Què digué Fuster en Nosaltres els valencians?

La Història ho ha dictaminat greument: ningú recordarà Nosaltres els valencians per ser un assaig desimbolt i potent amb una prosa suau i concisa. No. El llibre més famós de Joan Fuster serà recordat inevitablement pel seu contingut polític. Però quin? Tothom ha escoltat des d’acusacions d’haver comès cada un dels set pecats capitals, fins a adulacions desmesurades al nou pare de la Pàtria – així, amb majúscula –, passant, és clar, per tots els matisos de les terceres vies i el pitjor de tots: la indiferència més absoluta que guanya terreny. Ara bé, quines són les paraules que han provocat tanta passió? Què hi havia escrit en aquell llibre publicat ara fa cinquanta anys?

            “Pocs valencians hi deu haver – valencians amb un mínim de consciència d’ésser-ho – que no s’ho hagen plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som”. Joan Fuster, amable veí de Sueca, es va fer reiteradament una pregunta. Què som els valencians? D’aquest interrogant derivaren tots els altres, com també les innumerables respostes, parcials o no, i un còctel dividit en fets, indecisions i problemes, la bíblia per a uns i el pitjor pamflet per a altres: “Nosaltres els valencians”.

Stop. Abans de desentranyar els misteris del microcosmos fusterià, cal aclarir una qüestió: com era el País Valencià de 1962. La visió ens desemboirarà el camí, perquè cada obra és filla d’un temps, i aquesta més que cap altra. Quan s’edità NEV, el País Valencià no era. Així de senzill. Tres discretes províncies enmig del mar de províncies d’una dictadura espanyolista en plena forma, sense cap institució comuna des de la desaparició del Regne de València a mans castellanes. No res políticament ni culturalment, més enllà de quatre nuclis de lletraferits que utilitzaven una llengua encara sense un model assentat i general. Un desert administratiu i un país subterrani amb una població encara majoritàriament catalanoparlant, rural o no, que veia vindre atònita la nova onada migratòria i tecnològica que s’expressava en la Lengua del Imperio. Fuster llançà la bomba.

            Fets, indecisions, problemes, dèiem. I és que l’escriptor de Sueca sabia el que volia dir i com dir-ho. “Nosaltres els valencians” és una repassada autocrítica de la història valenciana des del cabreig intel·lectual de veure un país informe, terriblement indecís i a la deriva políticament. Carències? Moltes. Encerts? Molts.

Els fets. El Regne de València fou, des de la seua creació al voltant de la capital, un ens dual. Ni carn ni peix, com citen habitualment. La sentència va fer fortuna. Per a Fuster el País Valencià, dividit lingüísticament en dues meitats, no era ni una cosa ni l’altra, ni català del tot ni castellà del tot, fruit d’aquest dualisme “insoluble” basat en la llengua. Un dualisme amb més pes català, això sí, perquè encara al 1962 “el predomini català” seguia “incòlume”. Ara la història és una altra. Ni carn ni peix, doncs, el que equival a haver de decidir “o carn o peix”. Fuster ho tenia clar: “Dir-nos ‘valencians’, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos ‘catalans’. Ni la sostinguda intrusió castellano-aragonesa, ni l’hibridisme ètnic, no han pogut desfigurar aquesta primera autenticitat”.

            Un país indecís. Els valencians no decidim mentre la castellanització avança, sense dubtes ni entrebancs, ja siga pacíficament o “por justo derecho de conquista”. El perill no és altre que la dissolució com a poble i l’enemic, l“Estat Jacobí”, contempla l’espectacle amb un somriure. “Ara es tractarà de desfigurar-nos”, avisava Fuster, “d’una banda s’accentuarà la dicotomia interna a base d’afegir noves terres castellanes (...) de l’altra, hom mirarà d’incloure el País Valencià en alguna organització ‘regional’ on també formaven territoris aliens a la seua contextura nacional”. Ara, amb una Comunidad Valenciana amb les tres províncies en marcha triunfal, ho veiem una mica lluny, però aleshores, ni la integritat bàsica del territori valencià estava assegurada. A la castellanització encara reversible – i ara, què en diríem? – s’afegia un altre mal endèmic: la dispersió i el particularisme. Des de la nit dels temps, els territoris de llengua catalana han sofert un procés gradual  d’allunyament, de “localisme”, una certa unitat perduda que ens mena a la desaparició. Grans problemes grans... Solucions? Ni el sucursalisme ni les mitges tintes. “Si el País Valencià – posem-nos en la perspectiva més localista – vol salvaguardar la seua personalitat ha d’ésser preservant-se fidel a la seua catalanitat bàsica. Et tout le reste est littérature”. Més clar, aigua.

              No era tan fàcil, evidentment. Hi havia els problemes. Fuster els encara. En primer lloc la política: tota l’efervescència revolucionària del XIX, inclòs un anticentralisme gens clar, que Fuster li adjudica sense dubtar, fou inútil gràcies al “canibalisme domèstic” d’anarquistes, republicans i carlistes, que no lluitaren contra l’Estat de qui eren enemics sinó que es barallaren entre ells. Una política infecunda, doncs. I no només això, baralles estèrils en un país agrícola sense una classe dirigent responsable, una absència de burgesia “com Déu i Karl Marx manen” que arribava fins el mateix 1962. Aquest ha estat un punt polèmic de la visió fusteriana. “Hui, tothom que arriba a recollir un grapat considerable de duros, pensa de seguida a esmerçar-los comprant un hort. Són diners que escapen a una ben necessària inversió industrial”. Segur? Hui en dia sembla clar que la visió agrarista de Fuster no era del tot correcta. D’industria, n’hi havia. I de burgesia? No ho sé, però és que si hi haguera hagut una forta burgesia haguera sigut de sobte radicalment valencianista? Ho dubte.

            La imatge que ens torna l’espill fa mal, perquè hi veiem, també, el complex d’inferioritat de nosaltres, els valencians, unit estretament al nostre provincianisme, una realitat incòmoda. La crítica, vigent encara hui, resulta incomprable: “Com més ‘provincià’ és un valencià, més engallat i rupestre és el seu localisme. Els castellanitzats de València són, precisament, els defensors més entusiastes de l’idioma valenciano, de la literatura valenciana...”. Fuster en estat pur. Afirmacions com aquesta li costarien vidres trencats. I no és l’últim dels problemes que veu. La qüestió de noms, difícil en un país que fou creat a partir del nom de la capital, i el cas d’Alacant, amb un particularisme delicat i més encara en una època sense institucions comunes, centren també l’atenció de l’escriptor de Sueca.

            El panorama, per a Fuster, és desolador, però malgrat tot cal decidir. Ell aposta fort. La seua critica és demolidora, però sense crítica, no ho oblidem, no hi ha millora possible. Les culpes d’un país sense política ni burgesia, amb els proletaris a remolc, un valencianisme de preguerra descartat per poc reeixit i un Estat eternament en contra, se les durà qui, segons ell, podia haver capgirat la situació: la Renaixença. “La Renaixença ha estat socialment un fracàs”, diria, perquè amb unes circumstàncies “propícies” des de feia temps, “ens han fallat els homes”. Els polítics, aquells que haurien d’haver fet, segons ell, el pas del regionalisme al nacionalisme, aquells que haurien hagut de polititzar el moviment. Massa simple? Probablement sí, però el paper ja no li donava per a més.

Fuster penjà la ploma, ja havia dit tot el que havia de dir: “I ‘no en dic pus’, com escrivia el clàssic: perquè aquest no és un llibre de solucions, ni tan sols de consells, ni un programa...”. Potser, sense voler-ho, era tot alhora. Qui sap.

            I jo no puc acabar sense fer dues consideracions. La primera per als seus justos però inflamats detractors, aquells que diuen que la proposta tan radical de Fuster provocà una resposta en consonància, aquells que idealitzen el valencianisme dels anys trenta. Ingenuïtat, al meu parer. Què haguera passat sense propostes com la de Fuster? No res, probablement. L’Estat hauria estat el mateix, i el ratpenatisme també, sols que no hi hauria alternativa enfront. La segona per als seus aduladors incondicionals. “Nosaltres els valencians”, és, pense, l’obra que marcà bona part del segle passat del valencianisme, però al 2012 no pot ser el full de ruta que no ha estat mai. Fou el producte d’un moment determinat en la història del País Valencià, un moment de travessia en el desert que demanava un revulsiu a crits. Amb el temps hi ha hagut critiques més o menys encertades, i reflexions valuoses, com la sonada De impura natione o Sobre la nació dels valencians. Del debat entre totes hem d’extraure les conclusions, sense cremar abans de llegir. El famós “saldo final”, cinquanta anys després, amb una situació totalment diferent a la de llavors, ha de ser la suma de veus. Massa simple també? Probablement, però és inevitable, el pati ja no està per a caïnismes.