Provocar

AAFFF d'Amadeu Fabregat (1974)

Dins Caràcters, núm. 68

Deia Oscar Wilde, en aquell conegudíssim prefaci seu a The Picture of Dorian Gray, que “there is no such thing as a moral or an immoral book. Books are well written, or badly written. That is all”. Així, simplement, “vice and virtue are to the artist materials of art”. Wilde descartava el moralisme, doncs, i exalçava la tècnica. Ho feia tot plegat en un manifest que era, de cap a peus i no de casualitat, una provocació.

            Per què dic tot això? Des de fa un temps, tinc la sensació que a la literatura valenciana li ocorre tot el contrari, que peca de poc incòmoda, de poc... provocativa. Especialment la narrativa. És una sensació, no em demaneu xifres, no em demaneu estadístiques. Parle dels últims anys. D’ara mateix. Qui sap si hem passat de la provocació literària com a norma d’aquells setanta –de Falles Folles Fetes Foc o les novel·les d’Isa Tròlec– a l’actual por a l’esnobisme. Almenys una certa por. És el que deu imposar un mercat més consolidat, amb sistema educatiu, més públic potencial, necessitat de convencionalismes i de tot allò.

Potser llavors, als setanta i vuitanta, la provocació era excessiva –potser, només– i va emmascarar impunement grans obres com, posem per exemple, Matèria de Bretanya de Sánchez Cutillas, tan punyent i tan tradicional: sense experiments, sense dinamitar la sintaxi, sense tantes altres coses però amb tantes d’altres. Ara, però, ens apropem a l’extrem contrari. On hi està, la provocació? A tots els nivells, s’entén: radical. I tant que n’hi ha, d’obres incòmodes, d’una o d’una altra manera, però no aquella pulsió per rebentar estructures, aquella iconoclàstia que és, en el fons, un toc d’atenció. Tot allò, on està? La literatura valenciana ha passat –amb excepcions honroses– de l’ànsia de trencament dels setanta a l’oliós mercat de novel·les històriques dels noranta, que encara dura. Matisos? Milers. Manuel Baixuauli, l’últim provocador. Grans novel·listes com Mira o Domínguez. Nous novel·listes com Aliaga.

No seran pocs els que alçaran una cella davant d’aquestes línies. Però l’advertència hi és. Quina literatura volem, ara i ací? Eixa és, en el fons, la pregunta. Evidentment no aquella precària de la primera democràcia –m’estalvie cometes per a un temps que no vaig viure–, però tampoc una altra potser massa autocomplaguda en títols avocats al sistema educatiu en la seua major part, novel·les històriques somníferes o d’una linealitat tan recta que fa demanar auxili.

Arribats en aquest punt: exagere? Clar. Sense exageració no hi ha provocació, i sense provocació no hi ha salut. Almenys en literatura, clar.