dijous, 24 d’abril de 2014

CNT: de la glòria a l’oblit

Quan pensem en els anys 30 i en la Guerra Civil hi ha dos colors que no podem obviar. Roig i negre. Mocadors, banderes, gorres, camions i esperances creuades en diagonal en milers de fotografies. Els colors de l’anarcosindicalisme. El moviment anarquista fou, no debades, una de les forces amb més múscul humà i organitzatiu d’una dècada que acabaria en una massacre. La CNT fou, és cert, la gran central sindical dels trenta, amb milers i milers d’afiliats i una presència imponent al carrer i als centres de decisió política. Quaranta anys després, però, de tot allò no quedava res, o quasi res. El roig i el negre havien passat de la glòria a l’oblit.
           D’aquest viatge al silenci, n’hi ha proves. Teresa Abelló n’ha rescatades un bon nombre a LA CNT. Papers d’exili i clandestinitat (Afers, 2014), una obra que explica els perquès de la desintegració de l’anarcosindicalisme. Els papers rescatats són una joia: pamflets, documentació interna, manifestos... Ara se’ns presenta una selecció, parcial però representativa,  provinent del fons de la CNT custodiat a la Biblioteca del Pavelló de la República. Una selecció que permet constatar de primera mà una ideologia, una època de poder i d’il·lusió, i dibuixar el món posterior que s’afonava.
Els problemes començaren aviat. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, concretament: una guerra civil dins la Guerra Civil. Aquells enfrontaments entre anarcosindicalistes i forces del govern marcaren la davallada de la Confederació, així com la desaparició del POUM o la depuració de l’UGT i del Partit Socialista. Més tard, la pèrdua de la guerra, simplement convertí en tràgica una situació ja complicada. Començaren les baralles: l’exili que alçava l’essencialisme i els anarquistes a dins de l’Estat entre la supervivència i el pacte. I mentrestant aquella postguerra que no acabava entre atemptats frustrats a Franco i l’esperança d’una intervenció internacional que s’esvaïa a poc a poc.
El declivi era un fet. Durant les dècades de 1950 i 1960 s’agreuja. “Repressió, crisis internes, els canvis generacionals, la incomprensió de la nova realitat que vivia Espanya, la manca d’uns nous plantejaments polítics”, tot allò, diu Abelló, condemna la CNT a la testimonialitat, el silenci parcial, l’existència a penes. Malgrat tot. Malgrat també a aquells grups subversius que rebrollaren entre finals dels 60 i els 70, amb pinzellades llibertàries, però allunyades de l’anarcosindicalisme. És el cas del MIL de Puig Antich, assassinat per la dictadura. Després de tot, eren, ja, altres temps.
         Del poder a la derrota, de l’esperança al desencís, de la supervivència a la mort d’inanició. Tot en vora quaranta anys. Ja ho hem dit. Ells ho escrivien. “La hora de nuestra libertad está cerca” resava un document de 1945. Pur miratge.  Ja arribaven les primeres tensions, les escissions, les crides a la puresa ideològica i la concòrdia posterior, de mera supervivència: “Somos el todo que se cubre con la honrosa insígnia. El exilio y España; somos la única Confederación Nacional del Trabajo; el solo Movimiento Liertario”. Mentrestant, queien les crítiques als governs republicans a l’exili, l’esperança es diluïa i els anys passaven fent dels crims franquistes una història impune i de la memòria una subversió.
Els fronts, però, eren encara molts, la lluita de la CNT –i de les successives sigles– era contra el franquisme, però també contra el capitalisme de les democràcies occidentals i el règim que encarnava la URSS: “Las aves de rapiña, los promotores de la guerra, moscovitas, americanos, vaticanistas, etc., han de ser expulsados del suelo español”. Una batalla que no cessa amb els anys, com tampoc els odis ancestrals amb els comunistes: “los BURRILLO, BARCELÓ, LÍSTER, CARRILLO, PASIONARIA y demàs detritus de burdel. Ellos asesinaron también en el frío invierno del 36 al luchador y libertario DURRUTI”. Implacables.
         Amb el temps, el moviment entén que s’imposa una renovació, noves maneres de lluita que asseguren el futur. Deixar enrere l’omnipresent guerra era una de les premisses: “Los que no hayan comprendido todavía que hay que echar doble llave al espectro de la guerra civil y que hay que mirar a la realidad tal como es, están perdidos para toda tarea constructiva y fecunda”. Malgrat tot, la decadència, ja ho hem dit, era un fet. Ni les crides enceses dels setanta ni les accions directes de grups com el MIL revertirien un procés de minva de la presència dels sindicats llibertaris a les fàbriques, en favor d’altres amb noves estructures i forces. Nous temps. Noves derrotes. La CNT havia perdut. 

dijous, 17 d’abril de 2014

Melodies en busca de la felicitat precària

Divendres a la nit. Les portes del local situat al carrer Erudito Orellana de la ciutat de València s’obrin i deixen entrar els grupets de gent que, a poc a poc, prenen posicions a la barra i al voltant de l’escenari. Hi ha qui demana un gintonic prematur. Hi ha qui es reserva. Tot està preparat perquè hi ha també qui ha treballat de valent entre cables, contractes i decibels. La sala es diu, potser, El Cuerdo, i l’amable fauna amb camises i polos estrets, terriblement indie, gaudeix dels seus trenta-i-tants anys portats amb orgull precari o resignació tètrica. A l’aire comença a surar el desencís d’un amor inevitablement convuls, les melodies que conten la nostra història amb insistència, els trossos de vida tristos i els alegres, les ganes d’oblidar, les ànsies per no recordar, la tranquil·litat fràgil, i tantes altres coses més. De sobte, entre el públic, apareix algú que ho capta tot amb subtilitat quirúrgica. És Xavier Aliaga.
             Quan ordena totes les peces contempla el resultat, és Vides desafinades, un univers enigmàtic d’amor, desamor, música, estima, dolor, i tot allò que passa mentre corre el rellotge i ens fem grans i Wilco canta impossible Germany, unlikely Japan, wherever you go, wherever you land. A través de les seues respectives veus, coneixem la història de Marta, Vicky, Gerard, Francesc, Alícia i Jordi, sis personatges perduts enmig de punts d’inflexions vitals d’aquells que no es poden explicar, de punts de no retorn en molts casos, de fugides endavant i endarrere, de crisis econòmiques i sentimentals incipients. El d’Aliaga és el cant coral d’uns personatges aconseguits, especialment el de Gerard, amb reminiscències d’aquell cinisme protector del millor Toole. Un encert gens casual.
            A la literatura catalana actualíssima hi ha grans narradors i narradores, Xavier Aliaga n’és un, i a cada novel·la s’assenta més confortablement en aquesta categoria. Ha evolucionat. Ja no hi ha la comicitat de Si no ho dic, rebente i Els neons de Sodoma. Hi ha alguna cosa més. Com comentava encertadíssimament Francesc Calafat fa un temps, “l’humor hi és però ja no és la biga mestra de la trama”. No. Efectivament. El que trobem és el següent pas, l’hiperbolisme irònic que arranca somriures sense immutar-se, fàcilment.
Tan fàcilment com es llegeix la seua prosa, fluïda i enèrgica, que fa entretingudíssima una obra farcida de referències musicals de la generació que encara omple les sales xicotetes de la capital els dissabtes a la nit i compra l’últim CD  de Calexico a la Fnac. Una  que assoleix el nivell més alt als monòlegs narratius dels personatges en ple conflicte existencial, i que pateix més, si de cas, als diàlegs. Vides desafinades és, tot plegat, una molt bona novel·la, sis històries entrellaçades que fan la història, l’única, la de sempre, la inevitable, la de tots: la recerca del pa i de la felicitat per damunt de tot, i per eixe ordre sagrat. Inalterable. 

dijous, 10 d’abril de 2014

Jacinto Antón: elevar l’aventura

Antón /JOAN SANCHEZ
Dins de Lletraferit #4

Els autoanomenats jutges de la literatura han vetat sovint l’Olimp de les lletres a matèries vistes com a secundàries, subalternes, indignes dels altars. El gènere – gènere? – d’aventures ho patit en les seues carns. Precisament des del moment de ser anomenat així, perquè un gènere imposa unes normes a priori, i unes renúncies posteriors. Allò vist com a “d’aventures”, doncs, ha sigut col·locat massa vegades en un segon prestatge. Malgrat Conrad. Malgrat Lawrence d’Aràbia. Malgrat tots els altres. Malgrat tot. I no. La literatura és una i moltes, però els rànquings, si és que n’hi ha, els decideixen les paraules. I no les etiquetes.
           Jacinto Antón ho sap. Porta anys i panys fent literatura de l’aventura. I de la bona. A les planes del diari El País, ve publicant impenitentment articles i entrevistes sobre viatges, exploradors, herois, animals devoradors d’homes, guerres i un etcètera de tot allò que se sol encabir impunement en un mateix gènere literari. Peces recollides ja en dos volums infinitament més digeribles que els seus títols: Pilotos, caimanes y otras aventuras extraordinarias (RBA, 2009) i Héroes, aventureros y cobardes (RBA, 2013). El 2009, com qui no vol la cosa, li atorgaren el Premio Nacional de Periodismo Cultural. Era confirmar l’evident. “Criado en la noble tradición de los húsares de Nádasdy y los lanceros de Bengala”, amant de l’esgrima i fetitxista de la història, Antón ha fet de les noves i velles aventures un homenatge optimista a la paraula. Una ofrena en castellà romàntic, solemne a estones, abarrocat de vegades, desenfadat sovint. Tant que provoca més d’un somriure lleu, còmplice, i més de dues riallades. Sembla dir que la vida, per aquest cantó, paga la pena.
            Reportatges, assaigs? Ho poden anomenar com vulguen. És prosa, i d’idees, on s’escola la narrativa amb un jo potent, que ni pot ni vol amagar-se. Entre tanta línia sempre se li cau algun llibre de la butxaca, que serveix com a excusa, com a l’espurna que fa botar el món que vol contar-nos. De Conrad a Kenneth Andersen. Sense voler, fa allò que alguns sants pares de la crítica han anomenat divulgació històrica. Sempre, o quasi sempre, a partir dels personatges. Li interessen ells, els exploradors, els mariners, els aviadors, els soldats a peu. Rarament dones, no cal dir-ho, i no per culpa seua, que la història passada no la decidim nosaltres, que nosaltres, com a molt, la contem. Són homes doncs, homes literalment extraordinaris, fora de la rutina.
Hi ha entrevistes, també, llargues i reposades converses entre el periodista i els seus herois. Els vius, és clar. Algunes, d’aquelles que quan ens posem solemnes i una mica insolents en diem imprescindibles, com la d’aquell aristòcrata que atemptà contra Hitler, que diu, amb un menyspreu infinitament altiu, que els nazis, al capdavall, “eren proletaris”.
       Nazis, militars de l’aristocràcia prussiana o aviadors dels anys trenta i quaranta, però també Highlanders, húsars, o cavalleria de mig món: tots ells recorren el paisatge que dibuixa Antón. Eternament en conflicte. Les històries de guerra, al capdavall, ens interessen tant perquè trenquen la rutina, i ens mostren aquell camp per llaurar, per desbocar ànsies, per construir la gesta. Joan Fuster ja deia, sorneguer i fúnebre, que l’home mitjà fa la guerra per avorriment. Segurament per tot això, a l’obra d’Antón el ferro i el plom són pertot, i és que a més batalla més possibilitats d’èpica, d’aventura. Hi ha qui ha vist en aquesta identificació entre guerra i èpica una farsa bel·licista. Antón no. La parafernàlia militar el corprèn, l’encisa, li fa escriure.
L’aventura és, ben mirat, un concepte amable. Amablement colonial, per cert. Si no naix amb les colònies, creix i es reformula amb elles. Pren del somni imperial aquella ànsia de descobriment, aquell exotisme, aquella llunyania encisadora de cultures a mil anys llum. I, encara, poderosa, aquella embriaguesa juvenil, primerenca, ansiosa, per allò desconegut, misteriós o sobrenatural, sempre en la frontera amb la llegenda que omplia els tebeos d’altres èpoques.
              Normal, arribats en aquest punt, que a l’obra d’Antón no aparega gens la part més incòmoda del colonialisme i de la guerra que porta de la mà. Gens però no mai, perquè sí que hi ha sonats contrapunts al bel·licisme ornamental que impregna el llibre. Hi ha, també, els morts, els desapareguts, els esvaïts, perquè el límit de l’aventura és la vida, i el màxim aventurer aquell qui la perd.  Steinhoff o Hillary enmig d’un llistat interminable de màrtirs de la gesta. I de sobte, “mi mundo de héroes, sables y trompetas se oscureció como el sol tapado por una nube”.             
            Escriu, cal no oblidar-ho, des de les planes d’un diari. L’actualitat hi és, per tant, d’una o d’una altra manera. Per força. Un llibre, un nou descobriment... una excusa, en el fons, per a deixar anar la mà, per a elevar l’aventura a Olimp, i per contar-nos, amb aquella passió adolescent, primaveral, que el món és un lloc meravellós i ple de sorpreses. No ho dic jo. Ho diu Jacinto Antón. I ho creu devotament. 

dijous, 3 d’abril de 2014

Contra Pérez Reverte i tots els altres

Martí de Viciana (1502-1582)
Els mites no cauen del cel. Els mites els construeixen i els perpetuen les persones. Les llengües, també. Hi ha, però, qui encara no se n’ha adonat o, menys innocentment, fa titànics esforços per no fer-ho. El problema és quan aquestes persones tenen els megàfons. Arturo Pérez Reverte en té, de megàfons. I uns quants. Televisió, planes de diaris i alguns centenars de milers de seguidors en Twitter. El que diu, va a missa. Encara que siga esbiaixat. Contestar-li com cal, demanaria altres megàfons a l’altura. Jo no en tinc. Que servisquen aquestes humils i subalternes línies.
          Doncs bé, l’altre dia, el senyor Pérez Reverte, notable narrador i superstar mediàtica, publicava un article al Semanal, titulat “Una historia de España (XXI) on tractava d’explicar la innocent, harmoniosa i “natural” supremacia del castellà durant el segle XVI. No és nova, aquesta imperiosa necessitat seua de deixar clar que tot el que no siga castellà molesta, i que si Espanya no va bien és perquè no està unida i ben uniformitzada. Un discurs que, en el fons, no és sinó una versió 2.0 del noventayochismo de tota la vida. Però anem a les paraules. A les seues.
“Fue durante el siglo XVI”, diu l’acadèmic de la RAE, “cuando se afirmó la lengua castellana”. I ho diu amb certa  raó, que no és cap secret que a partir del cinc-cents la llengua de Castella pren força com a llengua de l’Imperi de Carles V. Fins ací no hi hauria cap problema. Cap. És un fet històric, amb les causes i conseqüències, positives i negatives, de tot esdeveniment. Però ai, Reverte continua, i dóna la seua raó per a explicar aquesta supremacia, aquesta “afirmació” del castellà: “Y eso ocurrió de una forma que podríamos llamar natural”. Natural! Ja sabeu, com la pluja o l’eixida diària del sol. El castellà, tot plegat, acabà triomfant en “en la literatura, la religión, la administración de la justícia (...) no mediante imposición forzosa – como insisten en afirmar ciertos manipuladores y/o cantamañanas –, sinó como consecuencia natural del asunto”. Sublim.
Continuem, però. Compara aleshores el cas del castellà amb el de l’alemany – “que se calzó al checo” –, l’anglès o el francès, llengües que relegaren a altres com el basc, bretó o valencià a “su uso doméstico, familiar y rural en sus respectivas zonas, mientras que la lengua de uso general, castellana en nuestro caso, se convertía en la de los negocios, el comercio, la administración, la cultura, la de quienes deseaban prosperar”. Ús general? Quina administració? Prosperar on? En la natura, o en un sistema polític? No ens aturarem, encara.
Tot això per què, us preguntareu? Quina és, novament, la raó que explica els fets? “Para aviso de mareantes y tontos del ciruelo, que esa elección fue por completo voluntaria, en un proceso de absoluta naturalidad histórica, por simples razones de mercado”. Ah, ara ja són “razones de mercado”, hem progressat. “Y no está de más recordar que ni siquiera en el siglo XVII, con los intentos de unidad del ministro Olivares, hubo imposición del castellano”. Res, tot feliç, sense conflicte. Congratulem-nos.
Les gents de mig món, en harmonia i en ús total de les seues facultats mentals i físiques, abraçaven eufòricament la llengua castellana: “cuantos querían buscarse la vida en los vastos territorios del imperio optaron por la útil lengua castellana”. Hi ha més, però: “la hegemonia militar y política que a esas alturas había alcanzado España no hizo sino reforzar el prestigio del castellano: Europa se llenó de libros impresos en español, los ejércitos usaron palabras nuestras como base de su lengua franca, y el salto de toda esa potencia cultural a los territorios recién conquistados en América convirtió al castellano, por simple justícia histórica, en lengua universal”. Si després del concepte “justícia histórica” heu pogut continuar llegint, veieu que acaba amb “lengua universal”. I, així, prepara la cloenda d’un article memorable: “Y las [lenguas] que no, pues oigan. Mala suerte. Pues no”. Ja veiem, la mala sort com la naturalitat, explicacions acadèmicament incontestables d’una supremacia lingüística universal, estratosfèrica.
          Bé, anem per parts. El que fa Reverte en tot l’article no és altra cosa que explicar una supremacia total del castellà al segle XVI per simple “consecuencia natural del asunto”. Doncs bé, ni supremacia total – encara, ja vindrà, i no serà amable – ni, per suposat, natural. Natural, senyor Reverte, són el dia i la nit. Les llengües, senyor Reverte, les parlen, imposen, respecten, aniquilen, comparteixen i etc, les persones, amb estructures socials i polítiques que no són necessàries, ni naturals, com les hegemonies militars i polítiques.
          En primer lloc, l’autor de Cartagena, hàbilment, evita el segle XVIII, i amb aquest l’aniquilació del Regne de València, per exemple, i per tant la imposició de les lleis i costums castellanes com a públiques i institucionals, inclosa la llengua castellana. Sí, senyor Reverte, imposició. I gens natural. Podia no haver sigut així, però fou així. Arribaren cossos de funcionaris d’elit forasters sense escrúpols ni miraments, i el castellà s’imposà a l’administració, el servei militar, la predicació eclesiàstica i l’escolaritat, i s’estengué encara més en la producció editorial o els diaris. La uniformització jurídica i administrativa comportava també la uniformització cultural i lingüística. A la força, sí. I li recorde, per cert, que quan es generalitzà l’educació obligatòria, ho va fer naturalment en castellà i sense opció a rèplica. Per tant, no hi hauria escola en valencià fins a final del segle XX. L’escola que ara cert ministre i certa llei volen tocar de mort. 
         Com dèiem, però, Reverte evita el segle XVIII, i el XIX, i per suposat el XX... i parla del que li interessa del XVI i del XVII. Ni una paraula del genocidi indígena i la imposició cultural i lingüística a l’altra banda de l’Atlàntic, que són, ja ho hem vist, esdeveniments de divina “justícia histórica”. Ai, la justícia històrica! Els indígenes abraçaven la llengua castellana com els crucifixos i les espasses, ja sabem, amb total alegria de poder progressar dins les fronteres de l’imperi. Preciós.
           El castellà s’afirma al segle XVI, diu i reitera. És cert. La seua supremacia s’anirà covant a poc a poc. El castellà avança, i per unes raons que, per cert, res tenen a veure una vegada més amb la “natura”. El mercat, per exemple, com ell mateix comenta. El en cas valencià, Martí de Viciana traduí al segle XVI la seua Crònica de València al castellà per raons de mercat editorial, exactament, com altres ho feren per imitació dels models cultural en voga. No fou l’únic. Com tampoc no faltaren els escriptors que es mantingueren fidels al valencià, ja fóra per voluntat o per pura impossibilitat d’usar cap altra llengua. Allà està, encara indignat amb el món, Pere Joan Porcar, dietarista del XVII.  
          Però sí, el castellà comença a arraconar altres llengües. Comença. I prou. Ni és l’única llengua “útil” ni l’única llengua “general”. Dir això és manipular. En primer lloc, el castellà no arracona el valencià en l’àmbit popular, on seria àmpliament majoritari fins ben entrat el segle XX. En segon, continuava havent-hi producció cultural en valencià durant el XVI i el XVII, s’escrivia i es llegia en valencià, com es feien negocis en valencià –  i no només els purament locals –, i la llengua de l’administració de les institucions pròpies del Regne de València – no les que representaven la monarquia “central” – continuava sent el valencià. El valencià, doncs, era útil. I era “general” entre el poble valencià – i el català, balear... –. Només deixarà de ser útil en l’administració quan, simplement, es carreguen aquella administració i n’imposen una altra: castellana. Ja ho hem vist abans. A Reverte, però, això no li interessa.
        El castellà també era útil, evidentment. I tant. Útil per a què? Principalment per escriure a la moda o per a progressar en el sistema polític de la monarquia hispànica. Un sistema amb unes institucions que no, tampoc plovien del cel. Una pena. I és que, fins on jo sé, l’existència dels virreis, de la Reial Audiència o el desembarcament de funcionaris i eclesiàstics d’origen castellà, tot això, no es votava. No s’escollia. Ni tampoc, òbviament, creixia en els arbres.  
        Arribats en aquest punt, podem dir alegrement que l’afirmació  del castellà durant el segle XVI fou “consecuencia natural del asunto”? No. Rotundament no. Dir-ho és estendre el que el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno anomena nacionalisme lingüístic. La supremacia de certes llengües no és natural. Les llengües, senyors, no evolucionen “naturalment” de cara al progrés, això és una manipulació del darwinisme social aplicada a la lingüística, pròpia del liberalisme del segle XIX. La preponderància del castellà a partir del segle XVI respon a factors històrics i polítics, no sempre amables, de vegades tràgics, mai naturals. Factors com la influència cultural, sí, però també com la imposició d’estructures polítiques d’un Imperi, que a partir del segle XVIII serien senzillament inapel·lables. Unes estructures que, per cert, sempre han protegit el castellà i no mai cap altra llengua. Així de senzill – o no. I qui no ho vulga veure, que mire cap a una altra banda, però ja n’hi ha prou de reescriure la història.
En tot cas, no heu de fer massa cas de tot el que acabe de dir. Al capdavall, no deixen de ser les paraules d’un trist “cantamañanas” de València, que no creu en els cants de sirena ni en la “justícia històrica”, i que pensa, ingènuament, com alguns altres un “tontos del ciruelo”, que ni els rics han de menjar-se els pobres, ni els blancs els negres, ni els homes les dones, ni les llengües grans les xicotetes. Què hi farem, amics.