dijous, 27 de març de 2014

La vida no sempre fa presoners

Allà, una mica més enllà del corrent del riu immens que talla la selva, hi ha els afluents discrets, mig oblidats i tètrics, condemnats a fluir a velocitats diferents, presos dels meandres més recargolats. Ara, si fem l’esforç de continuar llegint després d’un intent de metàfora lamentable com aquesta, que volia fer del riu la vida, comprendrem que no tots són els escollits per a transitar pel l’Amazones, la vida immensa i amb el futur promès de la mar, qualsevol sentit amable pel qual respirar. Hi ha qui no transita per la carretera principal i es conforma amb camins subalterns, entre la supervivència i la desídia i un final de trajecte constant. Joan Carreras ho acaba d’escriure. Carretera secundària (Proa, 2012), una al·legoria dels finals sobtats i els perennes d’una vida que no sempre fa presoners.
            Una obra de detalls determinants i ínfims, amb diàlegs trepidants trencats per anotacions teatrals com acotacions en la caixa negra, però sobretot una novel·la de personatges destruïts per dins, que constaten aquella veritat tan postmoderna que resa un “tots se’n van” en carn viva, i accepten la consegüent solitud de murs llisos. Impredictible i amb girs argumentals notables, Carretera secundària és la metàfora dels camins perduts, sense punt d’arribada, velleses que fan eco entre quatre parets, fills que redescobreixen pares massa tard, amors trencats per tot i per res, motors vitals massa volàtils... Una metàfora on les dades cauen com les fulles a la tardor, al seu moment just, que deia Ramon Besa dels gols al Camp Nou.
Hi ha qui ha vist Auster emboscat entre les línies de Joan Carreras, potser no tant, i és que l’autor de Trilogia de Nova York juga en una altra lliga, però a Carreteres secundàries és cert que trobem aquelles solituds urbanes d’espais boirosos, aquells pous de psicologia silenciosa.  Probablement no tan cool, però igualment plausible és veure trets d’aquell personatge de Xavier Aliaga que vagava per l’urbs entre gin-tonics i gotes de sarcasme gris de persianes mig abaixades un diumenge a la vesprada. En aquest cas, però, sense aquella última reserva d’ironia a prova de bomba. 

dijous, 20 de març de 2014

Reflexions assossegades sobre una economia histèrica

Deia Joan Fuster que fer-se vell és resignar-se a fer-se vell, que la cosa, ben mirada, no tenia cap altra explicació. Ara, a aquestes altures de la pel·lícula ja sabem que la monosèmia és pura farsa i, per tant, la resignació té moltes cares i mil matisos. Hi ha qui, amb els anys, accepta un estat d’abatiment constant, d’anèmia intel·lectual i física. Però hi ha també qui, més assossegat, conscient que, malgrat tot, la vida és vida fins al final, agafa un quadern i es fa un autoexamen, una mirada enrere i endavant. I entremig, és clar, totes les games del gris. Josep Maria Jordan és d’aquells que saben que sempre hi ha alguna cosa a dir, que la nostra veu és tan necessària com xicoteta i insubstituïble. Ve de publicar Del nord i del sud. Diari d’un professor d’economia (PUV, 2012), el producte inevitable de quatre anys de reflexions (2006-2009) d’un home de diàleg, conciliador, allunyat de dogmes i venerador de la democràcia com tots els qui no l’han coneguda de sèrie.
És, per damunt de tot, un dietari públic centrat principalment en l’economia, molt a prop de l’article d’opinió, però amb escletxes per on s’escola, en algun cas, la vida privada en gotes xicotetes i potents, extremadament tendres en notes puntuals, com la que dedica a son pare a “Memòria i gratitud”. De fet, l’obra comença curiosament amb una observació sobre un llibre que ha colpit l’autor, l’autobiografisme sensual de Verás el cielo abierto, de Manuel Vicent. Com diem, però, aquestes només són notes discordants dins una obra “pública”, cívica, que estripa l’actualitat econòmica del període 2006-2009, amb la crisi que ningú no sabé veure que de sobte es feu portada perenne de diaris i tertúlies, la defensa instintiva que fa un home d’esquerres tradicional del govern del PSOE en època d’atacs constants d’una dreta còmodament assentada en l’oposició, o les raons per a l’ampliació de la Unió Europea, entre d’altres. El cas de la crisi, per tractar-se d’un dietari, és ben curiós, perquè copsem la visió canviant de l’economista sobre la crisi econòmica: d’una Espanya, vista “com a exemple o model per part d’altres països que pretenen avançar per la senda del desenvolupament”, allà pel 2006, a la realitat més crua de la incipient turbulència econòmica, que a mesura que avança el temps guanya pes al dietari, fins arribar a una pregunta cada dia més retòrica: “Quant durarà la crisi?”.
I tot des de baix. Jordan construeix un discurs que no es perd en abstraccions globals, té gust per allò concret i palpable, des de l’àmbit local i comarcal al global, passant per tots els altres nivells polítics i d’identitat. No debades, diuen que per a ser ciutadà del món cal tindre les arrels molt fondes, i ell les té, i per això forja un discurs coherent des del Camp de Túria al món, amb una preocupació especial que es diu Unió Europea. Jordan propugna un europeisme – que no eurocentrisme! – convençut, divers, democràtic i unitari, sabedor que és la millor, potser l’única, manera de tirar endavant aquest vell continent.
Centrat en bona part en els avatars econòmic que regeixen la relació entre el nord i el sud, entre els rics i els pobres, el dietari està travessat per un dolor constant, una estrella negra que no pot obviar i que es diu Àfrica, l’etern pecat d’una Europa que mira cap a una altra banda ara sí i ara també. Paraules d’una vigència intacta. D’altra banda, el subtítol també ho deixa ben clar: diari d’un professor d’economia. I és que Jordan és un animal universitari, en el bon sentit de la paraula, en aquella vessant crítica, ciutadana, que fa la institució universitària un lloc de debat i de solucions per al conjunt de la societat, al qual li uneix una responsabilitat d’acció i reflexió contínua, a més de la inevitable parafernàlia de costum.
Tot plegat, una allau de raons silencioses, gens afectades ni histriòniques, amb un estil temperat, sense dissonàncies ni exabruptes, sedant. Lleugerament aforístic, però molt més indagatori i prudent que categòric. De fet, fa de la prudència i la bona fe un full de ruta, conscient dels límits de l’economia i de la “supèrbia” – Jordà dixit –amb què ha actuat de vegades. Una obra que traspua humilitat i a través de la qual s’entreveu també un lector àvid, voraç i precís en el cas de les novetats acadèmiques, i més general en el cas de les novel·les. Recorre el dietari una esperança constant, que s’esforça en comprendre el passat per a explicar el present i provar d’albirar el futur: una màxima tan coneguda com certa. I tot per a assolir un objectiu llunyà, potser inabastable però no per això desitjable i necessari: “la saviesa de forjar un món socialment cohesionat i sostenible, enriquit per la diversitat i el diàleg cultural”. Potser massa seny per a un món histèric. Que els déus l’escolten. 

dijous, 13 de març de 2014

Carmelina Sánchez Cutillas: la narradora inevitable

Quan escriure és un vòmit necessari el resultat sol ser un monument. Per això les grans obres escassegen, perquè són fruit d’una vocació insubornable que va més enllà de l’ofici i del temps, que naix de l’inevitable. Perquè la gran literatura és inevitable. Ara fa cinc anys que se’ns va morir Carmelina Sánchez Cutillas, poeta i enamorada de la història medieval valenciana. I la narradora d’una única novel·la, aquella joia que es diu Matèria de Bretanya, escrita amb el torrent de paraules que se’ns escapa dels llavis quan parlem del que no ha de tornar.
          La novel·la va guanyar l’Andròmina de Narrativa als Premis octubre de 1975. Ho faria, supose, per unanimitat. I és que Matèria de Bretanya, tan lluny i tan a prop d’Els cucs de seda o La Plaça del Diamant, és una obra enorme escrita per contar uns records d’un poble petit petit, com les penes i les alegries, com tot, perquè Sánchez Cutillas narra amb la boca xicoteta, dolçament, les escenes que ben podrien haver sigut poesies o contes. Sempre en passat, per a tornar de sobte i en comptades ocasions a un present que, en el fons, no cal. Tot amb una llengua entre la parla viva i les dissonàncies de diccionari, tan representativa d’uns setanta en què el model encara estava fent-se.
El poble, per cert, és Altea. Allà on hi ha la calç en les façanes, el trenet que creuava lentament la Marina i la sega estacional de l’arròs i els pescadors que no podien faenar perquè la mar se’ls rebel·lava. Tot un món observat entre les mans, i contat amb una ingenuïtat que no ho és, que es desfà al mateix temps que la seua infantesa. Molt a poc a poc: “encara crèiem que la vida seria semblant a una poma de la tardor ensucrada”. Encara.
Un món menut i uns ulls enormes,  entre la mar i les muntanyes: “la pàtria meua era tot la terra encerclada per l’Aitana i per Bèrnia i per Puigcampana, i tot el semicercle de la mar que tremolava entre la ratlla de l’horitzó i la Serra Gelada i el Morro de Toix i el Penyó d’Ifac al més lluny”. El paisatge en què els més o menys pobres parlaven valencià i els més o menys rics no tant, com ella, mentre la seua consciència es rebel·lava, incòmoda, davant d’un ordre sant i més incòmode encara. I els ancestres que també es rebel·laven, en certa manera:  “al meu avi no li va fer gens de gràcia, i deia que era una vergonya que els seus néts no sabien parlar valencià”.
        I les contradiccions que creuaven dies i vells i joves i xiquets, mentre tot aquell món queia, desapareixia, s’esvaïa, tot esperant el dia en què un d’aquells infants cresquera i decidira prendre una Olivetti per a contar-ho tot. Fou una xiqueta, Carmelina Sánchez Cutillas. I molts anys després de deixar de ser-ho li va dir, inevitablement,  Matèria de Bretanya

dijous, 6 de març de 2014

Matar Fuster o revisar-lo?

Entre el blanc i el negre hi ha els grisos com entre els panegírics i els assassinats intel·lectuals per l’esquena hi ha les revisions honestes. La que acaba de fer Ferran Archilés (Castelló 1971) és de les últimes, radical però rigorosa. Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana (Afers 2012) és una obra que ressegueix les equivocacions de la visió fusteriana de la història valenciana, amb honestedat però amb sistematització. No és cap punyalada a traïció. Archilés no s’estalvia sonors chapeaus al pensador de Sueca, especialment quan l’absol d’aquella erosionada acusació tercerviista de ser el culpable de tots els mals per tibar massa la corda de la societat valenciana. Tampoc no és cap obra innocent. Reparteix ironies i correccions severes, però també guarda una sublim pedrada final al guanyador de la partida, el triomfalisme identitari del PP, que “menysté la llengua dels valencians excepte per a fer-ne un discurs anticatalanista, amb una autocelebratòria modernitat convertida en espectacle al servei del neoliberalisme i l’espoliació”.
              Claredat. Archilés alça les seues cartes. “Fuster”, diu l’historiador de Castelló, “quedà atrapat en un laberint d’essencialismes, sobretot de base lingüística”  Davant del nacionalisme espanyol, doncs, Fuster oposarà un de simètric, però amb l’única diferència de la llengua catalana. Hereu, per tant, d’aquell noventayochismo d’Ortega obessionat amb el fracàs d’Espanya, Fuster veurà un País Valencià fracassat, a la deriva, desviat paulatinament del tronc comú català, de la seua “plenitud”, però que encara conservava l’eina del passat i del futur, l“essència”: la llengua.
               Archilés, doncs, es limita a analitzar la interpretació de la trajectòria històrica valenciana com a conseqüència de desviacions i defectes que féu Fuster. I a corregir-la. El seu recorregut, reiteratiu i massa deutor d’eixa densitat pètria de les tesis doctorals, ve a dir que el savi de Sueca s’equivocava amb la seua visió d’una trajectòria anòmala. Per a contestar-lo, porta a poc a poc el discurs al seu terreny, un segle XIX clau del qual Archilés ha fet el seu teatre d’operacions històriques. Sap que toca la tecla de la polèmica. Però ho fa amb tot el pes de l’argument. I és bon símptoma, perquè el gremi dels exegetes del país cau sovint en un posat estantís.
  
El segle XIX o la clau que obri tots els panys

La clau de tot plegat és el segle XIX, i més per a Archilés, obsessionat durant anys a escampar la seua tesi que la primera identitat nacional dels valencians és l’espanyola, assimilada gràcies a una forta identitat regional que hi encaixava a la perfecció, llengua inclosa. Per contra, la visió de Fuster, que veu una identitat valenciana encara autèntica, encarnada pel poble i la seua llengua, i un estat borbònic “postís” al damunt però que proclama un “patrioterisme espanyol” fort i en forma que conviu amb tensions “anticentralistes” en el mateix terreny.
          Contradicció? La pregunta d’Archilés és, com a poc, recurrent. Una mera qüestió de llenguatge, simple disputa dialèctica, però l“única” qüestió i l“única” disputa possibles, ben mirat… Siga com siga, les conseqüències d’ambdues visions són clares. Fuster es preguntarà perquè l’anticentralisme no es convertí en nacionalisme. El famós “per què no” que Archilés porta anys i panys denunciant.
             Si no hi ha nacionalisme “natural” i lògic, segons Fuster, és perquè hi ha “una trajectòria econòmica agrària” i l“estructura social que en deriva”, on la burgesia com Déu i Karl Marx manen no hi apareix enlloc. El projecte de Fuster és, doncs, la modernització i l’alternativa nacional: els Països Catalans. Archilés, en aquest punt, contradiu radicalment. Si no hi ha nacionalisme és, simplement, perquè hi ha regionalisme. Triomfant, fort i arrelat juntament amb un espanyolisme robust apadrinat per un estat totpoderós. Tots dos abanderats d’un provincianisme excitat no per complex d’inferioritat, sinó, segons Archilés, per autoafirmació.
              Després de tot això, doncs, ja podem intuir el següent. La condemna fusteriana a una Renaixença culpable no pot ser més que absolució en el cas d’Archilés. I així una dècada rere l’altra. Fuster s’equivocava en veure un País Valencià agrari i sense burgesia, una visió que postergà fins els anys setanta i que mai no abandonà del tot. Alguns, com Ernest Lluch, ho intuïren al seu moment. Altres, a poc a poc, ho han recordat. Archilés els enumera. La seua equació final és clara: hi ha industrialització i hi ha burgesia, però no hi ha nacionalisme, sinó un regionalisme titànic... A juny de 2012, amb les dades a la mà, des d’estadístiques sociològiques a volums d’economia, costa contradir-lo.  El debat, però, està servit. Obriu joc.
              Al capdavall, potser tot siga molt més senzill que els debats dialèctics al caliu dels textos sagrats del valencianisme, i més ara, quan no celebrar un gol de “La Roja” es converteix, al País Valencià, en un acte d’excentricitat entre la temeritat i l’esnobisme.