divendres, 8 de novembre de 2013

Ballestrini: la rivoluzione invisible.

El silenci és el preu mínim de la derrota. L’italià Nani Ballestrini va perdre tantes batalles que hagué d’exiliar-se a França amb una maleta a la mà i un esparadrap a la boca. Fundador de Gruppo 63, avantguarda de l’avantguarda cultural i política de la Itàlia dels setanta, Ballestrini va pagar el preu d’escriure i fer la política incòmoda: la radical. Incriminat en el procés polític del “7 d’aprile”. Absolt massa tard. La seua és la història d’una ploma tan incendiària com la gasolina: Vogliamo tutto o La violenza illustrata – ara en català gràcies a Tigre de paper – bé que ho podem testimoniar.
Com Gli invisibili. I és que si la derrota imposa silenci, després simplement esborra, esvaeix, aniquila. És el que ocorregué amb aquella generació de joves que es llançaren a rebentar la política anquilosada d’aquells setanta, des de dotzenes de sigles que plantejaven una oposició política i física a un ordre que no els representava. Vastament incòmodes, vastament ingenus. Un joves que ho volien tot. I que tenien un enemic implacable: l’Estat. Gli invisibili és això, una història de revolució, d’esclat i somnis i derrota, d’odi i sobretot de por, por de repressió, por de presó, por del poder implacable. És la història de Sergio Bianchi, aquell fantasma de Varese, esquiu en les referències, transformat en literatura i llançat a la posteritat per la novel·la.
La d’aquells joves, dèiem, és la Itàlia fosca, convulsa, dels setanta i principis dels vuitanta, la dels Anni de Piombo, les Brigate Rosse i la Lotta Continua d’Erri de Luca, la del Partit Comunista tan llunyà i anquilosat com al terrat de Calders o a aquell poblet de Silone. La de l’extrema dreta armada i negra, nostàlgica d’una Reppublica Sociale que no va viure. La d’aquella dreta obsessionada en battere il comunismo a tots els preus. La Itàlia de la repressió sense límits d’aquell Estat hereu dels col·laboracionistes amb els nazis que perseguiren els partisans després de la Segona Guerra Mundial, en una paradoxa cruel. I la dels joves, radicalment joves, que no assumeixen aquell ordre i el rebenten al carrer, i mentre ho fan cau damunt d’ells l’espassa de Dàmocles, sempre sostinguda sobre el dèbil, ampliant la història de Ciceró. I ho fa amb tota la seua força. Una força que esborra, esvaeix, aniquila. És aquella Itàlia.
        Ballestrini, per cert, dinamita la sintaxi com es dinamita una cultura i, per tant, un ordre: radicalment, des de la soca. No podia haver-ho escrit d’altra manera. És el ritme angoixant, torrencial, visceral, que demana una història d’excés, de por, de dolor, de batalla, d’ideals, de violència, de dubtes. I de derrota: “jo pense i també molts com jo pensen que en el fons no hem tingut mai no sols no hem tingut mai cap idea ni ganes de vèncer sinó ni tan sols la més mínima idea que havia alguna cosa a vèncer en alguna banda a més saps si ho pense bé a mi ara la paraula vèncer em sona exactament igual a morir”. De derrota total.
Un d’aquells llibres que no agradarà als pulcres lectors d’El País, de Le Monde, de La Reppublica, arrecerats en editorials que criden a la concòrdia, la unitat i la pau social pagada per bancs foscos. Un llibre incòmode. Un autor incòmode. Poster, per això mateix, és ara quan cal retornar a la veu de Ballestrini, traure-la del silenci. Més que mai. Ara que els drets socials perden el seu nom i els nacionals no el recuperen, ara que dissentir no és més que un luxe que es paga car i amb bitllets grisos. Ara que l’Estat torna a ensenyar els seus racons més foscos, les clavegueres del dret, els corredors sense finestres de la seua justícia, del seu poder que busca la postergació a mort. És ara, justament ara, quan Ballestrini s’erigeix en la distància, mirant de fit a fit, cansat, però digne, al poder. Una mirada encara mig apagada, però més lúcida i perillosa, si cap, que mai. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada