Jacinto Antón: elevar l’aventura

Antón /JOAN SANCHEZ

Dins de Lletraferit #4

Els autoanomenats jutges de la literatura han vetat sovint l’Olimp de les lletres a matèries vistes com a secundàries, subalternes, indignes dels altars. El gènere – gènere? – d’aventures ho patit en les seues carns. Precisament des del moment de ser anomenat així, perquè un gènere imposa unes normes a priori, i unes renúncies posteriors. Allò vist com a “d’aventures”, doncs, ha sigut col·locat massa vegades en un segon prestatge. Malgrat Conrad. Malgrat Lawrence d’Aràbia. Malgrat tots els altres. Malgrat tot. I no. La literatura és una i moltes, però els rànquings, si és que n’hi ha, els decideixen les paraules. I no les etiquetes.

           Jacinto Antón ho sap. Porta anys i panys fent literatura de l’aventura. I de la bona. A les planes del diari El País, ve publicant impenitentment articles i entrevistes sobre viatges, exploradors, herois, animals devoradors d’homes, guerres i un etcètera de tot allò que se sol encabir impunement en un mateix gènere literari. Peces recollides ja en dos volums infinitament més digeribles que els seus títols: Pilotos, caimanes y otras aventuras extraordinarias (RBA, 2009) i Héroes, aventureros y cobardes (RBA, 2013). El 2009, com qui no vol la cosa, li atorgaren el Premio Nacional de Periodismo Cultural. Era confirmar l’evident. “Criado en la noble tradición de los húsares de Nádasdy y los lanceros de Bengala”, amant de l’esgrima i fetitxista de la història, Antón ha fet de les noves i velles aventures un homenatge optimista a la paraula. Una ofrena en castellà romàntic, solemne a estones, abarrocat de vegades, desenfadat sovint. Tant que provoca més d’un somriure lleu, còmplice, i més de dues riallades. Sembla dir que la vida, per aquest cantó, paga la pena.

            Reportatges, assaigs? Ho poden anomenar com vulguen. És prosa, i d’idees, on s’escola la narrativa amb un jo potent, que ni pot ni vol amagar-se. Entre tanta línia sempre se li cau algun llibre de la butxaca, que serveix com a excusa, com a l’espurna que fa botar el món que vol contar-nos. De Conrad a Kenneth Andersen. Sense voler, fa allò que alguns sants pares de la crítica han anomenat divulgació històrica. Sempre, o quasi sempre, a partir dels personatges. Li interessen ells, els exploradors, els mariners, els aviadors, els soldats a peu. Rarament dones, no cal dir-ho, i no per culpa seua, que la història passada no la decidim nosaltres, que nosaltres, com a molt, la contem. Són homes doncs, homes literalment extraordinaris, fora de la rutina.

Hi ha entrevistes, també, llargues i reposades converses entre el periodista i els seus herois. Els vius, és clar. Algunes, d’aquelles que quan ens posem solemnes i una mica insolents en diem imprescindibles, com la d’aquell aristòcrata que atemptà contra Hitler, que diu, amb un menyspreu infinitament altiu, que els nazis, al capdavall, “eren proletaris”.

       Nazis, militars de l’aristocràcia prussiana o aviadors dels anys trenta i quaranta, però també Highlanders, húsars, o cavalleria de mig món: tots ells recorren el paisatge que dibuixa Antón. Eternament en conflicte. Les històries de guerra, al capdavall, ens interessen tant perquè trenquen la rutina, i ens mostren aquell camp per llaurar, per desbocar ànsies, per construir la gesta. Joan Fuster ja deia, sorneguer i fúnebre, que l’home mitjà fa la guerra per avorriment. Segurament per tot això, a l’obra d’Antón el ferro i el plom són pertot, i és que a més batalla més possibilitats d’èpica, d’aventura. Hi ha qui ha vist en aquesta identificació entre guerra i èpica una farsa bel·licista. Antón no. La parafernàlia militar el corprèn, l’encisa, li fa escriure.

L’aventura és, ben mirat, un concepte amable. Amablement colonial, per cert. Si no naix amb les colònies, creix i es reformula amb elles. Pren del somni imperial aquella ànsia de descobriment, aquell exotisme, aquella llunyania encisadora de cultures a mil anys llum. I, encara, poderosa, aquella embriaguesa juvenil, primerenca, ansiosa, per allò desconegut, misteriós o sobrenatural, sempre en la frontera amb la llegenda que omplia els tebeos d’altres èpoques.

              Normal, arribats en aquest punt, que a l’obra d’Antón no aparega gens la part més incòmoda del colonialisme i de la guerra que porta de la mà. Gens però no mai, perquè sí que hi ha sonats contrapunts al bel·licisme ornamental que impregna el llibre. Hi ha, també, els morts, els desapareguts, els esvaïts, perquè el límit de l’aventura és la vida, i el màxim aventurer aquell qui la perd.  Steinhoff o Hillary enmig d’un llistat interminable de màrtirs de la gesta. I de sobte, “mi mundo de héroes, sables y trompetas se oscureció como el sol tapado por una nube”.             

            Escriu, cal no oblidar-ho, des de les planes d’un diari. L’actualitat hi és, per tant, d’una o d’una altra manera. Per força. Un llibre, un nou descobriment... una excusa, en el fons, per a deixar anar la mà, per a elevar l’aventura a Olimp, i per contar-nos, amb aquella passió adolescent, primaveral, que el món és un lloc meravellós i ple de sorpreses. No ho dic jo. Ho diu Jacinto Antón. I ho creu devotament.