dijous, 27 de febrer de 2014

La vella guàrdia torna a l'autòpsia del mestre

Al pas que anem, d’ací no res hi haurà més interpretacions de l’obra de Fuster que de la Bíblia. Hipèrbole? Evidentment, que em disculpe l’auditori. El que és cert i ineludible, però, és que les aproximacions al sant pare de les lletres catalanes es produeixen regularment i a bon ritme. L’any passat l’exegesi es va disparar. Joan Fuster i els historiadors, Joan Fuster i la música, Els colors i les paraules – que es podria haver anomenat perfectament Joan Fuster i la pintura – i un etcètera considerable, que no reproduïsc per a no torturar el personal. Que conste, però, que allò de fer papers sobre altres papers és una tradició molt digna i, tot siga dit, tan antiga que es perd en els confins de la civilització dels qui vaguen per aquesta riba de l’Aqueront, que dirien els erudits camuflats de la Viquipèdia.
Per ací, doncs, cap objecció a l’última obra de Pau Viciano, De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster (PUV, 2012), on el doctor en història s’aproxima, en cinc assaigs consistents, estilísticament hereus del mateix Fuster, i independents però complementaris, a allò que en diuen tan eufemísticament «obra cívica» de l’autor de Sueca. Supose que per no haver de dir clarament que parlem de l«obra política» de qui va dir, per cert, que «tot és política, fins i tot la manera de fer l’amor». Siga com siga, Viciano no amaga les cartes, ni molt menys. Sap que el que escriu és, en el fons, una defensa d’un mestre que «no és una peça de museu, sinó un bisturí amb algunes taques de rovell però encara esmolat». Així, durant les cinc peces, des de la que tracta la relació de Fuster amb la tradició valencianista, fins les línies on es parla dels seus amors pel Manifest Comunista, l’historiador s’erigeix com a escut intel·lectual de Fuster. I no a qualsevol preu, perquè aquest assaig és un autèntic elogi del matís, una persecució del simplisme ideològic i una llança trencada per la lectura a fons, més enllà del titular o del tòpic. En poques paraules, exposa les raons i n’aporta les seues. Chapeau per aquesta banda, senyor Viciano.
Defensa a ultrança de Fuster? En part sí, per què no dir-ho, però el que realment subjau és un desig d’anar més enllà de la idea fàcil. On es parla del Fuster categòric, de pensament monolític, destructor de la Renaixença i el valencianisme dels anys trenta, Viciano recorre als textos del sant pare per extraure els matisos d’una opinió que mai fou monolítica. De la mateixa manera, davant del sionista es contraposa l’assagista lúcid i crític, quan ho considera així, amb l’estat d’Israel. Pel que fa amb el marxista Fuster, la tònica contra els tòpics es repeteix, i s’exposa l’evolució del liberal anti-totalitarista dels cinquanta fins l’escèptic que recorda l’admiració per Gramsci. Tot plegat, s’evidencia que el pensament no és una imatge, gelada, estàtica, sinó una pel·lícula, bellugadissa i canviant. Un Fuster que queda col·locat a la línia del temps, en constant evolució intel·lectual, del tot menys immòbil, més aviat complexa, ara categòric ara dubitatiu.
I el Fuster historiador? En la seua visió sobre la Història en majúscula, la que s’escriu i s’inventa, Fuster era un fervent seguidor d’aquell il·lustre pròfug, el sentit comú, tossudament enfrontat a l’èpica de la historiografia dels Estats-Nació. Enfront de patriotades barates, se li imposa el mestratge de Pierre Vilar i Vicens Vives, que Viciano recorre amb la facilitat de qui ha coneix el camí entre les muntanyes. Però quina història construïa Fuster? La pregunta es fa inevitable, i Viciano no l’esquiva: «Era Fuster un historiador nacionalista»? La resposta, valent, ens la podem imaginar.
            Entre tota aquesta orgia d’ideologia, explícita o no, la Transició no podia escapar-se'n. Així, el llibre, fidel a l’estil de la vella guàrdia, es tanca amb una pedrada verbal a la tercera via, el xicotet assaig «La batalla imaginada», ja publicat a «L’Espill», l’any 2000. Un Viciano que mai arriba a la crítica del pare es torna, en aquest punt, inflexible contra la visió salomònica que divideix culpes entre els «catalanistes massa superbs i intel·lectualistes» i els «blavers massa emotius i viscerals». Tot plegat, De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster és l’última paraula d’un fusterianisme que creu que ha arribat el moment, després d’histèries i frustracions, de reivindicar el llegat d’un gran. I és molt legítim. El resultat és un més d’aquells assaigs que haurien de ser imprescindibles. Imprescindibles per a qui?, clamarà una veu entre la multitud. Això, però, ja és una altra història. 

dijous, 20 de febrer de 2014

Kapuscinski, Malinowski i la recerca impossible

Cau el sol. Prenem una cervesa a la terrassa del costat de la catedral. Demanem la segona poc després perquè costa menys d’un euro i el vent és tebi i el panorama de postal i per què no deixar que l’alcohol faça el seu efecte mínim i ens vinguen ganes d’escriure poemes coents. Però ella avui no fa versos. Parla de Kapuscinski. “Li donaren l’honoris causa ací, a Cracòvia, fa sis o set anys”. Jo no ho sabia, com tampoc que aquella vegada el periodista polonès va fer una conferència sobre la importància de “l’altre”. Un “altre” que ha preocupat des de sempre a molts filòsofs. Un “altre” que des que l’antropòleg Malinowski s’hi fixà no tornà a ser el mateix.
          M’explique. L’amable Bronislaw Malinowski, nascut a Cracòvia, trencà la tradició dels estudis antropològics basats en la relació Jo-Altre, amb una novetat simple i sublim: la necessitat de contacte directe, l’estudi sobre el terreny com a condició sine qua non. En paraules seues: “per a poder jutjar cal estar allà”. La seua simplicitat és raonable. L’interès no recau només en els fets sinó també en el context psicològic, és a dir, els estats d’ànim, les emocions o el clima que afecta la gent. No només l’esquelet, doncs, sinó també el cos i la sang – la roba, l’alimentació o la higiene – i l’esperit – les actituds o els autocomentaris.
          Malinowski decidí apropar-se, amb tota coherència, a una comunitat allunyada de la seua, a Mailu i a les illes Trobriand. Ell, no cal dir-ho, aprengué la llengua autòctona i s’hi integrà a la perfecció per observar conforme a la seua teoria. Pensava, de segur, que coneixent els altres ens coneguem millor nosaltres mateixos, o almenys ens posem en evidència, perquè és la diferència la que deixa al descobert la nostra – i la seua – característica. Kapucinski, en part, féu el mateix: anar a l'altra banda del món per  a explicar-ho i, de passada, explicar-se a sí mateix. Allà, magnes, hi ha L'Emperador, La guerra del futbol, Viatges amb Heròdot, i un etcètera de quilòmetres. Dic "en part", perquè ell, al capdavall, malgrat que peculiar, era periodista. I el periodisme imposa la distància.
          És per tot això que, a Polònia, hi ha qui veia la feina de l’antropòleg un tant llunyana. I fins i tot la del periodista. Per què es desinteressaven tant dels assumptes polonesos? Les suspicàcies podrien tenir fonament, si pensem que no hi ha millor possibilitat de comprensió que d’un “altre” amb qui compartim esquelet, carn i esperit. És a dir, qui millor que “l’altre” membre del teu mateix poble – comunitat, col·lectiu, nació – per a analitzar? Per què buscar l’explicació de tot plegat a milers de quilòmetres de casa, on la diferència amb l’altre és major?
          Doncs potser precisament per això, perquè buscaven la distància necessària per a l’anàlisi, eixa barrera diferencial, higiènica. Necessitaven evitar la boira de l’excessiva proximitat. Potser feien cas inconscientment d’Eugeni d’Ors, per a qui “la identitat del contemplador amb la cosa contemplada torba llastimosament la contemplació”. Potser.
          “Eixes acusacions em semblen estúpides ― ella no té dubtes ― sobretot en Kapucinski. És que no escrigué sobre Polònia, també? És que no va estar anys observant i pensant per a escriure La jungla polonesa? És que no tenim dret a observar i pensar la resta del món? És que la resta del món no és també nostre?”. Respira i em mira als ulls com buscant aprovació. És una força de la natura. En demanem una altra. L'última qüestió demana imprudència. 

dijous, 13 de febrer de 2014

Un món sense política

Sota les llambordes hi ha la platja com sota les pàgines a vessar de crims i intrigues hi ha la crítica. No sempre, però. Només la gran novel·la policíaca troba la virtut de saber retratar l’època en què ha estat concebuda. Especialment aquelles obres que vaguen a la boirosa frontera amb la novel·la negra, un terreny en què l’amabilitat del misteri es barreja descarnadament amb una realitat cruel. És el cas de Les escopinades dels escarabats (Bromera, 2014), l’última bala d’Andreu Martín.
          Fa uns mesos guanyà el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb un títol que semblava una provocació. I és que, sencera, la novel·la s’anomena Les escopinades dels escarabats no arriben al setè soterrani del pedestal on s’aixeca la meva estàtua. Era una declaració d’intencions. De fet, no serà estrany el lector que la llegisca en clau de faula. Ho és, almenys en part. Una faula sense pietat amb un món sense pietat: “ens vam  carregar la moral, no te’n recordes?”.
Però primer hi ha el tempo. En el gènere policíac, el tempo ho és tot. Una dosí d’informació a deshora i l’amable lector deixarà el llibre a la tauleta, decebut, frustrat, fins i tot indignat. Martín ho sap. I per això no s’entreté. Un inici a l’estil Tarantino i una prosa sense concessions a l’especulació ens donen la benvinguda. A partit d’aquest moment, corrupció, paradisos fiscals, poder, un empresari massa poderós i un etcètera de violència i diners, tot narrat amb una llengua desenfadada, volgudament realista, tant que no tem les esporàdiques interferències del castellà.
Hi ha llibres que es llegeixen com es veu una pel·lícula, sense pauses i amb els ulls ben oberts. Aquest n’és un. Actualíssim, per cert. I és que el present, ací, no només és un temps verbal. Les referències se succeeixen: ací Bárcenas, allà Strauss Kahn, al mig la Infanta Cristina o aquell fons d’inversió que aparegué ahir a les notícies. Un món que coneixem massa, en què la corrupció a gran escala simplement es legalitza i la política ja no sembla alternativa sinó còmplice. Les escopinades dels escarabats és una esmena a la totalitat d’aquest sistema, o quasi: “Les hemos convencido de que con la violència no se llega a ninguna parte, papá”. És ficció, però, i el pitjor de tot és precisament això: que realitat és sempre menys amable.
           Si el tempo és la clau del gènere, la versemblança ho és la de tota literatura.  Conscient, d’això, l’escriptor de Barcelona deixa sempre present la preocupació per resultar creïble, amb una exhaustivitat qui sap si excessiva de vegades, o massa agosarada, d’altres. Detalls, només, d’una obra molt sòlida. Una més, de Martín. No és cap casualitat, perquè no és cap principiant. Tot el contrari, és d’aquells escriptors que coneix el món del qual escriu com la palma d’una mà allotjada a la seua butxaca.
En el fons, ja dèiem que, com els del mestres del gènere, el que fa Andreu Martín, més enllà de sang i ganivets i pistoles i cafès aigualits de comissaria, és narrar una època en què la política es mor entre crits i els gintònics fan passar per respectable l’alcoholisme. Un present rabiós i descregut. I, el que és pitjor, un futur sense esperança ni focs artificials. 

dijous, 6 de febrer de 2014

Josep Piera: l’espill sempre torna un poeta

Josep Piera és un poeta i el seu és el dietari d’un poeta. Obvi i implacable. Joc de daus és un mural sense dates, successió d’impressions, de notes esparses, de pinzellades on es barregen viatges i actualitats radicals, converses i paisatges d’un país xicotet i estret a la vora de la mar Mediterrània. I versos. Versos que se li escapen de les mans des del mateix títol i van a caure ací i allà, inevitablement i sense casualitats possibles, justament on l’obra assoleix el seu més alt nivell.
Joc de daus són les idees en prosa d’un poeta de pedra picada, dels que es meravellen amb el pas del temps i les fulles que cauen en l’ubi sunt sostingut que inspirà els precursors. “l’Alzheimer i la cendra li seran el paradís”. I no podia ser d’una altra manera. Piera divideix en tres part una obra que té només una veu, sempre lleugera, mai exhaustiva. L’autor es mostra poc incisiu, sobrevola el moll de l’ós, se’l mira uns instants i llança alguna mossegada puntual per a finalment anar-se’n. Ens deixa, inevitablement, demanant més.
Piera comença amb el món que veu des de la Drova, un refugi on el temps corre a la velocitat dels ancestres entre neus i desgels i sols de primavera que encisaven els dietaristes de tots els temps, com el senyor Porcar del carrer Sant Vicent de València. Lluny de modernitats histèriques, contra les quals Piera, tot s’ha de dir, es mostra a estones reaccionari, mentre escriu elegies al paisatge que se’n va i no torna amb els versos de Llorente al capçal del llit. “Un món se’ns mor”. Una part romàntica i políticament poc àcida, on l’autor es mostra més candorós que punyent, amb excepcions esmolades.
La segona part, anomenada com tot el recull, “Joc de daus”, on l’actualitat pren rellevància, i el fil temporal, d’una continuïtat narrativa fins llavors, es trenca en mil trossos. El país s’evidencia com una de les seues preocupacions. Els nostres parlars, el nostre paisatge, certes personalitats i anècdotes que es fan categoria com mana el cànon del senyor d’Ors. Tot això i una pregunta indefugible: què som els valencians? “Uns catalans de barreja que fan el que poden – fins i tot el ridícul – per ser espanyols”. Fiblada àcida sobtada de Piera, gens habitual en una obra més amable que rabiosa.  
I els records. Sempre. “Sent que, sense memòria, no som res”. No. Efectivament. El text que clou Joc de daus és una oda a la memorialística breu mentre el tren el porta de Gandia a Barcelona amb bitllet d’anada i tornada. Amb “Anar i tornar”, unes pàgines de la mà de J.M. Castellet, Piera desboca els records que han travessat fins el moment tot el llibre, en una rondalla d’escenes etíliques on veiem una generació que volgué canviar un país i es conformà amb veure com canviava. I desfilen inevitablement les muses del gremi, de Ferrater a un Fuster dramàticament solemne en un brindis histriònic per l’ànima del primer. 
La copa alçada de l’escriptor en pijama, l’última imatge colossal que ens regala Piera, un narrador sòlid que amb Joc de daus s’evidencia com a un assagista notable. Allà, col·locat davant l’espill, s’observa i s’autoexamina, com diria encara el mestre amb el got de whisky a la mà. La imatge que torna reflectida no podia ser una altra: un gran poeta que se sap feble, vulnerable, a estones malalt però sempre viu. Sobretot viu. I amb el vers a la punta de la llengua.