divendres, 22 de novembre de 2013

Tournier: comprendre Alemanya parlant francès

Amb els ulls emboscats darrere d’unes parpelles que cauen per l’edat, i un barret de mariner de tots els temps, Michel Tournier fa cara de no haver trencat mai un plat. Ni un mite del colonialisme com Robinson Crusoe. I és que en 1967 se li va ocórrer pegar-li una pedrada ideològica al clàssic llibre de Defoe. Per a Tournier, senzillament, Robinson renunciava al retorn. I ja havia renunciat, per cert, a transplantar el capitalisme mercantil britànic a aquella illa deserta. Ja sabem, aigua, terra, foc, aire i un esclau negre al servei de l’home blanc. Res d’això, al final. Robinson escollia la natura. A aquella obra li va dir Vendredi ou les limbes du pacífic. Senzill, sublim i subversiu.
Però hui no parlarem de Vendredi, ni de llimbs ni paradisos de capitalisme mercantil britànic. Perquè Tournier ha escrit més. Molt més. Per exemple Le bonheur en Allemagne? (Maren Sell Éditeurs, 2004 i Gallimard, 2006), un volumet humil, discret i inevitable. Inevitable perquè Tournier havia d’escriure sobre Alemanya. De pares germanistes, germanista ell – “j’étudierais Kant et Hegel” –, Tournier pren dels seus dies a Tübingen les primeres pinzellades d’un poble, l’alemany, que acabaria per conèixer com es coneixen les coses de què tenim dret a parlar. I era – és –  francès. Un detall colossal. “Bien entendu, tous les Français de ma génération on vécu sous la menace de orageuses relations entre leur patrie et l’Allemagne”. França i Alemanya, sempre acarades. Forçades a mirar-se, com fan milers. Convidades a comprendre’s, com fan pocs. Com fa Tournier.
I llavors rescata de sobte aquells primers records esparsos del munt de runes que era Alemanya a la postguerra, la pàtria de les Trümmerfrauen, les dones dels enderrocs, de l’oblit imposat com a condició de supervivència. I altres fragments de la memòria, més clars i punyents. Allà la divisió posterior i aquell Adenauer, adorador dels EUA i cap de la RFA, en eixe ordre, que rebutjà per dues vegades la unificació – el 1952 sota Stalin i 1958 sota Khrouchtchev – i deixà la RDA “dans les ténèbres extérieures”. Tenebres perquè Tournier no digereix mai l’URSS. Sap de què parla. Membre de l’Acadèmia d’Arts de Berlin Est, va ser un dels pocs escriptors occidentals traduïts i llegits a la RDA.
Una república que, per cert, jugava sempre que podia la carta de l’esport d’elit, i creava aquells exèrcits de dones vencedores, dinamitadores d’estereotips, sense virilitat protectora al costat. Aquells exèrcits enganyosos. Aquells miratges que l’encisaren per a després despertar-lo amargament. “J’ai donc recherché l’avènement d’une nouvelle Ève en DDR”, una nova Eva que era una mentida. El de Tournier, en el fons, és un desengany. Un altre. I no, no és la clàssica crítica  gratuïtament neoliberal i proamericana. No. Ja he dit que l’escriptor francès sap de què parla.
Entre l’assaig i les memòries, Le bonheur en Allemagne? es desenvolupa entre divagacions canviants, sempre de l’anècdota a la categoria, de la biografia a l’enciclopèdia, parlant ací i allà de l”espoir” dels pobles, com tant agrada als francesos. Amunt i avall per la història de dos pobles veïns. I llavors tornem al segle XVIII per a acarar l’Alemanya de la creació i la França de l’acció. Els uns amb Schiller, els altres amb Bonaparte. I una admiració mútua. Després, com un llamp, recorre els anys de Bismarck, i una altra veritat incòmoda. Tan incòmoda com que des de la Guerra Franco-Prussiana, Alemanya guanya totes les batalles a França, malgrat perdre les dues mundials. “La victoire de la France en 1918 constitue un paradoxe qui exige une explication”. I exigir són paraules majors.
Pel camí, com qui no vol la cosa, ha rebentat Voltaire, “un des auteurs français les plus médiocres”, i ha pegat un toc d’atenció a l’hexagone: “le Français est un éléphant qui se prend pour une ballerine”. Provocatiu sempre, o almenys per a una cultura tan acostumada a l’autocomplaença. Per a acabar, Tournier reserva unes últimes paraules a Prússia, aquell fantasma de la història, el país esvaït categòricament, radicalment, amb una simplicitat tètrica, el 25 de febrer de 1947: “L’État de Prusse, qui a été depuis des temps ancians le berceau du militarisme et de la réaction en Allemagne, est aboli”. Llei nº46. Ell sap, però, que la pàtria de Frederic Guillem i Oswald Spengler era molt més, i per això agafa aquest dos tòtems. Com a estendard. I una vegada més sap de què parla.
La dels francesos i els alemanys és, al capdavall, una eterna qüestió pendent. I continuarà provocant paper. Allò difícil, però, serà trobar gents que, com Tournier, coneguen l’altre. Tristament difícil, no cal dir-ho. Perquè els imperis, ja se sap, continuaran parlant els uns dels altres. Poques vegades, però, ho faran amb aquella fina, punyent, delicada exactitud de Tournier. I, evidentment, continuaran fent penitència. 

1 comentari:

  1. Vendredi ou les limbes du pacífic, va ser una de les obres que més em van impactar en el seu moment. Em va atrapar i ensenyar el sentit de despullar-se. Encara recorde la seua lectura com de les coses més gratificants.

    ResponElimina