 |
| Foto: espaijoanfuster.org |
Al pas que anem, d’ací no res hi haurà més
interpretacions de l’obra de Fuster que de la Bíblia. Hipèrbole? Evidentment,
que em disculpe l’auditori. El que és cert i ineludible, però, és que les aproximacions
al sant pare de les lletres catalanes es produeixen regularment i a bon ritme. L’any
passat l’exegesi es va disparar. Joan Fuster i els historiadors, Joan
Fuster i la música, Els colors i les paraules – que es podria haver
anomenat perfectament Joan Fuster i la pintura – i un etcètera
considerable, que no reproduïsc per a no torturar el personal. Que conste,
però, que allò de fer papers sobre altres papers és una tradició molt digna i,
tot siga dit, tan antiga que es perd en els confins de la civilització dels qui
vaguen per aquesta riba de l’Aqueront, que dirien els erudits camuflats de la
Viquipèdia.
Per ací, doncs, cap objecció a
l’última obra de Pau Viciano, De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra
cívica de Joan Fuster (PUV, 2012), on el doctor en història s’aproxima, en
cinc assaigs consistents, estilísticament hereus del mateix Fuster, i
independents però complementaris, a allò que en diuen – tan eufemísticament –
«obra cívica» de l’autor de Sueca. Supose que per no haver de dir clarament que
parlem de l«obra política» de qui va dir, per cert, que «tot és política, fins
i tot la manera de fer l’amor». Siga com siga, Viciano no amaga les cartes, ni
molt menys. Sap que el que escriu és, en el fons, una defensa d’un mestre que
«no és una peça de museu, sinó un bisturí amb algunes taques de rovell però
encara esmolat». Així, durant les cinc peces, des de la que tracta la relació
de Fuster amb la tradició valencianista, fins les línies on es parla dels seus
amors pel Manifest Comunista, l’historiador s’erigeix com a escut intel·lectual
de Fuster. I no a qualsevol preu, perquè aquest assaig és un autèntic elogi del
matís, una persecució del simplisme ideològic i una llança trencada per la
lectura a fons, més enllà del titular o del tòpic. En poques paraules, exposa
les raons i n’aporta les seues. Chapeau per aquesta banda, senyor Viciano.
Defensa a ultrança de Fuster? En part
sí, per què no dir-ho, però el que realment subjau és un desig d’anar més enllà
de la idea fàcil. On es parla del Fuster categòric, de pensament monolític, destructor
de la Renaixença i el valencianisme dels anys trenta, Viciano recorre als
textos del sant pare per extraure els matisos d’una opinió que mai és única. De
la mateixa manera, davant del sionista es contraposa l’assagista lúcid i
crític, quan ho considera així, amb l’estat d’Israel. Pel que fa amb el
marxista Fuster, la tònica contra els tòpics es repeteix, i s’exposa l’evolució
del liberal anti-totalitarista dels cinquanta fins l’escèptic que recorda
l’admiració per Gramsci. Tot plegat, s’evidencia que el pensament no és una
imatge, gelada, estàtica, sinó una pel·lícula, bellugadissa i canviant. Un
Fuster que queda col·locat a la línia del temps, en constant evolució
intel·lectual, del tot menys immòbil, més aviat complexa, ara categòric ara
dubitatiu.
I el Fuster historiador? En la seua
visió sobre la Història en majúscula, la que s’escriu i s’inventa, Fuster era
un fervent seguidor d’aquell il·lustre pròfug, el sentit comú, tossudament
enfrontat a l’èpica de la historiografia dels Estats-Nació. Enfront de
patriotades barates, se li imposa el mestratge de Pierre Vilar i Vicens Vives,
que Viciano recorre amb la facilitat de qui ha coneix el camí entre les
muntanyes. Però quina història construïa Fuster? La pregunta es fa inevitable,
i Viciano no l’esquiva: «Era Fuster un historiador nacionalista»? La resposta,
valent, ens la podem imaginar.
Entre
tota aquesta orgia d’ideologia, explícita o no, la Transició no podia
escapar-se'n. Així, el llibre, fidel a l’estil de la vella guàrdia, es tanca
amb una pedrada verbal a la tercera via, el xicotet assaig «La batalla
imaginada», ja publicat a «L’Espill», l’any 2000. Un Viciano que mai arriba a
la crítica del pare es torna, en aquest punt, inflexible contra la visió
salomònica que divideix culpes entre els «catalanistes massa superbs i
intel·lectualistes» i els «blavers massa emotius i viscerals». Tot plegat, De
Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster és l’última
paraula d’un fusterianisme que creu que ha arribat el moment, després d’histèries
i frustracions, de reivindicar el llegat d’un gran. I és molt legítim. El
resultat és un més d’aquells assaigs que haurien de ser imprescindibles.
Imprescindibles per a qui?, clamarà una veu entre la multitud. Això, però, ja
és una altra història.
