diumenge, 6 de març de 2016

Les Falles, Fuster i els tòpics

Si llegírem més no criticaríem menys però sí millor. Després de tot, som un animal perpètuament insatisfet –o somiador, si ens estimem més l’optimisme–, i ens mou un comprensible i irreprimible desig de verbalitzar-ho. Parlem massa, probablement, i critiquem com respirem: de manera necessària i desapercebuda. Hi ha qui ho ha sabut sempre, això. Joan Fuster, per exemple. Ell, precisament, que potser tinga el rècord mundial de rebre crítiques d’oïdes, maldestres, deshonestes, estúpides, motivades pel comentari de repetició  i no per la lectura dels seus textos. I sí, clar, a Fuster se’l pot criticar molt, però cal llegir-lo, primer. Almenys això.
Ell també criticà, clar. I molt. Fuster va ser moltes coses: un escèptic consagrat a creure, un erudit tradicional però incòmode, un ideòleg disfressat d’hedonista... però  sobretot un crític. Honest, això sí. I és que no hi ha ni una sola línia seua que no valore un pam o altre del món que el rodejava, per dins o per fora. N’era ben conscient, per cert. I se’n feia càrrec. La seua obra, fragmentària, ingent, regular, està sempre alerta, per a pensar, per a valorar, per a destriar, per a descartar, dins dels límits reconeguts del seu coneixement. És eixe per damunt de tot, i no el pamflet polític, el valor màxim dels seus papers.
No se n’escapa, de tot açò que vinc dient, Combustible per a falles, un conjunt d’anotacions i articles sobre la Festa –en majúscules, per què no?–  publicat el 1967 i massa poc conegut a hores d’ara. Dic “massa” perquè, de fet, potser el de Fuster és, a dia de hui, el millor llibre sobre les Falles que s’haja escrit mai, i Fuster, potser, l’escriptor valencià que més crítiques haja rebut des del món dels ninots i el foc. Paradoxa o tòpic, allò cert és que costa trobar cites i reconeixement, dins del món faller, al llibre que més i millor ha pensat el seu fenomen.
I criticat, per suposat. Fuster és l’antonomàsia dels Jocs Florals. Ell és un susceptible, un crític, torne a repetir. Res és innocent. Menys les paraules i menys encara en ell. No pot escriure sense assajar, ni referir sense opinar. Hi ha encara qui es pregunta per què va deixar la poesia. És extremadament senzill: perquè no podia aguantar-se. La seua literatura és una conversa permanent, fluïda, una sobretaula eterna, il·lustrada i atípica: moltes preguntes i indagacions, poques respostes i generalitzacions. És l’antifanàtic, al cap i a la fi.
Així les coses, Combustible per a falles no podia ser una muntanya absurda i panxacontenta d’elogis. No ho fou, de fet. El que hi ha, és un llibre sobre les Falles que no fa sinó pensar, a través d’aquestes, el poble valencià, esdevenint així un assaig antropològic, divers i contundent, una reflexió profunda al voltant d’un esdeveniment que ja aleshores començava a ser mastodòntic. Tant ho era, per cert, que sobrevola el llibre un temor insistent a una certa desvirtualització de la festa: massa de tot, sembla dir Fuster: “tant d’acte oficial i oficiós, ¿no està a punt de convertir les falles en un apèndix administratiu?”. És el perill, no només de les Falles, sinó de totes les manifestacions populars, en el fons. I encara estàvem als seixanta...
                Supose que seria criticat per coses com aquestes.  No és d’estranyar, si per un llibre innocent com El País Valenciano fou cremat en efígie, precisament en la Cavalcada del Ninot de 1963. Quin remei, però, si la lucidesa sempre ha tingut el preu de la incomoditat, i més quan és volguda i reiterada.  L’avís sobre la instrumentalització de la festa no és, de fet, l’única pedrada del llibre, també hi ha munició per a la pròpia natura de la gran festa satírica –segons diuen les guies de viatges, no tant si recordem l’època de Rita Barberà, però en fi. Fuster apunta on fa mal, en aquest punt: “els fallers s’han burlat, fins ara, de totes les coses humanes i de part de les divines. Potser de l’únic que, en realitat, no s’han burlat o, en tot cas, no han fet amb massa insistència, és de les falles mateixes”. Costa no donar-li la raó.
                No pensem, però, que aquesta és la línia del llibre. No és així. Hi ha l’elogi també, la reverència sincera: a l’ambient, als pasdobles, al soroll, al foc ritual o a la melangia intrínseca de l’artista faller, que sap que crea per a cremar: “no és admirable?”, pregunta. Sí, ho és. Per què no dir-ho, les Falles són probablement l’espectacle humà més volgudament impertinent a aquella ànsia tan humana d’immortalitat, de postergació eterna. “Al punt que hom naix comença de morir”, deia Pere March, i abans d’ell tants poetes clàssics i després tants altres. En el cas de les Falles més exageradament encara, si cap. Fuster ho sabia i ho aplaudia: “jo no sóc dels qui s’esqueixen les vestidures perquè els nostres conciutadans s’inclinen a gastar més diners en traques o en cavalcades que en compres de peces als seus museus o a editar els recalcitrantment inèdits sermons de Sant Vicent Ferrer”. I fins i tot més clarament: “diguen el que vulguen els moralistes, l’home va ser creat per a passar-ho bé en aquesta vida i guanyar de passada algun duro amb mires al testament”.
                És el Fuster més pretesament descregut, més de sobretaula. Una llicència, una pose, al capdavall, abans d’anar més enllà. Perquè sempre torna, l’ideòleg . Les Falles són això, diu: hedonisme impertinent, molt bé, però també alguna cosa més: “el poble, a tot arreu, acostuma a manifestar, de tant en tant, una profunda vocació moralitzant, i les falles són la modalitat valenciana d’aquesta tendència. ¿Saludable, perillosa? En part, perillosa. De vegades, això pot induir a l’engany: a l’autoengany. Quan en una falla cremen una aparatosa escenificació de la malignitat burocràtica, de les indecències polítiques, de la cursileria del nou ric, de l’astúcia de l’estraperlista, el poble pot arribar a creure que en queda venjat. La il·lusió és candorosa”. Perquè no hi ha venjança, ve a dir. Cremeu una vegada a l’any, que ells vos cremaran els altres tres-cents seixanta-quatre dies. Matís inevitable, per a un Fuster compromès que no tarda a llançar una concessió a l’optimisme: “malgrat el que acabe de dir, trobe que és un símptoma de salut, i un recurs de salut: en tant que protesta, en tant que insolència protestatària sorgida del poble, la falla em sembla una gran cosa”.
Sorgida del poble, diu, i és que no pot evitar, a estones, una certa nostàlgia de les falles “d’abans”: més xicotetes, més populars, menys pretensioses. El seu escepticisme, després de tot, no és mai ni total ni invencible. Fuster no fa sinó reivindicar l’essència –perdó– de la festa per damunt de sumptuositats arquitectòniques i institucionals: elogia la crítica ancestral, la festa popular, l’epicureisme inconscient del foc, l’alegria de i del carrer. Per això torna al principi, a una falla de barri, de poble, que és, diu “encara una falla domèstica, per a ús d’indígenes, carregada d’insubornable perspicàcia local. Que és com deuen ser les falles. Almenys, això és el que s’ha dit sempre...”.  Era 1967. Vora cinquanta anys i dos o tres diluvis universals després, l’advertència encara continua en l’aire, surant, entre el negre fum de la crema.