Melodies en busca de la felicitat precària

Divendres a la nit. Les portes del local situat al carrer Erudito Orellana de la ciutat de València s’obrin i deixen entrar els grupets de gent que, a poc a poc, prenen posicions a la barra i al voltant de l’escenari. Hi ha qui demana un gintonic prematur. Hi ha qui es reserva. Tot està preparat perquè hi ha també qui ha treballat de valent entre cables, contractes i decibels. La sala es diu, potser, El Cuerdo, i l’amable fauna amb camises i polos estrets, terriblement indie, gaudeix dels seus trenta-i-tants anys portats amb orgull precari o resignació tètrica. A l’aire comença a surar el desencís d’un amor inevitablement convuls, les melodies que conten la nostra història amb insistència, els trossos de vida tristos i els alegres, les ganes d’oblidar, les ànsies per no recordar, la tranquil·litat fràgil, i tantes altres coses més. De sobte, entre el públic, apareix algú que ho capta tot amb subtilitat quirúrgica. És Xavier Aliaga.

             Quan ordena totes les peces contempla el resultat, és Vides desafinades, un univers enigmàtic d’amor, desamor, música, estima, dolor, i tot allò que passa mentre corre el rellotge i ens fem grans i Wilco canta impossible Germany, unlikely Japan, wherever you go, wherever you land. A través de les seues respectives veus, coneixem la història de Marta, Vicky, Gerard, Francesc, Alícia i Jordi, sis personatges perduts enmig de punts d’inflexions vitals d’aquells que no es poden explicar, de punts de no retorn en molts casos, de fugides endavant i endarrere, de crisis econòmiques i sentimentals incipients. El d’Aliaga és el cant coral d’uns personatges aconseguits, especialment el de Gerard, amb reminiscències d’aquell cinisme protector del millor Toole. Un encert gens casual.

            A la literatura catalana actualíssima hi ha grans narradors i narradores, Xavier Aliaga n’és un, i a cada novel·la s’assenta més confortablement en aquesta categoria. Ha evolucionat. Ja no hi ha la comicitat de Si no ho dic, rebente i Els neons de Sodoma. Hi ha alguna cosa més. Com comentava encertadíssimament Francesc Calafat fa un temps, “l’humor hi és però ja no és la biga mestra de la trama”. No. Efectivament. El que trobem és el següent pas, l’hiperbolisme irònic que arranca somriures sense immutar-se, fàcilment.

Tan fàcilment com es llegeix la seua prosa, fluïda i enèrgica, que fa entretingudíssima una obra farcida de referències musicals de la generació que encara omple les sales xicotetes de la capital els dissabtes a la nit i compra l’últim CD  de Calexico a la Fnac. Una  que assoleix el nivell més alt als monòlegs narratius dels personatges en ple conflicte existencial, i que pateix més, si de cas, als diàlegs. Vides desafinades és, tot plegat, una molt bona novel·la, sis històries entrellaçades que fan la història, l’única, la de sempre, la inevitable, la de tots: la recerca del pa i de la felicitat per damunt de tot, i per eixe ordre sagrat. Inalterable.