dijous, 26 de desembre de 2013

L’idiota que va vèncer a la Guerra

La Guerra pot escriure’s de moltes maneres. Hi ha la solemnitat antibel·licista d’Erich Maria Remarque en Sense novetat en el front. O l’ofegant rutina que amera Vida i Destí. Hi ha les patriotades enceses de tots els segles. O el nihilisme de les aventures de Sven Hassel. També, per sort de tothom, hi ha aquella ironia de rostre torturat que és la sàtira, i de la qual Jaroslav Hašek era un mestre. Seua és Les aventures del bon soldat Švejk, una obra d’aquelles que impunement anomenem imprescindibles.
                “També Jesucrist era innocent i, malgrat això, el van crucificar. A ningú li ha importat mai si algú és innocent o no. A callar, i a continuar servint, com deien a la mili. És el millor”. Qui parla com si no fóra el condemnat és Švejk, el bon soldat Švejk, qui acaba d’enfangar-se en un mar del qual ja no se’n sortirà: la Primera Guerra Mundial. Švejk és, per consens popular, un idiota, un boig, però també un personatge que, malgrat tot, aplica una cordura tan lúcida com inquietant, tan subversiva com lògica. No és estrany, doncs, que Hašek el col·loque a l’ull de l’huracà, just enmig de la primera gran guerra del món. Tampoc ens ha d’estranyar, per tant, que aquest antiheroi rebente a base de llenguatge la pragmàtica tràgica del conflicte, la grandiloqüència assassina d’un militarisme imperial absurd i implacable, sàdic i metòdic, ridícul i divinitzat.
             Les aventures del bon soldat Švejk no és, però, una obra més de les tantes que han clamat contra la guerra. I no ho és precisament perquè mostra el que moltes altres han passat de llarg: la rereguarda, els corredors de les comissaries, presons i tribunals corruptes, els carrers inundats de paranoia, les vies fèrries col·lapsades de carn de canó, i un etcètera d’antièpica. No hi ha bales ni explosions. Almenys no explícites. Com en aquella obra de Beckett, tothom espera les trinxeres, fins i tot les evoca sense pèls a la llengua, però semblen no arribar mai. Mentrestant, la novel·la ja ens ha guanyat amb un humor d’aquells amb el gust de la coca-coca quan algun insensible hi llança una cigarreta. Cendrós. Dur.
Hašek va nàixer a Praga el 1883, a la Bohèmia integrada dins l’Imperi Austrohongarès. Un Imperi amb el qual Hašek no mostra miraments. La seua obra es converteix en una radiografia sense compassió amb les dissensions internes, el còctel nacional insoluble, les tensions amb el Reich, o la pompa estúpida de l’emperador d’un conglomerat polític amb els dies comptats. Hi ha política, per tant. I molta. Contada sempre des del cantó txec, sovint emmascarada en la narració, d’altres vegades – poques – explicitada en assaigs breus: “Un aparell jurídic tan magnífic com aquell només podia existir en un Estat en la vespra de la seua decadència general: política, econòmica, i moral. L’esplendor de l’antic poder i de l’extinta glòria mantenia els tribunals, la policia, la gendarmeria i l’escòria dels denunciants”.
.           Contra la burocràcia de la mort, doncs, la novel·la és també un clam inevitablement anticlerical des del seu furibund antibel·licisme: “El gran escorxador que va ser la Guerra Mundial no podia prescindir tampoc de la benedicció eclesiàstica”. La desfilada de religiosos corruptes, militaristes o ebris és digna d’antologia. Com també la d’oficials inútils, despòtics, igualment borratxos i sàdics. Ho llegim tot entre diàlegs colossals que amaguen un bosc de paràboles. I és que Les aventures del bon soldat Švejk és això, també, un conjunt de microhistòries, en boca sempre d’un Švejk que a estones recorda als predicadors d’altres èpoques, en la línia entre la bogeria lúcida i la cordura absurda. Un predicador que ens recorda que la política, com la guerra, no cau del cel, sinó que naix entre anècdotes, i viu al nostre carrer. Amb tota la responsabilitat que això comporta.
Arribats en aquest punt, per cert, que se n’abstinguen els lectors de novel·les frugals. Les aventures del bon soldat Švejk és un monument a la literatura, en tots els sentits. També en el voluminós. Jaroslav Hašek va escriure tres parts de la novel·la. El seu amic Karel Vanek, n’acabà una quarta que quedà sense terminar. Però n’haurien d’haver sigut sis. La malaltia el va matar sense deixar-li acabar la seua obra. Era 1923. El balanç final, però, no és gens decebedor. Ens va llegar un soldat inconscientment subversiu, perdut, però viu, enmig d’una immensa carnisseria humana. El bon soldat Švejk, l’antiheroi que, potser sense voler, va vèncer a la Guerra. 

divendres, 20 de desembre de 2013

L’èpica i els segles: d’Aquiles a Messi, passant pel Cid.

L’èpica són paraules. Aquell locutor ho sabia mentre cridava, amb la veu trencada de metàfores, que el dios del fútbol acaba de bajar a Stamford Bridge, simplement perquè un jugador va saber esperar fins a l’últim segon de l’últim minut per a col·locar una pilota dins d’una porteria, i convertir la derrota en victòria. Aquell locutor acabava de crear un heroi. Amb paraules, sempre amb paraules. I és que sense narració no hi ha èpica, i sense èpica no hi ha herois. És la literatura qui els pensa, els eleva i els regala la posteritat.
       Herois i antiherois han decorat i decoren el les vitrines de la literatura des de molt abans que es crearen les cròniques esportives, orals o escrites. Des de molt abans. Però és ara, justament ara, quan els esports s’han convertit en el principal refugi de les seues llegendes. És seua la poesia de velocitats, agilitats, tècniques o gambetes extraordinàries, és seua la divinitat concedida per la paraula, és seu el poder escrit a les columnes dels diaris, la capacitat de transformar la tristesa en eufòria i la frustració en esperança. Sí, tot allò és seu, però tot allò no és nou. En realitat, les qualitats extraordinàries que hui en dia ofrenem als esportistes han recorregut milers d’obres de tots els temps. I sempre són les mateixes. O quasi.
          Tot comença amb Homer. La Ilíada i la Odissea són el principi, la gènesi, el naixement dels herois. Allà hi ha Aquiles, tan ràpid i àgil com el vent, a tocar dels déus, quasi invulnerable. I el quasi és un taló que no sobreviu a Troia, on Hèctor exerceix d’antagonista perfecte. Perquè un heroi necessita un altre, un espill a vèncer. També hi ha Ulisses, “l’enginyós, ple d’idees”, que guanya el retorn impossible a casa. Si avancem una mica en la història trobem Eneas i el seu descens als inferns que llegiria i copiaria Dante. I si volem canviar literatura profana per la sagrada sempre ens quedarà la Bíblia i la seua lúcida i radical pedra de David al front de Goliat.
Més endavant, hi ha els cavallers de la taula redona i tots les magnes línies del cicle artúric. I els cantars de gesta castellans amb el Cid tan cristià, generós, enginyós, bondadós i implacable amb els enemics, un heroi que guanya sempre, fins i tot després de mort. El del Campeador és un d’aquells casos paradigmàtics. La figura històrica hauria sigut poc més que una anècdota en els llibres d’història medieval si el Cantar de Mio Cid no haguera estat escrit. Llegenda o no, no importa, perquè romangueren les paraules. L’heroi, una vegada més, era de tinta.
N’hi ha més, de fills de l’èpica, evidentment. Cada vegada menys invulnerables, però. Veiem sinó Tirant lo Blanch morir d’un trist i humà mal de costat, lluny d’invulnerabilitats mitològiques. O el Quijote de la Mancha, que ja porta l’anti abans de la paraula heroi. El cert és, però, que l’èpica s’escampa, sobreviu, i arriba amb tota la seua força als nostres dies. Perquè la història és un etern retorn i sempre acabem per retrobar els inicis. A qui li estranya, a hores d’ara, veure comparat Leo Messi amb El Cid, aquell dia que eixí a jugar lesionat, i amb només un caminar erràtic pel camp féu esclatar els somnis a la graderia i els malsons a la defensa enemiga? O parlar de la seua velocitat i agilitat amb més hipèrboles que les que la Ilíada gasta amb Aquiles? A qui pot estranyar-li?
No, a ningú no ens estranya. Som nosaltres els qui alcem impenitentment herois al cel, figures que ens guien, que ens facen sentir més amablement humans. Al capdavall, hi ha herois perquè no poden no haver-ne. Necessitem pensar que algú ens defèn i lluita per nosaltres, des de dalt. Necessitem la seguretat de l’extraordinari. Necessitem no sentir-nos a la intempèrie, pensar que el sublim passa. Necessitem pensar que en el fons del fons, la vida és alguna cosa més que el gris vagar d’uns desgraciats enmig d’un món que no comprenen. La veritat, però, és una altra. Els herois no existeixen. La literatura, almenys, sí. 

divendres, 13 de desembre de 2013

Barcelona, 1939: la pornografia d’un poder esvaït.

La sentència és arxiconeguda: no saps el buit que provoca una absència fins que arriba amb tota la seua força. Tots l'hem sentida d'una manera o d'una altra, en boca d'un premi Nobel o en una sobretaula d'aquelles que arreglen el món entre glops de cafè i eminències de diumenge. I com més gran és el buit més xicotet i insignificant és tot el que intente omplir-lo. Hi ha una obra mestra del cinema alemany on es mostra justament aquesta absència en carn viva. Als nostres cines es digué El hundimiento i retrata el buit absolut de tot allò que pugueu pensar, d'amor, de poder, de trellat, d'esperança i uns tristos punts suspensius que no diré. És la imatge del Berlin estripat despietadament del 1945, testimoni agonitzant de la derrota que ja és només qüestió d'hores, les que tarden els russos en creuar l'Oder. Un temple caigut i un déu agenollat.
            Lluny en el temps i en l’espai però molt a prop en les coordenades humanes i polítiques se situen unes altres runes que esperen ja, només, inermes i despullades, veure la desfilada triomfal de l’enemic entre les restes de la derrota. Valentí Puig les ha volgudes contar a la seua última novel·la, és Barcelona cau, i retrata, amb sort diversa, els tres últims i cruels dies de la capital catalana sota govern republicà. Un desert d’idees en flames tan lluny i tan a prop d’aquell Berlin. Revisionisme o no, el cert és que se suma a l’onada de títols sobre la Guerra Civil espanyola que ens entreté els últims anys. I és que l’hecatombe col·lectiva s’ha convertit en una font inexhaurible – i difícilment desaprofitable – d’històries d’humanitat al límit, d’explosions de sentiments i d’abismes insalvables. En aquest cas, l’escriptor mallorquí tensa la corda en proposar un personatge de frontera, un agent doble que vaga en un submón de corrupció i mercat negre, un paisatge depriment de carrers grisos i txeques a vessar de sang i de silencis.
            La capital catalana, a finals de gener de 1939, és una ciutat radicalment destruïda, si no físicament, sí moralment. El símbol més immens de la derrota. La idea ha caigut. I des de molt alt. S’obri pas el desori d’un poder inexistent, corromput fins a les entranyes, i una vida que esclata en l’abisme, mentre el govern fuig i les cartes volen per la taula. Tota una desmitificació de la revolució, com en aquell conte del terrat de Calders, però sense el somriure irònic, al contrari, amb tot l’àcid de la descomposició política i moral d’una societat que ja mesura la ideologia només amb grams de pa i litres de llet i sexe cru i imperatiu i partides de blackjack.
            Els panorames brutals com aquest són molt propensos a supurar novel·les magnes, però també d’altres que es queden en no man’s land, a mig camí de tot. És el cas de Barcelona cau, una història distant, freda, amb personatges boirosos, més aviat un conjunt de pinzellades acompanyades d’un feble fil narratiu. I precisament és aquest argument més aviat fluix el que fa recaure tota la força en les imatges estàtiques de la devastació completa d’una capital en el desert. Puig s’ho cuina amb girs d’un estil ornamental molt especial, genial a estones, però massa telenovel·lesc altres, amb una llengua que cau sovint en la frugalitat, de la mà d’una veu en off proverbial i solemne. La fotografia final, en blanc i negre, és la de la pornografia d’un poder esvaït, d’una derrota propera, d’una victòria sempre una mica obscena. O massa

divendres, 6 de desembre de 2013

Què digué Fuster en Nosaltres els valencians?

La Història ho ha dictaminat greument: ningú recordarà Nosaltres els valencians per ser un assaig desimbolt i potent amb una prosa suau i concisa. No. El llibre més famós de Joan Fuster serà recordat inevitablement pel seu contingut polític. Però quin? Tothom ha escoltat des d’acusacions d’haver comès cada un dels set pecats capitals, fins a adulacions desmesurades al nou pare de la Pàtria – així, amb majúscula –, passant, és clar, per tots els matisos de les terceres vies i el pitjor de tots: la indiferència més absoluta que guanya terreny. Ara bé, quines són les paraules que han provocat tanta passió? Què hi havia escrit en aquell llibre publicat ara fa cinquanta anys?
            “Pocs valencians hi deu haver – valencians amb un mínim de consciència d’ésser-ho – que no s’ho hagen plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som”. Joan Fuster, amable veí de Sueca, es va fer reiteradament una pregunta. Què som els valencians? D’aquest interrogant derivaren tots els altres, com també les innumerables respostes, parcials o no, i un còctel dividit en fets, indecisions i problemes, la bíblia per a uns i el pitjor pamflet per a altres: “Nosaltres els valencians”.
Stop. Abans de desentranyar els misteris del microcosmos fusterià, cal aclarir una qüestió: com era el País Valencià de 1962. La visió ens desemboirarà el camí, perquè cada obra és filla d’un temps, i aquesta més que cap altra. Quan s’edità NEV, el País Valencià no era. Així de senzill. Tres discretes províncies enmig del mar de províncies d’una dictadura espanyolista en plena forma, sense cap institució comuna des de la desaparició del Regne de València a mans castellanes. No res políticament ni culturalment, més enllà de quatre nuclis de lletraferits que utilitzaven una llengua encara sense un model assentat i general. Un desert administratiu i un país subterrani amb una població encara majoritàriament catalanoparlant, rural o no, que veia vindre atònita la nova onada migratòria i tecnològica que s’expressava en la Lengua del Imperio. Fuster llançà la bomba.
            Fets, indecisions, problemes, dèiem. I és que l’escriptor de Sueca sabia el que volia dir i com dir-ho. “Nosaltres els valencians” és una repassada autocrítica de la història valenciana des del cabreig intel·lectual de veure un país informe, terriblement indecís i a la deriva políticament. Carències? Moltes. Encerts? Molts.
Els fets. El Regne de València fou, des de la seua creació al voltant de la capital, un ens dual. Ni carn ni peix, com citen habitualment. La sentència va fer fortuna. Per a Fuster el País Valencià, dividit lingüísticament en dues meitats, no era ni una cosa ni l’altra, ni català del tot ni castellà del tot, fruit d’aquest dualisme “insoluble” basat en la llengua. Un dualisme amb més pes català, això sí, perquè encara al 1962 “el predomini català” seguia “incòlume”. Ara la història és una altra. Ni carn ni peix, doncs, el que equival a haver de decidir “o carn o peix”. Fuster ho tenia clar: “Dir-nos ‘valencians’, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos ‘catalans’. Ni la sostinguda intrusió castellano-aragonesa, ni l’hibridisme ètnic, no han pogut desfigurar aquesta primera autenticitat”.
            Un país indecís. Els valencians no decidim mentre la castellanització avança, sense dubtes ni entrebancs, ja siga pacíficament o “por justo derecho de conquista”. El perill no és altre que la dissolució com a poble i l’enemic, l“Estat Jacobí”, contempla l’espectacle amb un somriure. “Ara es tractarà de desfigurar-nos”, avisava Fuster, “d’una banda s’accentuarà la dicotomia interna a base d’afegir noves terres castellanes (...) de l’altra, hom mirarà d’incloure el País Valencià en alguna organització ‘regional’ on també formaven territoris aliens a la seua contextura nacional”. Ara, amb una Comunidad Valenciana amb les tres províncies en marcha triunfal, ho veiem una mica lluny, però aleshores, ni la integritat bàsica del territori valencià estava assegurada. A la castellanització encara reversible – i ara, què en diríem? – s’afegia un altre mal endèmic: la dispersió i el particularisme. Des de la nit dels temps, els territoris de llengua catalana han sofert un procés gradual  d’allunyament, de “localisme”, una certa unitat perduda que ens mena a la desaparició. Grans problemes grans... Solucions? Ni el sucursalisme ni les mitges tintes. “Si el País Valencià – posem-nos en la perspectiva més localista – vol salvaguardar la seua personalitat ha d’ésser preservant-se fidel a la seua catalanitat bàsica. Et tout le reste est littérature”. Més clar, aigua.
              No era tan fàcil, evidentment. Hi havia els problemes. Fuster els encara. En primer lloc la política: tota l’efervescència revolucionària del XIX, inclòs un anticentralisme gens clar, que Fuster li adjudica sense dubtar, fou inútil gràcies al “canibalisme domèstic” d’anarquistes, republicans i carlistes, que no lluitaren contra l’Estat de qui eren enemics sinó que es barallaren entre ells. Una política infecunda, doncs. I no només això, baralles estèrils en un país agrícola sense una classe dirigent responsable, una absència de burgesia “com Déu i Karl Marx manen” que arribava fins el mateix 1962. Aquest ha estat un punt polèmic de la visió fusteriana. “Hui, tothom que arriba a recollir un grapat considerable de duros, pensa de seguida a esmerçar-los comprant un hort. Són diners que escapen a una ben necessària inversió industrial”. Segur? Hui en dia sembla clar que la visió agrarista de Fuster no era del tot correcta. D’industria, n’hi havia. I de burgesia? No ho sé, però és que si hi haguera hagut una forta burgesia haguera sigut de sobte radicalment valencianista? Ho dubte.
            La imatge que ens torna l’espill fa mal, perquè hi veiem, també, el complex d’inferioritat de nosaltres, els valencians, unit estretament al nostre provincianisme, una realitat incòmoda. La crítica, vigent encara hui, resulta incomprable: “Com més ‘provincià’ és un valencià, més engallat i rupestre és el seu localisme. Els castellanitzats de València són, precisament, els defensors més entusiastes de l’idioma valenciano, de la literatura valenciana...”. Fuster en estat pur. Afirmacions com aquesta li costarien vidres trencats. I no és l’últim dels problemes que veu. La qüestió de noms, difícil en un país que fou creat a partir del nom de la capital, i el cas d’Alacant, amb un particularisme delicat i més encara en una època sense institucions comunes, centren també l’atenció de l’escriptor de Sueca.
            El panorama, per a Fuster, és desolador, però malgrat tot cal decidir. Ell aposta fort. La seua critica és demolidora, però sense crítica, no ho oblidem, no hi ha millora possible. Les culpes d’un país sense política ni burgesia, amb els proletaris a remolc, un valencianisme de preguerra descartat per poc reeixit i un Estat eternament en contra, se les durà qui, segons ell, podia haver capgirat la situació: la Renaixença. “La Renaixença ha estat socialment un fracàs”, diria, perquè amb unes circumstàncies “propícies” des de feia temps, “ens han fallat els homes”. Els polítics, aquells que haurien d’haver fet, segons ell, el pas del regionalisme al nacionalisme, aquells que haurien hagut de polititzar el moviment. Massa simple? Probablement sí, però el paper ja no li donava per a més.
Fuster penjà la ploma, ja havia dit tot el que havia de dir: “I ‘no en dic pus’, com escrivia el clàssic: perquè aquest no és un llibre de solucions, ni tan sols de consells, ni un programa...”. Potser, sense voler-ho, era tot alhora. Qui sap.
            I jo no puc acabar sense fer dues consideracions. La primera per als seus justos però inflamats detractors, aquells que diuen que la proposta tan radical de Fuster provocà una resposta en consonància, aquells que idealitzen el valencianisme dels anys trenta. Ingenuïtat, al meu parer. Què haguera passat sense propostes com la de Fuster? No res, probablement. L’Estat hauria estat el mateix, i el ratpenatisme també, sols que no hi hauria alternativa enfront. La segona per als seus aduladors incondicionals. “Nosaltres els valencians”, és, pense, l’obra que marcà bona part del segle passat del valencianisme, però al 2012 no pot ser el full de ruta que no ha estat mai. Fou el producte d’un moment determinat en la història del País Valencià, un moment de travessia en el desert que demanava un revulsiu a crits. Amb el temps hi ha hagut critiques més o menys encertades, i reflexions valuoses, com la sonada De impura natione o Sobre la nació dels valencians. Del debat entre totes hem d’extraure les conclusions, sense cremar abans de llegir. El famós “saldo final”, cinquanta anys després, amb una situació totalment diferent a la de llavors, ha de ser la suma de veus. Massa simple també? Probablement, però és inevitable, el pati ja no està per a caïnismes. 

divendres, 29 de novembre de 2013

RTVV, Martin Niemöller i la neutralitat impossible

Sempre s’ha dit que en la poesia ja estava tot dit, que certs versos, per molt que eterns, no eren sinó repeticions, reiteracions en boques d’altres d’antigues idees. Però els versos no han tingut mai la culpa. La literatura, en tot cas, no ha fet sinó inventariar, guardar per a la posteritat aquella mania de la història de recordar-nos que sempre som els mateixos, que no canviem tant, que per molts progressos volgudament idealitzats, continuem repetint errades i tragèdies, pors i injustícies. I covardies.
            La neutralitat ha sigut, des que el temps és temps, una de les covardies més inútils i autodestructives. Sobre això, Jaume Serra i Hunter, en un instant de lucidesa, va escriure nou paraules demolidores: “La neutralitat és potser el més eixorc dels egoismes”. Tenia una raó invicta. La neutralitat no existeix. No dir res, llavar-se les mans com Pilato, ha estat des de sempre una de les maneres més bastardes de no reconèixer la connivència amb el delicte. Dit d’una altra manera, el silenci, com diuen certes cançons, és complicitat. O, si ho voleu així, qui calla aplaudeix en silenci.
            Ara fa poques hores que gents tenebroses amb pistola a la cintura van acatar les ordres d’altres gents igualment tenebroses, sense pistola però amb sacs de diners a les butxaques. Les ordres eren tallar una ràdio i una televisió públiques en una llengua que ja no té on escoltar-se. Una última pàgina dictatorial per a una història de segrest, robatoris i infàmia. La història, com sempre, donarà la raó a qui li l’haja de donar, però ho farà massa tard. No escric per això, però. Escric perquè encara hi ha qui, davant tot allò, tria la neutralitat.
            En aquest punt, com ara i sempre, no dir res és dir sí. Radio Televisió Valenciana estava manipulada, espoliada per personatges foscos, sí. Molts dels seus treballadors, i bona part de la societat valenciana, no van fer tant com podien per evitar-ho, sí. Però no hem de confondre el segrestat amb el segrestador. Tancar l’única televisió valenciana, l’única televisió en valencià, no és més que un pas en el procés de destrucció de l’autogovern del País Valencià. Un dret menys. Una oportunitat menys de tindre un mitjà de comunicació en valencià, públic, plural i de qualitat. Un assassinat en la plaça pública provocat, ordenat i executat pels mateixos, pels culpables. Callar és aplaudir-los.
            La història, dèiem, ens recorda sovint que no canviem. Ens posa un impúdic espill al davant perquè comprovem que continuem sent els mateixos desgraciats de sempre. El pastor protestant Martin Niemöller va nàixer en Lippstadt allà pel 1892. Quan Alemanya començà a abocar-se a l’abisme, molt abans que Hitler prenguera el poder, ell ja havia fet passos en l’anticomunisme. Temps després, quan aquell home mínim de retòrica histèrica conquistà el Reich i imposà la por, el silenci i la repressió, Niemöller va callar. Un silenci inútil. Una neutralitat eixorca. Potser per això, no evità  tastar els camps de concentració de Sachenhausen i Dachau. Com tants altres, és cert. De fet, Niemöller, com el Cid, no hauria passat a la història sinó fóra per un poema. Diuen que el seu poema ni tan sols ho és, que es tracta només d’un sermó pronunciat a Kaiserlautern en 1946. Però ningú ha dit que un sermó no siguen versos. Ni que uns versos de fa quasi setanta anys no ens hagen de servir d’avís per a navegants:

Quan els nazis van vindre a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van vindre a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van vindre a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van vindre a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.



divendres, 22 de novembre de 2013

Tournier: comprendre Alemanya parlant francès

Amb els ulls emboscats darrere d’unes parpelles que cauen per l’edat, i un barret de mariner de tots els temps, Michel Tournier fa cara de no haver trencat mai un plat. Ni un mite del colonialisme com Robinson Crusoe. I és que en 1967 se li va ocórrer pegar-li una pedrada ideològica al clàssic llibre de Defoe. Per a Tournier, senzillament, Robinson renunciava al retorn. I ja havia renunciat, per cert, a transplantar el capitalisme mercantil britànic a aquella illa deserta. Ja sabem, aigua, terra, foc, aire i un esclau negre al servei de l’home blanc. Res d’això, al final. Robinson escollia la natura. A aquella obra li va dir Vendredi ou les limbes du pacífic. Senzill, sublim i subversiu.
Però hui no parlarem de Vendredi, ni de llimbs ni paradisos de capitalisme mercantil britànic. Perquè Tournier ha escrit més. Molt més. Per exemple Le bonheur en Allemagne? (Maren Sell Éditeurs, 2004 i Gallimard, 2006), un volumet humil, discret i inevitable. Inevitable perquè Tournier havia d’escriure sobre Alemanya. De pares germanistes, germanista ell – “j’étudierais Kant et Hegel” –, Tournier pren dels seus dies a Tübingen les primeres pinzellades d’un poble, l’alemany, que acabaria per conèixer com es coneixen les coses de què tenim dret a parlar. I era – és –  francès. Un detall colossal. “Bien entendu, tous les Français de ma génération on vécu sous la menace de orageuses relations entre leur patrie et l’Allemagne”. França i Alemanya, sempre acarades. Forçades a mirar-se, com fan milers. Convidades a comprendre’s, com fan pocs. Com fa Tournier.
I llavors rescata de sobte aquells primers records esparsos del munt de runes que era Alemanya a la postguerra, la pàtria de les Trümmerfrauen, les dones dels enderrocs, de l’oblit imposat com a condició de supervivència. I altres fragments de la memòria, més clars i punyents. Allà la divisió posterior i aquell Adenauer, adorador dels EUA i cap de la RFA, en eixe ordre, que rebutjà per dues vegades la unificació – el 1952 sota Stalin i 1958 sota Khrouchtchev – i deixà la RDA “dans les ténèbres extérieures”. Tenebres perquè Tournier no digereix mai l’URSS. Sap de què parla. Membre de l’Acadèmia d’Arts de Berlin Est, va ser un dels pocs escriptors occidentals traduïts i llegits a la RDA.
Una república que, per cert, jugava sempre que podia la carta de l’esport d’elit, i creava aquells exèrcits de dones vencedores, dinamitadores d’estereotips, sense virilitat protectora al costat. Aquells exèrcits enganyosos. Aquells miratges que l’encisaren per a després despertar-lo amargament. “J’ai donc recherché l’avènement d’une nouvelle Ève en DDR”, una nova Eva que era una mentida. El de Tournier, en el fons, és un desengany. Un altre. I no, no és la clàssica crítica  gratuïtament neoliberal i proamericana. No. Ja he dit que l’escriptor francès sap de què parla.
Entre l’assaig i les memòries, Le bonheur en Allemagne? es desenvolupa entre divagacions canviants, sempre de l’anècdota a la categoria, de la biografia a l’enciclopèdia, parlant ací i allà de l”espoir” dels pobles, com tant agrada als francesos. Amunt i avall per la història de dos pobles veïns. I llavors tornem al segle XVIII per a acarar l’Alemanya de la creació i la França de l’acció. Els uns amb Schiller, els altres amb Bonaparte. I una admiració mútua. Després, com un llamp, recorre els anys de Bismarck, i una altra veritat incòmoda. Tan incòmoda com que des de la Guerra Franco-Prussiana, Alemanya guanya totes les batalles a França, malgrat perdre les dues mundials. “La victoire de la France en 1918 constitue un paradoxe qui exige une explication”. I exigir són paraules majors.
Pel camí, com qui no vol la cosa, ha rebentat Voltaire, “un des auteurs français les plus médiocres”, i ha pegat un toc d’atenció a l’hexagone: “le Français est un éléphant qui se prend pour une ballerine”. Provocatiu sempre, o almenys per a una cultura tan acostumada a l’autocomplaença. Per a acabar, Tournier reserva unes últimes paraules a Prússia, aquell fantasma de la història, el país esvaït categòricament, radicalment, amb una simplicitat tètrica, el 25 de febrer de 1947: “L’État de Prusse, qui a été depuis des temps ancians le berceau du militarisme et de la réaction en Allemagne, est aboli”. Llei nº46. Ell sap, però, que la pàtria de Frederic Guillem i Oswald Spengler era molt més, i per això agafa aquest dos tòtems. Com a estendard. I una vegada més sap de què parla.
La dels francesos i els alemanys és, al capdavall, una eterna qüestió pendent. I continuarà provocant paper. Allò difícil, però, serà trobar gents que, com Tournier, coneguen l’altre. Tristament difícil, no cal dir-ho. Perquè els imperis, ja se sap, continuaran parlant els uns dels altres. Poques vegades, però, ho faran amb aquella fina, punyent, delicada exactitud de Tournier. I, evidentment, continuaran fent penitència. 

divendres, 15 de novembre de 2013

Què és l'Edat Mitjana?

Flocel Sabaté cita a l’inici de L’Edat Mitjana. Món real i espai imaginat (Afers) un Voltaire altiu que afirma, sense dubtes, que l’Edat Mitjana cal conèixer-la per a menystenir-la. Així, sense despentinar-se, aquell sant portador d’una ment il·lustrada plasmava el sentiment de tota una fornada de pensadors. Els més de mil anys entre la caiguda de l’Imperi romà d’occident i – per exemple! –la topada amb Amèrica, eren – i són –, per a molts, només aquella fosca edat intermèdia entre dues clarors. Un període de regressió entre la sublimitat de Roma i l’anhelat Renaixement. I punt final. Almenys, és clar, Voltaire parlava de la necessitat de conèixer el període, detall d’agrair. Més endavant, ja al XIX, l’animadversió es tornà interès místic, ja se sap, cavallers, reis llegendaris, nacions que naixen entre sang i ferro, i tot allò que els valencians plasmarem, per exemple, al Parterre de la ciutat de València en forma d’estàtua anacrònica del George Bush del segle XIII, Jaume I, com li va dir aquell.
            I ara? Potser actualment vivim la barreja de tot el darrer, és a dir, de veneració romàntica i d’un rebuig impregnat, però, d’ignorància (fa uns mesos, em vaig trobar al Facebook la següent afirmació d’un diputat català: “Nois i noies, s'ha de restaurar el diezmo, el derecho de pernada del senyor feudal, la inquisició per cremar gais i feministes... el medievo està de moda”). Per sort, des del segle XX també comptem amb aportacions més rigoroses i profundes, obres d’aquelles imprescindibles si volem parlar amb mínima propietat d’aquest període. L’Edat Mitjana. Món real i espai imaginat (Afers, 2012), coordinada per Flocel Sabaté, n’és, potser la darrera d’aquestes. Una suma d’impecables articles obra d’especialistes on es troben la història, l’economia, la llengua o l’art. Xicotetes peces d’una exactitud i de pes venerable, que formen el trencadís de tota una edat de l’ésser humà europeu. Així, de cada peça, de cada perspectiva, de cada anècdota del saber, pugem a la visió panoràmica, a la categoria, a aquella Edat Mitjana. I lluny d’idealismes, amb el pes incontestable dels documents sobre la taula. 
            Tot amb un únic objectiu: aportar una visió contrastada “de la realitat medieval i la seva recreació”, com confessa Sabaté a la introducció. Cosa que aconsegueix tombant tòpics, amb articles tan destacables i divulgatius com, per exemple, el de Paul Freedman, de la Universitat de Yale, sobre els pagesos medievals, d’una claredat i capacitat de síntesi olímpiques. O, també, el d’Àngel Casals, on es responen preguntes tan adients com la de quan els moderns consideren finalitzada l’Edat Mitjana o quan es construeix l’idea d’Espanya. Ara, tampoc podem oblidar d’altres que cauen en la exhaustivitat més pesant, perquè l’obra té un únic però. Com sol passar, en la conformació de l’imaginari col·lectiu sobre l’Edat Mitjana han pogut més quatre pel·lícules anacròniques que milions de publicacions universitàries. I no és cap casualitat.
I és que encara que ni s’ho proposen, assaigs com aquest segueixen sense ser aptes per a tots els públics. Sé que em diran allò d“on no hi ha no en pot rajar”, ho sé, però continuaré pensant que aquests tipus d’obres podrien intentar anar una mica més enllà del dens academicisme, sense perdre el rigor. Equilibri impossible? No ho crec. De tota manera, és l’única via perquè els articles d’especialistes deixen de ser pur autoconsum, paper sagrat de l'Acadèmia, gloriosament innocus. Un exemple? N’hi ha. I tant que n’hi ha. Que li ho pregunten a Robert Fossier. 

divendres, 8 de novembre de 2013

Ballestrini: la rivoluzione invisible.

El silenci és el preu mínim de la derrota. L’italià Nani Ballestrini va perdre tantes batalles que hagué d’exiliar-se a França amb una maleta a la mà i un esparadrap a la boca. Fundador de Gruppo 63, avantguarda de l’avantguarda cultural i política de la Itàlia dels setanta, Ballestrini va pagar el preu d’escriure i fer la política incòmoda: la radical. Incriminat en el procés polític del “7 d’aprile”. Absolt massa tard. La seua és la història d’una ploma tan incendiària com la gasolina: Vogliamo tutto o La violenza illustrata – ara en català gràcies a Tigre de paper – bé que ho podem testimoniar.
Com Gli invisibili. I és que si la derrota imposa silenci, després simplement esborra, esvaeix, aniquila. És el que ocorregué amb aquella generació de joves que es llançaren a rebentar la política anquilosada d’aquells setanta, des de dotzenes de sigles que plantejaven una oposició política i física a un ordre que no els representava. Vastament incòmodes, vastament ingenus. Un joves que ho volien tot. I que tenien un enemic implacable: l’Estat. Gli invisibili és això, una història de revolució, d’esclat i somnis i derrota, d’odi i sobretot de por, por de repressió, por de presó, por del poder implacable. És la història de Sergio Bianchi, aquell fantasma de Varese, esquiu en les referències, transformat en literatura i llançat a la posteritat per la novel·la.
La d’aquells joves, dèiem, és la Itàlia fosca, convulsa, dels setanta i principis dels vuitanta, la dels Anni de Piombo, les Brigate Rosse i la Lotta Continua d’Erri de Luca, la del Partit Comunista tan llunyà i anquilosat com al terrat de Calders o a aquell poblet de Silone. La de l’extrema dreta armada i negra, nostàlgica d’una Reppublica Sociale que no va viure. La d’aquella dreta obsessionada en battere il comunismo a tots els preus. La Itàlia de la repressió sense límits d’aquell Estat hereu dels col·laboracionistes amb els nazis que perseguiren els partisans després de la Segona Guerra Mundial, en una paradoxa cruel. I la dels joves, radicalment joves, que no assumeixen aquell ordre i el rebenten al carrer, i mentre ho fan cau damunt d’ells l’espassa de Dàmocles, sempre sostinguda sobre el dèbil, ampliant la història de Ciceró. I ho fa amb tota la seua força. Una força que esborra, esvaeix, aniquila. És aquella Itàlia.
        Ballestrini, per cert, dinamita la sintaxi com es dinamita una cultura i, per tant, un ordre: radicalment, des de la soca. No podia haver-ho escrit d’altra manera. És el ritme angoixant, torrencial, visceral, que demana una història d’excés, de por, de dolor, de batalla, d’ideals, de violència, de dubtes. I de derrota: “jo pense i també molts com jo pensen que en el fons no hem tingut mai no sols no hem tingut mai cap idea ni ganes de vèncer sinó ni tan sols la més mínima idea que havia alguna cosa a vèncer en alguna banda a més saps si ho pense bé a mi ara la paraula vèncer em sona exactament igual a morir”. De derrota total.
Un d’aquells llibres que no agradarà als pulcres lectors d’El País, de Le Monde, de La Reppublica, arrecerats en editorials que criden a la concòrdia, la unitat i la pau social pagada per bancs foscos. Un llibre incòmode. Un autor incòmode. Poster, per això mateix, és ara quan cal retornar a la veu de Ballestrini, traure-la del silenci. Més que mai. Ara que els drets socials perden el seu nom i els nacionals no el recuperen, ara que dissentir no és més que un luxe que es paga car i amb bitllets grisos. Ara que l’Estat torna a ensenyar els seus racons més foscos, les clavegueres del dret, els corredors sense finestres de la seua justícia, del seu poder que busca la postergació a mort. És ara, justament ara, quan Ballestrini s’erigeix en la distància, mirant de fit a fit, cansat, però digne, al poder. Una mirada encara mig apagada, però més lúcida i perillosa, si cap, que mai. 

dijous, 31 d’octubre de 2013

Els dies perduts

Un dia, a Barcelona,  Erri di Luca va dir que recordar era una fortuna. Però ho va dir després d’un silenci molt llarg. Fortuna o no, el cert és que sempre fou, i serà, inevitable. Un principi permanència. Una obligació de resurrecció. Allò que Éluard va anomenar molt solemnement el dur desig de durar, mentre milers d’altres venerables figures de la filosofia de tots el temps omplien llibres i murs sobre la memòria. Com els omplen i els continuaran omplint, en la regular i perduda lluita humana per la postergació.
           Escriure és sovint, molt sovint, esculpir records. I alçar una, o dues, o mil Victòries de Samotràcia, per sempre esvaïdes, inevitablement incompletes – ja va dir aquell que tota literatura és, en el fons, autobiografia. I alçar-les amb poca o amb molta fidelitat a l’original. Amb poca, com fan les novel·les dels que diuen, superbs i miops, que ells inventen, com si allò fóra possible o més encara, patrimoni dels déus. O amb molta, com escampen  les memòries explícites, de nom i cognoms inequívocs, sense filtres ni rutes alternatives.
           Toni Sabater va escollir aquest últim camí per a irrompre al panorama literari valencià. Ho ha fet amb Dies (l’Oronella, 2013), un recull d’escenes, de pulsions, de retalls de la memòria, presentats amb aquell posat de quadern fragmentari, fugaç, gens metòdic, a l’estil dels dietaris de tots els temps. Una primera temptativa. Un indici . I una memòria, per cert, en continu diàleg amb el present, des d’on escriu, des d’on camina, des d’on s’avoca al passat. El diàleg creix a les pàgines, entre moments captats al vol, impressionistes, escrits, qui sap, a la taula d’un cafè del centre de València, que es barregen amb d’altres més pausats, més nostàlgics, de vesprada de diumenge d’hivern.
           “Dels records faig més que una cuirassa una manera de ser amb la qual em mostre”, diu, transparent. I queda clar des de la gènesi del llibre. Sabater escriu amb el paquet d’enyors a la butxaca. Els trau parsimoniosament i se’ls porta a la boca un darrere de l’altre. D’entre el fum, rescata últimes reverències al pare, a la mare, als iaios, a tots els seus ancestres, sempre presents. I la infantesa i la llengua descoberta i l’adolescència i les ànsies i la post-adolescència excitada allà, a la plaça Xúquer, entre alcohol i bars que tancaven amb un Lou Reed que no sabia que es moriria un dia qualsevol d’octubre.
Literatura de paradís perdut? En part sí, per què enganyar-nos. Dies vençuts, esvaïts, rescatats per a la memòria. Però també de present feliç, proclamat granític com una vesprada de maig: “el desig furiós de cridar a qui vullga escoltar-me el meu goig i l’alegria”.
El seu goig. Dies, al capdavall, és un dietari personal, – radicalment personal, perquè m’entenga la concurrència –, que no s’estén en el col·lectiu, que es cenyeix a la pròpia anècdota i l’eleva. Encert o errada. I és urbà. La ciutat de València és pertot. Evocada, passejada, somiada. En l’abans, en l’ara i en el després a penes intuït. “Esta ciutat de tots els amors i de tots els dimonis”. Una estima i un odi que l’apropa tant i tant al poeta. I és que Sabater és volgudament poètic, amb l’empremta encara fresca i reconeguda del trobador valencià per excel·lència, amant dels mateixos carrers. Vicent Andrés Estellés.  Cosa que no negarà. Perquè no pot.
         Estellés, i altres, estan inevitablement presents en una obra que és també,  i potser sobretot, una volguda ofrena a la literatura. Ací i allà referències, ací i allà reverències. I un llistat innumerable de picades d’ull. La literatura, de fet, ho sobrevola tot, insistent, amb aquella “petulància insuportable” que ell mateix diu i reconeix. I té raó. En el fons del fons, la literatura és això, una colossal, grandiosa,  explícita petulància. Ara, el que no tinc tan clar és que siga insuportable. Dies, en tot cas, no ho és gens. 

divendres, 25 d’octubre de 2013

I Europa, després de morta, es va suïcidar

I de sobte, com un crit, començà la tempesta que continua la tempesta, perquè ja digué aquell que a les guerres les continuen altres guerres i que la calma se l’inventa qui vol, per ignorància o per mala fe. Allà pel maig de 1945, després de la guerra més sagnant de la història de la humanitat, Europa es llançà a un altre bany de sang. És la història que no ens han volgut contar. És el mite d’una massacre sense final feliç.
                Ara fa uns mesos, Keith Lowe publicava Savage continent. Europe in the aftermatch of World War II (en castellà traduït per Irene Fuentes a Galaxia Guntenberg) . I així, amb uns quants centenars de pàgines, va enderrocar una llegenda: la Segona Guerra Mundial no acabà a Europa amb la bala que creuà el cap de Hitler. I el període de postguerra no fou un temps de pau ininterromput. Ni molt menys. Senzillament perquè “onades de venjança i càstig inundaren tots els àmbits de la vida europea”. Ni rastre dels besos encoberts a Times Square. Ni rastre d’alegria. No n’ hi havia motius. La Segona Guerra Mundial venia d’abans de 1939. I anà més enllà de 1945.
                Lowe trau dels arxius l’horror amagat, contat amb la veu baixa, de passada, la sang incòmoda. De sobte, entre el carrer, lluny dels altars acadèmics, tota aquesta informació ens dibuixa un panorama que res té a veure amb la visió simplista d’una guerra acabada. Perquè no acabà. Només cal veure com cauen dos dels grans mites de la postguerra: la pau i la convivència. Després de 1945, les tensions ètniques empitjoraren a Europa, tant que les neteges a sang i foc foren el pa de cada dia. I els jueus, una de les grans víctimes de la conflagració, continuaren discriminats en un continent que ja mai més seria sa casa. 
                L’Holocaust, precisament, “el pitjor genocidi i el més sistemàtic de la història” , ha amagat sovint altres matances inferiors en quantitat però molt properes en sistematicitat i sadisme. Europa, abans i després de 1945, practicà el genocidi conscientment i regular. Així de simple. L’Ustatxa de Croàcia assassinà 592.000 serbis, mentre sembraven la llavor de futures guerres. De la mateixa manera, els nacionalistes ucraïnesos massacraren polonesos, els búlgars les comunitats gregues i els magiars els serbis de Voivodina. Un seguit de neteges ètniques que farien d’Europa el conjunt d’Estats homogenis internament que coneixem avui i que no havia sigut mai. “La Segona Guerra Mundial”, conclou Lowe, “no només fou un conflicte sobre el territori. També va ser una guerra racial i ètnica”. Una guerra de guerres, del barri al món, de la raça a la classe. I etc.
La guerra fou, sense dubte, un seguit d’horrors. La postguerra també. Hi havia els milions d’esclaus, utilitzats “d’un mode que no s’havia vist a Europa des de l’època de l’Imperi romà”,  de sobte lliures entre la fam i les runes i el no res. Hi havia la violència. Hi havia el mercat negre. I la mort dels presoners de guerra. I els camps de concentració reoberts. Hi havia els desplaçats, els 11.730.000 alemanys expulsats de Prússia Oriental o els Sudets, entre d’altres. I hi havia, per tot, sobretot, omnipotent, la venjança.
Als guanyadors de la història els agrada contemplar-se com els àngels que venceren els dimonis. I no és així. Violacions, execucions i tortures en massa solquen el camí de la victòria aliada. Un victòria que, després, no sabé – o no volgué – traduir-se en una depuració de nazisme i feixisme als governs de preguerra. Molts dels antics dirigents col·laboracionistes continuaren al poder, amb l’ajut dels aliats per a massacrar comunistes i esquerrans, com a la guerra civil de Grècia.
Una veritat incòmoda. Lowe no ho dubta: comprova, assenyala, i escriu.  I reparteix culpes i vergonyes. L’únic amb qui es queda curt és, potser, amb Churchill, de qui podia haver tret moltes més vergonyes a la llum pública. Londinenc, potser prefereix no tombar eixe mite de panxa prominent i cigarro als llavis que deia sense dubtar a qui calia gasejar. Més enllà d’això, però, l’historiador britànic és escrupolós amb els seus judicis: sempre basats en els fets. En les xifres.
                Perquè les xifres són necessàries. I més per a un historiador de pedra picada com ell, amb gust per la precisió al mil·límetre, per la dada, per la xifra exacta. I n’hi ha un perquè: “les estadístiques importen de veres, perquè amb freqüència s’empren per a fins polítics”. La història, al capdavall, sempre ha sigut munició política. I un bon historiador ha de ser , per força, un antiromàntic. Ell ho és.
Les xifres són les que canvien aquella imatge que identifica la guerra d’Europa amb un heroic desembarcament americà en Normandia. Una imatge que fa de la guerra un conflicte entre nord-americans i alemanys. Quan la guerra, a Europa, es guanyà i es perdé a l’est. El nombre de víctimes no deixa lloc a les pel·lícules de Hollywood: 27 milions l’URSS – entre els quals Ucraïna concentra entre 7 i 8 –, 6 milions d’alemanys, 6 milions de polonesos, mig milió de francesos, o 300.000 italians i britànics i un etcètera de cendra. Xifres que sorprenen encara més si comprovem el tant per cent sobre la població total. Horror que s’accentua quan comprovem els percentatges, que fan els 410.000 morts de Grècia el 6% de la població d’abans de la guerra, de la mateixa que el més d’un milió de iugoslaus representen el 6,3%, mentre que a les repúbliques bàltiques el percentatge s’eleva al 8 i 9%. En total, entre 35 i 40 milions de morts en el continent que es veu a sí mateix com a bressol de la civilització, les lleis i la cultura del respecte.
                A la guerra no hi ha lloc per al mite, doncs. Ni per a l’èpica romàntica. Més enllà de la sang hi ha les raons de la sang. I aquestes romanien a l’ombra. Lowe ha fet la llum on pocs s’han atrevit. I el paisatge és desolador. Cadàvers i vergonya. Valent i honest, l’historiador de Londres ha fet de Savage Continent un dels llibres imprescindibles per a entendre el segle XX europeu, amb les clars que ja coneixíem i que ja ens havien contat fins a la sacietat, però també amb les ombres que ningú no il·luminava. 

divendres, 18 d’octubre de 2013

Les cendres de la vida

Recordar és l’últim privilegi dels infeliços. I la felicitat l’emperadriu de les amnèsiques. Hi haurà qui negarà amb el cap rotundament davant d’aquestes paraules. Deixarem ací, però, un debat prematurament etern en què Joan Francesc Mira entraria sobtadament per a dir amb el dit alçat que, més que un privilegi, recordar és una pura necessitat. No som perquè pensem, diria mentre rebenta el clàssic, som perquè recordem. I escriure, cavallers, és recordar. La resta dels presents, arrecerats ja en el nostre silenci, assentiríem greument.
Joan Francesc Mira comença d’una manera semblant la seua última obra, El tramvia groc (Proa, 2013), un garbell de records necessaris, impenitents, de la seua infantesa entre camps i carrers. Es decideix per un petit pròleg, un assaig impagable sobre la memòria, per a començar una obra que descabdella precisament això: el seu món infantil esvaït, allà, al barri de La Torre, sempre a la vora de la via, a tocar d’una ciutat on s’endinsa per a tornar.
Un món innocent, sobretot innocent, i humil, i tendre, i pobre, sense exaltacions ni luxes, d’eterna “existència precària”, d’un pare i d’una mare, de personatges anònims, o amb nom, o amb nom i cognoms, però sempre discrets, un món d’oficis perduts, de granerers i matalafers, que imagina la guerra i viu la postguerra, que menja pa blanc i veu menjar pa negre, que acaba on ho fa l’horta. Entre la urbs i el camp, dues cares d’una moneda: “una cara rural i una altra d’urbana gravades sobre el mateix metall preciós”. Un món que es mor. 
Mira es decanta per la narració allargada, suau, de pauses distants i discretes, qui sap si en homenatge als cabdells sintàctics de Proust, un altre mestre del record. O no. El secret, siga com siga, és i serà tan seu com aquell estil entre solemne i irònic, com contat amb un somriure agre a la boca, d’adjectius efervescents i vius, que creua tota la seua obra i que té en El tramvia groc el seu últim brindis. Un brindis, aquesta vegada, per la memòria.
Una memòria personal, humil, que no pot evitar decantar-se cap a la història social, la que intenta trobar els perquès de la vida dels homes i les dones que passen per aquest món amb més o menys pena i més o menys glòria. Se li escapa, clar, aquell antropòleg de pedra picada que porta dins tan íntimament lliga a la història d’un poble que sap seu. No sap – no pot – contar la seua història sense contar la del seu país.
Sempre a la vora de la via, dèiem, entre camps i rails per on discorren uns tramvies que no poden no ser una metàfora: “van nàixer quan València pensava que era una ciutat rica i moderna, i van entrar en la lenta agonia quan potser sospitava o temia que era pobra o antiga”. La ciutat, sempre. València. La seua ciutat, retratada tantes vegades, des d’El desig dels dies a Els treballs perduts, una vegada més elevada, passejada, recuperada d’entre les ombres. Especialment aquell Velluters de postguerra, regne de prostitutes destruïdes, fosc d’uns carrers que ja queien esventrats pel progrés urbanístic de l’avinguda de l’Oest. Un progrés fal·laçment messiànic davant el qual Mira, com aquell personatge seu que feia els treballs d'Hèrcules, no pot evitar aquell reducte nostàlgicament reaccionari de l“abans plovia més”. Inevitable, potser.
Ell se’n fa càrrec: “no ocultaré que em mou la passió del patriotisme profund dels llocs de la pròpia infantesa”. Rotund. Uns llocs perduts, com l’horta on cresqué, esvaïda com els carrers i palaus devorats pel desarrollismo franquista. Ara, la seua no és una contemplació melancòlicament anestesiada, bucòlicament inútil. No. Entre els records se li cau la ràbia, la revolta, contra el suïcidi col·lectiu valencià: “perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d’aquests camps de l’Horta, serà capaç de destruir-ho tot”. Una vegada més, no s’aguanta la pedrada assagística, la crítica actual, l’acidesa present. No pot.
          Mentrestant, les lectures que l’han acompanyat durant tota la vida cauen com les fulles a la tardor. Pel seu propi pes. És un dels pocs privilegiats que pot fer-ho sense semblar pedant. Perquè no ho és. L’erudició se li escola per les mànegues camisa discretament, quotidianament, necessàriament.
El tramvia groc tindrà peròs, segurament, però no seré jo el qui li’ls pose. Simplement és l’última peça d’un mural incontestable: l’obra de Joan Francesc Mira. Una obra de les grans. La millor? La pregunta seria estúpida. No sóc amant de pòdiums. I menys en literatura. Però és que sense Mira, allò que anomenem literatura catalana actual quedaria, senzillament, tristament orfe. Encara més: perillosament orfe. Els déus no ho vulguen. Per molt de temps.
Mira escriu, al capdavall, els seus ancestres: “escrites en vers, aquestes planes serien un himne en honor seu”. I un mor que moria, ja ho hem dit. Un món que ja està mort. I ara, “passat més de mig segle qui se’n recorda, qui se’n recorda de res”. Qui se’n recorda d’aquelles cendres de la vida que deia Josep Pla? Ell, per suposat. I sent aquella necessitat animal, afirmativa, incontestable, d’escriure-ho. Ho fa amb un assaig, deu feixos de records i un final com una alba.  

divendres, 11 d’octubre de 2013

Marcelo Bielsa: el perquè del futbol

Li diuen “El Loco”, però el cert és que sovint ha sigut dels pocs personatges del gremi en posar una mica de trellat en un món del futbol que fa temps que podria jaure tranquil·lament al canapè d’algun reputat psiquiatra, relatant els milionaris traspassos, els milionaris sous, els patrocinis, i tota una maquinària que sembla haver-se tornat boja, ignorant d’altres èpoques en què els jugadors sentien els colors d’una samarreta que no portava publicitat.
Marcelo Bielsa és, a hores d’ara, un dels últims cavallers romàntics d’un món que s’enfonsa, un dels pocs idealistes que encara es pot permetre dir a tot un planter reunit al seu voltant després de dues finals perdudes, amb la veu ferma i pausada del professor universitari que “ustedes no ignoren que no se puede decepcionar a un pueblo, a parte un pueblo tan ingenuo y tan extraordinario que va perdiendo tres a cero con una herida abierta y ustedes hacen una jugada mínimamente positiva y se les aplaude al minuto ochenta. Y ustedes son un desprendimiento de ese pueblo. Ustedes son ese pueblo”. I els jugadors que se l’escolten callats, en silenci reverencial. Són els de l’Athletic de Bilbao però podrien ser qualsevol altres. Ells, fills del nou món de “millonarios prematuros”, com el mateix entrenador els recorda pocs segons després enmig d’aquell silenci sagrat.
És Bielsa. Un personatge entranyable, metòdic, obsessiu, pensatiu, passional, depressiu, eufòric, tranquil, amb xandall perenne i aquelles ulleres a la punta del nas, que recorre insistent la banda amb les mans a l’esquena, lleugerament encorbat, com si fóra més vell del que és però no menys savi. I després s’ajup uns moments a reflexionar sobre la vida o la mort o el partit que té al davant, amb les mans entre les cames, immòbils, i de sobte crida molt alt com si algun jugador poguera entendre des del camp el seu esgarrat carajo, carajo!, de la mà d’alguna forma verbal com jueguen, jueguen, o abran, abran, o qualsevol de les tàctiques sublims que porta al cap i ell sap, i de les quals la resta del món que el jutja i el condemna o l’absol no en té ni la més mínima idea. Ni la més mínima. Ni quan guanya, ni tampoc quan perd. Perquè ells no rumien minuts després cada gest del partit, no l’observen a una pantalla dues o tres o mil vegades per a trobar-ne les respostes, les raons de la derrota o la victòria, el perquè de tot plegat.
Marcelo Bielsa és un dels últims humanistes del futbol, un entrenador que confia en els seus jugadors i sap que no són màquines, com ha repetit més d’una vegada. Un entrenador que sap que tota tàctica és necessària però cap no és infal·lible. La seua ha sigut una història d’aprenentatge i superació. Nascut a Rosario, de família benestant d’advocats, va comprendre en algun moment que el futbol era la seua vida i que ja s’ho farien els juristes. En Newell’s Old Boys forjà la seua curta carrera de jugador, curta perquè també va comprendre que la seua posició era una altra. El seu hàbitat natural era la banqueta. Es va demostrar al seu temps. El triomf de Bielsa arribà com la fruita madura. Primer amb totes les divisions inferiors de Newell’s, i després amb el primer equip, de qui marcà una època gloriosa amb dues lligues i una final de la Libertadores que els déus, esquius, li llevaren als penals. De tot allò ha restat una imatge nítida i un crit esgarrat. La imatge és potent: Bielsa portat a coll per l’afició, amb una samarreta blanc-i-negra a les mans. El crit també: “Newell’s carajo! Newell’s!”.
Hi ha entrenadors que es diuen i es creuen grans entrenadors, i que probablement ho siguen, però que sempre entrenen grans equips en allò econòmic i corporatiu. El llistat de noms és interminable. El cas de Bielsa és una mica diferent. Al seu palmarès hi ha més idees que títols. Els seus triomfs no es mesuren en copes sinó en joc. Newell’s. Espanyol. Argentina. Chile. Athletic de Bilbao. Per allà per on ha passat ha deixat un estel d’admiració, de reverència, com a Chile, on és un ídol, o a la capital basca, on encara pots trobar enganxines amb la seua figura i la llegenda Athletic carajo! pels voltants de l’antic San Mamés, xicotets homenatges a l’home que va meravellar el multinacional Old Trafford amb un grup de jugadors bascos.
Però Bielsa també és un actor de grans tragèdies, un renegat dels déus que fa penitència. Al mateix Bilbao cauen ja les últimes llàgrimes per les dues finals perdudes i les paraules que ocupaven les primeres línies d’aquestes pàgines, mentre a Argentina encara es purguen de la dramàtica eliminació del Mundial 2002, després d’una meteòrica ronda classificatòria. Buenos Aires recorda amb detall com les tribunes es llançaren a la jugular del tècnic mentre els seus jugadors tancaven fileres al seu voltant, potser corpresos perquè els tancara en una habitació poc després de la derrota per a explicar-los, després d’estripar el partit que acabaven de jugar, les respostes, el perquè de la derrota de la bellesa.
I és que Bielsa pot guanyar o perdre, però no renuncia mai a la bellesa d’un esport que ama. Perquè la bellesa és innegociable, la pedra angular del seu pensament: “El juego fue creado para superar al rival de acuerdo a la belleza de los elemenentos que éste tiene”, diu amb la mateixa veu suau i apagada de sempre. Idealista irreductible, utilitza el reglament per a sublimar i no per a escamotejar espectacle, perquè en el fons s’estima amb bogeria les gents van al camp sincerament, eucarísticament, per a veure una obra d’art i no una guerra freda.
El seu és el futbol al servei del futbolista que “se emociona cuando  construye” i no quan destrueix. El futbol heroic. I amb un estil honest, que crea i no esvaeix, que proposa i no especula, de possessió a ultrança i de pressió per a recuperar ràpidament la pilota, d’atac que guanya a la defensa, de centrals que no només furten pilotes sinó que les pugen, les juguen camp amunt. És Bielsa, tan irreductible però alhora tan transparent per a dir que, malgrat tot i tots, “ninguna escuela es mejor que otra”. Ell, que serà el profeta de la seua fins la fi dels temps.
I és que quan tots ens n’anem, quan els quatre genets de l’Apocalipsi cavalquen implacables  entre les flames, Marcelo Bielsa encara estarà allà, entre resplendors, absent, amb les ulleres a la punta del nas, els genolls flexionats desafiant tots els equilibris i les mans entre les cames, mirant-s’ho tot amb el rostre torturat, com si buscara alguna cosa: un matís, un detall d’una jugada, les raons que expliquen la derrota. O potser, simplement, el perquè tot plegat. 

divendres, 4 d’octubre de 2013

Els kurds, un poble entre mil espases

La història no fa presoners. Les víctimes, com a molt, s’acontenten, anys després, amb unes famèliques línies als llibres. Unes línies que conten una desaparició. Fa temps que els kurds defugen aquest final. No volen un poble mort, sense terra, condemnat a l’agonia. Però tenen alguns problemes de pes, entre d’altres viure separats en quatre estats. I caminar sobre petroli. “Si no fóra pel petroli, potser haguérem tingut el nostre propi país fa cinquanta anys”, diuen. Però no ha sigut així. Els kurds han nascut sobre el pecat original de l’or negre. I en fan penitència, sense descans, amb una resignació de pedra. “Si Kuwait cultivara carlotes a nosaltres no ens importaria gens”, va dir, clar i ras, l’ajudant del secretari de defensa nord-americà Lawrence Korb, ara fa un parell de dècades. En el cas del Kurdistan, és clar, l’interès de l’Imperi es multiplica.
                Estranyament – o no, evidentment – els kurds han passat durant molt de temps desapercebuts als mitjans d’informació internacionals, invisibles als seus objectius i columnes, aquells que tantes vegades han catalitzat els canvis. Per a bé i per a mal. El corresponsal nord-americà Kevin McKiernan va veure el buit, el silenci, la foscor que envoltava la lluita kurda. I va decidir escriure-la. El resultat ho va publicar fa pocs anys, es diu The kurds, a people in search of their homeland (Kurdos, un pueblo en busca de su tierra, en la traducció castellana), un llibre bàsic per a comprendre Orient Mitjà, ara que s’ha convertit en el centre de les intrigues globals, si és que mai deixà de ser-ho. I McKiernan s’ho fa amb la millor prosa periodística anglosaxona, aquella incisiva i despullada, que transcendeix la dada freda i quirúrgica, que busca el testimoni de primera veu, entre muntanyes, corredors i camins. Arriscat però verídic. El resultat és contundent: periodisme pur.
Situats al polvorí del món, i dividits entre Iraq, Turquia, Síria i Iran, fa temps que els kurds entraren a l’agenda dels imperis, com a peça fonamental per a fer girar els engranatges de la regió, els equilibris de poder, el negoci global.  Una simple moneda de canvi, sense més drets que les concessions: “Els kurds són ciutadans de cinquena classe a Turquia, de quarta a Iraq, de tercera a Iran i de segona a Síria”. És el que diu Dashin, un dels escoltes del periodista. Suaument, amb aquella la veu de la resignació  invencible.
Un poble sense terra, el kurd, esclau de promeses i messies. Des dins, però també des de fora. Als anys setanta, Kissinger i Nixon els van vendre al govern d’Iraq sense pensar-s’ho.  Com els han venut o comprat sempre. Tan clar com l’aigua de les seues muntanyes: “Durant molts anys Estats Units ha utilitzat els kurds per a equilibrar el poder en Orient Mitjà”. Precisament, la de McKiernan és, entre d’altres, una crítica ferotge a la política exterior nord-americana, que utilitza pobles com a peons en una partida d’escacs. Sistemàticament i sense més escrúpol que la preocupació per la postergació de la seua supremacia mundial. Però no només això, evidentment. Ni molt menys. El periodista nord-americà no persegueix el prestigi d’un Michael Moore, sinó un objectiu més complex, més alt: fer el retrat d’un poble sense terra. Un retrat de retrats. I per a això busca les històries, les veus, els protagonistes, de Santa Barbara a Kirkuk. Any rere any.
                El mural comença prompte, amb aquell kurd exiliat en Estats Units que aboca la supervivència del seu poble en la confecció d’un diccionari. “Poden confiscar-te la terra i llevar-te el ramat, però si continues mantenint la teua llengua, ets un poble”, diu, amb fe granítica. Més enllà, però, hi ha l’estudiant turc enmig d’un vol qualsevol, molest, que contesta el periodista: “no hi ha cap ciutat kurda en Turquia”. No li tremola la veu. Hi ha també els kurds iraquians que es dessagnen en lluites caïnites a un costat i altre de la frontera, mentre els EUA juguen amb ells i Sadam Hussein prepara un d’aquells atacs amb gas que tacarà la llista de genocidis humans. El pecat? Voler terres i autonomia. Ells ho anomenen “el nostre Holocauste”. Un cinc per cent de la població kurda massacrada per un règim amb armes europees i nordamericanes, i diners i la diplomàcia del mateix Tio Sam a ple rendiment.
                Silenciosos, discrets, hi ha els kurds sirians que ajuden entre ombres la lluita germana dels kurds a Turquia, que batallen i s’amaguen i callen més enllà de la frontera. Una lluita amb un nom prohibit: PKK, que s’oposa des de fa dècades a la salvatge política d’ assimilació cultural practicada per l’estat otomà, amb autèntics tints nazis. I és que els kurds, a Turquia, simplement no són, com deia l’estudiant anònim. O, si de cas, només són els “turcs de les muntanyes”. I és que, allà, entre els cims, hi ha els seus poblats cremats, i els callats sota control de l’exèrcit, i més enllà les línies del PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan, declarat terrorista pels EUA, l’UE i Turquia. Un PKK que McKiernan analitza des de dins, amb les llums i les ombres d’un moviment que lluita incessant contra el titànic estat turc, armat per Estats Units.
McKiernan, per cert, no practica la hagiografia ni el maniqueisme, això ha de quedar clar. Només té un amo: la veracitat. Els kurds també tenen les seues armes, amb culata o diplomàtiques. Poques i raquítiques en alguns casos. Però les fan servir. No debades, per una grisa paradoxa històrica, la guerra d’Iraq els donà una oportunitat de respirar, almenys dins les fronteres que anteriorment dominava Sadam, amb llocs de poder en la direcció de l’estat. Una paradoxa àcida, si volem, amb els nord-americans donant poder intern als kurds als qui havia venut anys enrere al dictador que els gasejaria.
El dels kurds, al capdavall, és un drama perifèric, amb més línies de sang que de tinta. Són, ben mirat, víctimes del lloc on els ha tocat viure, del mercat armamentístic d’occident, del joc fúnebre de la geopolítica. Víctimes, en poques paraules, de la història. El món, després de tot, funciona així: la indignació mundial demana senzillesa, claredat, beneficis. Hi ha conflictes massa complexos, massa incòmodes, massa poc rendibles. El kurd n’és un. Massa factors en joc, massa engranatges, massa fronteres, massa petroli. I un futur que va del gris al negre. La derrota i la dissolució, però, no es contemplen. Per obstinació o per supervivència, mai no entraran en la seua agenda. I després del llibre de McKiernan menys. Sempre hi haurà la mirada del periodista clavada en aquella dona majestuosa que balla furtiva i plena al voltant d’una foguera, celebrant el Newroz, l’any nou kurd, com si fóra legal. Aquella dona sense rostre que en un moment sobtat trau una tela dessota el vestit. Una tela roja, groga, i verda. Els colors prohibits del PKK. I la fa onejar com si no s’estiguera jugant la vida. 

dijous, 26 de setembre de 2013

Alemanya conta la seua guerra (per fi)

La guerra és l’art de fer que matar semble necessari. I els qui la protagonitzen ho saben molt bé. Després, quan algú la guanya, s’encarrega de contar-la i que, a més de necessari, semble heroica, providencial. Perquè els bons sempre guanyen les guerres. Simplement perquè les escriuen. Escriure una guerra és l’art de fer creure que a les guerres hi ha bons. I així s’han escrit assaigs, novel·les, i especialment pel·lícules i sèries que transformen una carnisseria en una manifestació de la providència. La II Guerra Mundial s’ha vist explicada sovint com això: el Bé contra el Mal en batalla a mort. Potser, precisament, perquè sempre l’han contada els vencedors, com aquell cavaller americà que arriba com dels cels a l’Imperi del Sol, o l’ingenu i angelical Matt Damon en Salvar el soldat Ryan. Hi ha excepcions honorables, com el film d’Eastwood sobre Iwo Jima en japonès, per exemple. Però en general, la filmografia sobre el tema era un seguit de cantares de gesta. Fins ara.
Els vençuts han pres la paraula. Per fi. Els alemanys acaben de fer un dels millors – si no el millor – relat de la conflagració que destrossà Europa i mig món. I precisament perquè no s’han dedicat a contar-la com una batalla entre àngels i dimonis. Sinó com una guerra. I a la guerra no n’hi ha, d’àngels. La sèrie en tres episodis Unsere Mütter, unsere Väter, a diferència de tots els altres milions de films sobre la II Guerra Mundial, narra la guerra com el que és: una massacre. Sense herois. Sense victòria. “La guerra trau el pitjor de nosaltres” és, no debades,  una de les sentències que recorre la sèrie com una lletania. I és de veres. No hi ha espai per a la bondat, per a l’amor que triomfa, per a les epopeies titàniques, per a tot allò.
Només hi ha un esforç encomiable per contar els fets. I els fets ensenyen el que pocs s’han atrevit a mostrar. Hi ha les presons alemanyes plenes d’alemanys. El col·laboracionisme més enllà de les fronteres. L’amnistia dels vencedors amb tants i tants caps nazis. Les violacions dels vencedors i dels vençuts. L’antisemitisme ancestral dels europeus, que els seguidors de Hitler sublimaren, però del qual no foren els únics cultivadors, una veritat incomodíssima que Amos Oz ja va denunciar en una autobiografia com una pluja d’estiu:
        “El cerimoniós antisemitisme de l’Església catòlica que ressonava a les voltes de pedra de les imponents catedrals, l’antisemitisme protestant fred i perniciós, el racisme alemany, la violència assassina austríaca, l’odi polonès als jueus, la crueltat lituana, hongaresa, francesa, la passió ucraïnesa, romanesa, russa i croata pels progroms, el fàstic belga, holandès, britànic, irlandès, escandinau cap als jueu”.
De la resta, l’horror nazi, el genocidi jueu, l’aniquilació a Polònia o Rússia, ja n’hem sabut fins a la sacietat. I Unsere Mütter, unsere Väter torna a posar-lo sobre la taula. No podia ser d’una altra manera. Ho fa amb cinc personatges que són cinc símbols. I cadascú d’ells ho és d’una derrota col·lectiva. Un jueu perseguit per tots, una fanàtica condemnada a caure del cavall, un filòsof que matarà, una artista a la recerca de la glòria i un soldat que acabarà per desobeir ordres. Potser siga encara parcial, però el retrat final no deixa de ser monumental. De l’Alemanya histèrica que volava en tromba cap a la guerra fins la desfeta total, cendrosa. I ho han fet ells, sobre ells: “Un alemany mai desobeeix una ordre escrita en alemany”. Amb tota l’acritud.
Dels nord-americans, a tot això, ni rastre. De fet, l’únic representant que n’apareix a la sèrie és un funcionari de la postguerra conscient que el seu subordinat és un exmembre de la Gestapo. I no diu ni una sola paraula. L’US Army deixa de ser la protagonista gloriosa d’una guerra que, en el fons, es decidí al Front Oriental, l’autèntic escenari de la carnisseria, l’escorxador d’Europa, amb el fúnebre honor de concentrar la majoria dels milions de morts que costà la guerra.
I és que ja n’hi havia prou que els pioners de la bomba atòmica contaren regularment una guerra que els regalà la supremacia mundial, mentre, de passada, expiaven tots els seus pecats amb els del nazisme. Perquè hi hagué pecats. No valia. En el fons, Unsere Mütter, unsere Väter ve a completar, almenys en part, el buit que existia en la narració del conflicte. Un buit deshonest històricament, que esperava redempció.
Tècnicament? Molt de nivell, amb una fotografia excel·lent, o això diuen els catedràtics del gremi, que jo no sé de cine ni probablement en sàpiga mai. Més enllà d’això, hi ha omnipresent l’aposta pel realisme. Les concessions a la inversemblança existeixen, és cert, perquè el cine és cine i sempre ha sigut vassall del temps i sobretot de la catarsi, sempre ha buscat el colp al cor amb un toc de piano. Ara, són concessions que no enfosqueixen un relat sense happy end, on la felicitat es fa impossible entre les runes. La felicitat, no la vida. Perquè la vida sempre s’obri pas, encara que siga a les palpentes, sense rumb, tristament, o fins i tot de manera injusta. Sempre. Viure sempre. Perquè els humans, després de matar-nos, no sabem fer una altra cosa.  

divendres, 20 de setembre de 2013

Tristany i Isolda: l’amor dels ancestres

Més que escriure, el que ha fet la literatura europea a través dels segles és reescriure’s, sense descans, constantment, amb una impenitent dinàmica d'influències, d'històries que inspiraven altres històries, d’històries que s’entrecreuaven o de veus diferents que contaven la mateixa història. Potser el millor exemple de tot això siga l’Odissea, que s’ha escrit mil, dos-mil, o un milió de vegades. Mentre es reescrivia, per cert, provocava homenatges tan reverenciats com aquell totxo insigne de Joyce que es deia Ulisses. I n’hi ha més. El llistat és pedant i interminable, simplement perquè hi ha batecs que no es fan vells, com el viatge, la conquesta i el retorn que narrà Homer. O com l’amor. El de Tristany i Isolda és un d’aquells eternament reescrits, i justament ara s’acaba d’editar la traducció al català de la versió que el desaparegut René Louis en va fer al seu moment.
            Filla de mil pares, Tristany i Isolda (Bromera, 2013) és una d’aquelles històries d’amor que recorre insistentment la literatura universal des de fa algun mil·lenni, a través de llavis i de ratlles i de manuscrits diversos, que han contat tossuts el destí de dos amants nascuts entre veus celtes. Dos amants i una història que arreplega l'èpica de tots els temps, enfonsada a les albes d'Europa, profana d'amors totals, artúrica de combats a cos a cos entre herois i bèsties, mística de pocions i remeis, cristiana a penes de pinzellades que ni tan sols arriben a matisar la turbulència de l'amor,  prohibit, irreprimible, poderós, il·lògic. Total.
Perquè Tristant i Isolda és això, una història d'amor ancestral, devastador, ideal, que viu més enllà de distàncies i dubtes, de càlculs i químiques, de lleis sacres i d'ordres feudals, simbolitzat en aquella imatge mítica de la mare-selva i l'avellaner: “tots dos poden viure junts i durar; però si se'ls separa, la mare-selva mor al cap de poc de temps, com també l'avellaner”. Tot amb aquell aire familiar als trobadors, amb marits gelosos i amors nocturns en cambres obscures que acaben inevitablement a l'alba, amb el primer raig de sol.
Ara ho podem llegir, dèiem, a la versió de Louis, pensada per a anar al més profund de l’obra sense renunciar a fer-la digerible i fresca. Ho aconsegueix. A l’estil d’una novel·la històrica, de prosa lleugera, el clàssic es fa abastable per a tots els públics, aliens sovint d’històries com aquesta, contada durant segles, perduda, retrobada i elevada finalment, de Walter Scott a Richard Wagner.
Llegim una història d'aquelles en què els bons són perfectes i els malvats no poden ser-ho més. I Tristany, l'heroi invencible en batalla, guanyador de dracs i gegants, extrem amador, mestre en astúcia, que cavalca invicte, només torturat per l’amor d’Isolda, la reina pulcra, orgullosa, que s’alça tan bella com un dia que comença. I més enllà el rei Marc, ingènuament gelós, tòpicament polar, que camina gris com el secundari necessari. I per damunt de tot l’Amor, com una tempesta d’estiu, majúscul, granític, torrencial, devastador, que es fa, a poc a poc, pare inevitable de totes les tragèdies finals. I és que potser, ben mirat, els mil i un autors de Tristany i Isolda no ens volien dir una altra cosa, que al capdavall, es mire com es mire, l'amor mai no pot acabar bé. Segurament tinguen raó. Sempre hi haurà, però, qui objecte l’esperança.

dissabte, 14 de setembre de 2013

Quan parlar valencià és delicte

“Perquè sempre ha sigut ús del conquistador 
menysprear la llengua del conquistat, 
i obligar-li per tots els mitjans a aprendre la seua”.
Edmund Spencer

Deia Namik Kemal, més conegut com Atatürk, el fundador de la Turquia moderna, que “la llengua pot ser la barrera més ferma contra la unitat nacional”, i que per això, lògicament, havia d’intentar “aniquilar tota llengua al nostre país llevat del turc”. Almenys, és de veres, el líder otomà s’estalviava eufemismes i circumloquis. Amb pèls a la llengua o sense, els Estats moderns sempre han tendit a intentar acabar amb tot rastre de pluralitat – especialment lingüística – al seu interior, potser perquè com més homogenis, són més fàcilment controlables. El poder, al capdavall, sempre parla una llengua. Només una. Sense eixir d’Europa, podem trobar-ne exemples a cabassos. L’hostilitat cap a les llengües “no oficials” era i és rutina. I la manifestació d’aquesta hostilitat és diversa, explícita o implícita: prohibició, manca de reconeixement i finançament, menyspreu públic, desprestigi, penalització, i un etcètera que les aboca a l’agonia i a la desaparició.
                Hi ha, però, una hostilitat especialment directa i incòmoda, la dels cossos armats de l’Estat, últim esglaó de la cadena de poder, d’aquell poder sempre monolingüe. I ens ho recorden sovint, qui mana i com mana. És aquell famós i fúnebre “háblame en cristiano” que ha tacat de menyspreu dècades i dècades dels pobles que, com el nostre, no parlaven la llengua del governador. O no només. Ja era hora que algú fera un pas endavant i assenyalara una discriminació ancestral, la d’uns guàrdies civils i policies que cobren sous públics dels impostos d’uns ciutadans a qui sovint no deixen ni expressar-se en la seua llengua.
                El barceloní Ignasi Bea ve de publicar En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana (Cossetània ed., 2013), un llibre valent, de combat, necessari, en què recull tretze casos de discriminació lingüística per part de membres d’aquests cossos, de 1996 a 2012. Tretze casos que dibuixen un panorama inquietant, alhora que fan un toc d’atenció als que intenten negar o almenys rebaixar el nivell de la discriminació a simple detall sense importància. Un menyspreu subterrani de vegades, precisament, i com l’autor reconeix, per la pròpia autocensura dels parlants en l’àmbit públic: són l’autoritat, i els parle en castellà.
Però Bea va per parts. Sap que el context és l’antídot de l’anècdota, i per això adjunta unes pàgines inicials en què es repassa la repressió de la llengua catalana des de 1707, any en què comença a perdre tot estatus de legalitat en favor del castellà imperial, fins els nostres dies. I és una introducció molt sintètica i pertinent, perquè col·loca les agressions lingüístiques al segle XX en una trajectòria continuada, regular, pensada, sistemàtica. De passada, clar, ajuda a comprendre el procés de minorització de llengües que han perpetrat l’Estat espanyol i el francès des de fa segles, a través de constitucions, repúbliques, dictadures i monarquies diverses. Dit d’una altra manera, ha de quedar ben clar que la persecució del valencià no és patrimoni exclusiu del franquisme. Ni molt menys.
Lluny d’això, comprovem l’eterna concepció d’Espanya com una ampliació de Castella, amb una sola cultura i llengua, en què tot allò que no encaixa al motlle és vist com una molèstia sense drets, o pitjor, com una falta d’educació que cal perseguir. Qui encara no ho veja clar pot anar a la secció d’opinió dels diaris espanyols de hui mateix. O a les successives constitucions, començant per la tan celebrada del 1812, que ni tan sols esmentava l’existència d’altres llengües a l’Estat.
Ara, tampoc no és el propòsit de l’autor fer un repàs de la història social i política de la llengua, com ell mateix no s’està de recordar, però sí rebatre el negacionisme que intenta rebaixar la gravetat de l’atac o simplement negar-lo, mentre acusa els agredits de victimistes, o pitjor encara, d’intentar imposar la seua llengua, una pirueta dialèctica que insulta els fets i la intel·ligència. Un dels exemples més cèlebres d’aquesta doctrina és aquella coneguda fal·làcia de Juan Carlos I: “Nunca fué nuestra lengua (el castellà) lengua de imposición, si no de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”. Una mentida conscient, sibil·lina, que l’Estat s’esforça per escampar. I que nosaltres no podem permetre’ns la ingenuïtat d’acceptar. O menys encara el suïcidi col·lectiu de secundar.
                Com comentàvem, Bea exposa tretze casos en què tant la Guàrdia Civil com la Policia Nacional espanyola han utilitzat la seua posició d’autoritat per a agredir lingüísticament ciutadans al seu propi territori. Els fets van de l’aeroport de Palma a la comarca de la Marina, passant per l’Empordà. I són tan diversos com els seus protagonistes: un exalcalde, una marroquina resident a Mallorca, un estudiant, un treballador... Tots, però, comparteixen una discriminació per raó de llengua, per part dels autoanomenats “cossos de seguretat de l’Estat”. Amos i mestres de la por. Per part d’aquests, l’argumentari és arxiconegut, i suposa l’enèsima defensa de l’Estat unitari, suportada, això sí, per la Constitució Espanyola votada el  1978, que, seguint la tradició, tampoc no es molesta a dir quines llengües es parlen a l’Estat a banda del castellà – l’única, per cert, de què s’esmenta l’obligació de saber. Quin és el seu argument? Fàcil: “Háblame en español que estamos en España”. Ens sona?
Les lleis porten pistola. No és estrany, per tant, que en aquests casos el ciutadà es trobe radicalment desprotegit, amb gravíssimes dificultats per a poder denunciar l’abús, gràcies a un marc legal que és, en el fons, patrimoni dels seus agressors. I llavors trobem, com un mur, “el corporativisme, la presumpció d’innocència de què gaudeixen els agents i la complicitat dels jutjats”. De fet, entre els casos relatats, només un recull una condemna important contra l’agent per agressió. Fou a l’aeroport de Palma. Què va ocórrer? “Que el chaval le ha hablado catalán y al cabo se le ha ido la mano”.
Al capdavall, si deixem de banda l’èpica de la idíl·lica convivència constitucional, serem conscients que per la seua part no hi ha canvi de sensibilitat a la vista. La seua és i serà la mentalitat del colonitzador. Ministre de l’interior rere ministre de l’interior, de Rubalcaba a Fernández Díaz, cap autoritat estatal ha fet absolutament  res ni tan sols per a sensibilitzar els seus cossos armats de les realitats nacionals on estan destinats. Per la nostra part, doncs, no hi ha resposta possible que no passe per tindre unes institucions pròpies fortes que ens emparen i una consciència intacta dels nostres drets lingüístics com a ciutadans. Després de tot, no demanem la lluna. Només que, almenys – almenys! –, ens entenguen.
D’acord, el tema no és nou, ni divertit, ni agradable, però tampoc és complicat. De fet, potser tot és molt simple, molt fàcil i molt injust. Tan simple, fàcil i injust com ho exposa l’exalcalde de Favara, Antoni Cuñat, un dels denunciats per la Guàrdia Civil: “Vostè ha vist algú que per parlar castellà siga emmanillat? No, veritat? Doncs per parlar en valencià sí”. Ras i curt. Mentrestant, lacònica, l’Espanya plural s’ho mira tot des de la banqueta, esperant, una dècada més, que l’entrenador la pose a calfar la banda. Del seu debut oficial, evidentment, ja ni en parlem.