divendres, 29 de novembre de 2013

RTVV, Martin Niemöller i la neutralitat impossible

Sempre s’ha dit que en la poesia ja estava tot dit, que certs versos, per molt que eterns, no eren sinó repeticions, reiteracions en boques d’altres d’antigues idees. Però els versos no han tingut mai la culpa. La literatura, en tot cas, no ha fet sinó inventariar, guardar per a la posteritat aquella mania de la història de recordar-nos que sempre som els mateixos, que no canviem tant, que per molts progressos volgudament idealitzats, continuem repetint errades i tragèdies, pors i injustícies. I covardies.
            La neutralitat ha sigut, des que el temps és temps, una de les covardies més inútils i autodestructives. Sobre això, Jaume Serra i Hunter, en un instant de lucidesa, va escriure nou paraules demolidores: “La neutralitat és potser el més eixorc dels egoismes”. Tenia una raó invicta. La neutralitat no existeix. No dir res, llavar-se les mans com Pilato, ha estat des de sempre una de les maneres més bastardes de no reconèixer la connivència amb el delicte. Dit d’una altra manera, el silenci, com diuen certes cançons, és complicitat. O, si ho voleu així, qui calla aplaudeix en silenci.
            Ara fa poques hores que gents tenebroses amb pistola a la cintura van acatar les ordres d’altres gents igualment tenebroses, sense pistola però amb sacs de diners a les butxaques. Les ordres eren tallar una ràdio i una televisió públiques en una llengua que ja no té on escoltar-se. Una última pàgina dictatorial per a una història de segrest, robatoris i infàmia. La història, com sempre, donarà la raó a qui li l’haja de donar, però ho farà massa tard. No escric per això, però. Escric perquè encara hi ha qui, davant tot allò, tria la neutralitat.
            En aquest punt, com ara i sempre, no dir res és dir sí. Radio Televisió Valenciana estava manipulada, espoliada per personatges foscos, sí. Molts dels seus treballadors, i bona part de la societat valenciana, no van fer tant com podien per evitar-ho, sí. Però no hem de confondre el segrestat amb el segrestador. Tancar l’única televisió valenciana, l’única televisió en valencià, no és més que un pas en el procés de destrucció de l’autogovern del País Valencià. Un dret menys. Una oportunitat menys de tindre un mitjà de comunicació en valencià, públic, plural i de qualitat. Un assassinat en la plaça pública provocat, ordenat i executat pels mateixos, pels culpables. Callar és aplaudir-los.
            La història, dèiem, ens recorda sovint que no canviem. Ens posa un impúdic espill al davant perquè comprovem que continuem sent els mateixos desgraciats de sempre. El pastor protestant Martin Niemöller va nàixer en Lippstadt allà pel 1892. Quan Alemanya començà a abocar-se a l’abisme, molt abans que Hitler prenguera el poder, ell ja havia fet passos en l’anticomunisme. Temps després, quan aquell home mínim de retòrica histèrica conquistà el Reich i imposà la por, el silenci i la repressió, Niemöller va callar. Un silenci inútil. Una neutralitat eixorca. Potser per això, no evità  tastar els camps de concentració de Sachenhausen i Dachau. Com tants altres, és cert. De fet, Niemöller, com el Cid, no hauria passat a la història sinó fóra per un poema. Diuen que el seu poema ni tan sols ho és, que es tracta només d’un sermó pronunciat a Kaiserlautern en 1946. Però ningú ha dit que un sermó no siguen versos. Ni que uns versos de fa quasi setanta anys no ens hagen de servir d’avís per a navegants:

Quan els nazis van vindre a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van vindre a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van vindre a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van vindre a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada