dilluns, 10 d’octubre de 2016

Senior: el poder de la paraula

                                                                                                            
 Dins de Quadern (03-02-2015) 

La relació entre música i literatura és antiga. Molt antiga. Són dues arts que alguna vegada es juraren amor etern sense saber que algú, algun dia, inventaria la impremta. Perquè de fet, el costum de llegir en silenci la lletra sobre el paper és com aquell que diu de fa quatre dies. Abans, senzillament, la literatura s’escoltava. Boeci en va teoritzar àmpliament. I Homer ho va reiterar, de la Ilíada a l’Odissea, com altres anònims en el Cantar de Mio Cid i els últims trobadors, tan preocupats per la seua fama i per la primera Inquisició, en les seues peces. La paraula anava abraçada a la melodia.
Després, ja ho hem dit, tot allò canviaria. I no només per la impremta. Les transformacions culturals i econòmiques van fer de la literatura patrimoni quasi exclusiu del paper, si més no en la consciència col·lectiva. La “imatge literària”, doncs, va canviar: la de l’asceta assegut amb la ploma a la mà sota una llum famèlica va guanyar a la de l’artista dret davant la plaça pública o la cort amb un instrument a la mà i la paraula a la boca. I el temps passava. Els músics esdevenien músics i els escriptors, escriptors, per més que Gide cridara als cels “en francès? No, jo voldria escriure en música”. Un dia, fins i tot, hi ha qui va oblidar que els cantautors eren poetes. I també, que els bons cantautors eren bons poetes.
            Per sort, no van faltar tampoc els que ens ho recordaren a temps, i més per aquestes latituds, ja des dels anys seixanta i setanta. Ja sabem: Llach, Ovidi, Raimon. Tants d’altres. Ells van tornar a posar damunt la taula una evidència: la intimitat comuna de música i literatura. I ho van fer com els ancestres, escrivint els sons i els mots del que després, amb una guitarra a la mà, seria veu. A l’últim d’aquest llinatge li diuen Miquel Àngel Landete, però el coneixem com a Senior, “un professor d’informàtica que feia cançons”, que ha esdevingut “un que fa cançons que treballa de professor, que és diferent”. El seu últim àlbum amb El Cor Brutal col·lecciona elogis i premis –l’últim i més sonat el de la revista Enderrock–, mentre reitera que no, que no podem parlar de música sense parlar de literatura. Almenys no de la seua, clar.
“Des de fa deu o quinze anys perquè m’agrade una cançó m’ha de flipar la lletra” diu, amb aquella veu rogallosa, que de tant en tant s’entreté en els llavis, com si li fera mandra eixir de la boca. Aquesta confiança en les paraules és potser el que ha fet de les seues una col·lecció de pedrades tan potents com les d’El poder del voler. “Pot ser un acte de violència un acte d’amor?”. És d’’aquesta pregunta sorgeix l’àlbum, un poemari –ho és, també– compromès, arrapat al carrer, a les històries que el creuen, a una actualitat en què la “ràbia ja és més forta que la pena”. I és que les seues lletres fa temps que són tan políticament incorrectes com la quotidianitat.
            Això, que en els versos del hip-hop era doctrina, ha estat més estrany de veure dins el seu gremi: “Està tornant, el tema polític, no sé si per moda o per necessitat. El problema és que vivim en un món privilegiat: el nostre és un tipus de musica de gent blanca amb pasta. Els occidentals blanquets amb diners no hem tingut necessitat de rebel·lar-nos contra res”. El cert és que ell ho ha fet. Senior ha apuntat contra el poder, contra la violència institucional, “que estem tots acostumats a rebre-la i que ningú no qüestiona”.
            Versos compromesos, doncs, en l’ambient musical “modern”. Una novetat dramàtica, i més encara al País Valencià, acostumat a un cert desert pop-rock i a l’abundància d’altres estils musicals abonats a lletres pamfletàriament contestatàries. Senior ha trencat per la forma: pel com. Ell no sap de retòriques grandiloqüents, les seues són cançons polítiques amb versos polítics, sí, però subtils: “mai ficaré en una cançó les paraules ‘llibertat’, ‘independència’ o ‘pau’, perquè em pareixen obscenes”. L’abstracció deixa pas a les històries identificables, la denúncia pren forma humana: “Ni sé ni em crec en el dret moral d’adreçar-me a les masses. Jo només puc adreçar-me a una persona com a individu. Per això vaig decidir fer un àlbum sobre persones que diuen ‘fins ací hem arribat’, i vaig a fer coses perquè canvie la meua vida personal, no la del món. Com jo crec que això és l’arrel del canvi”. Apareixen llavors els drames més actuals: desnonats, iaioflautes, repressors de l’Estat i les seues víctimes. Gent que diu prou, al capdavall.
            D’on trau, però, la inspiració? Senior no és Dylan, ell no devora llibres –“quan tinc cinc minuts agafe la guitarra”–, però llegeix d’una altra manera: “estic pendent de tot el que passa al meu voltant: converses de les meues filles, de la meua dona, dels meus amics, la música que escolte... Apunte línies, frases, i cada cert temps junte tot el que tinc, ho escolte, ho llig i intente donar-li forma”, de vegades en cinc minuts, d’altres en cinc anys, perquè cada cançó demana un temps.
Fa molt també li demanaven una altra llengua: “vaig començar a cantar en anglès, perquè no havia conegut a ningú que cantara en el meu idioma que m’agradara. Raimon o Ovidi eren referents dels meus pares, no meus. El rock català dels 80 o 90 era una caspa impressionant. Jo, en canvi, per aquella època estava súper estacat amb la música anglosaxona”. Tot fins que un dia, com a Sant Pau, caigué del cavall. El que se li havia aparegut no era Déu Nostre Senyor, però, sinó Portavions d’Antònia Font: “aleshores vaig arribar a casa i vaig agafar algunes de les cançons que tenia en anglès i les vaig traduir al valencià”. Ara, almenys, la gent l’entén quan canta.
El que senten i entenen, per cert, és una llengua viva, fresca: “hi ha gent que normalitza les seues lletres i les castra”. No és el seu cas. “Totes les paraules que utilitze han d’anar en benefici de la cançó: si això implica dir mos i no ens, perfecte”. En això no ho dubta, escriu el que sent, i també el que sent als seus ancestres: “els meus pares són de poble, de l’Ènova i de Fortaleny, i tenen una manera de parlar que a mi m’encanta i que em negue a normalitzar”.
            De l’anglès de Minnesota al català de la Ribera, però sense renunciar als seus mestres musicals. Escriure és desllegir, i ell no amaga la seua herència: “no tinc formació mediterrània, jo escric com els ianquis; però en valencià”. Cita influències com un torrent, de Dylan a Wilco, passant per Dr. Dog o Billy Bragg, qui li encomanà la consciència política. Són les seues lectures, “gent entre 30 i 50 anys, ianquis la majoria”, que fan que siga possible “traure una lletra d’un context musical i que funcione”.
            Les seues també ho fan, encara que ell no vulga reconèixer-ho: “no em correspon a mi dir-ho”. Aquell jovenet que amb vint anys tocava en anglès en una falla d’Abastos, a València, ara ja segueix els passos dels seus mestres, amb més anys, més canes i més barba, i també amb més lucidesa per a recordar: “quan era jove em posava el disc, em tombava al llit i llegia les lletres. Vaig aprendre molt de l’idioma anglès així, de les seues figures retòriques”. I no ha parat de fer-ho. Se’ns acaba el temps i li pregunte per alguna especial. La busca a l’altra banda de la finestra. “N’hi ha una de Dr. Dog, es diu The Breeze (“La brisa”), i acaba dient: ‘la mateixa brisa que bufa hui/ serà la que ens agrane d’ací’. Brutal”. Ell calla i jo no puc evitar pensar que sí, que és brutal, i que, després de tot, el temps passa però no tant.