CNT: de la glòria a l’oblit

Quan pensem en els anys 30 i en la Guerra Civil hi ha dos colors que no podem obviar. Roig i negre. Mocadors, banderes, gorres, camions i esperances creuades en diagonal en milers de fotografies. Els colors de l’anarcosindicalisme. El moviment anarquista fou, no debades, una de les forces amb més múscul humà i organitzatiu d’una dècada que acabaria en una massacre. La CNT fou, és cert, la gran central sindical dels trenta, amb milers i milers d’afiliats i una presència imponent al carrer i als centres de decisió política. Quaranta anys després, però, de tot allò no quedava res, o quasi res. El roig i el negre havien passat de la glòria a l’oblit.

           D’aquest viatge al silenci, n’hi ha proves. Teresa Abelló n’ha rescatades un bon nombre a LA CNT. Papers d’exili i clandestinitat (Afers, 2014), una obra que explica els perquès de la desintegració de l’anarcosindicalisme. Els papers rescatats són una joia: pamflets, documentació interna, manifestos... Ara se’ns presenta una selecció, parcial però representativa,  provinent del fons de la CNT custodiat a la Biblioteca del Pavelló de la República. Una selecció que permet constatar de primera mà una ideologia, una època de poder i d’il·lusió, i dibuixar el món posterior que s’afonava.

Els problemes començaren aviat. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, concretament: una guerra civil dins la Guerra Civil. Aquells enfrontaments entre anarcosindicalistes i forces del govern marcaren la davallada de la Confederació, així com la desaparició del POUM o la depuració de l’UGT i del Partit Socialista. Més tard, la pèrdua de la guerra, simplement convertí en tràgica una situació ja complicada. Començaren les baralles: l’exili que alçava l’essencialisme i els anarquistes a dins de l’Estat entre la supervivència i el pacte. I mentrestant aquella postguerra que no acabava entre atemptats frustrats a Franco i l’esperança d’una intervenció internacional que s’esvaïa a poc a poc.

El declivi era un fet. Durant les dècades de 1950 i 1960 s’agreuja. “Repressió, crisis internes, els canvis generacionals, la incomprensió de la nova realitat que vivia Espanya, la manca d’uns nous plantejaments polítics”, tot allò, diu Abelló, condemna la CNT a la testimonialitat, el silenci parcial, l’existència a penes. Malgrat tot. Malgrat també a aquells grups subversius que rebrollaren entre finals dels 60 i els 70, amb pinzellades llibertàries, però allunyades de l’anarcosindicalisme. És el cas del MIL de Puig Antich, assassinat per la dictadura. Després de tot, eren, ja, altres temps.

         Del poder a la derrota, de l’esperança al desencís, de la supervivència a la mort d’inanició. Tot en vora quaranta anys. Ja ho hem dit. Ells ho escrivien. “La hora de nuestra libertad está cerca” resava un document de 1945. Pur miratge.  Ja arribaven les primeres tensions, les escissions, les crides a la puresa ideològica i la concòrdia posterior, de mera supervivència: “Somos el todo que se cubre con la honrosa insígnia. El exilio y España; somos la única Confederación Nacional del Trabajo; el solo Movimiento Liertario”. Mentrestant, queien les crítiques als governs republicans a l’exili, l’esperança es diluïa i els anys passaven fent dels crims franquistes una història impune i de la memòria una subversió.

Els fronts, però, eren encara molts, la lluita de la CNT –i de les successives sigles– era contra el franquisme, però també contra el capitalisme de les democràcies occidentals i el règim que encarnava la URSS: “Las aves de rapiña, los promotores de la guerra, moscovitas, americanos, vaticanistas, etc., han de ser expulsados del suelo español”. Una batalla que no cessa amb els anys, com tampoc els odis ancestrals amb els comunistes: “los BURRILLO, BARCELÓ, LÍSTER, CARRILLO, PASIONARIA y demàs detritus de burdel. Ellos asesinaron también en el frío invierno del 36 al luchador y libertario DURRUTI”. Implacables.

         Amb el temps, el moviment entén que s’imposa una renovació, noves maneres de lluita que asseguren el futur. Deixar enrere l’omnipresent guerra era una de les premisses: “Los que no hayan comprendido todavía que hay que echar doble llave al espectro de la guerra civil y que hay que mirar a la realidad tal como es, están perdidos para toda tarea constructiva y fecunda”. Malgrat tot, la decadència, ja ho hem dit, era un fet. Ni les crides enceses dels setanta ni les accions directes de grups com el MIL revertirien un procés de minva de la presència dels sindicats llibertaris a les fàbriques, en favor d’altres amb noves estructures i forces. Nous temps. Noves derrotes. La CNT havia perdut.