divendres, 19 de desembre de 2014

Abidal, la nostàlgia

Foto: Manel Montilla - Mundo Deportivo.
Que la nostàlgia és el preu de la felicitat ho sabem tots. I ho patim tots, també. Ben mirat, no pot ser d’una altra manera. Ha de ser així i punt, com la pluja o el vent o que després d’una mandarina dolça la següent mai no ho és tant. Amb 21 anys, això ja ho sabia, o almenys ho intuïa, mentre m’apropava a aquell quiosc del metro de Berlín. Era un dia de primavera. Primavera d’allà, clar, entre grisos totals i dies en què el sol es rebel·lava amb ferocitat.  El nom de l’estació no el recorde, només sé que allà canviava de tren i aquell dia anava amb temps i vaig decidir comprar-me el diari i eixir a fora i llegir-ho en un banc. També recorde que abans d’obrir-lo vaig agafar el meu mòbil i vaig marcar el número de casa del meu iaio. Parlàrem uns minuts. Què tal, com estàs. Estic, que ja és prou. I tu què tal l’alemany. Res, malament. I això i allò. Després vaig penjar com penjava sempre, amb un pes a la mà i un altre a la gola.
                El diari era la Gazzetta dello sport. A Berlín sempre el comprava quan havia jugat el Barça, sobretot si havia jugat Champions, per allargar una mica més el bon sabor de boca. Perquè aquell any tot era bon sabor de boca. Jugaven bé, queien bé, i damunt guanyaven. Els partits solia veure’ls en la penya que es reunia als baixos d’un hostal en la Ziegelstrasse. Allà vaig veure el 5-0 al Madrid mentre el meu amic Lorenzo, a qui coneixia de quatre dies, em deia “Troppo Barça Carles, troppo Barça”. També un partit molt aspre contra el Copenhagen, en què el polonès ebri del meu costat em va preguntar de sobte, en algun idioma paregut a anglès, que de quin equip era jo, mentre es treia una mamella amb un tatuatge de dos pams d’un escut amb ratlles blaugranes. Li vaig dir la veritat, però potser no hauria dubtat a amollar-li una mentida bíblica si els colors del seu pit hagueren sigut altres. Tant se val, ara. El cas, deia abans d’enllaçar records, era que aquell matí gris vaig eixir de l’estació per les escales, i després de telefonar em vaig asseure per a veure una vegada més la portada.
                I quina portada. Els periodistes esportius italians, com els anglosaxons, sempre s’han estimat aquell estil notarial i sec, de sintaxi en calçotets i verbs amagats. Era un dia de primavera i no variaren: Ciao Mou. Barça in finale. El subtítol, per a mi, substituïa la llum que devia estar a l’altra banda dels núvols: Al Camp Nou finisce 1-1, ma Guardiola in Champions dà un’altra lezione al Real. Mourinho guarda la partita in hotel. Abidal in campo a un messe e mezzo dall’operazione. Doncs sí, després d’haver guanyat 0-2 en el Bernabéu amb aquell gol aquàtic de Messi, l’empat al Camp Nou ficava el Barça a la final de Wembley. I per a mi tot formava part de la meua estúpida i sincera felicitat diària, que em perdonen els il·lustrats. El fet és que la història era molt amable, perfecta –completa, s’entèn–: bon joc, victòria, Madrid derrotat, i un jugador francès, Eric Abidal, que xafava el camp poques setmanes després d’una operació de càncer. Tan simple i tan amable: Tutti in piedi ad applaudire Abidal, bentornato al 90’ soltant 46 giorni dopo l’operazione per un tumore.
Abidal era el símbol. El seu nom evocava un equip que jugava elegantment bé i a més a més guanyava batalles d’antagonismes massa fàcils, amb aquell Mourinho teatral que preparava trinxeres impossibles per a un Guardiola de vidre que només una volta es trencà per a dir que la batalla de les paraules ja la tenia guanyada, el portuguès. La de les paraules i prou. I ni tan sols aquella, en el fons, perquè les narracions, ací i allà, parlaven del Barcelona com els clàssics llatins dels romans a les Guerres Púniques.
                Una història tan simple i tan amable que va ser-ho massa, perquè mesos després Abidal tornà a ser intervingut i deixà els terrenys de joc per una altra temporada. Tan simple i tan amable que més mesos després creuà una porta secundària per a eixir del millor Barça gràcies a la pitjor directiva. Això, però, encara no ho sabíem, ni ell ni jo. Aquell matí només hi havia un cel gris i un banc i uns minuts de sobra. Encara no hi havia lloc per al fang de l’existència. Abidal era el símbol d’una belle époque que, com totes, semblava no ser conscient d’ella mateixa, que arraconava cent desgràcies i feia oblidar mil misèries. Ningú parlava dels milions, del negoci, dels altres drames. Només hi havia els elogis, que continuaren el dia que, en la pròrroga que de vegades ens dóna la vida, alçà la copa en Londres mentre tothom aplaudia i pensava quina felicitat més etèria.
                Després, ja ho he dit, el fang, les ombres, les derrotes, el final, la nostàlgia. Tot tan inevitable com la pluja o el vent o com que després d’una mandarina dolça la següent mai no ho és tant. Això també ho he dit, ja. I llavors jo vaig tornar a València i vaig deixar de comprar La Gazzetta dello sport i a l’any següent no guanyàrem la copa i un dia Guardiola se n’anà i Abidal també i un altre dia Tito Vilanova però d’una altra manera. I ja no jugàvem tan bé i el temps com passa, mare de Déu, que diem als ascensors. I avui, perquè sí i perquè no, ha anunciat que es retira. Abidal deixa el futbol. Diu adéu. A ell, i a nosaltres, després de tot, ens queda la nostàlgia. I no, no pot ser d’una altra manera. I com diem per ací, també als ascensors, quin remei. Quin remei, amic. 

dimecres, 10 de desembre de 2014

Provocar

AAFFF d'Amadeu Fabregat (1974)
Dins Caràcters, núm. 68

Deia Oscar Wilde, en aquell conegudíssim prefaci seu a The Picture of Dorian Gray, que “there is no such thing as a moral or an immoral book. Books are well written, or badly written. That is all”. Així, simplement, “vice and virtue are to the artist materials of art”. Wilde descartava el moralisme, doncs, i exalçava la tècnica. Ho feia tot plegat en un manifest que era, de cap a peus i no de casualitat, una provocació.
            Per què dic tot això? Des de fa un temps, tinc la sensació que a la literatura valenciana li ocorre tot el contrari, que peca de poc incòmoda, de poc... provocativa. Especialment la narrativa. És una sensació, no em demaneu xifres, no em demaneu estadístiques. Parle dels últims anys. D’ara mateix. Qui sap si hem passat de la provocació literària com a norma d’aquells setanta –de Falles Folles Fetes Foc o les novel·les d’Isa Tròlec– a l’actual por a l’esnobisme. Almenys una certa por. És el que deu imposar un mercat més consolidat, amb sistema educatiu, més públic potencial, necessitat de convencionalismes i de tot allò.
Potser llavors, als setanta i vuitanta, la provocació era excessiva –potser, només– i va emmascarar impunement grans obres com, posem per exemple, Matèria de Bretanya de Sánchez Cutillas, tan punyent i tan tradicional: sense experiments, sense dinamitar la sintaxi, sense tantes altres coses però amb tantes d’altres. Ara, però, ens apropem a l’extrem contrari. On hi està, la provocació? A tots els nivells, s’entén: radical. I tant que n’hi ha, d’obres incòmodes, d’una o d’una altra manera, però no aquella pulsió per rebentar estructures, aquella iconoclàstia que és, en el fons, un toc d’atenció. Tot allò, on està? La literatura valenciana ha passat –amb excepcions honroses– de l’ànsia de trencament dels setanta a l’oliós mercat de novel·les històriques dels noranta, que encara dura. Matisos? Milers. Manuel Baixuauli, l’últim provocador. Grans novel·listes com Mira o Domínguez. Nous novel·listes com Aliaga.
No seran pocs els que alçaran una cella davant d’aquestes línies. Però l’advertència hi és. Quina literatura volem, ara i ací? Eixa és, en el fons, la pregunta. Evidentment no aquella precària de la primera democràcia –m’estalvie cometes per a un temps que no vaig viure–, però tampoc una altra potser massa autocomplaguda en títols avocats al sistema educatiu en la seua major part, novel·les històriques somníferes o d’una linealitat tan recta que fa demanar auxili.
Arribats en aquest punt: exagere? Clar. Sense exageració no hi ha provocació, i sense provocació no hi ha salut. Almenys en literatura, clar.