més de sobretaula. Una llicència, una pose, al capdavall, abans d’anar més enllà. Perquè sempre torna, l’ideòleg . Les Falles són això, diu: hedonisme impertinent, molt bé, però també alguna cosa més: “el poble, a tot arreu, acostuma a manifestar, de tant en tant, una profunda vocació moralitzant, i les falles són la modalitat valenciana d’aquesta tendència. ¿Saludable, perillosa? En part, perillosa. De vegades, això pot induir a l’engany: a l’autoengany. Quan en una falla cremen una aparatosa escenificació de la malignitat burocràtica, de les indecències polítiques, de la cursileria del nou ric, de l’astúcia de l’estraperlista, el poble pot arribar a creure que en queda venjat. La il·lusió és candorosa”. Perquè no hi ha venjança, ve a dir. Cremeu una vegada a l’any, que ells vos cremaran els altres tres-cents seixanta-quatre dies. Matís inevitable, per a un Fuster compromès que no tarda a llançar una concessió a l’optimisme: “malgrat el que acabe de dir, trobe que és un símptoma de salut, i un recurs de salut: en tant que protesta, en tant que insolència protestatària sorgida del poble, la falla em sembla una gran cosa”.

Sorgida del poble, diu, i és que no pot evitar, a estones, una certa nostàlgia de les falles “d’abans”: més xicotetes, més populars, menys pretensioses. El seu escepticisme, després de tot, no és mai ni total ni invencible. Fuster no fa sinó reivindicar l’essència –perdó– de la festa per damunt de sumptuositats arquitectòniques i institucionals: elogia la crítica ancestral, la festa popular, l’epicureisme inconscient del foc, l’alegria de i del carrer. Per això torna al principi, a una falla de barri, de poble, que és, diu “encara una falla domèstica, per a ús d’indígenes, carregada d’insubornable perspicàcia local. Que és com deuen ser les falles. Almenys, això és el que s’ha dit sempre...”.  Era 1967. Vora cinquanta anys i dos o tres diluvis universals després, l’advertència encara continua en l’aire, surant, entre el negre fum de la crema. 

Aquell Berlin

L'Hotel Adlon en 1926. Bundesarchiv.

Dins Lletraferit #6

L’amor és més fort però l’odi dura més. Per això els bons records s’enyoren i les cicatrius s’amaguen. Passa també amb les ciutats: idealitzen esplendors que un dia s’afonaren en la història i miren cap a un altre costat per a no veure vergonyes patides entre plors o aplaudiments. Tot això tan solemne val, supose, per a totes les ciutats del món –almenys del món “occidental”, clar. Per a totes excepte per a una. Per a Berlin no valen estos aforismes. Perquè Berlin és, en sí, una immensa ferida coagulada.

Quan tenia vint anys vaig anar-me’n cap allà per a passar un temps de la meua vida sense saber encara que feia unes dècades, en un moment d’eufòria fúnebre, els grans taumaturgs militars nord-americans havien predit que aquella capital seria la segona Cartago. Eren de l’estirp d’aquells generals “tan bons”, com deia el periodista català Eugeni Xammar, que “no comprenen que la gent prefereixi morir de mort natural”. Així, afirmaven amb certesa que dels enderrocs i de la pols no havia de sorgir mai més una ciutat com la que havien somiat reis, kàisers, presidents d’aquella República en erupció que fou la de Weimar ni tampoc, clar, führers messiànics. Ja no hi hauria més palaus a imitació de Paris, ni més jardins ni més barris obrers on es maleïra la vida, tampoc hi hauria més fàbriques ni carrers per desfilar glòries o indignacions ni estacions de ferrocarril per arribar o per a fugir.  Berlin havia pagat el preu de la història. Berlin era cendra.

Tampoc hi hauria lloc entre la vida, segons les prediccions dels mestres de la guerra, per a l’Hotel Adlon, aquell temple neo-barroc –i estil Luis XVI, per als catedràtics– de principis de segle XX . S’equivocaven, clar. Sinó, jo no hauria passat per davant de la seua porta amb pudor a ric el meu primer dia allà quan, mig perdut i amb unes ganes infantils i irrenunciables de plorar i d’amollar a córrer fins a València, vaig passejar Unter den Linden fins la Porta de Brandemburg, tot per a conèixer la que havia de ser la meua ciutat durant un any. Perdó als amants de la Pax Social per allò de la pudor, però el cert és que l’Hotel Adlon, com Berlin sencer, ressorgí contra tot pronòstic de les cendres i, a diferència de la capital, recuperà intacte aquell aire aristocràtic, llunyà, de riquesa exagerada, ostentosa i inexpugnable.

Perquè el luxe insultant sempre havia estat allà. Almenys des que l’empresari Lorenz Adlon  pensà, a principis del segle XX, que Berlin necessitava imperiosament un hotel modern, símbol d’un poder que altres ja mostraven en Londres, París o Viena. Fou això més o menys el que l’empresari digué a Wilhelm II per convèncer-lo. Amant com tots els aristòcrates de les promeses d’esplendor etern, el kàiser no tardà a intercedir amb els propietaris del Palau Redern, en la Pariserplatz, al costat de la Porta de Brandemburg. El palau caigué i s’alçà l’Hotel Adlon, que obrí el 23 d’octubre de 1907, per a ser l’orgull d’una oligarquia local que no sabia que aquells murs estaven destinats a ser l’epicentre d’aquell Berlin. I també de la Història.

I és que contar la vida de l’Adlon és contar la vida de la ciutat de tots els amors i tots els odis. Entre les ambaixades de França, Estats Units i Regne Unit, i ben prop dels edificis governamentals de la Wilhelmstrasse, l’hotel es va convertir en punt de trobada dels homenots influents de l’època, i va ser testimoni d’excepció dels canvis polítics que portaren a Alemanya de la histèria a la foscor.

L’Adlon es convertí en l’àgora on se citaven no només celebritats com Chaplin o Mann, o polítics com Roosvelt o Hindenburg, sinó també esquadrons de corresponsals estrangers, disposats, entre copa i copa, anant i tornant de les rodes de premsa que tenien lloc als propers ministeris, a narrar el que passava al país. Per allà, per exemple, passaria l’home d’aire britànic amb barret i gavardina que abans citàvem, de nom Eugeni i de cognom Xammar, abans de retratar les convulsions dels vint i trenta en les seues brutals cròniques per als diaris La Publicitat –de 1922 a 1924– i Ahora –del 1930 al 1936–, recollides ara en dos volums imprescindibles: L’ou de la serp i Crónicas desde Berlin.

El que passava, per cert, no era poca cosa. L’efervescència política de la República de Weimar estava portant a Alemanya decididament al conflicte. “No hi ha lloc per als fills de Medea en aquest drama”, diu Eric D. Weitz en el seu assaig Weimar Germany. Promise and Tragedy, un dels millors retrats d’una època, per a Berlin, d’alliberaments culturals i socials però també d’enverinats vassallatges polítics.

Els anys trenta i quaranta feren oblidar aquella república que havia nascut morta: l’ascens del nazisme, la seua victòria, la guerra, i després l’Harmagedon. Sobre Berlin van caure 68.000 tones de bombes: mines aèries, fòsfor i bombes explosives. Una tempesta de foc que el món, amb el parèntesi d’Hiroshima, no tornaria a vore fins Vietnam. La ciutat era un solar. Curiosament, l’Adlon, que havia operat amb normalitat durant la Guerra, no va patir massa danys. Amb un luxós búnquer antiaeri i un enorme mur envoltant la planta baixa, l’hotel sobrevisqué en un primer moment a l’Apocalipsi. La nit del dos de maig de 1945, però, un foc iniciat en el celler per soldats de l’Exèrcit Roig acabà amb l’edifici principal. L’hotel ja era un trofeu de guerra.

“De l’Adlon només quedava l’estructura”, deia el corresponsal de la CBS William Shirer, el 31 d’octubre de 1945, en un text recollit en End of a Berlin diary, la segona part del seu diari de corresponsal entre 1934 i 1941. En la porta de l’hotel, “cosida a trets i a metralla, que tantes vegades havia creuat jo durant els meus anys en Berlin, hi havia un anunci, que deia valentment que continuaven servint el ‘Five O’Clock Tea’”. On, però? “A través dels forats oberts en els murs del que un dia fou un famós hotel, no es veien més que enderrocs”. El somni de Lorenz Adlon i del kàiser Wilhelm era història.

L’edifici principal fou enderrocat el 1952, i les dependències que encara quedaven en peu tingueren diverses funcions fins la seua definitiva demolició en 1984. La situació de l’edifici, just al costat del Checkpoint més famós del Mur, no ajudava. En una mena de zona d’exclusió, la Pariserplatz era un solar de la por. Quan el Mur caigué i la retòrica del  capitalisme entonà odes, a l’Adlon se li concedí una segona oportunitat. Fou en 1995, quan començà a construir-se un altre hotel amb el mateix nom i vagament inspirat en l’original. És el que poden gaudir els rics d’ara i fotografiar els turistes de sempre, el mateix que vaig passar de llarg aquell dia de 2010, angoixat i ignorant de tantes coses, mentre fugia sense saber-ho de la postadolescència. 

Homenatge frustrat a Ovidi Montllor

En una de les millors i menys citades escenes de Diarios de motocicleta, el metge lletraferit que havia hostatjat uns dies Ernesto Guevara i Alberto Granados, s’acosta al primer tímidament, mig en reverència, i li diu, en veu baixa, que bé, si després de tot aquell temps ha trobat el moment de llegir el manuscrit de la seua novel·la. Els ulls de Gael Garcia Bernal, com una mar, l’observen uns segons. Al final respon: “Está mal escrito, básicamente, cosa que lo hace bastante difícil de leer. Es un buen intento, doctor, pero creo que usted debería dedicarse a lo que sabe hacer mejor”. El metge accepta el colp, i potser també el seu lloc al món, una mica amargament –ningú digué que fóra fàcil ni agradable–, i li diu gràcies, i adéu, i bon viatge. Sentida novament, la veu de Bernal és encara més subversiva en el nostre món de m’agrades i retuits, en què la crítica ha esdevingut mala educació i l’autocrítica un inici de falsa modèstia. Ell era un gran metge, després de tot, però no un gran escriptor.

                Vaig recordar l’escena en passar l’última pàgina de Com un record d’infantesa (Sembra Llibres, 2015), la primera novel·la de Feliu Ventura, un notable cantautor que no és, a hores d’ara, un bon escriptor. És la primera incursió en la narrativa, és cert, però el saldo final és decebedor. Ventura proposa la història d’un jove xilè dibuixant de còmics, orfe, que viu amb el seu iaio, exiliat republicà, i del que rep una última voluntat: ser soterrat a Alcoi i rebre allà el missatge que amaga un disc d’Ovidi Montllor. Un còctel de paral·lelismes Xile-País Valencià que a les poques pàgines es fa difícil de digerir, construït al voltant d’una trama feble i amb dosis de misteri que no acaben de quallar.

                L’estil ho és tot, diu Jaume Cabré en aquells llibres que escriu entre novel·la i novel·la. Té raó; l’estil de Ventura està per fer, ofegat encara per la correcció, poc fresc i espontani. S’hi veu clarament en els diàlegs, asèptics, que amaguen els assaigs que potser volia fer i on es desenvolupen els temes dels quals parla l’obra, il·lustrada, per cert, per Dani Olmos. Allà apareixen les precarietats de la música en valencià, la lluita política a Xile, la postguerra a l’Estat espanyol... tot massa epidèrmic, massa testimonial. Mentrestant, l’obra va avançant i acabant entre cites de Jara, Antonio Vega o, òbviament, Ovidi Montllor, les cançons del qual anomenen cada un dels capítols.

                En fi, en el fons és comprensible, tot plegat. Les ganes d’escriure, la veneració a Ovidi, l’ànsia de dedicar-li recitals i cançons i també línies. És molt comprensible, però no sempre és reeixit. En aquest cas, per exemple. Perquè Com un record d’infantesa és això, al capdavall: un homenatge a Ovidi, sí, però un homenatge frustrat. El primer de Ventura. L’enèsim de tots. Ell era un gran metge, després de tot.  

Ferran Torrent as usual

Dins Caràcters, núm. 72. 

Si camines per un dels carrers més cèntrics de València, entre les seues milions de botigues de multinacionals de roba pots trobar una llibreria. No una llibreria entranyablement xicoteta, heroica i això que ara diuen independent, no, un gran supermercat de llibres. El seu aparador, com podem comprendre, és l’avantsala del triomf –en vendes o en fama– i les superestrelles de les lletres actuals es disputen l’espai amb correcció enganyosa. És ací on la literatura valenciana mostra les seues carències: normalment, els llibres en valencià són el toc exòtic, quasi sempre desapareguts de les primeres línies del front, amagats en prestatges subalterns. L’escena es repeteix en altres grans llibreries, on només un autor se salva d’aquesta deriva cap a la discreció literària: és Ferran Torrent.

          No és casualitat. Des de fa un temps, l’escriptor de Sedaví s’ha convertit en l’únic nom capaç de competir en la lliga generalista. Cosa molt d’agrair, clar. La recepta del seu èxit és coneguda i té poques excepcions: tocs de novel·la negra, renúncia a experimentalismes i dosis d’actualitat valenciana amb embranzides neocostumistes. En la seua última obra, Un dinar qualsevol (Columna, 2015), els ingredients es repeteixen. Per què canviar el que funciona, pensarà. I és que Ferran Torrent va escriure molt probablement la seua gran obra amb Gràcies per la propina, qui sap si perquè es tractava d’una mirada enrere, i després va posar el pilot automàtic. El que ha vingut després, doncs, han sigut narracions correctes d’una actualitat enfangada.  De fet, posades una al costat de l’altra, les obres de Ferran Torrent són –i seran– una crònica novel·lada de més de trenta anys d’història valenciana. Un dinar qualsevol continua la saga, amb voluntat de thriller polític que la falta de tensió deixa en novel·la potable sobre els últims batecs de la societat valenciana abans de les eleccions de maig de 2015.

          Torna Torrent, doncs. Eixa és la notícia. Bussiness as usual. Les novetats, ací, les imposa el temps i els canvis en la societat valenciana, no el motlle narratiu. En aquest cas, la història gira al voltant de Marc, un periodista precari –redundància?– que investiga el rerefons de la venda del solar de Mestalla i acaba envoltat per tèrbols –més encara– negocis entre droga i una corrupció que “no és un modus operandi sinó un modus vivendi”. La ja coneguda cara B del País Valencià, al capdavall, contada una vegada més a través d’un personatge que fa enyorar Butxana o Petit, i per un autor que, amb el temps, ha comprovat que “es quedava curt” en els seus retrats, perquè la realitat feia bo el tòpic i superava una vegada i una altra la ficció.

          La recepta, deia adés, és coneguda i Un dinar qualsevol no l’evita: molt de diàleg categòric farcit d’acotacions i una narració sense experiments, de vegades massa teleconduïda. De fons, clar, el paisatge imprescindible: el País Valencià, especialment la seua capital, que Torrent conta amb pinzellades de guia turística, com si escrivira per a un lector foraster –ho fa, certament. Una societat ofegada de crisi i de pèrdua d’independència d’una mitjans de comunicació cada vegada més servils a un poder que no poden contrarestar. Després de tot, el panorama que dibuixa la novel·la és el de després de la desfeta: “ací, per on jo camine ara amb una botella de vi per als amfitrions i comensals, els camps continuen erms com a conseqüència de la crisi econòmica i allò que havia de ser un solar especulat és un paisatge àrid, llevat d’algunes parcel·letes que els amos que ja no la cultiven arrenden gratuïtament perquè la terra no s’hi deteriore”.

          Ací i allà, mentrestant, algun tret decidit, contundent i cert: “Els polítics, els que estan al poder, no són sinó la corretja de transmissió del poder econòmic. ¿No has observat que gairebé no hi ha cap empresari imputat per corrupció?”. En aquests instants, la narració més despullada deixa pas a la idea, a la voluntat d’assaig, emboscada en converses o descripcions. Hi ha molt a opinar, després de tot. Massa anys, massa bitllets, massa cobdícia.

          I és que Un dinar qualsevol és, també, la crítica més indissimulada a una època que sembla que s’esgota ja, almenys parcialment. Lluny queda, tot plegat, el temps en què “els notaris, les cases de prostitució de luxe i les marisqueries eren els pilars bàsics d’una festa que intuïen interminable”. No era interminable, ja ho sabem. També Torrent, que li acaba de dedicar un altre brindis. Va per tots vostès, sembla dir, amb la copa a la mà, i per totes les seues derrotes. Uns fracassos que, per cert, també són els nostres. Que els déus, o el temps, ens perdonen.

La lliçó de la perifèria

Íñigo Errejón (Madrid, 1983)

A aquestes hores ja hauran llegit en els diaris del Banco Santander tantes i tan sublims anàlisis sobre les eleccions d’ahir que unes línies subalternes en l’últim racó d’internet potser no aporten ja res. En tot cas, se’m fa difícil no dir-les, no subratllar una de les lectures que se’n desprèn, i molt clarament, trobe, de la votació del 20 de desembre de 2015. No és la derrota global de l’esquerra, ni la victòria global –sense fastos, però victòria– dels dos partits del règim de 1978, un dels quals ha aplicat fil pel randa les receptes neoliberals amb propines postfranquistes com la Llei Mordassa. No, no és això, o no és això només.

Des del meu humil punt de vista, si alguna cosa va eixir a la llum ahir, una vegada més i contra massa pocs pronòstics, fou la revolta de la perifèria. Una revolta limitada, precària si voleu, però certa. Si ens fixem, el mapa polític que deixa el 20D en la Gran Castella és més o menys el de sempre: bipartidisme amb bona salut a Extremadura, Andalusia, les dos Castelles, Cantabria o Madrid –en molta menys mesura, com a gran ciutat i paradís fiscal (sí, ho sent, la Ford tributa allà). Si hi hagut alguna mena del tan invocat canvi, precari, limitat, però canvi, ha sigut més enllà: Galícia, Euskal Herria, Catalunya, Illes Balears i País Valencià. Ho sé, no és cap sorpresa que bascos i catalans contesten l’Estat, però sí que gallecs, valencians i balears alcen veus discordants amb tanta claredat.

En tots aquests territoris, una força política com Podemos, en aliança amb forces nacionals locals –sí, nacionals, que ningú plore–, des de Beiras a Compromís o al colauisme, ha aconseguit més d'un 20% de vots, de vegades prou més. Casualitat? Ho dubte molt. En el fons, el que aquests territoris han posat damunt de la taula són els diversos graus d’incomoditat amb el model castellanoandalús, centralista i espanyolista que domina l’Estat espanyol, amb diferents versions, guerres, constitucions i transicions, des de fa tres segles. Un problema irresolt, doncs.

En el cas valencià, al missatge social i anticorrupció de Compromís-Podem, se li va afegir el de la reclamació territorial: finançament injust o infraestructures, per exemple. Un missatge articulat no només en castellà, per cert, sinó també en valencià amb total normalitat i fins i tot predominància. Fou Íñigo Errejón, de fet, qui, en una mostra de federalisme real –no el que invoca el PSOE, que ni el coneix ni el vol–, féu part del seu discurs en aquesta llengua en el míting de la Fonteta, cosa que no hauria de ser estranya si Espanya no fóra l’Estat centralista que comentàvem.

Tampoc ha sigut casualitat que, precisament Errejón, haja fet de “País Valenciano” trending tòpic aquest matí. “Somos segunda fuerza en Madrid, País Valenciano, Canarias, Baleares y Galícia” ha dit, i ha alçat automàticament la pols de l’Espanya noventayochista, i per suposat també del sucursalisme regionalista valencià, sí, que no oblidem que ací el PP ha tingut un 31%. Així, no ha faltat qui acusara el polític de tots els mals de la terra, en una mostra de rudimentarisme verbal i d’ignorància absoluta. Amb cada insult, era més evident que hi ha una part molt gran d’Espanya que no té ni la més mínima idea, no ja de la legitimitat, tradició i present del terme “País Valencià”, sinó de qualsevol aspecte de la història, la política, la cultura o la llengua dels valencians. Han atacat un país que no coneixen, al cap i a la fi, i ho han fet amb mandobles cecs i buits, com el de l’inefable diari El País, que, en un atemptat al periodisme global, preguntava al polític en el mateix tuit amb les seues declaracions: “¿‘País Valenciano’, @ierrejon?”.

Les eleccions i el tuit d’Errejón, al capdavall, han sigut un símptoma, el xoc de dues visions possibles d’Estat, l’actual, central i nacionalista espanyola, i la d’un federalisme perifèric real, plurinacional, boirós i inexistent a hores d’ara. Possible? Ho sent però no ho crec mínimament viable. Canviar concepció d'Estat seria dinamitar els seus fonaments ideològics, que han guanyat, per cert, àmpliament aquestes eleccions. Eleccions amunt i eleccions avall, el poder continua on estava: mercats, parlament, senat, tribunals, forces de repressió, etc. L’edifici, doncs, està encara en peu; les escletxes, malgrat tot, s’han obert aquesta vegada amb més claredat que mai. És una lliçó per a tots. I una oportunitat, també. 

I si Blasco Ibáñez haguera continuat escrivint en valencià?

Blasco Ibáñez (1868-1928)

Les insatisfaccions sempre provoquen preguntes. És lògic, potser, que se’ns escolen els “i si...” per les mànegues de la camisa quan mirem cap a arrere i no veiem el que voldríem. La història-ficció és una mania humana molt comprensible, després de tot, i d’això tampoc escapa la literatura. Als qui, per diverses raons sociològiques i siderals, ens interessa que aquella escrita en llengua valenciana, valencià, català o com vostès l’anomenen, no es perda en la pols del temps, sempre ens retornen certs dubtes històrics: i si no haguérem perdut tal guerra, i si no haguérem perdut la següent, i si tampoc haguérem perdut la posterior, etc. Fets, tots aquests, que de no haver sigut certs haurien permès una realitat en què els índex de lectura d’alta literatura en la llengua del país fregarien el 100% i on sempre seria estiu, perquè ja saben que tenim una tendència molt acusada a  la grandiloqüència, i solem llançar la culpa sencera a les grans catàstrofes, per a esquivar, de passada, raonaments més complexos.

La realitat, efectivament, és una altra: també hi ha l’hivern i la tardor i la primavera, i els que sentim aquella preocupació per la salut del valencià i de la seua literatura, supose que no podem evitar una mena d’inquietud en veure com l’ús social recula i els índex de lectura no milloren el seu raquitisme. Història sabuda, al capdavall. El fet és que li podem tirar la culpa eternament a les guerres perdudes, però tot açò no és només causa de derrotes bèl·liques, i si la llengua es deixa de parlar o d’escriure o de llegir, no sols és producte d’imposicions violentes –que també, òbviament, això també és part de la nostra història–, sinó de causes ben diverses. El fet que Blasco Ibáñez renunciara a escriure en valencià, per exemple, és una d’aquelles decisions determinants, doloroses i simbòliques que no s’expliquen només parlant de Felip V.

I si Blasco haguera continuat escrivint en valencià? La pregunta fa mal, clar, primer perquè pensem que no tindria una avinguda, segon perquè comprovem que en algun moment de la seua carrera, un dels novel·listes amb més lectors del segle XX va escriure en valencià, i, en tercer lloc, perquè va renunciar a fer-ho en una llengua òrfena fins fa poc –encara? perdó– de narradors de masses. La resposta a la pregunta és evident: deixeu de fer-vos-la. No serveix per a res, perquè només tenim els fets passats, “lo único autentico e imborrable”, que diria Gregorio Morán.

I els fets són, per a sorpresa d’alguns, que Blasco Ibáñez, fill d’aragonesos, de llengua materna castellana, va començar la seua carrera literària en valencià. No era d’estranyar, en realitat, per a un veí del barri del Mercat, en una València encara majoritàriament valencianoparlant, amb les muralles a terra i l’Horta al davant, amb històries, converses o personatges. A més, Ibáñez conegué molt prompte Constantí Llombart, renaixentista i valencianista –etiquetes necessàries, tal vegada–, i aquest li incorporà a una modesta publicació bilingüe, El Turia. Aviat es donaria d’alta a Lo Rat Penat i treballaria a la secció de literatura. Esdevindria, amb el temps, aquell “prosiste llemosí” que citava Puig i Torralva, una mica perdut en una mar de poetes innocus.

Prosista precoç, per cert. Als quinze anys publicava la seua primera narració, La torre de la Boatella, seguida l’any següent per Fatimah. Les dues en valencià, publicades en el Calendari de Lo Rat Penat, que aleshores dirigia Llombart. “Era una nit del mes de Setembre, fresca i serena, d’eixes que tant abunden en la nostra pàtria i en que un cel blau i poblat d’estreles cubria la ciutat de València”. Així comença el primer text publicat per Blasco Ibáñez, escrit a finals del 1882 i publicat l’any següent, una llegenda romàntica d’honor entre moros i cristians ambientada en la conquista de València, prou ben resolta per a un adolescent. Metàfores infantils, adjectius que sistemàticament precedeixen noms, ús intensiu del pronom “lo” i castellanismes barrejats amb cultismes... la seua llengua literària encara anava en bolquers, al capdavall, però era prou consistent si tenim en compte les circumstàncies.

Eren quasi totes eren adverses, llavors. Eixe és el drama, en el fons, com ho és hui en dia: al valencià li deien “la morta-viva”, una llengua molt parlada –majoritària, de fet–, però en coma en l’àmbit escrit , apartada violentament de l’àmbit públic des de feia més de segle i mig, bandejada d’escoles, jutjats i ajuntaments, amb una creació literària desplaçada pel castellà des de més abans encara, llevat del teatre popular i els diaris satírics, i sense referents als quals seguir. I és que Joanot Martorell o Ausiàs March quedaven massa lluny com per a exercir de mestres per a noves generacions. El segle XV era una altre món, i la seua una altra llengua. Tampoc no ajudava la manca d’una gramàtica o d’unes normes ortogràfiques, que arribarien com l’aigua dècades més tard. Al cap i a la fi, el jove Blasco havia, en certa manera, d’inventar-se una llengua literària, i fer-ho a partir de les seues lectures –com Victor Hugo, un dels seus preferits– i del mestratge d’una Renaixença de poetes. Poc més. El repte era potser massa gran.

Ell, però, va ser insistent, o almenys va ser-ho en principi. Després de La Torre de la Boatella, i també al Calendari, publicà Fatimah, escrita a finals del 83 i publicada el 84, dedicada a Constantí Llombart. Una altra llegenda romàntica ambientada en temps de la València àrab, amb característiques lingüístiques molt similars a l’obra anterior, com Lo darrer esforç, una altra llegenda ambientada en les Germanies, presentada als Jocs Florals del 83, on obtingué un accèssit, abans de quedar inèdita. Els inicis literaris de Blasco Ibáñez foren, doncs, tres llegendes breus que encaixaven molt bé amb les vel·leïtats romàntiques de la Renaixença: passat mitificat, herois sacrificats, amors puríssims de finals fatals... Un còctel que mai no es repetiria, perquè només escrigué una obra més en valencià, i fou del tot diferent.

El seu acomiadament de la literatura en valencià fou En la porta del cel, escrit probablement entre 1890 i 1894, publicat en el setmanari El Cuento del Dumenche i més tard, ja traduït al castellà, en les Obras Completas de l’autor. El conte és en realitat un acudit anticlerical en boca del tio Beceroles, llaurador de l’Horta, que el relata amb una llengua més àgil, fresca, farcida de barbarismes però neta de cultismes excessius, en contrast absolut amb la de les llegendes anteriors. S’entreveia un nou camí literari per la literatura valenciana, però no el va recórrer.  Ja sabem què passà després. Blasco Ibáñez viatjà a Madrid, s’allunyà de la Renaixença, s’acostà al republicanisme espanyolista, i continuà la seua carrera literària en castellà. Fou en castellà que parlaven els personatges de Cañas y barro, Flor de Mayo o Arroz y tartana, tot i que, de tant en tant, amollaven alguna paraula en valencià per a ajudar a la versemblança del relat. I prou.

El que queda de tot això és, ja ho he dit, quatre narracions breus oblidades i una pregunta humanament estúpida. Per als interessats, el gran Alfons Cucó les rescatà, prologà i publicà ara fa cinquanta anys, en Blasco Ibáñez. Narracions valencianes (Lavinia, 1967). Una edició que és , a hores d’ara, l’últim testimoni del que fou, i una invitació estèril a imaginar el que no fou. I si Blasco Ibáñez haguera continuat escrivint en valencià? Només els déus ho saben. 

És més senzill encara: digueu-li 1898

Ortega i Gasset

Supose que sentiran un profund despago i/o inquietud en saber que la interessantíssima campanya electoral que ens estan regalant les eleccions de 2015 només ha sigut un remake, que més enllà de les circumstàncies concretes i dramàtiques –crisi salvatge, estafa no menys salvatge, etc– el motlle discursiu i de pensament polític és en molts aspectes el de sempre. Perquè no sé si seran conscients que els mals que s’imputen a Espanya –torne a repetir, més enllà de les dramàtiques circumstàncies– es repeteixen, i que les solucions que es recepten es veu que també, almenys en boca dels ideòlegs que poblen els debats entre candidats, les tertúlies televisives, els perfils de Twitter o les columnes dels diaris.

“En definitiva, lo que se sigue predicando sobre España y sobre su problemático ‘ser integral’ no ha transcendido, en nada que parezca fundamental, de los lindes impuestos por el ‘regeneracionismo’ del 98 castellano”. Són paraules de Rafael Lluís Ninyoles en Madre España, un assaig publicat ara fa trenta-sis anys i tan imprescindible com oblidat. I és que no, ni havia transcendit llavors, quan començava a caminar la Primera Transició, ni ha transcendit ara, a 2015, quan ja ens estan venent la Segona, que nos la quitan de las manos. El xovinisme espiritual del regeneracionisme continua centrant els enfocaments sobre els problemes i les possibles solucions per al podrit edifici polític que és, a hores d’ara, l’Estat espanyol.  Ni 1978 ni 2015, per tant, és més senzill encara: digueu-li 1898.

La festa començà amb la pèrdua de les últimes colònies, que provocà un solemne moviment ideològic nacionalista al voltant del problema de la “hispanitat”, que no era altra cosa que una rabiosa frustració nacional, un orgull imperial ferit i llargament meditat. “El resultado final de este tipo de indignación es un cúmulo de generalizaciones que suelen considerarse fundadas en ciertos mecanismos psicológicos que comparten los miembros de una colectividad”, diu Ninyoles. El producte de tot allò fou el tantes vegades invocat caràcter nacional, un concepte boirós i raonablement inexistent que, això no obstant, continua sent perfectament útil en el discurs polític del segle XXI, com ho era al XX i ho fou a finals del XIX –compte, que d’aquesta visió no escapa ni Fuster, en el cas dels nacionalismes perifèrics sense Estat . Un caràcter, com deia adés, culpable de molts dels mals que ens persegueixen però, tranquils, capaç de desvetllar el camí de les solucions.

Un caràcter espanyol, que abans viatjava per les ascètiques pàgines d’Ortega y Gasset, després de Primo de Rivera i el Generalísimo, i ara creua pantalles de televisió i tuits de Pérez-Reverte a la velocitat de la llum. Un caràcter, inalterable i etern, continuat a través del temps i de les circumstàncies.  Ninyoles, en aquest punt, cita Menéndez Pidal en un extracte impagable: “dos mil años, con las modificaciones raciales que las invasiones y mezcla de pueblos puedan traer consigo, no han sido nada para borrar ese caràcter”. Si el conegut historiador no ens apanya, allà tenim a Esperanza Aguirre invocant fa pocs dies el mateix, o les successives “Històries d’Espanya” que comencen en els visigots. I si el Volkgeist  espanyol és inalterable, també és esquizofrènic, dividit perpètuament  en les repetidíssimes “dos Espanyes”, ja saben vostès, la dels rojos i els blaus i etc, passejades per les columnes d’opinió pseudointel·lectuals de tots els diaris que encara s’editen en paper, i que tornen a la superfície amb especial ímpetu cada cita electoral, en forma de fantasmes del passat i del present.

Bé, d’altra banda, tampoc podríem oblidar el tòpic de l’individualisme i la seua conseqüència fatal: el particularisme, potser el més reiterat de tots els mals de la Pàtria, i no per casualitat. És a dir, que si Espanya no funciona es perquè cadascú mira pel seu bé i no pel de tots, no com en [inserir ací qualsevol altre Estat del món]. I home, òbviament, que si cada regió va per un costat, que si massa autonomies o que si Espanya una y no cincuenta y una.  “Nosotros quisiéramos hacer de España algo así como una bola de billar: perfecta, redonda, pulida y, lo que es más, compacta...”, deia Ortega y Gasset i diria ara l’últim polític obligatòriament de moda. Una idea, la de la unitat i la uniformitat polítca, cultural i lingüística com a solució per als problemes de l’Estat, que ha sigut repetida fins la sacietat: Mejor Unidos, al capdavall. Tant o més repetida, per cert, que la de la suposada inhabilitat per a l’economia o la incapacitat per a l’organització dels espanyols, el famós “que inventen ellos” de Unamuno, i tot això i allò, que es reformula actualment en sentències de l’estil “es que en eso nos tendríamos que parecer a [inserir ací qualsevol altre Estat del món]”.

N’hi hauria més, clar, però cal aturar el martiri ací. El fet és que el que repassava Ninyoles en les pàgines de Madre España era, després de tot, un corpus d’idees que, si es vol, es pot aplicar a la meitat d’Estats d’Europa occidental i del planeta Terra. Quin ciutadà de qualsevol altre lloc del món, en una embranzida de fatalisme, no podria sentir-se representat per totes i cadascuna de les característiques anteriors? Probablement cap. I és que, si no volem recordar-ho, això, o si no ens volen recordar, és senzillament perquè del  que es tracta és de subratllar l’Spain is different, la peculiaritat, el caràcter nacional que ha fonamentat el nacionalisme d’Estat durant tot el segle XX i el que portem de XXI.

Perquè si volem entendre la política d’aquesta nostra benvolguda Ibèria, caldria recordar que aquest “nacionalismo enconado” no va nàixer ni tampoc va morir amb la Falange de Primo de Rivera ni amb la figura de Franco, com molta esquerra oblida, sinó que té arrels més fondes: “la imagen de ‘lo español’ que prevaleció fue, naturalmene, muy afín a la que habían mantenido las generaciones intelectuales anteriores y que con sorprendente contumàcia seguirían manteniendo muchos de ellos en el exilio”. Intel·lectuals, ja ho hem dit, com Ortega y Gasset, “compilador sutil de toda una corriente contrarrevolucionaria europea, al que responde el propio concepto nacional de la postguerra y todo el vasaje regeneracionista del falangismo”.  I tot això, evidentment, assaonat pels imprescindibles enemics exteriors, aleshores Rússia i ara el gihadisme o el que calga i que legitime de pas les òptiques nacionalistes i les lleis repressives. I també pels no menys imprescindibles enemics interiors: aleshores, com ara, tota la varietat de rojosepartistes traïdors, abans a sou de Moscú i ara –almenys fins fa poc– de Caracas.

Tot plegat, un panorama il·lusionant, el del discurs sobre (i de) Espanya, que continua ancorat en un nacionalisme d’Estat de tocs místics que dominava en 1979, quan Ninyoles publicà Madre España, i que domina ara, quan ens vendria molt bé una lectura atenta del llibret. Mentre la reedició arriba, però, podem continuar veient La Sexta i aplaudint candidats, amb corbata o sense, que parlen d’incapacitats, de reformes, de particularitats... i de regeneració.